Intermezzo - Sally Rooney

Títol: Intermezzo
Autora: Sally Rooney
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2024 original, 2024 en català

"Va bé visualitzar les coses per endavant, el moment de desembolicar la xocolatina, el gust que tindrà el cafè, si l’hi duran en un platet o només la tassa i prou. Són les coses adequades per pensar en un moment així: coses tangibles, plenes de detalls sensorials. I després començaran les partides."

Un intermezzo és, entre d'altres, un interludi, un temps mort, un impàs per agafar aire i continuar. I també és una jugada d'escacs inesperada que obliga el contrincant a replantejar l'estratègia definida. 

En aquesta novel·la de Sally Rooney ens trobem amb dos protagonistes que són germans i nois. Fins ara, Rooney tendia a presentar-nos protagonistes femenines i els conflictes amb les parelles i amistats. 

Així doncs, l'Ivan i en Peter són germans però són pols oposats. L’Ivan té 22 anys, és un geni dels escacs, és més aviat tímid, porta bràquets, i té una manera de relacionar-se que no coincideix amb allò més socialment acceptat (no es diu, però sembla força evident que pugui tenir algun tipus de trastorn de l’espectre autista). En Peter és deu anys més gran, un advocat de renom i èxit, femeller i extravertit, que navega entre dues relacions. No és d'estranyar que cadascú visqui de manera molt diferent el dol per la mort recent del pare, després d'anys de patir un càncer.

El dol és un catalitzador per als dos protagonistes, però no diria que la novel·la parli del dol, més enllà de la contradicció que senten en alguns moments els protagonistes entre les ganes de viure i la tristesa i enyor del pare. Rooney torna a explorar els problemes de comunicació i les relacions afectives, però ho fa explorant l'expressió de sentiments en el món masculí i les expectatives i rols fraternals.  

M'ha agradat especialment el focus en la relació entre els germans, en com navega entre la incomprensió, la distància i la ràbia, i l'amor i la cura. També en la pressió dels rols: I si en Peter necessita desfer-se temporalment del rol de protector de l'Ivan, de germà gran? I si l'Ivan necessita desfer-se de l’emmirallament cap en Peter? I si només necessiten ser germans i punt, sense jerarquies ni assumpcions prèvies?

Com dèiem, també hi ha amor i parelles. Rooney torna a explorar les relacions que defugen les convencions socials. L'Ivan comença a veure's amb la Margaret, amb qui hi ha una diferència d'edat de més de deu anys. Tenen una relació molt bonica, honesta i sana; m'ha encantat. En Peter, en canvi, trontolla entre dues relacions i no sap quin camí ha de seguir. D'una banda hi ha la Sílvia, la seva exparella, actual amiga i amor platònic, i per l'altra hi ha la Naomi, una noia deu anys més jove amb qui manté un vincle de certa dependència econòmica i amb qui satisfà moltes de les seves fantasies. És possible estimar dues persones alhora? És possible mantenir-hi una relació sense enganyar ningú?

Intermezzo és la novel·la més extensa de Rooney i també la que té uns personatges més complexos i desenvolupats. Les primeres pàgines em van desconcertar una mica per l'estil, encara més fragmentat de l'habitual. Els capítols es construeixen a partir de frases breus que expressen els pensaments dels personatges en tercera persona, però també diàlegs. La perspectiva va canviant en els diferents capítols, de manera que cada vegada he anat entenent més els personatges i sentint més empatia i tendresa per tots ells. Els capítols centrats al voltant d’en Peter són més caòtics i angoixants, mentre que els de l’Ivan són més lògics i estructurats. Ja absorbida pels personatges i amb l'estil enganxat, la novel·la és un passa-pàgines.

Personalment el final m'ha semblat massa feliç i, fins i tot, ensucrat, però a Sally Rooney l'hi perdono i l'hi compro, que ja han patit prou en Peter i l'Ivan. I per què no podem imaginar i creure en una societat més oberta, més lliure de judicis, on guanyi l'amor. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Gent normal

• On ets, món bonic?

• Converses entre amics

Txell.Cat

Nosaltres en la nit - Kent Haruf

Títol: Nosaltres en la nit
Autor: Kent Haruf
Llengua original: anglès
Traductora: Anna Turró Armengol
Editorial: Angle Editorial
Any: 2015

Nosaltres en la nit és una novel·la íntima i delicada que explora la solitud, la companyia i la segona oportunitat en la vellesa. A Holt, un petit poble de Colorado, l’Addie Moore proposa al seu veí Louis compartir les nits per combatre la solitud. El que comença com un gest senzill es converteix en una relació profunda que desafia les convencions socials del poble i les expectatives de les seves pròpies famílies.

Haruf escriu amb un estil sobri i net, gairebé transparent, que dona tot el protagonisme a les emocions i als gestos quotidians. La seva prosa, aparentment senzilla, amaga una gran capacitat per captar la vulnerabilitat i la tendresa dels personatges.

La novel·la adquireix encara més força quan sabem que Haruf la va escriure mentre estava greument malalt i s’acostava al final de la seva vida. La consciència de la mort propera impregna el llibre d’una serenor i una lucidesa extraordinàries: no hi ha dramatismes, només una mirada neta i compassiva sobre el que realment importa quan el temps es fa curt. Nosaltres en la nit es converteix així en una mena de testament literari, una celebració discreta però profunda de la valentia de buscar companyia i felicitat fins al darrer moment.

És una història breu però colpidora, que deixa una sensació de tendresa i una reflexió sobre com, fins i tot en la maduresa, encara és possible començar de nou.

Teresinha

Altres entrades sobre el mateix autor:

• Cançó de la plana 
• Capvespre 
• Benedicció 
• Nosaltres en la nit (ressenya de Txell.Cat)
• El vincle més fort

El viatge al passat - Stefan Zweig

Títol: El viatge al passat

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traducció: Ramon Monton

Editorial: Edicions de 1984

Any: 1929 original, 2025 aquesta edició en català

"I, en aquell segon inesperat de descontrol, tota l’estructura artificial de dissimulació que havia anat bastint es va ensorrar damunt del seu cor i, amb un moviment convulsiu, el múscul cardíac va experimentar un dolor quasi mortal només d’imaginar-se que hauria de prescindir d’ella."

En Ludwig és un jove d'orígens humils molt treballador que aviat es guanya la confiança d'un empresari ric que li ofereix una molt bona feina. De fet, l'empresari el té en tanta estima que, quan una malaltia comença a condicionar-lo en el seu dia a dia, li demana que es traslladi a viure a casa seva amb la seva família i el converteix en la seva mà dreta. 

A mesura que passen els mesos, en Ludwig cada vegada se sent més captivat per la dona del seu benefactor, però ho viu en silenci, discreció i culpa. Un dia, li encomanen una feina molt important a Mèxic que el mantindrà lluny de la que s'ha convertit en casa seva durant dos anys. És una gran oportunitat, però també un daltabaix perquè implicarà no veure la seva estimada durant tots aquests mesos. És en aquest moment que ella també li confessa el seu amor i es fan una promesa de futur per quan torni.

El viatge al passat és el retrobament d'aquests dos personatges nou anys després d'haver-se vist per última vegada. El retorn del Ludwig es fa esperar per l'esclat de la Primera Guerra Mundial, però quan ho fa, en tots dos rebrota el sentiment que havien deixat aparcat. 

Però es pot recuperar el temps perdut? Es pot reprendre la vida i una relació després de nou anys com si no hagués passat res? Què passa amb el temps que no hem compartit, les experiències viscudes que no hem compartit? I si el temps ens ha convertit en dos desconeguts que teníem idealitzats? Podem sentir nostàlgia d'allò que no hem viscut? (Intentar fer veure que el temps no ha passat, seria allò que avui en diuen FOMO portat a l’extrem?)
El viatge al passat narra precisament això i, a partir del retrobament, construeix tota la història passada: l'enamorament, la passió, la separació, el patiment i l'espera (narrat amb la mestria que ja coneixem de Zweig). M’ha sorprès descobrir que el títol original era Widerstand der Wirklichkeit, que vol dir “Resistència a la realitat” i que crec que trasllada molt bé el tema principal d’aquest relat, ja que el retrobament, nou anys més tard, provoca un xoc entre el record idealitzat i la realitat.

El narrador ens comparteix el món interior d’en Ludwig, que es despulla i comparteix els seus sentiments i pensaments, i que parla de la dona de qui està enamorat sense dir-ne mai el nom. D'aquesta manera, la figura femenina es converteix en un ideal, una imatge no terrenal, sense nom. 

Aquest és un altre relat en què Zweig explora l'ànima humana i els sentiments més profunds i forts. M'agrada que Zweig faci parlar els personatges masculins de l'amor, el patiment i tot el que podem sentir, allunyant-nos de la idea que som només les dones les que vivim intensament les emocions. Personalment, El viatge al passat és un dels relats que més m'han agradat dels que li he llegit. Una història breu, però molt ben construïda i narrada 👌. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• Carta d'una desconeguda (1927)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

La vida del llibreter A. J. Fikry - Gabrielle Zevin

Títol: La vida del llibreter A. J. Fikry
Autora: Gabrielle Zevin
Llengua original: anglès
Traducció: Octavi Gil
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2014 original, 2025 en català

"L’A. J. contempla la Maya amb el seu vestidet de festa rosa i sent un formigueig dins seu, una sensació vagament familiar, lleugerament insuportable. No sap si vol posar-se a riure o deixar anar un cop de puny contra la paret. Es nota ebri, o com a mínim efervescent. No hi és tot. D’entrada pensa que deu ser felicitat, però després conclou que no: és amor. “L’amor dels collons”, pensa. “Quina murga.” Se li ha interposat completament en el seu pla d’emborratxar-se fins a matar-se, d’arruïnar el negoci. El pitjor de tot és que quan una persona descobreix una cosa que sí que li importa, es troba que de cop i volta ha de començar a importar-li tot."

La vida del llibreter A. J. Fikry va ser un regal d'aniversari d'enguany i llegir-lo ha estat un autèntic goig. 

En Fikry és un llibreter vidu, malhumorat i enfadat amb la vida, que regenta l'única llibreria que hi ha a Alice Island, una illa que no està especialment ben comunicada. Després de perdre l’amor de la seva vida, a les nits es refugia en l’alcohol mentre l’economia de la llibreria cau en picat. Un dia es troba la Maya, una nena de dos anys, a la secció infantil de la llibreria, i aquesta troballa fa que la seva vida faci un gir de 180 graus. 

Zevin parla de les segones oportunitats, però també de les diverses formes que pot prendre l'amor -de parella, paternal, d’amistat, pels llibres…-, sense ser un llibre romàntic ni ensucrat. En la història també hi ha espai perquè no tot siguin flors i violes, però també en aquests moments plana la sensació agradable que envolta el llibre.

Al llarg de tota la novel·la hi ha moltes referències a llibres i autors que són un regal per als amants de la lectura. M'ha agradat trobar-hi referències conegudes, i d’altres totalment desconegudes. 

La vida del llibreter A. J. Fikry de Zevin és un llibre que enganxa, de lectura fàcil i ritme constant. La història que s’hi narra és senzilla, tira de tòpics i, en general, és previsible, però això la converteix en un refugi molt agradable.
He gaudit molt d'aquesta lectura amable i senzilla. La vida del llibreter A. J. Fikry és una delícia, un llibre gens pretensiós, d'aquells que es llegeixen amb un somriure que es manté després d'acabar l'última pàgina.

Txell.Cat

In memoriam - Alice Winn

Títol: In memoriam
Autora: Alice Winn
Llengua original: anglès
Traducció: Àlex Guàrdia
Editorial: Amsterdam 
Any: 2023 original, 2024 en català

"La neurosi de guerra de l’Ellwood no era tan greu. No quequejava, no cridava, ni es negava a menjar. No tenia lapsus llargs de memòria ni símptomes estranys de dolor físic. Però en Gaunt es va preguntar si una màquina podria tornar a ser una persona o si la guerra havia destruït per sempre la manera de ser de l’Ellwood, igual que havia destruït els camps de batalla de França."

Ens trobem a Anglaterra, som al 1914 i acaba d'esclatar la Primera Guerra Mundial. A Preshute, un internat elitista de nois, els adolescents segueixen als diaris l'avançament de les tropes, les baixes, els ferits… mentre continuen anant al classe, fent-se bromes, fumant i bevent alcohol d'amagat. Observen la guerra des d'una vitrina meravellats i somnien tenir l'edat mínima per poder-se allistar i anar al front a defensar el seu país, envoltats dels seus amics i companys de classe. L’Elwood i en Gaunt fa molts anys que són amics i tenen una relació molt especial, tot i que cap dels dos no s'atreveix a posar paraules als seus sentiments. 

"Tinc la sensació que si em donés la més mínima esperança, l'esperaria per sempre."

El dia del seu dissetè aniversari, la mare i la germana d'en Gaunt l’insten a allistar-se a l'exèrcit anglès per silenciar els rumors que comencen a córrer al voltant de la família pels seus orígens alemanys. En Gaunt, al contrari dels seus companys d'escola, és antibel·licista i rebutja la imatge romàntica de la lluita, però s'allista aquella mateixa tarda. Uns mesos després, el segueix l'Elwood i la resta de companys de classe. 

La innocència d'aquests joves i la imatge romantitzada de la guerra de  seguida desapareix. No, allò no és una aventura compartida i divertida, sinó un horror fosc de sang, mort, gana i por.

Winn retrata la guerra des de les trinxeres i els camps de batalla amb la mirada dels joves; una mirada que evoluciona al llarg de la novel·la a mesura que el terror, les pèrdues, les ferides, l'insomni i l'estrès posttraumàtic va fent forat. La guerra va fer desaparèixer la joventut, la vitalitat i l'energia, les ganes de viure de molts joves que van veure la seva vida truncada, que no sabien si aquell malson acabaria algun dia, i cadascú ho va gestionar com va poder: convertint-se en màquines de guerra, anul·lant l'empatia, segant-se la vida…

"L’Ellwood el volia estimar, però el seu cor semblava fet d’arestes; i en lloc d’afecte, sentia una ràbia encegadora gestant-se sota les costelles. No sabia per què ni com fer que s’aturés. Les mans li tremolaven de les ganes que tenia de trencar alguna cosa."

In memoriam, ja des del títol, és un homenatge a aquelles generacions que van lluitar a la Gran Guerra. És una novel·la molt documentada, escrita amb molt respecte i molta cura que il·lustra el front, la rereguarda, els camps de presoners i les conseqüències del conflicte. Entre el 1914 i el 1918 milions de persones van perdre la vida, molts eren adolescents sense experiència ni formació militar, a qui van donar quatre instruccions i van enviar al front. Alguns van morir tan bon punt van arribar al front; d'altres van ser presoners d'uns altres joves que, com ells, no acabaven de veure-hi el sentit; d'altres van quedar mutilats; d'altres van morir al cap d'unes setmanes, mesos de sang i fred…

Winn combina la novel·la històrica realista amb una història d'amor complexa, i balanceja la duresa de la guerra amb la tendresa del primer amor.

In memoriam m'ha agradat molt, més que per la història, per la manera com està narrada i l'homenatge que representa. Una molt bona primera novel·la de l'autora.

Txell.Cat

Y llovieron pájaros - Jocelyne Saucier

Títol: Y llovieron pájaros
Autora: Jocelyne Saucier
Llengua original: francès
Traducció: Lisa Lucuix Venegas
Editorial: Edicions Minúscula
Any: 2011

"Y llovieron pájaros, le dijo. Cuando el viento se levantó y cubrió el firmamento con una cúpula de humo negro, el aire se enrareció, se volvió irrespirable del calor y de la humareda, tanto para nosotros como para los pájaros, y estos empezaron a caer como la lluvia a nuestros pies."

Tinc una llista de llibres per llegir. Quan algú em parla d'un bon llibre, o llegeixo alguna proposta literària que em resulta suggerent, l'apunto a la llista. Amb el temps no sé ni qui m'ho va recomanar ni perquè el vaig apuntar…

Fa uns dies vaig anar a la biblioteca a buscar Y llovieron pájaros, un d'aquests llibres de la meva llista. I realment mereixia ser-hi!!

És una d'aquestes joies que tant vols acabar de llegir com que no s'acabi mai. Una història entranyable sobre la vellesa, l'amor, i la llibertat de decidir quan, com i on morir. La novel·la gira al voltant de tres ancians que decideixen retirar-se del món i viure en solitud als boscos del nord del Canadà, cadascun amb la seva pròpia història. Quan dues dones s'hi presenten, per motius ben diferents, la vida fa un gir inesperat i es desvetlla un gran secret, un amor de joventut, i un nou enamorament. Perquè mai és tard per estimar.

Teresinha

Seny i sentiment - Jane Austen

Títol: Seny i sentiment
Autora: Jane Austen
Llengua original: anglès
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: Viena Edicions
Any: 1811

"Com que ni l’adulaven a ella ni li adulaven els fills, no li resultaven simpàtiques; i, com que els agradava llegir, s’imaginava que eren satíriques, tot i no saber exactament què volia dir satíric. Però això tant li feia: era un retret que en aquella època s’acostumava a fer sovint."

Seny i sentiment és la primera novel·la que va escriure Jane Austen i la segona que li llegeixo, després d’Orgull i prejudici. En aquesta obra, Austen narra les peripècies romàntiques de dues germanes per trobar l’home ideal amb qui casar-se, que els proporcioni una renda per viure dignament. Bé, això és així després de la mort del pare, que deixa la mare i les tres germanes desemparades, ja que l'herència cau directament a mans del germanastre gran. 

La història gira al voltant de les dues germanes grans, l'Elinor i la Marianne i, com ens anticipa el títol, de dues maneres antagòniques de viure. Mentre que l'Elinor es deia guiar pel seny i deixa de banda els sentiments i emocions, la Marianne és tota visceral. 

Al llarg de la història coneixerem veïns, parents, amics i pretendents de les Dashwood; hi haurà temps per enamorar-se i per desenganyar-se, per assistir a vetllades i balls, per criticar i fer safareig amb les relacions de tots els coneguts i, sobretot, per parlar de diners, dots i rendes. 

He de reconèixer que no m'ha semblat una obra brillant i que fins gairebé al final no m'hi he acabat d'enganxar. Seny i sentiment m'ha semblat una novel·la d'amor, des de la visió més apassionada i la més assenyada, però no hi he trobat cap subtrama més amb prou pes. Tot es redueix a qui es casarà amb qui i quina renda té cadascú per veure si és un enllaç que surt a compte o no 😅, i les desil·lusions i els desheretaments conseqüents. 

Sí que Austen hi afegeix el seu to satíric i que aprofita les protagonistes per dir-hi la seva, i això és el que fa que Seny i sentiment sigui interessant; el fet que llegim el retrat de la societat anglesa de 1811 des de la perspectiva d'una dona. Potser és per això que no hi ha ni un personatge masculí retratat com l'home ideal 😂. 

A banda de tot això, m'ha agradat com manté les dues visions encarnades per cadascuna de les germanes al llarg de tota la història, i com veiem l'evolució i les conseqüències de viure la vida amb seny o amb sentiment. 

No us la perdeu si us agraden els llibres d'època amb salseo o voleu un clàssic escrit per una dona i amb un punt crític. 

Txell.Cat

Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc - Maria Arimany

Títol: Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc
Autora: Maria Arimany
Llengua original: català
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2024

"En aquest binarisme nostre, el món es divideix entre abandonats i abandonadors. Entre víctimes i botxins o, cosa que és el mateix: entre bons i dolents."

Aquest 2024 hem començat a fer un club de lectura amb les amigues del poble i, sorprenentment per mi (he de confessar que no hi tenia gaire fe 🙈), hem compartit quatre llibres. Quatre lectures que hem fet cadascú al seu ritme i que després ens hem trobat i hem comentat amb un bon vermut i unes olivetes. Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc de la Maria Arimany ha estat l'últim llibre que hem compartit aquest any, però ja tenim pensat el següent, així que això no s'atura aquí! 

La proposta de llegir la primera obra d'Arimany va ser de l'amiga menys lectora de la colla, que fins aleshores no havia participat en cap lectura, però que ens va dir que una companya de feina havia guanyat un premi, li publicaven un llibre i que aquest el llegiria, així que si el llegíem totes, podríem comentar-lo. No sabíem l'editorial, ni el títol ni el premi ni el nom de l'autora, que ja li havíem dit que sí. Diumenge vam trobar-nos per comentar Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc i vam tenir la sort de poder-ho fer amb la Maria Arimany, que es va oferir a venir. Va ser una experiència molt bonica, la Maria va ser molt propera i vam poder parlar amb ella dels seus personatges i del procés de creació del recull. Moltes gràcies, Maria, per l'estona compartida i per la teva proximitat 😊. 

Al bosc s'hi ha d'arribar quan encara és fosc és un recull de deu textos, dels quals la majoria són contes breus. Al centre del recull hi ha ‘La farinera borda (Amanita phalloides)’, un conte considerablement més llarg que la resta i amb una estructura fragmentada i no lineal. Aquest és el relat que més m'ha agradat, tant per la força de la història com per la manera com es va descabdellant, deconstruïda per deixar que el lector vagi col·locant totes les peces, i amb un clímax brutal que arriba just al final. Tots els contes estan protagonitzats per dones, de diverses edats i en diferents moments vitals, però que comparteixen el fet de trobar-se en relacions sentimentals on no volen estar i de ser incapaces de fer algun pas per canviar l’status quo, més enllà de somiejar. L’única que s'atreveix a moure fitxa és la protagonista de ‘La farinera borda’, tot i que la Maria Arimany també ens deia que “d'aquella manera”, ja que tot i passar a l'acció, després torna a l'actitud semiconformista. 

"A vegades voldria ser el gos i que tot m’importés un rave."

La temàtica central del recull són les dificultats en les relacions de parella, i l'equilibri entre la inèrcia que ens empeny a conformar-nos-hi i el desig de viure altres experiències. De fet, un dels aspectes que vam comentar i destacar és la naturalitat amb què es presenten protagonistes que mantenen relacions amb nois i amb noies, i el fet que la bisexualitat o l'homosexualitat no sigui el tema del text, sinó un element més. També hi apareix el desamor, la ràbia i el desig de venjança. Tot plegat amb una natura poderosa, delicada i salvatge present a tots els textos. 

L'estil de la Maria Arimany és delicat i poètic, i també directe, explícit i dur. La llengua està molt ben cuidada. És una manera d'escriure que em sembla magnètica, que m'agrada molt i que m'ha recordat a altres autores que he gaudit de valent, com la Irene Solà. A d’altres amigues els ha fet pensar en l'estil d'Eva Baltasar o en Distòcia de Pilar Codony (aquest últim no l'he llegit). 

Un dels aspectes que van comentar ahir és que els contes són rodons i estan molt ben escrits, no necessiten més pàgines i, tot i la brevetat tenen molta força i expliquen moltes coses. 

Crec que amb tot el que n'he dit fins ara és molt evident que he gaudit molt de la lectura, així que us recomano que la llegiu i que ho feu amb calma. Jo l'he anat dosificant per poder endinsar-me al bosc amb calma per sentir-ne les olors i els sorolls, i creieu-me que m'hi he trobat ben bé dins. 

"M’he buscat la ràbia, però només m’he sabut trobar la pena, la tristor, les ganes de sortir d’allà i demanar-te perdó, i que fessis fora amablement aquesta que em vol prendre casa meva, que em vol prendre la nena i a tu, que gairebé érem una família, i que entréssim a casa, enviessis la nena al llit i folléssim fort, com els senglars, com les guineus, com els gripaus."

Txell.Cat