Prou fred perquè nevi - Jessica Au

Títol: Prou fred perquè nevi
Autora: Jessica Au
Llengua original: anglès
Traducció: Albert Nolla
Editorial: Més Llibres
Any: 2022

"De vegades mirava un quadre i no sentia absolutament res. O, si sentia res, era només intuïtiu, una reacció, res que es pogués expressar en paraules. No passava res, vaig concloure, de dir que simplement aquest era el cas. El més important era estar obert, escoltar, saber quan calia parlar i quan no."

No m’agrada el te, però llegint Prou fred perquè nevi m’he transportat a una tarda de finals de tardor, d’aquelles fosques i fredes, en una cafeteria, prenent un te calent i veient com plou incessantment a través dels finestrals. Una tarda d’aquelles de posar en pausa el ritme frenètic habitual.

Una mare i una filla que fa temps que no es veuen i que no tenen una relació massa estreta es troben al Japó per fer un viatge plegades. Sembla que el temps ha separat el vincle maternofilial que sembla irrompible, i la relació s’ha refredat, tot i que no sembla que hi hagi cap motiu que hagi provocat aquest distanciament. 

"Aquestes històries, em va semblar, eren històries que havien estat explicades moltes vegades, transmeses i modelades per tota la família, polides i perfeccionades amb cada narració."

La filla és qui ens narra aquest viatge, els passeigs per Tòquio, les visites a les galeries d’art, i també alguns records passats. Aquests records no són compartits amb la mare, però sí que són experiències que, d’alguna manera, han marcat la filla i l’han anat separant de la mare. L’argument no avança, no hi ha un clímax, sinó que és una lectura reposada, carregada de detalls i descripcions, meditativa.

Al llarg de tota la novel·la es palpa la incomoditat i el no saber què dir-se entre les dues, però també el desig de voler-se entendre i compartir. Prou fred perquè nevi és un llibre reposat que ofereix una reflexió profunda sobre les relacions humanes i les expectatives que tenim. Hi ha relacions que tenim idealitzades i que volem que siguin de tal manera que les forcem. Aquesta mare i aquesta filla volen acostar-se però no saben com fer-ho, la relació està freda, a punt de neu, però no gelada. Potser és millor acceptar que no tot és sempre com voldríem, i començar a construir des d’allà.

"A fora sentíem que el vent bufava amb força, però a dins estava tot quiet. Recordo que, mentre menjàvem, vaig pensar com podia sortir tanta felicitat d’unes coses tan senzilles."

Txell.Cat

La petita serp - A. L. Kennedy

Títol: La petita serp

Autora: A. L. Kennedy

Traducció: Albert Nolla

Llengua original: anglès

Editorial: Rosa dels vents

Any: 2016

"- L’amor és una cosa terrible. - Això sembla -va xiuxiuejar la Lanmo. - Però també és meravellós."

Fa uns anys la meva cosina em va regalar La petita serp de l'autora A. L. Kennedy, després que ella l'hagués llegit i li hagués agradat molt. 

La petita serp és la història de la Mary, una nena de ciutat que es fa amiga d'una serp molt especial, la Lanmo. La serp, que és una metàfora de la mort, ha de fer llargs viatges per complir amb els seus deures: anar a visitar humans en les seves últimes hores, però sempre té un pensament per la Mary i torna a visitar-la sempre que pot. Tanmateix, el pas del temps és inevitable i la Mary es va fent gran i ha de deixar enrere la ciutat quan, després d'esclatar-hi una guerra, es torna grisa i trista. 

Aquesta faula té un aire a El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry, ja que hi trobem un animal que es fa amic d'una nena, la incomprensió de la majoria d'adults, que no veuen la serp, així com diversos personatges paral·lels que exemplifiquen comportaments humans.

El tema principal és l'amistat. D'entrada, la innocència de la Mary fa que deixi enrere la por i el rebuig que la majoria d'humans senten per les serps, així com els prejudicis de fer-se amiga d'una serp. La seva amistat perdura amb el pas dels anys i, malgrat la distància, es tenen ben presents. La serp, al seu torn, troba en la Mary una nena dolça i plena d'amor, una mena d'esperança en un món on els humans es maten entre ells en guerres i discussions, i no deixen que la Lanmo faci la seva feina.

"La serp sabia que hauria estat molt més ocupada si els humans no l’haguessin ajudat a fer la feina."

Aquesta faula, però, també ens parla del carpe diem, de viure la vida, l'amistat o l'amor tot i saber que tindrà un final. 

La petita serp, com El petit príncep o Un cor ple d'estrelles, és un d'aquells llibres d'argument senzill, aparentment infantils, que ofereixen diferents lectures en funció de l'edat i el moment en què es llegeixen. En la meva primera lectura he tingut la sensació que se m'escapava alguna cosa. Potser les meves ganes que el llibre m'encantés com a la meva cosina m'han condicionat, no ho sé. Ho sabrem quan el rellegeixi d'aquí uns quants anys 🤭😊. 

Sigui com sigui, si llegiu La petita serp descobrireu una història d'una amistat llarga i ben especial.

Txell.Cat

Resum #MarçAsiàtic 2023

  Aquest és el viatge literari que he fet aquest mes de març 🤗

Retrat de Shunkin - Junichiro Tanizaki

Títol: Retrat de Shunkin
Autor: Junichiro Tanizaki
Llengua original: japonès

Traductor: Albert Nolla // Ko Tazawa, Joaquim Pijoan

Any: 1933 original. 2017 traducció de Ko Tazawa, Joaquim Pijoan // 2019 traducció d'Albert Nolla

Editorial: Lapislàtzuli Editorial (2017) // Viena Edicions (2019)

Sense voler-ho han coincidit dues traduccions catalanes de la mateixa història a casa i he aprofitat per anar llegint les dues versions d'alguns capítols. La primera que es va publicar és la de Lapislàtzuli, de la mà de Ko Tazawa i Joaquim Pijoan, l’any 2017, dins la col·lecció de reculls breus de grans obres de la literatura japonesa. Només dos anys més tard Viena Edicions publicava una nova traducció de la mateixa història a la col·lecció Petits Plaers, amb la ploma d’Albert Nolla.

Podríem obrir el debat de si calien dues traduccions directes del japonès al català publicades amb tan poca diferència d’anys, però no ho farem. Crec que les col·leccions van dirigides a públics diferents i responen a motivacions diferents també. Viena busca apropar grans clàssics als lectors catalans en unes edicions que són boniques, amb traduccions que flueixen molt bé en català, però no es limiten a la literatura nipona: tot hi té cabuda per incorporar els famosos petits plaers de totes les literatures. Lapislàtzuli sí que dedica una sèrie únicament i exclusiva a la literatura japonesa, amb l’objectiu d’aproximar obres de grans autors japonesos sense que siguin necessàriament les obres més destacades d’aquests autors. Lapislàtzuli és el projecte d’un catalanòfil japonès que volia acostar-nos la seva literatura.

La traducció de Nolla m’ha resultat més fluida, més agradable de llegir i també més propera al meu català, més nostrada, però també més comercial. La proposta de Tazawa i Pijoan no em sonava tan natural i, des del meu desconeixement, m’ha semblat molt més enganxada a l’original (però crec que també forma part de la seva voluntat). A la publicació anterior comentava que les edicions de Lapislàtzuli inclouen una breu informació de la vida i obra de l’autor. En aquest cas, també apunten que Tanizaki va fer un experiment literari a l’hora d’escriure Retrat de Shunkin, ja que els capítols estan formats per un sol paràgraf i no totes les frases estan separades amb punts. Tazawa i Pijoan apunten que a la traducció van optar per adaptar el format perquè fos més fàcil de llegir per als lectors catalans.

La història és la que és en les dues traduccions, és clar, i pots seguir-la perfectament amb qualsevol de les versions, però hi ha diferències en la traducció d’alguns noms i apel·latius.

Albert Nolla (Viena Edicions):

"Es coneixen molts casos de mestres que peguen als seus alumnes, però n'hi ha ben pocs en què el mestre sigui una dona i els alumnes siguin uns nois. Hi ha qui ha suggerit que la Shunkin tenia inclinacions sàdiques i que potser feia servir les classes per obtenir una mena de plaer sexual desviat. Avui dia és difícil determinar si aquesta suposició és certa o no."

Ko Tazawa, Joaquim Pijoan (Lapislàtzuli):

"Hi havia molts casos en què els mestres masculins tractaven violentament els deixebles, però n'hi havia pocs que fossin mestres femenines. D'aquí podríem deduir que la Shunkin tenia una certa tendència sàdica. Potser satisfeia una mena de desig sexual anòmal amb l'excusa de la classe. És difícil ara saber si aquesta deducció és certa o no."

 

I ara anem a la història. Retrat de Shunkin és una novel·la breu situada al Japó al segle XIX que explica la vida fictícia de la Shunkin, mestra i virtuosa del shamisen, i del seu deixeble i servent, Sasuke. Shunkin és filla d’una família benestant i destaca per la seva bellesa i virtuosisme amb la música. Malauradament als 9 anys es queda cega i el seu caràcter es va tornant agre. Sasuke és un dels seus servents des que és petita i es converteix també en el seu deixeble del shamisen. Anys més tard, una segona desgràcia capgira de nou la vida de Shunkin, motiu pel qual en Sasuke decideix fer un acte d’amor absolut.
La relació que tenen és de dominació absoluta de la Shunkin cap a en Sasuke, que es deixa maltractar i vexar per la seva mestra i senyora.

La manera de narrar la història és molt curiosa: és com si algú estigués explicant la biografia d’una artista, amb cites d’una suposada biografia publicada. És la biografia fictícia d’una biografia fictícia.

A l’apunt sobre l’obra de l’edició de Lapislàtzuli s’apunta que a Retrat de Shunkin “podem trobar-hi les principals característiques de la seva literatura d’una forma ben concentrada i ben equilibrada: el culte a la bellesa femenina, la superioritat indiscutible de la dona sobre l’home, el plaer buscat en la servitud de l’home envers la dona, l’actitud sàdica de la protagonista, el fetitxisme pels peus femenins, l’esteticisme subtil referent a la cultura tradicional del Japó...”.

El relat és inquietant i pertorbador i no m’ha agradat. La relació d’ells dos m’ha semblat malaltissa i molt tòxica; la lectura, incòmoda i en alguns moments, desagradable. Tanmateix, és una de les obres de més èxit de l’autor i de la literatura nipona.

Coneixem una mica més l'autor? Junichiro Tanizaki (Tòquio, 1896 - 1965) va ser un escriptor japonès considerat per molts la pedra angular de la novel·la contemporània japonesa. Va escriure relats curts, assajos, peces teatrals i poesia. L'amor d'un idiota (1925), Hi ha cuques que prefereixen les ortigues (1929), Volves fines de neu (1947), La clau (1956), El dietari d'un boig vell (1963) són algunes de les seves obres més destacades. El to i el tema de la seva obra va des de representacions impactants de la sexualitat i obsessions eròtiques destructives fins a retrats subtils de la vida familiar en la societat japonesa i els canvis que va viure al segle XX.

Txell.Cat

Tòquio blues (Norwegian Wood) - Haruki Murakami

Títol: Tòquio blues (Norwegian Wood)

Autor: Haruki Murakami

Llengua original: japonès

Traductor: Albert Nolla

Editorial: Editorial Empúries

Any: 1987 (traducció 2005)

"La mort existeix, no pas com el contrari de la vida, sinó com una part de la vida. [...] Fins llavors m'havia imaginat la mort com una cosa que estava separada de la vida i que existia de manera independent. És a dir, sabia que la mort era inexorable, però em pensava que no ens afectava fins al dia que ens arribava."

Ahir vaig acabar de llegir Tòquio blues (Norwegian Wood) de Haruki Murakami i he de confessar que l'he devorat en poc més d'una setmana. Després d'haver-me resistit a la popularitat de l'autor durant molts anys, aquest setembre em va arribar aquesta novel·la a les mans amb dedicatòria inclosa. 

Pel meu aniversari els meus amics em van fer un dels millors regals que m'han fet mai! Cadascú em va regalar el seu llibre preferit i me'l va dedicar. Així, en David em va regalar Murakami i aquesta vegada no vaig poder-lo rebutjar (per aquella mania que tinc de no llegir allò que és popular). La dedicatòria no podia ser més encertada i és que a través de la lectura he sentit el pessigolleig dels primers amors i les papallones de l'amor ingenu i adolescent.

Per tant, en primer lloc i sense més dilació: Gràcies David!!

Tòquio Blues narra l'educació sentimental (segons la sinopsi de la contraportada) de Toru Watanabe, un jove estudiant universitari tímid, introvertit i carregat de sentiments. La novel·la comença en un avió, on sona la cançó "Norwegian Wood" dels Beatles, que transporta el protagonista 20 anys enrere. A partir d'aquest moment, Toru narra records de la seva joventut a Tòquio, on s'enamora de Naoko –una noia preciosa, freda, molt fràgil i que pateix una crisi que l'acaba portant a l'aïllament–, i on també coneix a Midori i a Nagasawa. Midori és l'antítesi de Naoko: una noia vital, exuberant, molt valenta i divertida, que s'encara a la vida i als problemes amb una actitud positiva; i Nagasawa, un jove excel·lent que defuig l'amor i es refugia en nits de sexe amb desconegudes. Al llarg de poc més de 400 pàgines, el lector assisteix al creixement personal i al despertar sexual del jove Toru.

"Mentre la tenia als braços li volia explicar que li estava fent l'amor, que era dintre seu, però que allò no volia dir res, que no era més que la unió de dos cossos. Que l'únic que fèiem era dir-nos el que només ens podíem dir mitjançant la imperfecció dels nostres cossos, i que fent allò compartíem la nostra imperfecció."

Tòquio Blues m'ha encantat, m'ha fet viatjar i m'ha fet sentir la necessitat de tornar a casa per seguir llegint. Crec que m'ha captivat tant per dos motius principals. D'entrada perquè m'he sentit identificada amb molts personatges. No en la totalitat de cap dels personatges, sinó més aviat en algun tret de cadascun. A més, no m'hi he sentit identificada a nivell superficial, sinó en aspectes que probablement he compartit amb molt poca gent.

D'altra banda, també m'ha sorprès molt la societat japonesa que es retrata en l'obra. Suposo que carregada de prejudicis, tenia una imatge de Japó molt més arcaica i tancada, i en canvi, m'ha sorprès la transparència amb què Murakami relata escenes sexuals o els diàlegs entre alguns personatges en què es parla obertament del sexe o de la mort. Tenia una concepció molt tancada de Japó on no es parlava de sexe, suïcidi, mort o sentiments amb tanta naturalitat, on la gent és freda i distant... m'agradaria saber si la societat a les ciutats de Japó és com la descriu Murakami o si s'ha inspirat en el món occidental.

El final em va deixar una sensació de buidor al pit, aquella que encara després d'unes hores d'haver acabat la lectura, encara notes. Tòquio Blues té un final abrupte, cru i molt commovedor que, igual que tota la novel·la, no deixa indiferent. 

Murakami és un gran narrador d'històries i ho fa amb molta sensibilitat. La lectura és molt àgil, malgrat que els capítols són excessivament llargs pel meu gust.

"Després de compartir la tarda mirant el fum, les libèl·lules vermelles i les teulades lluents de les cases, ens havia envaït un sentiment càlid, d'intimitat, i n'havíem volgut deixar constància d'alguna manera, gairebé inconscientment. Va ser un petó així, però com passa amb tots els petons no estava exempt de perill."

Coneixem una mica més l'autor?

Haruki Murakami (Kyoto, 1949) és un escriptor i traductor japonès. Des de la joventut, Murakami va estar molt influït per la cultura occidental, en particular, per la música i literatura. D'entre les seves obres traduïdes al català destaquen Tòquio blues (Norwegian Wood) (2005), Kafka a la platja (2006), Crònica de l'ocell que dóna corda al món (2011) o 1Q84 (2011). Murakami ha rebut nombrosos premis, entre els quals el Premi Internacional de Catalunya l'any 2011.

El tema principal de les novel·les de Murakami és la pèrdua de l'amor i els intents per aconseguir-lo i la presència de literatura i música és molt habitual en les seves obres.

"De la mateixa manera que cadascú té certes peculiaritats a l'hora de caminar, també les té a l'hora de sentir, de pensar i de veure les coses."

Ja tinc ganes de llegir alguna altra obra seva. Alguna recomanació? 

Txell.Cat