Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ramon Farrés. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ramon Farrés. Mostrar tots els missatges

dilluns, 30 de març del 2026

Del final de la soledat - Benedict Wells


Títol:
Del final de la soledat
Autor: Benedict Wells
Llengua original: alemany
Traducció: Ramon Farrés
Editorial: Les Hores
Any: 2016 original, 2017 en català

"La vida no és una operació que suma zero. No ens deu res, i les coses succeeixen com succeeixen. De vegades merescudament, de manera que tot pren sentit, de vegades tan immerescudament que ens fa dubtar de tot."


Del final de la soledat de Benedict Wells és una novel·la intimista que narra la vida de tres germans des de la perspectiva d'en Jules, el més petit. En Marty, la Liz i en Jules viuen una infància força normal i feliç: tenen uns pares sans que s'estimen, passen els estius a França amb l'àvia, juguen i riuen. Malauradament, un accident de cotxe els deixa orfes i capgira del tot les seves vides. 

Tots tres passen de tenir una vida idíl·lica a viure en un internat, separats per l'edat i pel dol. 


Wells construeix tots els personatges lentament i amb molta cura, i retrata, a través dels tres germans, maneres diferents d'enfrontar-se a la pèrdua i al dol. En Marty s’aïlla del món i de les emocions, com si es recobrís d'una pell ben gruixuda per fer-se immune al dolor i mantenint una certa distància i fredor envers la vida. Se centra en els estudis i en tenir una vida professional exitosa, i se'n surt, tot i que amb molts rituals i obsessions que l'acompanyen sempre. La Liz es deixa portar per l'hedonisme, la festa, l'abús de substàncies i l'experimentació al màxim. En Jules s'amaga en un món fantasiós i viu instal·lat en la malenconia, la tristesa i la soledat. Se sent abandonat pels germans i és incapaç d'oblidar el passat i de preguntar-se com hauria estat la seva vida si… 


En Jules és el narrador de la història i no hi he acabat de connectar. He tingut la sensació que responsabilitzava massa els germans i amics de la seva tristesa i soledat en una visió molt egoista i esbiaixada, sense adonar-se que també ells vivien la seva tristesa i la seva soledat. M'ha semblat que era una perspectiva força injusta i còmoda, accentuada per una falta de comunicació entre germans i amics. Els problemes de comunicació provoquen malentesos, els malentesos ens aïllen dels altres, l'aïllament ens fa sentir sols per més gent que tinguem al voltant.


"L’Alva va assentir i em va mirar als ulls una estona llarga, insòlitament llarga, i mai no oblidaré com d’aquesta manera vam poder donar una ullada al món interior de l’altre. Durant un breu instant vaig veure el dolor que s’amagava darrere les seves paraules i els seus gestos, i al seu torn ella va intuir què guardava jo molt endins de mi mateix. Però no vam anar més enllà. Ens vam quedar aturats cadascun al llindar de l’altre i no ens vam fer preguntes."


Del final de la soledat parla de la pèrdua en un sentit molt ampli: de la pèrdua dels pares, però també de la pèrdua simbòlica dels germans, de la pèrdua de les amistats, dels distanciaments, de la pèrdua de la vida que no hem viscut, de l'amor i el dolor. El grup Manel diu que “la vida que ens hem perdut, simplement, no existeix”, així que val la pena fer-s'hi mal?
El final de la soledat el trobem quan ens deixem ajudar, quan acceptem que els altres també s’han pogut sentir sols, quan respectem la tristesa i la felicitat dels qui ens acompanyen. Bàsicament, quan comencem a acceptar.


I ara, el moment de l'opinió impopular. Més d'una vegada he tingut la sensació que buscava la llàgrima fàcil i, salvant les distàncies (força grans), m'ha recordat A little life de Hanya Yanagihara. En aquest cas, el cúmul de desgràcies no es concentren en una única persona, sinó que es reparteixen entre els personatges principals, però m'ha semblat que era estirar massa la goma del drama per poder seguir fent la croqueta en la tristor. 


No puc dir que m'hagi entusiasmat. He anat llegint i tenia ganes de saber com avançava la vida dels tres germans, però no m'ha emocionat i, un cop acabada la lectura, m'ha deixat força indiferent i freda.


"El somriure apareix de sobte, i és tan desarmant i bonic, que durant una estona deixo de preocupar-me per ell."


Txell.Cat

dimarts, 26 d’octubre del 2021

L'últim amor de Baba Dúnia - Alina Bronsky

Títol: 
L'últim amor de Baba Dúnia
Autora: Alina Bronsky
Llengua original: alemany
Traductor: Ramon Farrés
Any: 2015 (original); 2019 (traducció al català)
EditorialEditorial Les Hores

"Jo no tinc por de la mort. Però en moments com aquest, quan perdo la calma, torno a recordar què vol dir tenir por. No pels meus fills, sinó per mi mateixa. És una ximpleria aferrar-se a un cos que ja ha passat per tot. Però aquests segons m'ensenyen que encara no estic tan preparada com em pensava. Encara hi ha coses que cal resoldre. Paraules que s'han d'escriure."

L'últim amor de Baba Dúnia és d'aquelles novel·les boniques, amb uns personatges tan quotidians i reals, que podrien ser els teus veïns. Una novel·la d'aquelles que es llegeixen en un sospir, però que vols dosificar perquè no s'acabin; d'aquelles que et deixen el cor tendre i t'esbossen un somriure. Baba Dúnia, des d'aquí, una abraçada.

La Baba Dúnia és una velleta entranyable. Després d'anys treballant com a auxiliar d'infermeria, quan decideix que li ha arribat l'hora de retirar-se, ho fa tornant al seu poble, Txernobo. Txernobo és un indret situat a la zona d'exclusió de Txernòbil, abandonat pels qui hi vivien i pel govern després de la catàstrofe nuclear del 1986. Tanmateix, la Baba Dúnia decideix tornar a casa seva, vivint en comunió amb la natura, alimentant-se d'allò que cultiva al seu propi hort, vivint una vida tranquil·la. Una part del món se la mira entre amb recel i amb curiositat, mentre que uns altres s'hi sumen i tornen per habitar algunes de les altres cases del poble.

Per què tornar al centre de la radioactivitat? Per què posar en perill la salut? Perquè la Baba Dúnia ja és gran, té els fills que viuen lluny, no té res a perdre i vol viure els últims anys de la seva vida a casa seva, gaudint del ritme pausat de la vida lluny de les ciutats modernes. 

A Txernobo, a més, també hi viuen els morts, amb qui la Baba Dúnia de tant en tant parla. També es fa un tip de cartejar-se amb la Irina, la seva filla. I així, escrivint, cultivant, xerrant amb els veïns i amb els morts empeny els dies.
Tanmateix, l'arribada a Txernobo d'un home amb la seva filla capgiren la pau dels habitants del poble i posa en risc la comunitat. He de dir que sabia que passaria alguna cosa perquè la sinopsi de la contraportada ja ho avança, però també he de dir que no m'esperava pas un gir tan sorprenent.

"Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d'abans ni per deixar-hi les teranyines."

Bronsky ens estova a través d'una prosa àgil i bonica, amb tocs d'humor i molta, molta sinceritat. Una història que cala perquè està narrada en primera persona i t'imagines aquella bona dona, amb el seu mocador al cap i mig encorbada explicant-te-la. Hi ha qui no entén les accions de la Baba Dúnia, però tan se val. Ja és massa gran perquè li diguin què ha de fer; massa gran per preocupar-se per segons què; massa gran per no gaudir de les petites coses i ser feliç i lliure. La Baba Dúnia és una àvia forta, segura i entranyable, com ho són la majoria de les àvies. 


I a mesura que avancen les pàgines, i salvant les diferències, s'apoderen de mi les ganes irremeiables de córrer a abraçar la meva àvia, la meva Baba Dúnia; forta, valenta, lliure, convençuda.

"La meva feina m'ha ensenyat que la gent fa sempre exclusivament el que vol. Demanen consell, però de fet no necessiten l'opinió dels altres. De cada frase en filtren tan sols el que els agrada i n'ignoren la resta. Jo he après a no donar consells si no m'ho demanen explícitament. A part d'això, he après a no fer preguntes."

Coneixem una mica més l'autora?
Alina Bronsky (1978) és una escriptora alemanya d'origen rus. La seva primera novel·la Scherbenpark (2008) va ser un èxit de vendes a Alemanya. Des d'aleshores ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Die schärfsten Gerichte der tatarischen Küche (2010) i Nenn mich einfach Superheld (2013), i contes infantils. L'últim amor de Baba Dúnia (2015) ha estat traduïda a més de 13 llengües i va ser preseleccionada al Premi del Llibre Alemany.

"Hi va haver una cosa sobre la qual no vam parlar. Quan les coses són especialment importants, no se'n parla."

Txell.Cat