L'amor que fa caure ciutats - Eileen Chang

Títol: L'amor que fa caure ciutats

Autora: Eileen Chang

Llengua original: xinès

Traductora: Carla Benet

Editorial: El Club Editor

Any: 1943, 1944 (en català, 2016)

"Les cambres de la Liusu eren buides, el seu cor, també; i com que al rebost no hi havia res, el ventre era com les cambres i el cor."

Soc una romàntica, així que no puc negar que el títol d’aquest llibre em va cridar especialment l’atenció.

La primera sorpresa que em vaig endur a l’obrir el llibre va ser que es tracta d’un volum que conté dues històries: “L’amor que fa caure ciutats”, que dona títol al recull, i “Setge”, molt més breu.

Les dues històries tenen força elements en comú. Les dues s’emmarquen entre els anys 20 i 30 i s’ubiquen a Shanghai, amb la guerra com a teló de fons. A més, en totes dues hi apareix l’amor.

A “L’amor que fa caure ciutats” coneixem la Liusu, una jove divorciada que torna a casa la mare amb els germans i cunyades i, davant del rebuig de la família per trencar amb certs costums tradicionals, es veu empesa a buscar un nou marit. A través de la matrimoniera, coneix un jove modern i atractiu, un dandi ric amb la mirada oberta a Occident. La Liusu, que viu en una família molt tradicional (fins al punt de no voler canviar l’hora i seguir en l’hora antiga), queda captivada per la llum i les maneres de Liuyuan.

"En aquest món d'incerteses, la riquesa, les propietats, les coses que semblen permanents, no són de fiar. L'única cosa en què podia confiar era l'aire que li omplia els pulmons i la persona que dormia a prop seu. [...] Es miraren l'un a l'altre i es veieren, es veieren del tot."

Tot i que està escrita i traduïda d’una manera molt bonica, amb algunes imatges precioses, la història no m’ha fascinat ni captivat, ni tampoc m’ha emocionat. La relació amorosa entre Liusu i Liuyuan no m’ha resultat convincent.

"Tot l'univers s'enfosquí com si la tapa d'un bagul colossal hagués caigut de cop i volta tancant per sempre a dins les pors i penes incalculables."

 

“Setge” és força més breu que “L’amor que fa caure ciutats”; és, de fet, un relat i m’ha agradat molt més. Llegir “Setge” ha estat com observar un quadre d’aquells que hi ha tants personatges i tants detalls, que t’has de mirar a poc a poc i de ben a prop. Aquest relat ens transporta en un tramvia de Shanghai que queda bloquejat una estona per un avís de bombardeig. Durant l’espera, anem coneixent els diferents personatges que viatgen al tramvia, les seves vides, els seus pensaments i les seves il·lusions. 

"Ell llegia, i els altres també llegien. Qui duia un diari, llegia el diari. Qui no, llegia factures, instruccions, targetes de visita. Qui no duia cap imprès, s'entretenia amb els rètols de les botigues. No podien fer altra cosa que omplir aquell buit terrorífic... Si no, els seus cervells potser s'haurien posat a funcionar. I pensar és dolorós."

Eileen Chang només tenia 23 anys quan es va fer famosa per escriure, en temps de guerra, relats que parlaven de l’amor. Chang retratava l’època que li havia tocat viure: guerra, joventuts truncades i l’entrada de costums occidentals i modernes en una societat extremadament tradicional. Així doncs, d’aquesta lectura em quedo sobretot amb aquesta visió de la societat xinesa de la primera meitat del segle XX.

Amb aquesta lectura supero la quarta premissa del repte de lectura d’El Reducte Català: llegir un llibre de la biblioteca.

Coneixem una mica més l'autora?
Eileen Chang (Shanghai, 1920 - Califòrnia, 1995) (nascuda Zhang Ailin) va ser una escriptora en xinès i anglès. Va néixer en una família de classe alta, filla d'una dona moderna que havia estudiat a Anglaterra i un home tradicional. Va viure a Shanghai i a Hong Kong, on va treballar d'escriptora i de guionista, fins que el 1955 va emigrar als Estats Units. El règim comunista va relegar els seus contes, però la seva popularitat es va mantenir a Taiwan i a Hong Kong. Entre les seves obres destaquen La gàbia daurada (1943), Rosa vermella i rosa blanca (1944) i L'amor que fa caure ciutats (1945).

Txell.Cat

Ca la Wenling - Gemma Ruiz Palà

Títol: Ca la Wenling

Autora: Gemma Ruiz Palà

Llengua original: català

Editorial: Proa

Any: 2020

"Que diferent que caminaria el món si els renecs no anessin sempre al capdavant. Si el primer que ens ensenyessin de la llengua dels altres fos a estimar i a doldre'ns, qui s'atreviria a no ser persona?"

Ca la Wenling és una novel·la molt fresca i àgil que parla de l’amistat i convida a reflexionar sobre els prejudicis i el racisme.

La novel·la se centra en l’amistat entre la narradora, una documentalista de cinema, i la Wenling, una dona xinesa que regenta un saló d’ungles al cor del barri de Gràcia i que va deixar el seu país buscant un futur millor per a la seva família. La narradora passa setmanalment pel local a fer-se les ungles i amb el pas del temps les dues dones van teixint una gran amistat. Però per ca la Wenling passen altres personatges que completen el mosaic i que representen força bé la nostra societat. I mentre la Wenling i la seva família malden per crear arrels i integrar-se, hi ha qui es presenta amb els prejudicis per bandera.

I entre aquesta història d’amistat entre la Wenling i la narradora, l’autora ens hi cola alguns fets històrics per parlar de la discriminació sistematitzada que ha patit el poble xinès o l’origen dels salons d’ungles.

Ca la Wenling, però, no parla només de l’amistat. El feminisme també hi té un lloc preferent, però també aborda el racisme estructural de la nostra societat, el que conviu amb nosaltres i que ja ni notem, però pateixen moltes persones. I potser això és una de les coses que més m’ha agradat d’aquesta novel·la: les reflexions que he fet mentre llegia i la revisió de mi mateixa i d’aquells pensaments racistes que, per més que no vulgui, hi són.

"Guapa, yo piensa: ¿por qué arregla pelo, por qué arregla pies y no arregla corazón?"

La lectura és molt fluida i fresca, amb un estil que evoca el parlar i que barreja català amb pinzellades en castellà i fins i tot anglès!

Després de llegir Ca la Wenling em miro els basars xinesos i els salons d’ungles amb uns altres ulls. No és que abans me’ls mires malament, però ara hi ha més carinyo a la meva mirada, pensant en les Wenling que hi ha allà dins i en les històries que deuen carregar a les espatlles. M’han entrat ganes d’entrar un dia a un saló de manicura (no, no hi he anat mai) i de fer-me les ungles i fer-la petar. Encara que sigui només per aquesta sensació i pel que m’ha fet reflexionar, ja val la pena llegir Ca la Wenling.

"Les àvies són el ciment que tapa les esquerdes del món. Fan la feina incomptable, humil, la de sotamà, la que queda colgada per sempre. També és ciment, el que ens haurien de fer empassar com a càstig per tanta ingratitud."

Altres obres de la mateixa autora

• Argelagues ressenyat per la meva àvia.

Coneixem una mica més l'autora?

Gemma Ruiz Palà va néixer a Sabadell l’any 1975 i és periodista. Des del vint-i-u anys treballa al Serveis Informatius de Televisió de Catalunya, pràcticament sempre com a cronista cultural dels Telenotícies. Argelagues (2016) va ser el seu debut literari i va ser un èxit de vendes. L'any 2020 va publicar la seva segona novel·la, Ca la Wenling.

Txell.Cat

El somni del poble Ding - Yan Lianke

Títol: El somni del poble Ding

Autor: Yan Lianke

Llengua original: xinès

Traductora: Carla Benet

Editorial: Les Altres Herbes

Any: 2005 (original); edició en català de 2021

"Ara s'aclaria, com s'aclareix el cel quan hi apareixen els raigs del sol.

Entenia que els núvols duen la pluja.

Entenia que la tardor avançada fa néixer el fred.

Entenia que la gent que deu anys enrere havia venut sang, ara segur que partirien la malura de la febre. I per culpa de la febre es pansirien, com les fulles seques que cauen dels arbres."

El somni del poble Ding de Yan Lianke ha estat l’últim llibre del març asiàtic d’enguany. L’he llegit en una lectura conjunta amb uns quants membres del Reducte Català al llarg de quatre setmanes que s’han allargat fins a principis d’abril. Amb aquesta lectura, a més, he complert una premissa més del repte de lectura d’El Reducte Català: la lectura d’una obra de la literatura xinesa.

El somni del poble Ding parla de la desfeta d’un poble rural de la Xina on la sida o la febre (segons ells) està causant estralls. Anys enrere, a principis dels 90, la majoria de veïns del poble van decidir recórrer a la venda de sang per amassar fortuna d’una manera ràpida, però malauradament les condicions amb què es feien les extraccions no eren salubres i no tenien cap mena de garantia sanitària. Anys després, tot i que encara era una malaltia força desconeguda i estigmatitzada, la sida va arrasar amb la població d’aquestes zones rurals i va afavorir la corrupció.

El pitjor de llegir aquesta novel·la és saber que el que s’hi narra, tot i que ficcionat, va passar i és real, i que durant molts anys no n’hem sigut conscients. Ara bé, la història té un narrador ben innocent i peculiar que endolceix un punt el relat: el fill de Ding Hui, un dels comerciants de sang més importants del poble, mort per enverinament com a venjança contra el pare.

A El somni del poble Ding la catàstrofe és l’epidèmia de la sida i per això la mort és tan present en totes les pàgines, perquè la majoria de personatges la tenen ben a prop i no hi ha miracles que valguin. L’obra, però, va més enllà i aborda les conseqüències i els comportaments humans davant de les desgràcies: hi ha mort, hi ha amor, hi ha vida, hi ha corrupció, hi ha bondat...
En aquest sentit, crec que Lianke ha creat uns personatges que representen cadascun dels diferents rols que podem trobar a la societat quan s’esdevé una desgràcia. Per descomptat, es podrien analitzar profundament, però jo no hi entraré massa. El narrador podria representar les víctimes colaterals de qualsevol fet tràgic, aquelles que no hi prenen part activa ni hi intervenen directament, però que se les carreguen. Un altre personatge destacable és l’avi del narrador, que és el protagonista principal de l’obra. L’avi és la bondat personificada: ha passat una desgràcia, se’n sent responsable en certa mesura i fa el possible per unir forces amb la resta d’habitants del poble per ajudar-los de manera desinteressada. L’avi és el personatge que ens permet seguir tenint fe en la humanitat, perquè després trobem els seus dos fills: Ding Hui i Ding Liang. En Ding Hui és el fill gran, pare del narrador i l’home que més es va enriquir amb la venda de sang. Però no només això, sinó que en la desgràcia encara troba escrúpols per seguir-se aprofitant dels habitants del poble Ding i fent-se ric amb la seva desgràcia i desesperació. És corrupte i no té ni una idea bona i desinteressada, ni per la família. Finalment, en Ding Liang és un personatge afectat per la desgràcia, en aquest cas per la sida, però és egoista i no té cap mena d’interès a ajudar els altres. Conscient que la mort és a la vora el seu objectiu és anar a la seva, aprofitar el temps que li queda i gaudir-lo al màxim.

"Cada dia de vida compta. Viure és molt millor que morir."

M’ha agradat especialment l’estil de l’autor, amb repeticions i unes descripcions on els colors tenen un paper destacat. La sensació és que la història et bressola, sense el to farragós que a vegades trobem als autors xinesos més clàssics. Aquest bressolar, però, pot fer que el ritme sigui un punt lent en alguns moments.
Com a contrapunt negatiu, cap a mitjan de la història em vaig desencantar una mica amb l’obra perquè se’m va fer un punt repetitiu. Al cap i a la fi, però, Lianke aconsegueix que el lector es quedi amb la imatge de la corrupció i la incompetència dels funcionaris d’aquella època.

Finalment, vull fer una menció a la nota de l’autor que tanca el llibre i que et deixa una pedreta al cor. Lianke demana disculpes al lector per tot el dolor que hi ha dins de la seva novel·la.

Us la recomano per llegir un autor xinès amb un estil modern i que ens parla d’uns fets que crec que són força desconeguts. Preneu-vos-el amb calma i no hi espereu grans girs argumentals ni un ritme frenètic, sinó més aviat un balancí que us anirà gronxant.

"Es van estar abraçats una estona més fins que, sense dir-se res, es van alçar.

Sense dir-se res, es van encaminar cap a l'habitació que hi havia al costat de la cuina. [...]

S'hi estava calent. Un cop dins, van entrar en calor.

I, calents, es van arrapar a la vida."

Coneixem una mica més l'autor?

Yan Lianke (Henan, 1958) és un dels escriptors xinesos més destacats de l'actualitat i uns dels intel·lectuals més polèmics. Etern candidat al premi Nobel, ha guanyat els premis literaris més prestigiosos del seu país. Entre la seva obra en destaquen títols com Els petons de Lenin (2004), Els quatre llibres (2011), Relat d'un esclat (2013) i El dia que va morir el sol (2015). El somni del poble Ding és considerada la seva obra mestra.

"I la va arrossegar cap al camp. Van avançar entre l'herba alta, l'una rere l'altre, fins a un tros més frondós. Allà van seure.

Es van estirar i van deixar un tros d'herba aixafada.

I en aquell tros d'herba, van fer el que fan els homes i les dones.

Ho van fer amb bogeria. [...] Bojos l'un per l'altra. Es van oblidar de la febrer, com si no estiguessin malalts."

Txell.Cat

Família - Ba Jin

Títol: Família

Autor: Ba Jin

Llengua original: xinès
Traductora: Eulàlia Jardí

Editat per: Viena 

Any: 1931 (Traducció al català publicada el 2011)

"Al llit, les persones es treien les màscares i feien balanç de la jornada. Obrien el cor i tots els racons secrets de l'ànima. Els satisfets s'adormien plàcidament, però els decebuts ploraven amb amargor la seva dissort dins la tebior del llit. En el món només hi havia aquests dos tipus de persones."

He viatjat a la Xina per a l'última lectura del març asiàtic i no podria haver quedat més contenta que aquest hagi estat l'últim llibre que he llegit. D'una banda, perquè m'ha permès conèixer moltíssimes tradicions i cerimònies xineses que no coneixia (una mica com em va passar amb la lectura de Japó, però encara més), però d'altra banda, perquè necessitava una lectura amb certa distància temporal (les dues últimes sobre Pakistan i Palestina remouen força...).

 

L’he llegit en català traduït per l’Eulàlia Jardí i editat per Viena. La traducció de Jardí és fantàstica, flueix amb naturalitat però sense que es perdi la manera d’escriure dels autors xinesos (des de la meva humil experiència, tot el que he llegit d’autors xinesos té un ritme particular). A més, Jardí afegeix algunes notes a peu de pàgina que faciliten la comprensió del context i situen perfectament el lector.
A banda de la traducció, recomano aquesta edició pels apèndixs que ofereix: la traducció del prefaci de la primera edició, que és una carta al germà gran de l’autor, i el prefaci de la desena edició, en aquest cas dirigit al seu cosí i en què Ba Jin aclareix alguns rumors que corren sobre Família. Aquest últim prefaci és especialment interessant, però convé llegir-lo un cop acabada la lectura per evitar espòilers!

I és que si bé Família no és una autobiografia de Ba Jin, sí que conté molts elements que fan pensar en la vida de l’autor. Ell mateix reconeix que hi ha certs paral·lelismes entre el personatge de Juehui i ell mateix (la rebel·lia i el desafiament al món tradicional xinès). Tanmateix, també hi ha molts altres personatges i situacions que no es van donar a la seva família, però que s’hi podrien haver donat. Ell mateix escriu: “Creus que a la nostra família n’hi ha cap? No, no n’hi ha cap, però a la societat xinesa sí!”.

Publicada inicialment en forma de fulletó l’any 1931 i sota el títol Corrents turbulents, Família ens parla de la desintegració d’una gran família xinesa benestant i tradicional. Posteriorment va escriure Primavera (1938) i Tardor (1940), que juntament amb Família formen la trilogia “Corrents turbulents”.

Ba Jin retrata el clan Gao, una família molt gran, amb moltíssimes branques i amb moltíssims criats, que viuen en una casa enorme, amb un jardí inabastable que fins i tot té un llac i un pavelló al mig. De fet, al final del llibre hi ha un llistat de personatges que ajuda a situar tots els tiets i germans, però jo em vaig fer el meu propi arbre genealògic.

Família Gao by Txell Català Dordal  

L’avi Gao és el patriarca, de qui pengen les cinc branques familiars. Totes, excepte la segona (la tia Zhang, que és vídua, i la cosina Qin) viuen sota el mateix sostre. Els protagonistes són els néts de la branca principal: Juexin, Juemin i Juehui. També hi ha Shuhua, però no té un paper tan destacat en aquesta obra.

Juexin és el germà gran i, després de la mort dels pares, assumeix la responsabilitat de ser el proper cap de família. És un personatge que encarna l’acceptació, ja que entoma tot allò que els adults decideixen per ell sense queixar-se, encara que això el faci infeliç. Juexin segueix “la doctrina de la reverència i de la no-resistència”, fet que provoca diversos enfrontaments amb els seus germans. Juexin està casat amb Ruijue (un matrimoni concertat), amb qui té Haichen. És un personatge infeliç, sense determinació i amb un fort sentiment de culpabilitat.
Juemin és el segon germà i és un punt entremig entre Juexin i Juehui. Igual que Juehui, té la mentalitat més oberta que la resta de la família, ja que va a l’Escola de Llengües Estrangeres. Té un punt rebel i desafia la família en alguns aspectes, però encara li pesa massa el llast familiar.
Juehui, el petit dels nois de la primera branca, és el personatge que recorda a Ba Jin. És rebel i rebutja la família tradicional xinesa, les supersticions i les normes imposades. És el primer que gosa desafiar l’avi directament.

Els tres germans encarnen tres maneres diferents d’enfrontar-se al món tradicional; a cap dels tres els agrada, però cadascú ho gestiona diferent.

"La nova generació no seria corrupta ni hipòcrita, i posaria fi als crims de la família tradicional."

Els personatges femenins tenen una gran importància en la novel·la i també encarnen idees diferents. Tot i que lluny del feminisme actual, Ba Jin denota certa modernitat i reivindicava el paper de les dones a la societat. Així, declarava que les dones “no són joguines dels homes”. A Família la majora de dones són, d’una manera o d’una altra, víctimes del pensament tradicional.

Mei és la cosina materna de la primera branca i, tot i estar enamorada de Juexin, es troba immersa en un matrimoni concertat que fracassa i que la sumeix en una infelicitat. Mingfeng és una de les serventes de la primera branca i, tot i ser de classes socials diferents, és víctima del mateix mal que Mei.
Ruijue, la dona de Juexin, és una altra cara de la mateixa moneda. Malda per ser feliç en el seu matrimoni arreglat i s’hi esforça de valent, però també acaba sent víctima de les creences tradicionals.
La cosina Qin és el contrapunt, és el personatge femení obert al món, que va a escola i que té clar que vol lluitar pels seus somnis i que no vol que els adults decideixin per ella.

Tot i que la seva presència és molt petita en comparació amb els personatges anteriors, vull fer menció a la cosina Shuzen. Shuzen és víctima de la seva mare i de la concepció dels peus petits com a ideal de bellesa; és l'única de les cosines a qui han embenat els peus perquè li quedin petits i a l’obra es parla dels seus crits i plors de dolor.

"Hom pot engabiar un home, però no la seva ànima."

Pel que fa a la trama, la introducció és llarga i pràcticament no hi passa res (comparat amb el nus-desenllaç). Es respira una calma tensa, que acaba esclatant i accelerant el ritme dels esdeveniments amb drama del bo. Família és, bàsicament, un retrat de la decadència de la tradició xinesa, en què es posen en dubte creences i maneres de fer molt arrelades que comporten el patiment i la infelicitat dels joves.

He gaudit la lectura sobretot pel món que s’hi retrata i per la profunditat dels personatges, així com per la manera com està escrit i traduït. Tot i que tenia ganes d’acabar de conèixer la història dels joves de la família Gao, pel meu gust, la història es desenvolupa de manera massa frenètica a partir de la meitat del llibre. 
Continuaré amb la trilogia, ja que inicialment el llibre que em va cridar l’atenció va ser Primavera, però quan vaig veure que formava part d’una trilogia, vaig decidir començar pel principi.

A mode de curiositat, algunes tradicions i cerimònies que hi ha a Família:

• Presentació dels horòscops dels promesos: Després de concertar el matrimoni entre dues famílies, però abans de formalitzar-lo, s’anava a buscar l’horòscop i es llegien les cartes en una breu cerimònia. Aquesta tradició decidia si el matrimoni continuava endavant o no.
  
• Celebració de l’Any Nou: A Família s’il·lustren molt bé les celebracions de l’Any Nou xinès; des de la decoració, el sopar, la veneració als avantpassats, els focs d’artifici, els vestits...
  
• La Llanterna de drac: Un grup de persones dansa sota una disfressa de drac amb l’objectiu de foragitar els esperits. A Família, els membres del clan Gao que paguen als qui fan la dansa de la llanterna del drac, els tiren petards fins a cremar la disfressa sencera.
  
• Festa dels Fanals: Última nit de les festes de l’Any Nou xinès
  
• Presentar els respectes al patriarca: Els membres de la família presenten els respectes a l’avi Gao cada matí i cada nit.
  
• Quatre generacions a taula: Es dóna molta importància al fet que hi hagi quatre generacions de la mateixa família sota el mateix sostre.
  
• Tradició d’embenar els peus a les nenes perquè els quedin petits, símbol de bellesa.
  
• Ritual de cremar bitllets per als difunts per tal que no els falti de res a l’altra vida.
  
• Celebració dels 66 anys: Els 33, els 66 i els 99 són edats crítiques segons la tradició popular xinesa, així que es fa una gran festa per foragitar les desgràcies dels qui els compleixen.
  
• Enterrament clàssic

"Plorà fins que el cos se li ablaní del tot i els braços i les cames li quedaren sense energia. Llavors, s'abandonà completament i es quedà adormida."

Coneixem una mica més l'autor?

Ba Jin (Chengdu, 1904 - Xangai, 2005) és el pseudònim literari de Li Yaotang. Nascut en una família benestant controlada per l'avi, el 1920 va entrar a l'Escola d'Idiomes Estrangers de Chengdu i després va marxar a Xangai a estudiar. L'any 1927 va marxar a París, on va escriure la seva primera novel·la Miewang (Destrucció). L'any següent va tornar a la Xina, on va continuar escrivint i traduint al xinès i a l'esperanto, així com col·laborant en diverses revistes de caire revolucionari. L'any 1931 inicia la publicació de Família en un fulletó, la seva obra mestra que es va acabar convertint en un símbol per a la joventut xinesa. Durant la Revolució Cultural (1966-1976) va ser purgat i enviat a un camp de treball. Ja rehabilitat l'any 1977, va ser nomenat president de l'Associació Nacional d'Escriptors Xinesos i president honorari de la Fundació per la Literatura Xinesa. Candidat per al premi Nobel de Literatura dues vegades (1975 i 2001), va morir a l'edat de 101 anys. És considerat un dels autors més rellevants de la literatura xinesa del segle XX.

"Estava convençut que quan es trobessin tot serien planys i tristesa. Però la relació entre aquelles dues persones estava basada en l'amor i la confiança mútua, res no els podia separar. Els unia una força indestructible."

Txell.Cat

Córrer sense por - Giuseppe Catozzella

Títol: Córrer sense por

Autor:  Giuseppe Catozella

Llengua original: italià

Traductora: Anna Casassas

Editorial: Sembra Llibres

Any: 2014

He estat novament ingressada a l’Hospital de la Vall d’Hebron pels meus problemes reiteratius de colangitis. Per aquest motiu, perquè em pogués entretenir una mica durant aquests dies, el meu fill Jordi m’ha deixat aquest llibre. Pel títol i la portada de la coberta ja m’he fet la idea que es tractava d’un llibre on el tema principal seria les curses dels corredors.

Córrer sense por ens mostra la part invisible d’aquests atletes que ho donen tot per poder participar en les olimpíades que se celebren arreu del món. Les dificultats i l’anhel de perfeccionament en situacions límit, i, en alguns casos, en període de guerra, donant-ho tot per aconseguir els seus objectius.

És un llibre molt cru que et fa pensar molt i que ens deixa una visió molt viva de l’esforç i la voluntat de l’ésser humà.

Basada en fets reals, Córrer sense por és una novel·la que narra amb una sensibilitat brillant la lluita d’una jove somali per obrir-se camí entre la violència, la pobresa i la falta d’oportunitats per a les dones. Una història commovedora i plena d’humanitat que ens colpeja amb la tràgica odissea que cada any realitzen milers de persones des de les ferides de l’Àfrica fins al miratge europeu.

A continuació trobareu un petit reportatge de TV3 sobre l'obra i la protagonista:

Coneixem una mica més l'autor?

Giuseppe Catozzella va néixer a Milà l’any 1976. És llicenciat en Filosofia i col·labora com a periodista en diversos mitjans. Ha publicat els relats Il cielo di vita del pesce, Fuego i dues novel·les basades en treballs d’investigació en què retrata la cara més fosca i violenta d’Itàlia: Espianti, sobre el tràfic d’òrgans humans, i Alveare sobre el domini de la màfia calabresa al nord del país. Ha guanyat diversos premis que reconeixen la seva obra com a periodista i escriptor.

Amb Córrer sense por ha estat finalista del Premi Strega 2014, el guardó literari més prestigiós del seu país, i ha guanyat l’Strega Giovani 2014, concedit a la novel·la més valorada pels joves italians. Aquesta novel·la està en procés de traducció a una desena de llengües i ja se’n prepara versió cinematogràfica.

MAC 

El do - Mai Jia

Títol: El do

Autor: Mai Jia

Llengua original: xinès

Traductors: Núria Parés i Ernest Riera

Editorial: Edicions 62

Any: 2014, en català

"L'home que se'n va anar de Tongzhen en el petit ferri de color negre l'any 1873 amb la intenció d'estudiar a l'estranger era el membre més jove de la setena generació d'aquella família famosa de marxants de sal: els Rong de Jiangnan. Quan se'n va anar, es deia Rong Zilai, però quan va tornar es deia John Lillie."

El do és una novel·la molt curiosa. De fet, és com el que en cinema es coneix com un fals documental, però en literatura, i està tan ben aconseguit, que durant la lectura vaig consultar moltes vegades a Internet si aquells personatges havien existit.

La novel·la és una biografia fictícia de Rong Jinzhen, un noi autista que és un geni de les matemàtiques i que acaba reclutant el govern xinès perquè formi part de una unitat secreta que s'encarrega de desxifrar codis.

El do està dividit en sis parts i durant les quatre primeres el lector descobreix la història d'aquest personatge des dels avantpassats fins que està a la Unitat 701 i comença a desxifrar criptogrames. En totes aquestes parts hi apareixen fragments d'entrevistes a altres personatges de la novel·la que donen testimoni dels fets, talment com si tot hagués passat. Tanmateix,el més sorprenent són les parts cinc i sis de la novel·la, on l'autor ja exprimeix al màxim el "fals documental" narrant com s'ha fet tot el procés de recerca per poder escriure la biografia i fins i tot inclou fragments d'una llibreta del personatge.

M'ha agradat força com està narrada aquesta història, tot i que sovint el narrador s'embranca en detalls de la vida d'altres personatges que t'allunyen de la història central. Quan vaig començar la cinquena part del llibre, no entenia què estava fent l'escriptor ni quin sentit tenia tot plegat, però quan vaig haver acabat la lectura, em va semblar que el conjunt està molt ben escrit i tramat, i que Mai Jia realment aconsegueix colar-te la història de Rong Jinzhen com una història real. 

És un molt bon fals documental, però la lectura pot arribar a fer-se cansada i avorrida per aquells lectors que no estan acostumats a la narració de la vida de tres generacions per davant del protagonista de la història, tan habitual en els escriptors xinesos.

"En Jinzhen seia en silenci i es menjava els fideus. Un cop va començar a menjar, no va dir res, però era aquella mena de silenci que se sent quan algú té moltes coses a dir però no te ni idea per on començar."

Coneixem una mica més l'autor?

Mai Jia és el pseudònim de Jiang Benhu (1964), un escriptor i periodista xinès que es diu que va néixer en el si d'una família especial: el pare era un contrarevolucionari, l'avi matern era un terratinent i l'avi patern, de religió cristiana). Va estudiar Telecomunicacions a l'Acadèmia d'Enginyers mentre estava a l'exèrcit i va acabar destinat en una unitat secreta. El do és la seva primera novel·la, que va significar un èxit notable.

Txell.Cat

Redescobrint Pearl S. Buck

Avui us deixaré amb una ressenya que ha fet una de les persones més lletraferides que conec: la meva àvia. Ha llegit moltíssim al llarg de la seva vida i estic convençuda que ens podrà aportar moltíssim a tots els qui la llegim. El cert és que no hi ha dia que vagi a visitar-la que no acabem xerrant de llibres, així que vaig considerar que proposar-li participar en aquest bloc de llibres no només la faria feliç a ella i a mi, sinó que seria la manera de donar a conèixer el seu bagatge lectoral.

Així, doncs, em fa molt feliç poder comptar amb ella per redactar aquest blog.

A continuació us deixo el seu escrit:



Sempre hi ha alguns llibres que, amb el pas dels anys,  m'agrada tornar a assaborir i descobrir amb més profunditat el que l'autor volia transmetre't .
Acabo de redescobrir una autora que feia anys que no havia tornat a llegir, Pearl S. Buck.

He tornat a reviure amb La buena tierra, La estirpe del dragon o Viento del este, viento del oeste. Aquestes novel·les narren les tradicions de la cultura xinesa de finals del segle XIX i principi del XX que es contraposen amb la nostra cultura i com de difícil se'ns fa als occidentals entendre les seves costums, al mateix temps que ens sobta la manera com ens veuen.
Tot això em fa pensar que les nostres maneres de fer o pensar potser ja ens venen predeterminades abans de néixer.

Coneixem una mica més l'autora? Pearl S. Buck va néixer al Hillsboro, West Virginia el 1892. Era filla de missioners americans a la Xina, on va viure durant molts anys. Això li va permetre conéixer a la perfecció les costums i la cultura xinesa.
Més endavant va tornar als EEUU on va desenvolupar la seva carrera literària.
Al 1932 va guanyar el Premi Pulitzer per la seva segona novel·la La buena tierra, que narra la història d'un pagès honrat (Wang-Lung), de la seva dona (O-Lang) i de la seva família al llarg de tres generacions. La novel·la posa de manifest el patiment, les pors, les passions, les ambicions i les alegries del món rural de la Xina pre-revolucionària del darrer emperador.
Pearl S. Buck va guanyar el premi Nobel de Literatura el 1938.
Va morir a Vermont el 1973.

MAC