Josafat - Prudenci Bertrana

Títol: Josafat
Autor: Prudenci Bertrana
Llengua original: català 
Editorial: Edicions de la ela geminada
Any: 1906

"El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l’esperit del campaner d’una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en son magí contorbat."

D’església a església sense haver-ho previst. Josafat, de Prudenci Bertrana, també ens presenta un protagonista, homònim al títol, que viu al campanar d’una església, talment com el protagonista de la meva darrera lectura, Un mes al camp. Les històries, això sí, són molt diferents.

Josafat és un home molt primitiu, sovint comparat amb animals, i força agressiu que viu a la Catedral de Girona, fa de campaner i s’encarrega del manteniment de l’església. És extremadament devot i hauria volgut ordenar-se, però el seu fanatisme religiós el porta al desig de convertir a tothom mitjançant la violència, així que troba una altra manera de servir al Senyor. Tanmateix, de tant en tant se li desperta el desig per les dones i aleshores cau en una espiral de culpa i pecat que el tortura profundament.

"Dues passions tan sols li daven molèsties: la ira i la luxúria. De la ira, havia trobat manera de servir-se’n a major honra i glòria del Senyor; però per la luxúria no hi trobava arreglo."

Dues dones li ocupen la ment: la Pepona, amb qui voldria compartir la vida però que no li correspon l’amor, i la Fineta, una prostituta que busca experiències violentes i s’obsessiona amb en Josafat. 

És inevitable trobar-hi un cert paral·lelisme amb Notre-Dame de París, amb un campaner que representa la lletjor i certa brutalitat, que viu al propi temple que li serveix de refugi, però que no evita, en el cas de Josafat, que la luxúria hi entri.
En aquest sentit, Bertrana rebla el clau. No deixa de presentar un personatge masculí amb desitjos sexuals, però en aquest cas, és la prostituta qui tempta i persegueix el campaner, i ho fa vestida de beata i en un espai sagrat.

L’estil de Bertrana és molt descriptiu i detallat, tant de l’espai, que recrea un ambient fosc, opressiu i laberíntic, una mica com si fos una presó; com dels personatges. Al llarg de la lectura, m’ha acompanyat un cert sentiment claustrofòbic i angoixant que crec que és el que devia sentir el protagonista i, tot i que és violent i bestial, Josafat m’ha fet pena. La culpa el tortura i no sap fer-ho d’una altra manera.

Josafat és una novel·la breu amb un ritme àgil malgrat la densitat descriptiva i l’edició que he llegit és original sense adaptar. Bertrana critica el fanatisme religiós i explora la lluita de l’individu amb l’entorn, però també contra si mateix i els propis desitjos. 

Altres entrades del mateix autor:

• L’hereu (ressenya de MAC)

Txell.Cat

Un mes al camp - J. L. Carr

Títol: Un mes al camp
Autor: J. L. Carr
Traducció: Dolors Udina
Llengua original: anglès
Editorial: Viena Edicions
Any: 1980 original, 2025 en català

"El més meravellós era trobar-me en aquest refugi d'aigües tranquil·les i, durant una temporada, no haver-me de preocupar de res més que de desvelar la pintura del mur. I, després, potser podria començar de nou, oblidar el que m'havien fet la guerra i les baralles amb la Vinny i començar de nou. Això és el que necessitava: un nou començament i potser després deixaria de ser un ferit de guerra."

Un mes al camp de J. L. Carr és una novel·la breu ideal per llegir quan s’acaba l’estiu o, més ben dit, les vacances.

Som al 1920 i en Tom Birkin, després de tornar de la Primera Guerra Mundial amb clars signes d’estrès posttraumàtic, se’n va al poble de Oxgodby, a Yorkshire, a restaurar un fresc medieval que creuen que hi ha a l’església. El salari que cobra és una misèria, i s’ha d’allotjar al campanar mateix de l’església, però la fascinació que sent per descobrir què s’amaga darrere la paret és més forta que les condicions.

Mentre treballa, el protagonista es creua amb alguns habitants del poble amb qui va teixint vincles i establint rutines. La gent d’Oxgodby és hospitalària i bondadosa, i se’n desprèn una germanor bonica, conseqüència de la guerra. També es fa amb en Charles Moon, un arqueòleg que també ha estat a la guerra i que treballa en un altre encàrrec de la mateixa família, la recerca d’una tomba familiar, mentre avança en el seu propi projecte.

Els dies passen i Tom Birkin, a banda de restaurar el mural de l’església, restaura la seva ànima i la seva tranquil·litat. Els matins a la bastida treballant en el mural ens ofereixen descripcions de la pròpia pintura, però també de com es devia fer, així com què s’hi representa: el judici final. Tanmateix, Birkin també té temps de descansar sota l’ombra dels arbres, contemplar la bellesa del camp anglès i conversar a bastament amb Charles Moon.

Un mes al camp és un relat sobre la superació i la sanació, sobre la recerca de la felicitat quan has estat a l’infern, sobre els estius que semblen eterns. En Tom Birkin que arriba a Oxgodby, amb un abric que li va gran, que pesa i que li permet camuflar-se, no és el mateix que se’n va un cop enllestida la feina.

Aquesta lectura és com aquells estius en què s’està a gust sense fer res de l’altre món, en què els dies semblen estirar-se, en què hi ha temps per treballar, fer la migdiada i enamorar-se per després tornar a la vida real d’una altra manera. Una mena d’idil·li com aquells estius que, al cap dels anys, sembla que els hagis somiat.

"Si m'hi hagués quedat, hauria estat feliç per sempre? No, suposo que no. La gent se'n va, es fa gran, es mor, i el convenciment lluminós que hi haurà una nova meravella a la cantonada es va fonent. És ara o mai; hem d'arreplegar la felicitat quan ens passa per davant."

Txell.Cat

Metafísica dels tubs - Amélie Nothomb

Títol: Metafísica dels tubs
Autora: Amélie Nothomb
Llengua original: frances
Traducció: Antoni Dalmau
Editorial: Columna Editorial
Any: 2000

"Caminar era d’una utilitat innegable. Permetia avançar tot veient el paisatge molt millor que no pas de quatre grapes. I qui diu caminar diu córrer: córrer era aquella troballa fabulosa que feia possibles totes les evasions. [...] Parlar, en canvi, plantejava un problema de protocol: quina paraula triar com a primera? Jo hauria elegit sens dubte un terme tan necessari com “bombó” o “pipí”, o bé tan bonic com “nyam” o “patxoc”, però m’adonava que hauria ferit algunes sensibilitats. Els pares són una espècie susceptible: cal servir-los aquells grans clàssics que els donen la sensació de la seva importància."

Llegint Metafísica dels tubs he navegat entre la perplexitat i la hilaritat. Quina anada d'olla, però que ben escrita (i traduïda) que està. 

El meu debut amb Amélie Nothomb ha sigut aquesta novel·la breu que hem comentat amb les amigues. A Metafísica dels tubs Nothomb dona veu a un nadó (amb molts trets autobiogràfics) des del naixement fins als 3 anys, i ho fa magistralment. La veu narrativa no és infantil, però sí que és la veu de la descoberta i l’observació, encara lliure de judicis externs. Hi ha alguns fragments força filosòfics que, sens dubte, no atribuiríem a un nadó, però formen part del joc que ens proposa Nothomb.

"Fa molt temps que existeix una immensa secta d’imbècils que oposen sensualitat i intel·ligència. És un cercle viciós: es priven dels plaers per enaltir les seves capacitats intel·lectuals, cosa que té com a resultat el seu empobriment. [...] Trobem fent a la societat que es vanagloria ben alt i ben fort d’haver-se privat de tal o tal altra delícia des de fa vint-i-cinc anys. Trobem també alguns magnífics idiotes que fan ostentació de no escoltar mai música, de no obrir mai cap llibre o de no anar mai al cinema. També hi ha aquells que esperen suscitar l’admiració per la seva castedat absoluta. Ja està bé que se’n sentin vanitosos: és l’única satisfacció que tindran a la vida."

L'inici és espectacular i és impossible que us deixi indiferents. Nothomb compara el nadó amb un tub que no fa res, però que és Déu i per això tothom li presta totes les atencions possibles. És un símil brillant, que ens ha fet molts gràcia a totes, perquè realment els bebès en les primeres setmanes de vida no fan massa més que menjar, defecar i dormir… però alhora tothom es desviu per ells. 

Arriba un moment que el tub decideix deixar enrere l'apatia, té ganes de veure-hi més enllà de l'esquerda del sostre. Comencen els plors, les interaccions amb els germans, les primeres paraules, les preguntes…

De fet, la metafísica és la branca de la filosofia que estudia allò que va més enllà de la física i d’allò empíric, com Déu, l’existència o el temps. I tot això és el que trobem a Metafísica dels tubs, una nena que encara no entén el pas del temps, que aprèn què és la mort i la vida, que es descobreix els braços…

"Els ulls dels éssers vivents posseeixen la propietat més sorprenent de totes: la mirada. No hi ha res de tan singular. No es diu pas de les orelles de les criatures que tenen una “orellada”, ni del seu nas que té una “olorada” o una “ensumada”. [...] Quina és la diferència entre els ulls que tenen mirada i els ulls que no en tenen cap? Aquesta diferència té un nom: és la vida. La vida comença allí on comença la mirada."

Nothomb, que va viure part de la infància al Japó, on el seu pare treballava de diplomàtic, situa en aquest escenari els primers anys del seu alter ego. L'autora reflecteix la barreja de cultures nipona i europea en la vida de la protagonista, l'impacte de la religió cristiana i les tradicions japoneses. Aquesta barreja la veiem especialment en la relació que la protagonista té amb la seva mainadera Nishio-san, qui li demostra un amor incondicional.

M'ho he passat molt bé amb Metafísica dels tubs, però la novel·la, a banda de fer-nos riure, també té moments foscos i cínics, plantejats amb una ploma molt fina.

Cal que supereu el xoc inicial, però després us ho passareu d’allò més bé!

"Decididament, tenir tres anys no aportava res de bo. Els nipons feien bé de situar en aquesta edat el final de l’estat diví. Alguna cosa -ja!- s’havia perdut, la més preciosa de totes, i ja no es recuperaria: una forma de confiança en la perennitat benèvola del món."

Txell.Cat

Crepuscle - Philippe Claudel

Títol: Crepuscle
Autor: Philippe Claudel
Traducció: Jordi Martín Lloret
Llengua original: francès
Editorial: Angle Editorial
Any: 2023, en català 2025

"Alguns viuen el moment més bonic de la seva vida en el mateix instant en què d’altres pateixen i s’afligeixen. Pobles sencers prosperen i s’enriqueixen quan d’altres moren de fam i de set. La gent ignora el que coneix el veí. Amb prou feines sap el que passa pel cap del cònjuge o dels fills."

Fa un parell de mesos em van contactar d’Angle Editorial per si volia llegir la nova novel·la de Philippe Claudel, Crepuscle, ja que La néta del senyor Linh m'havia agradat tant. Vaig llegir-ne la sinopsi, em va semblar una proposta diferent i vaig acceptar la proposta. Així que abans de res, aprofito per agrair l'enviament de l'exemplar. 

Vaig començar la lectura de Crepuscle esperant trobar-me un thriller, un assassinat per resoldre en un indret remot, no del tot definit, però que sembla Moldàvia. Hi ha un assassinat, sí, el del capellà del poble, però no és ni una lectura àgil ni l'interès de la trama rau en la resolució del crim. 

Com deia, la novel·la comença amb l'assassinat del capellà Pernieg, un crim que desperta un punt de felicitat al policia, en Nourio, ja que tindrà l'oportunitat de tenir un rol rellevant entre els habitants de la ciutat. Malauradament, aquest assassinat és l'excusa perfecta per desencadenar un odi entre cristians i musulmans que no havia existit mai a la ciutat.

Crepuscle és una crítica molt ben construïda a la manipulació de les masses, la religió, la demagògia i la corrupció del poder. La tensió és creixent en tota la novel·la, que es desenvolupa en un ambient feixuc i pesat. 

"La immobilitat és garantia de pau, i l’estupidesa ben sovint la seva aliada. Les societats, petites o grans, saben donar les regnes de la seva administració als cretins sumptuosos. Tot això és vell com l’anar a peu i no coneix fronteres."

La lectura no té un ritme constant, hi ha moments en què la tensió creix i el ritme s'accelera notablement, i d'altres en què el ritme és més lent i reforça la sensació angoixant i tancada de la ciutat. 

Hi ha algunes característiques dels personatges molt marcades que no he sabut entendre quin valor aporten a la història. El policia, per exemple, es presenta com un home a qui el seu entrecuix domina constantment; és força bavós i fastigós. D'altra banda, l'ajudant del policia, en Baraj, és un home de gran alçada, bonàs i amb un cor enorme a qui li vénen versos al cap, però que després no és capaç de recordar. Més enllà de polaritzar els dos personatges perquè ens posicionem com a lectors, crec que són detalls que no afecten a la trama principal. 

Per mi el llibre va de menys a més i, una vegada acabat, crec que aconsegueix il·lustrar molt bé com es pot manipular la societat a poc a poc, amb discursos que van calant, com es pot sembrar l'odi i la por… Una història que encara avui es repeteix. 

"I era precisament a causa de la seva intel·ligència mediocre que havia estat escollit pels altres, massa prudents per elegir com a cap de la seva comunitat un home temerari que hauria tingut idees de canvi i el desig de portar-les a la pràctica, massa orgullosos per escollir un esperit més brillant que el seu."

Altres entrades del mateix autor

• La néta del senyor Linh

Txell.Cat

Bistecs de pantera - Antonina Canyelles

Títol: Bistecs de pantera
Autora: Antonina Canyelles
Llengua original: català
Editorial: Lapislàtzuli Editorial
Any: 2023

He arribat a la poesia d'Antonina Canyelles gairebé per accident; perquè un dia vaig veure'n un poema que em va cridar l'atenció i vaig decidir demanar-ne el recull a la biblioteca. Vaig fer una mica de recerca: qui era Antonina Canyelles? És que potser Bistecs de pantera era el seu primer recull? Ni de bon tros… Antonina Canyelles és una poeta mallorquina amb una llarga trajectòria. 

Les cames, sí, 

no les cametes.

La boca, també,

no la boqueta.

D’ullets, no en tenc

perquè no som un corsé.

De puedes, res de res:

calç un quaranta.

No et donaré la maneta

perquè no som un gramòfon

ni una porta.

Bistecs de pantera em va sorprendre, d'entrada, pel seu gruix: 200 pàgines de poesia! L'he tingut a la tauleta de nit i l'he anat llegint a trompicons al llarg de tres mesos. 

Alguns dels poemes no els he acabat d'entendre, d'altres no m'han interpel·lat, però en general el recull m'ha divertit i m'ha agradat pel seu to provocador i irreverent (només cal veure'n la portada!). 

Canyelles ensenya les urpes a cada pàgina i esgarrapa el patriarcat, l'educació masclista, l'Església, la política i la justícia. A Bistecs de pantera també hi ha espai per elogiar la música. 

Davall la laca

de les ungles

les agressions

dels detergents

i davall de què

les altres?

M'ha agradat aquesta barreja de temes i que els poemes no estiguin organitzats per temàtiques. Passes pàgina i no saps qui o què rebrà la queixalada de Canyelles. 

Bistecs de pantera és autèntic i genuí. En llegir-lo no pots evitar sentir el parlar de Mallorca ni imaginar-te n’Antonina, bolígraf en mà, en un pupitre amb el cigarro fumejant sortint d'una mitja rialla. Potser és políticament incorrecte, directe i, com ja he dit, irreverent, però ataca els mals institucionalitzats de la nostra societat que, malgrat els anys, perduren: el patriarcat, el poder religiós i la justícia injusta. 

Han desaparegut 

els pesos de les balances

de la Justícia.

És que els grossos

van molt bé

per a trencar olives.

No us la deixeu perdre!

Us enllaço un recull dels poemes que més m'han agradat:

Bistecs de pantera - Antonina Canyelles by Txell Català Dordal

Txell.Cat

Pedro Páramo - Juan Rulfo

Títol: Pedro Páramo
Autor: Juan Rulfo
Llengua original: castellà
Editorial: Editorial RM
Any: 1955

"-¿Ya murió? ¿Y de qué?

-No supe de qué. Tal vez de tristeza. Suspiraba mucho.

-Eso es malo. Cada suspiro es como un sorbo de vida del que uno se deshace."

 
Vaig descobrir Juan Rulfo amb la lectura d’El llano en llamas i tenia pendent llegir la seva novel·la, Pedro Páramo, considerada una obra clau de la literatura llatinoamericana i del realisme màgic.

"Este pueblo está lleno de ecos. Tal parece que estuvieran encerrados en el hueco de las paredes o debajo de las piedras. Cuando caminas, sientes que te van pisando los pasos. Oyes crujidos. Risas. Unas risas ya muy viejas, como cansadas de reír. Y voces ya desgastadas por el uso. Todo eso oyes. Pienso que llegará el día en que estos sonidos se apaguen."

 
Pedro Páramo és una novel·la amb una estructura fragmentada, construïda a partir de diferents veus i personatges, antics habitants de Comala, ànimes que no han pogut trobar el repòs i segueixen vagarejant per la contrada.
Rulfo no només fragmenta les veus narradores, sinó també les línies temporals, i ens explica dues històries principals, situades en dos moments diferents, a les quals hi intercala les històries d'altres personatges.

"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo."

La novel·la comença amb la promesa de Juan Preciado a la seva mare, Dolores Preciado, quan està morint, de tornar al seu poble natal, Comala, i reclamar al seu pare Pedro Páramo reconeixement i l'atenció que no han tingut en vida. Així, Juan Preciado, perseguit per uns somnis que el deixen intranquil se'n va a buscar el seu pare. Quan arriba a Comala li diuen que Pedro Páramo fa temps que va morir. A partir d'aquell moment s'inicia la segona història principal, la de Pedro Páramo des que és un nen fins a l'edat adulta. Aviat descobrim que Pedro Páramo és un cacic que s'ha fet amb el poder de tota la zona; tothom li deu favors, tothom el tem i ell s'encarrega que això sigui així mitjançant la violència i els suborns. Un home que actua com un Déu, que sembla que estigui per sobre del bé i del mal. Tot li pertany: terres, animals i persones, homes i dones… però tot i així hi ha alguna cosa que no pot aconseguir, ni amb poder ni amb violència.
Quan Juan Preciado arriba a Comala, no troba el poble viu i alegre que evocava la seva mare, sinó un paratge erm, abandonat i pobre, on ni tan sols els morts viuen tranquils. Tots ells coneixien i van patir l’existència del seu patró.
 

"Entonces oyó el llanto. Eso lo despertó: un llanto suave, delgado, que quizá por delgado pudo traspasar la maraña del sueño, llegando hasta el lugar donde anidan los sobresaltos."

Alguns dels temes que apareixen a Pedro Páramo ja els havíem trobat a El llano en llamas: violència i abús de poder, mort, pobresa i dependència dels cacics, una crítica a les classes polítiques que fan la vista grossa, i a la religió.
 
Pedro Páramo és una novel·la que requereix una segona (i potser una tercera lectura) per acabar de copsar-ne tots els detalls i tots els matisos, les veus i les històries. Tinc la sensació que se m’han escapat moltes coses, però alhora l’he gaudit, l’he trobat magnètica i m’ha absorbit. He temut Pedro Páramo i he sentit la pols dels camins a la pell, el silenci eixordador d’aquest poble abandonat i sofert, i la tristesa de la soledat. Una història tristíssima i bellíssima sobre el tema més universal i antic de la història de la humanitat.
 

"Y se preguntaba hasta cuándo terminaría aquello. Esperaba que alguna vez. Nada puede durar tanto, no existe ningún recuerdo por intenso que sea que no se apague."

 

Altres entrades del mateix autor:

• El llano en llamas

Txell.Cat

El Llano en llamas - Juan Rulfo

Títol: El Llano en llamas

Autor: Juan Rulfo
Llengua original: castellà
Editorial: Cátedra

Any: 1953

"La memoria, a esta edad mía, es engañosa; por eso yo le doy gracias a Dios, porque si acaba con todas mis facultades, ya no pierdo mucho, ya que casi no me queda ninguna."

He descobert la prosa de Juan Rulfo amb aquest recull de contes, El Llano en llamas, que hem llegit conjuntament amb en Dídac i una altra parella d’amics, la Gina i en Sergi. Era la primera vegada que llegíem alguna cosa junts, i des de bon principi teníem clar que ho faríem al nostre ritme, sense unes fites prefixades al principi. L’experiència ha sigut molt xula i molt enriquidora.

El Llano en llamas és un recull de contes, així que hem anat llegint i comentant els contes un a un, i hi he pogut aprofundir molt més que quan llegeixo contes sola. Vaja, que ha estat tan guai que ja hem triat el següent llibre que llegirem plegats 🤭.

"Ahora que sabía bien a bien que lo iban a matar, le habían entrado unas ganas tan grandes de vivir como sólo las puede sentir un recién resucitado."

Aquest volum recull 17 relats en què la violència, la mort i la pobresa tenen un paper destacat, tot en un Mèxic realista de principis del segle XX i amb les conseqüències de la revolució de fons.

En aquests contes no hi trobareu finals feliços ni personatges afortunats, sinó tot el contrari. En poques pàgines Rulfo et situa a l’espai, el temps i l’atmosfera, et transporta, t’explica la història d’uns personatges miserables, et fa un gir de guió per acabar-te deixant amb un pam de nas. I a més, ho fa amb una prosa bonica, però directa i dura, que és com una gota malaia, com un martelleig incessant que acaba sent com una cadència que t’acompanya durant la lectura.

"Eso duró toda la vida. No fue un año ni dos. Fue toda la vida."

La majoria de contes s’entenen per si sols, però hi ha detalls i matisos amb què es pot aprofundir. No negaré tampoc que algun conte, en particular un, que és un dels més famosos, em va costar una mica més de seguir, el de "El hombre". Els contes que més m’han agradat i remogut són: “Talpa”, “No oyes ladrar a los perros”, “En la madrugada”, "Macario" i “Es que somos muy pobres”.

Tot i que la majoria de contes tenen el mateix to, n’hi ha un parell que són més satírics i humorístics que la resta, i on s’entreveu la crítica de l’autor a la classe política i la religió.

Rulfo juga amb els plans temporals, crea unes atmosferes que et transporten i et presenta uns personatges que tenen més d’una cara. I ho fa tot magistralment. Et posa un toc d’humor, i després és tosc i salvatge. Un narrador en majúscules, vaja.

Sens dubte Pedro Páramo entra a la llista dels pendents de llegir perquè tinc més ganes de Rulfo i de la seva prosa.

"Y por si fuera poco el estar trabado de flaco, vivía si es que todavía vive, aplastado por el odio como una piedra; y es válido decirlo, su desventura fue la de haber nacido."

Coneixem una mica més l'autor?
Juan Rulfo (Mèxic, 1917 - 1986) va ser un escriptor i guionista mexicà, màxim exponent del realisme màgic. Tot i que només va publicar un  recull de contes, El Llano en llamas (1953), una novel·la, Pedro Páramo (1955), i una novel·la breu, El gallo de oro (1956-1958) ha estat reconegut com un dels grans escriptors de la narrativa hispanoamericana del segle XX. 

Txell.Cat