Un mes al camp - J. L. Carr

Títol: Un mes al camp
Autor: J. L. Carr
Traducció: Dolors Udina
Llengua original: anglès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1980 original, 2025 en català

"El més meravellós era trobar-me en aquest refugi d'aigües tranquil·les i, durant una temporada, no haver-me de preocupar de res més que de desvelar la pintura del mur. I, després, potser podria començar de nou, oblidar el que m'havien fet la guerra i les baralles amb la Vinny i començar de nou. Això és el que necessitava: un nou començament i potser després deixaria de ser un ferit de guerra."

Un mes al camp de J. L. Carr és una novel·la breu ideal per llegir quan s’acaba l’estiu o, més ben dit, les vacances.

Som al 1920 i en Tom Birkin, després de tornar de la Primera Guerra Mundial amb clars signes d’estrès posttraumàtic, se’n va al poble de Oxgodby, a Yorkshire, a restaurar un fresc medieval que creuen que hi ha a l’església. El salari que cobra és una misèria, i s’ha d’allotjar al campanar mateix de l’església, però la fascinació que sent per descobrir què s’amaga darrere la paret és més forta que les condicions.

Mentre treballa, el protagonista es creua amb alguns habitants del poble amb qui va teixint vincles i establint rutines. La gent d’Oxgodby és hospitalària i bondadosa, i se’n desprèn una germanor bonica, conseqüència de la guerra. També es fa amb en Charles Moon, un arqueòleg que també ha estat a la guerra i que treballa en un altre encàrrec de la mateixa família, la recerca d’una tomba familiar, mentre avança en el seu propi projecte.

Els dies passen i Tom Birkin, a banda de restaurar el mural de l’església, restaura la seva ànima i la seva tranquil·litat. Els matins a la bastida treballant en el mural ens ofereixen descripcions de la pròpia pintura, però també de com es devia fer, així com què s’hi representa: el judici final. Tanmateix, Birkin també té temps de descansar sota l’ombra dels arbres, contemplar la bellesa del camp anglès i conversar a bastament amb Charles Moon.

Un mes al camp és un relat sobre la superació i la sanació, sobre la recerca de la felicitat quan has estat a l’infern, sobre els estius que semblen eterns. En Tom Birkin que arriba a Oxgodby, amb un abric que li va gran, que pesa i que li permet camuflar-se, no és el mateix que se’n va un cop enllestida la feina.

Aquesta lectura és com aquells estius en què s’està a gust sense fer res de l’altre món, en què els dies semblen estirar-se, en què hi ha temps per treballar, fer la migdiada i enamorar-se per després tornar a la vida real d’una altra manera. Una mena d’idil·li com aquells estius que, al cap dels anys, sembla que els hagis somiat.

"Si m'hi hagués quedat, hauria estat feliç per sempre? No, suposo que no. La gent se'n va, es fa gran, es mor, i el convenciment lluminós que hi haurà una nova meravella a la cantonada es va fonent. És ara o mai; hem d'arreplegar la felicitat quan ens passa per davant."

Txell.Cat

Seny i sentiment - Jane Austen

Títol: Seny i sentiment
Autora: Jane Austen
Llengua original: anglès
Traducció: Xavier Pàmies
Editorial: Viena Edicions
Any: 1811

"Com que ni l’adulaven a ella ni li adulaven els fills, no li resultaven simpàtiques; i, com que els agradava llegir, s’imaginava que eren satíriques, tot i no saber exactament què volia dir satíric. Però això tant li feia: era un retret que en aquella època s’acostumava a fer sovint."

Seny i sentiment és la primera novel·la que va escriure Jane Austen i la segona que li llegeixo, després d’Orgull i prejudici. En aquesta obra, Austen narra les peripècies romàntiques de dues germanes per trobar l’home ideal amb qui casar-se, que els proporcioni una renda per viure dignament. Bé, això és així després de la mort del pare, que deixa la mare i les tres germanes desemparades, ja que l'herència cau directament a mans del germanastre gran. 

La història gira al voltant de les dues germanes grans, l'Elinor i la Marianne i, com ens anticipa el títol, de dues maneres antagòniques de viure. Mentre que l'Elinor es deia guiar pel seny i deixa de banda els sentiments i emocions, la Marianne és tota visceral. 

Al llarg de la història coneixerem veïns, parents, amics i pretendents de les Dashwood; hi haurà temps per enamorar-se i per desenganyar-se, per assistir a vetllades i balls, per criticar i fer safareig amb les relacions de tots els coneguts i, sobretot, per parlar de diners, dots i rendes. 

He de reconèixer que no m'ha semblat una obra brillant i que fins gairebé al final no m'hi he acabat d'enganxar. Seny i sentiment m'ha semblat una novel·la d'amor, des de la visió més apassionada i la més assenyada, però no hi he trobat cap subtrama més amb prou pes. Tot es redueix a qui es casarà amb qui i quina renda té cadascú per veure si és un enllaç que surt a compte o no 😅, i les desil·lusions i els desheretaments conseqüents. 

Sí que Austen hi afegeix el seu to satíric i que aprofita les protagonistes per dir-hi la seva, i això és el que fa que Seny i sentiment sigui interessant; el fet que llegim el retrat de la societat anglesa de 1811 des de la perspectiva d'una dona. Potser és per això que no hi ha ni un personatge masculí retratat com l'home ideal 😂. 

A banda de tot això, m'ha agradat com manté les dues visions encarnades per cadascuna de les germanes al llarg de tota la història, i com veiem l'evolució i les conseqüències de viure la vida amb seny o amb sentiment. 

No us la perdeu si us agraden els llibres d'època amb salseo o voleu un clàssic escrit per una dona i amb un punt crític. 

Txell.Cat

L'amant de Lady Chatterley - D.H. Lawrence

Títol: L’amant de Lady Chatterley
Autor: D. H. Lawrence
Llengua original: anglès
Traducció: Jordi Arbonès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1928 original, 2024 en català

"Un cop ell hagué acabat, la Connie prosseguí l’agitació i salvatge palpitació de les seves anques, mentre ell es mantenia heroicament erecte i present dins seu, amb tota la seva voluntat i el lliurament més complet d’ell mateix, fins que ella aconseguí el seu èxtasi, exhalant breus gemecs sobrenaturals."

Si no fos pel l’aura de misteri i d’atracció que tenen els llibres que han estat censurats al llarg de la història, probablement L’amant de Lady Chatterley no tindria el renom que té i jo no l’hagués llegit (i m’hauria estalviat més de 400 pàgines que no m’han acabat de fer el pes).

D. H. Lawrence va ser un autor controvertit pel caràcter extremadament explícit de la seva obra, fet que va suscitar una forta censura en la seva producció. De fet, L’amant de Lady Chatterley no es va publicar íntegrament fins al 1959 i, aquest és el millor màrqueting que li van poder fer.

El títol no enganya: tenim una Lady Chatterley, la Connie, que després d’una joventut d’experimentació i llibertat a Europa, es casa amb Sir Clifford, d’una família benestant anglesa, propietaris d’una explotació minera. Malauradament, Sir Clifford queda paralític a la guerra i això sembla que estronqui qualsevol relació física que puguin tenir la parella. Amb el pas dels anys i impulsada pel seu propi pare, la Connie es busca (o troba) un amant en el guardabosc de la finca per satisfer les seves necessitats i fugir del seu matrimoni. 

L’amant de Lady Chatterley m’ha semblat una lectura pesada i avorrida, amb passatges molt descriptius i feixucs, i diàlegs amb una gran càrrega filosòfica sobre classes socials, diferències entre els gèneres femení i masculí o els canvis a Anglaterra amb la reducció de la industria minera, que més que diàlegs semblen monòlegs i discursos del propi autor. Tot això intercalat amb sexe que, encara que no es digui, no sempre sembla consentit. Les trobades entre Lady Chatterley i el seu amant són d’allò més tòrrides i explícites, fins i tot en alguna ocasió les descripcions i el vocabulari que es fa servir m’han semblat vulgars. De fet, trobo que amb la diversitat de paraules que tenen totes les llengües per referir-se als genitals és molt pobre repetir fins la sacietat bàsicament tres paraules: cul, fal·lus i xona.

"- Ets una bona xona, però, oi? La millor xona que hi ha sobre la terra. Quan vols! Quan et ve de gust!
- Què vol dir xona? - preguntà ella.
- No ho saps? La xona! La xona la tens tu, allà baix, i és el que jo sento quan soc dintre teu, i el que tu sents quan soc dintre teu; ho és tot.
- Ho és tot - l’imità ella-. La xona! És com cardar, doncs.
- No, no! Cardar no és més que l’acte. Els animals carden. Però la xona és molt més que tot això. Ets tu, ho entens? I tu ets una cosa molt diferent d’un animal... fins i tot quan cardes. La xona! Ah, això és la teva bellesa, petita!"

Els personatges són insofribles i contradictoris. Tenim una Connie que de jove ha viatjat per Europa amb la seva germana Hilda, on ha viscut el despertar sexual i ha tingut aventures amb diversos amants, però després sembla que caigui de la figuera en els seus encontres amb el guardabosc. Aquest mateix personatge, el guardabosc, se’ns presenta com un home distant i rude, amb un punt salvatge, però després també té un passat instruït i és l’home més sensible i romàntic del món. Al llarg de la novel·la no m’ha semblat que els personatges evolucionessin pel pas del temps o de les experiències viscudes, sinó a cop de tinta. 

No hi falta un toc de misogínia, homofòbia i racisme (que s’ha de contextualitzar l’obra, sí, però és que només li faltava això…).

El final ha sigut de traca, per rematar-ho: però què és aquest final? Mentre el llegia gairebé em semblava que no sabia com concloure la novel·la. Avorrit, inconnex i, irònicament, repetint gairebé com si fos un mantra la paraula castedat.

Crec que és una història amb potencial, que podria explorar el descobriment de la sexualitat femenina d’una dona jove i parlar alhora de les diferències de classe a través del marit i l’amant, i dels canvis a l’Anglaterra de principis del XX, i fer-ho des de l’elegància i l’erotisme i essent explícit. Tanmateix, per mi aquesta lectura ha estat una decepció que m’ha fet moure entre l’avorriment, la incredulitat i l’astorament.

Txell.Cat

Història d’una obra mestra - Henry James

Títol: Història d’una obra mestra

Autor: Henry James 

Llengua original: anglès

Traducció: Dolors Udina

Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers

Any: 1868 original, 2024 en català

"És possible que fos veritat; la senyoreta Everett havia distribuït el seu cor amb imparcialitat per tot l’organisme, i per això, com a conseqüència natural, el seu lloc originari estava pràcticament buit."

Després de sentir a parlar d'aquesta novel·la breu a l'episodi del Club Tàndem sobre Mirall trencat, en què el comentaven en relació als secrets, me'l vaig trobar a l'expositor de la biblioteca i, com que és força breu, vaig decidir endur-me'l a casa.  

En John Lennox és un jove vidu de l'alta societat novaiorquesa que s'ha promès amb Marian Everett, una jove d'una bellesa espectacular. Poc abans del casament, en John coneix un pintor amb un talent excepcional i li encarrega un retrat de la seva promesa. El que no s'espera en John Lennox és que el pintor creï una obra mestra amb una veritat feridora que el trasbalsa profundament. 

M'ha costat molt entrar en la història i, tot i que no arriba al centenar de pàgines, m'ha fet força bola al principi i m'he trobat rellegint el mateix fragment més d'una vegada perquè desconnectava de la lectura constantment. Si no fos perquè és tan breu, segurament no hauria acabat la lectura…

El que més m'ha agradat són les pàgines centrals, en què descobrim perquè el pintor Baxter sap captar tan bé l'essència de Marian Everett i són força més fresques que la resta del llibre. La prèvia (la presentació dels personatges) i l'efecte del quadre en John Lennox m'ha resultat tediós i com a lectora no m'ha arribat la sensació d’aclaparament del protagonista. 

Com a Pandora, del mateix autor, ens trobem amb un home amb una posició social alta i una dona d'orígens més humils i envoltada d'un cert misteri. Tanmateix, mentre que l’aura de misteri i secretisme de Pandora és el que atrau l’home, a Història d’una obra mestra provoca l’efecte contrari, fins al punt que John Lennox decideix ignorar l’existència d’aquests secrets i seguir amb la seva vida com si res.

"Perquè era evident que en Baxter havia fet alguna cosa més. No hi havia posat només coneixement, sinó també imaginació i sentiment. Més que pintar havia compost, i la seva composició abraçava la veritat."

Darrere d’Història d'una obra mestra trobem la idea que l'art és capaç de transmetre i expressar veritats que no veiem a ull nu, i que ens pot remoure i trasbalsar profundament, com li passa al protagonista John Lennox; i trobo que aquesta concepció de l'art que ens transmet James és molt bonica. 

Altres entrades del mateix autor

• Pandora

Txell.Cat

Els núvols meravellosos - Françoise Sagan

Títol: Els núvols meravellosos

Autora: Françoise Sagan
Llengua original: francès
Traductor: Josep Maria Pinto
Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers
Any: 1960 original, 2024 traducció al català

"No perquè l’estimés massa, sinó perquè ell no estimava el món, i l’arrossegava darrere seu, en el seu vertigen personal, egocèntric… A ell, només a ell, només l’havia de veure a ell, perquè ell només la veia a ella."

Fa un parell d'estius vaig descobrir Sagan amb Bon dia, tristesa i em va agradar molt. Per això, quan remenant els petits plaers de la biblioteca vaig veure Els núvols meravellosos no vaig dubtar a agafar-lo. 

La Josée és una jove parisenca que s'acaba de casar amb l'Alan, un nord-americà atractiu, ben posicionat i adinerat, i amb qui viu a Amèrica. Porten una vida relaxada, ociosa, sense haver de treballar i sense preocupacions, com unes vacances perpètues. Passen els dies amb amics, fan bons àpats, van a pescar… però al cap d'un temps aquest ritme comença a avorrir la Josée, que no s'acaba de sentir còmoda ni satisfeta. A mesura que avancen les setmanes, la Josée també va coneixent el seu marit, que és possessiu, gelós, xantatgista i, quan beu, també és agressiu. Aquella no és la vida somniada, el matrimoni desitjat i comença a enyorar el seu París dels anys 60, amb gent refinada i artistes, i amb la seva llibertat. 

"Va retrobar l’olor de la ciutat, l’aire apressat de la multitud, la sensació de caminar amb talons alts, i va somriure amb franquesa quan va reconèixer en Bernard.

- Josée… et feia morta.

- Casada, solament."

La relació entre la Josée i l'Alan és tòxica i perillosa. Ella tem que algun dia un dels dos prengui mal a mans de l’Alan i, d'alguna manera, és conscient que se n'ha d'allunyar, però alhora no ho vol fer i juga a posar-lo gelós amb infidelitats confessades. Tots dos es manipulen, es controlen i es desitgen, en un matrimoni destructiu, obsessiu i asfixiant. 

Els núvols meravellosos és una novel·la breu que parla de la recerca de la llibertat i de la felicitat, de l'immobilisme i l’autocompassió, del desig i l'atracció que ho arrossega tot. 

No he connectat ni empatitzat amb cap dels dos personatges. Tant la Josée com l'Alan m'han semblat retorçats, manipuladors i estúpids (potser si haguessin de treballar i no estiguessin tan ociosos no trobarien gust a fer-se mal i a jugar al gat i la rata). La Josée se sent insatisfeta i a disgust amb la vida que porta i amb el seu matrimoni, i tot i que la seva voluntat de sortir-ne es va manifestant al llarg de la novel·la, no acaba de fer el pas. S’autocompadeix i es queixa, fa algun pas però de seguida recula cap a la vida acomodada i avorrida. L’Alan és un maltractador de manual: xantatges i amenaces cobertes. Ell també passa els dies avorrits i només busca saber on és la Josée, fer-li l'amor i beure alcohol, fins que un dia decideix iniciar-se amb la pintura, així, per passar l'estona i deixar-li una mica d'aire a la Josée. En fi, insofribles, tots dos. 

M'ha fastiguejat tant d'immobilisme i tanta lamentació, en un relat que inicialment em va atrapar i que em va fer pensar que hi havia la possibilitat que la Josée s'alliberés d'aquella presó, abans d'adonar-me que ella també en tenia les claus. A poc a poc, l’estira i arronsa de la Josée m’ha anat allunyant de la història.

Altres entrades del mateix autor

• Bon dia, tristesa (1954)

Txell.Cat

Carta d'una desconeguda - Stefan Zweig

Títol: Carta d’una desconeguda
Autor: Stefan Zweig
Llengua original: alemany
Traducció: Clara Formosa
Editorial: Viena Edicions, col·lecció Petits Plaers
Any: 1927

"«A tu, que no m’has conegut mai», hi posava com a capçalera, com a títol. Es va interrompre sorprès: anava dirigida a ell, anava dirigida a una persona imaginada? Tot d'una se li havia despertat la curiositat. I va començar a llegir:"

Si no recordo malament, Carta d’una desconeguda va ser la meva porta d’entrada a Zweig, però d’això ja fa bastants anys. De fet, quan el vaig llegir encara no tenia ni el blog de lectures! Recordava vagament la història, més enllà que es tracta d’una carta d’una desconeguda a un home que es queda al·lucinant (però vaja, això també es pot deduir del títol, no?).

Carta d’una desconeguda és un clam d’amor no correspost, una carta desesperada i apassionada d’una dona a un home, el seu veí, que no només no li ha correspost l’amor, sinó que no sabria reconèixer-la entre un grup de dones.

R. és un novel·lista d’èxit, atractiu i solter que, un dia, en tornar a casa es troba una carta manuscrita molt llarga sense remitent. Després de centrar-se en la correspondència esperada i coneguda, decideix llegir aquella carta tan estranya. El que es troba és la declaració i la confessió d’una dona que el coneix i l’ha estimat tota la vida. Havia estat la seva veïna i, al llarg dels anys, les seves vides es van creuar en més d’una ocasió. Tanmateix, per a ell és una desconeguda.

"Ara ja només et tinc a tu en aquest món, només a tu, que no saps res de mi, que mentrestant jugues desprevingut o t’encapritxes de coses i de persones. Només a tu, que no m’has conegut mai i a qui jo he estimat sempre. [...]

Només amb tu vull parlar, dir-t’ho tot per primera vegada; has de conèixer tota la meva vida, que ha estat sempre teva i de la qual no has sabut mai res."

Aquesta és una novel·la especialment breu, que en la meva edició tot just arriba a les 80 pàgines, i que es llegeix d’una volada. L’estil de Zweig és absorvent i, com a lectors, ens trobem com el novel·lista R, expectants davant aquella declaració sense precedents. A través d’aquella carta coneixem com neix, es cultiva i creix l’admiració, l’amor i l’obsessió d’aquesta desconeguda (de qui no en coneixem el nom) vers l’escriptor. És un passapàgines d'aquells que no es poden deixar per l'angoixa i el patetisme que ens desperten com a lectors. 

"Però encara recordo exactament, estimat meu, el dia i l’instant en què em vaig enamorar de tu completament i per sempre."

De la primera lectura que en vaig fer fa uns anys no en recordava la trama, però sí la sensació que em va deixar, i la recordava com una història d’amor bellíssima, intensíssima, però duríssima. Amb la lectura que n’he fet ara, m’he allunyat de l’amor romàntic i hi he vist més aviat una obsessió malaltissa, que m'ha despertat una certa tendresa davant de la incapacitat de comunicar-se d'una i de comprometre's de l'altre. La darrera pàgina, la darrera frase és l'estocada final després de 80 pàgines de dolor i desesperació. 

Zweig és un autor d'aquells als quals m'agrada tornar un cop a l'any, que sap evocar els sentiments més profunds i portar-los al límit, arrossegant els lectors fins als abismes més profunds del cor, però ho fa de manera magistral, sense que els seus relats semblin irreals i els sentiments, impossibles. 

Altres entrades del mateix autor

• L’amor d’Erika Ewald (1904)

• Por (1925)

• La impaciència del cor (1939)

Txell.Cat

Ara no miris - Daphne du Maurier

Títol: Ara no miris
Autora: Daphne du Maurier
Llengua original: anglès
Traducció: Lluís-Antoni Baulenas
Editorial: Viena Editorial
Any: 1971

"El canal era estret, les cases semblaven inclinar-se al seu damunt. A la llum del dia, amb el reflex del sol a l’aigua, les finestres de les cases obertes, els llençols estesos als balcons i un canari cantant a la gàbia, havia tingut una sensació càlida, de recer acollidor. Ara, mal il·luminat, gairebé a les fosques, amb les finestres tancades, les aigües negroses, l’escena semblava del tot diferent, abandonada i pobra, i les barques llargues i estretes, amarrades als relliscosos graons de les entrades dels soterranis, semblaven taüts."

El meu primer encontre amb Du Maurier amb La cosina Rachel no va ser tan reeixit com esperava i he de confessar que, tot i voler retornar a l'autora per descobrir-hi el que els fans tant li lloen, em feia una mica de mandra. És per això que el relat breu Ara no miris, publicat dins de la col·lecció de Petits Plaers de Viena, em va semblar una bona opció: una nova oportunitat de conèixer Du Maurier però en un format breu per si tampoc no m'apassionava. 

En John i la Laura s'estan uns dies a Venècia de vacances, on miren de refer-se després de la mort de la seva filla petita, Christine. A poc a poc sembla que la Laura comença a recuperar-se i a deixar enrere la tristesa per tirar endavant, fins que coneixen dues senyores grans, germanes, que diuen tenir poders sobrenaturals i veure la petita Christine. A partir d'aquest moment l'escapada a Venècia comença a torçar-se i la tensió s'apodera del relat.

Aquesta vegada sí que he gaudit de la ploma de Du Maurier. I encara que el final m'ha semblat una mica sorprenent i que els elements sobrenaturals no són el meu fort, el conjunt m'ha agradat, m'ha mantingut atrapada i quan he arribat a l'última pàgina m'he dit: “ara sí”.

No negaré que el final m'ha sorprès i m'ha deixat una mica parada, però crec que és una bona manera de tancar la història i m'ha agradat la sensació que m'ha deixat. 

Du Maurier excel·leix a transformar l'aire romàntic, relaxat i lluminós de Venècia en una atmosfera tenebrosa, fosca i inquietant, i això ho va fent al llarg del relat, com si aquest ambient fosc i angoixant fos com núvols passatger que van cobrint la ciutat a intervals. Així, Ara no miris es manté en el terreny del suspens sense creuar al terror (que això no sé si ho hauria encaixat tan bé 🙃), i com a lector sents aquella calma tensa de saber que està a punt de passar alguna cosa que capgirarà el curs de la història, però de no saber exactament per on sortirà. 

Ara no miris és un relat breu de suspens amb molt bon domini del ritme i del to, així que si no us heu estrenat amb Du Maurier o, com jo, no heu tingut una bona estrena amb ella, us el recomano!

Altres entrades de la mateixa autora

• La cosina Rachel

Txell.Cat