Córrer sense por - Giuseppe Catozzella

Títol: Córrer sense por

Autor:  Giuseppe Catozella

Llengua original: italià

Traductora: Anna Casassas

Editorial: Sembra Llibres

Any: 2014

He estat novament ingressada a l’Hospital de la Vall d’Hebron pels meus problemes reiteratius de colangitis. Per aquest motiu, perquè em pogués entretenir una mica durant aquests dies, el meu fill Jordi m’ha deixat aquest llibre. Pel títol i la portada de la coberta ja m’he fet la idea que es tractava d’un llibre on el tema principal seria les curses dels corredors.

Córrer sense por ens mostra la part invisible d’aquests atletes que ho donen tot per poder participar en les olimpíades que se celebren arreu del món. Les dificultats i l’anhel de perfeccionament en situacions límit, i, en alguns casos, en període de guerra, donant-ho tot per aconseguir els seus objectius.

És un llibre molt cru que et fa pensar molt i que ens deixa una visió molt viva de l’esforç i la voluntat de l’ésser humà.

Basada en fets reals, Córrer sense por és una novel·la que narra amb una sensibilitat brillant la lluita d’una jove somali per obrir-se camí entre la violència, la pobresa i la falta d’oportunitats per a les dones. Una història commovedora i plena d’humanitat que ens colpeja amb la tràgica odissea que cada any realitzen milers de persones des de les ferides de l’Àfrica fins al miratge europeu.

A continuació trobareu un petit reportatge de TV3 sobre l'obra i la protagonista:

Coneixem una mica més l'autor?

Giuseppe Catozzella va néixer a Milà l’any 1976. És llicenciat en Filosofia i col·labora com a periodista en diversos mitjans. Ha publicat els relats Il cielo di vita del pesce, Fuego i dues novel·les basades en treballs d’investigació en què retrata la cara més fosca i violenta d’Itàlia: Espianti, sobre el tràfic d’òrgans humans, i Alveare sobre el domini de la màfia calabresa al nord del país. Ha guanyat diversos premis que reconeixen la seva obra com a periodista i escriptor.

Amb Córrer sense por ha estat finalista del Premi Strega 2014, el guardó literari més prestigiós del seu país, i ha guanyat l’Strega Giovani 2014, concedit a la novel·la més valorada pels joves italians. Aquesta novel·la està en procés de traducció a una desena de llengües i ja se’n prepara versió cinematogràfica.

MAC 

El gran dia de la Senyoreta Pettigrew - Winifred Watson

Títol: El gran dia de la Senyoreta Pettigrew

Autora:  Winifred Watson

Llengua original: anglès

Traductora: Maria Rossich

Editorial: El cercle de Viena

Any: 1937 (2018, en català)

"La senyoreta Pettigrew es va veure arrossegada cap al passadís. Havia deixat enrere les protestes, la perplexitat, la sorpresa i els planys. Tenia els ulls lluents, el rostre radiant. Se sentia pletòrica. Tot estava passant tan de pressa! No podia seguir el ritme dels esdeveniments, però renoi, bé podia gaudir-ne!"

Diuen que el disseny d’una coberta de llibre té, d’antuvi, una importància tant o més forta que el contingut del llibre per decidir un lector a desitjar llegir-lo o no, sempre que no tingui una idea preconcebuda. En aquest cas, a mi em va cridar l’atenció i em va predisposar a llegir-lo. Una novel·la entremaliada que ens recorda que mai no és massa tard per viure la vida. La gran vida.

La senyoreta Pettigrew és una institutriu de mitjana edat, grisa i anodina. Que no ha fet res de bo (ni de dolent) a la vida. I que necessita desesperadament una feina. Així que quan l’empresa de col·locació l’envia per error a casa d’una cantant de cabaret esbojarrada que té tres amants i molts embolics, la senyoreta Pettigrew només sap que és la seva última oportunitat i l’ha d’aprofitar com sigui.

I contra tot pronòstic, les dues dones s‘entenen perfectament i la virtuosa senyoreta Pettigrew descobreix un món nou i fascinant, ple de girs inesperats que posen a prova el seu enginy i que confirmen que, en realitat, té tot el que li cal per gaudir d’una vida moderna, excitant i dissoluta.

Aquesta encantadora novel·la a l’entorn d’una Ventafocs que voreja la cinquantena i que en un sol dia descobreix els còctels, els cigars i els negligés de seda, és una d’aquelles invitacions que no s’hauria de deixar escapar. Perquè en les bones comèdies, com als cabarets, la diversió és a dins.

"Tant me fa -va pensar exultant-. La meva pobre mare estaria escandalitzada. Però no ho puc evitar. Ella sempre em deia que anés amb compte amb els desconeguts, que no se sap mai. Podrien estar conduint-me a la perdició, però qui tindria interès a portar pel mal camí una gallina vella amb l’arròs covat com jo? Em nego a creure que sigui possible. No sé per què passa tot això, però tampoc no m’importa." 

Coneixem una mica més l'autora?

Winifred Watson va néixer el 1907 a Newcastle Anglaterra, i va treballar com a secretària fins que l’any 1935 es va casar i va decidir provar sort com a novel·lista. Després de dues novel·les dramàtiques que van obtenir un cert ressò, va escriure El gran dia de la senyoreta Pettigrew, que inicialment cap editor no volia publicar perquè hi veien un canvi de registre que, segons deien, als seus seguidors els resultaria sorprenent. Després de grans dosis de paciència i convicció, l’autora va aconseguir que el llibre es publiqués l’any 1938 i no va trigar gaire a ser un èxit clamorós. Poc després, però, Watson va abandonar la seva carrera com a escriptora arran de l’esclat de la guerra i el naixement del seu fill, l’any 1941, i va continuar vivent amb tota tranquil·litat a Newcastle. 

MAC 

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey - Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Títol: La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Autores: Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Llengua original: anglès

Traductora: Marta Vilella

Editorial: Amsterdam Llibres

Any: 2011

"En Will Thisbee va ser el responsable de la inclusió del Pastís de Pela de Patata en el nom de la societat. Amb alemanys o sense, no estava disposat a anar a cap reunió sense que hi hagués menjar! Així que els refrigeris van esdevenir part del programa. Com que hi havia poca mantega, menys farina i gens de sucre que sobrés a Guernsey en aquells moments, en Will va preparar un pastís de pela de patata: puré de patates per al farciment, remolatxa escorreguda per donar-hi dolçor, i pela de patata com a crosta. Les receptes d’en Will normalment són discutibles, però aquesta es va fer famosa."

He acabat aquesta novel·la que m’ha deixat la meva amiga Elena. El títol m’ha fet gràcia i m’ha intrigat una mica. “Un pastís de pela de patata” d’entrada em fa pensar en un període de mancances de productes bàsics, per raons que poden ser infinites, com un període d’extrema pobresa o un període de guerra. Així doncs, m’he posat mans a l’obra i he llegit el llibre.

1946, Londres. L’escriptora i columnista Juliet Ashton cerca un tema per a la seva propera novel·la. Per mitjà de la carta d’un habitant de l’illa de Guernsey, entra en contacte amb els membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi, i decideix desplaçar-se a l’illa per conèixer de primera mà els seus habitants i les seves vivències durant la guerra. Una història commovedora.

L’acció transcorre immediatament després de la Segona Guerra Mundial, entre el 8 de gener del 1946 fins al 17 de setembre del mateix any, on la guerra té un protagonisme molt evident pel que fa a la forma de viure dels habitants de Guernsey. Es tracta de tot un seguit de cartes que es creuen diversos protagonistes, explicant les coses que fan cada dia. Una carta reflecteix la duresa del camps de concentració i la tràgica mort d’una de les protagonistes.

Es tracta d’una novel·la divertida i profundament humana. Un homenatge als bons llibres i a les bones persones, capaç d’aixecar els ànims fins i tot dels més cínics. 

Coneixem una mica més les autores?

Mary Ann Shaffer (1934 - 2008) va treballar com a llibretera i bibliotecària i sempre va viure envoltada de llibres. Als setanta anys, animada pel seu grup de lectura, va decidir escriure la seva primera novel·la, que Annie Barrows (1962) va acabar. La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey es va convertir un una sorpresa editorial que ja compta amb 15 traduccions i legions de fans arreu del món. 

MAC 

La reina de corazones - Wilkie Collins

Títol: La reina de corazones

Autor: Wilkie Collins

Llengua original: anglès

Traductora: Gabriela Díaz

Editorial: Editorial Funambulista

Any: 1859 (versió llegida: 2006)

 "- Los próximos cinco días? - contestó- Vaya, eso nos lleva al final de mi estancia de seis semanas. ¿Supongo que no me estará tendiéndome una trampa? ¿No será esto una treta de tres astutos caballeros viejos para retenerme, verdad? -

Desfallecí interiormente cuando sus labios pronunciaron esa suposición tan cercana a la verdad."

Aquesta vegada he escollit aquest llibre de la biblioteca d’Horta. No sé massa perquè l’he escollit, però aquí em teniu disposada a comentar el seu contingut i una mica el seu autor, el nom del qual no em sona gens.

Faig a continuació una petita ressenya del contingut del llibre perquè ens fem una petita idea del seu context. L’arribada a The Glen de Jessie, la jove fillola de Griffith, un cavaller anglès que comparteix aquesta casa de camp amb dos dels seus germans, també vells i sols en el món, fa que la vida d’aquesta gent es vegi notablement alterada. El que en un principi semblava un destorb acaba sent una autèntica aventura, ja que els tres ancians hauran d’enginyar-se-les perquè llur invitada allargui la seva estada a casa seva. Amb aquesta finalitat ordeixen un pla magistral: entretenir la noia, llegint i comentant una història diferent cada nit, com si es tractés de un modern Decameró Victorià.

La trama principal desgrana deu narracions diferents. En elles, l’autor desplega el seu mestratge literari al tocar tots els gèneres, des de la novel·la de misteri, a la novel·la rosa, passant pel conte moral o la narrativa humanística.

L’obra està ben escrita i ben emmarcada en la època en què es va escriure, tot i que actualment no provoca el suspens que en aquell moment deuria provocar, ja que ens hem acostumat a un clima de violència i expectació molt superior a aquella època. En tot, l’autor esgrima un bon domini de la llengua i algunes de les històries són més reeixides que d’altres.

Coneixem una mica més l'autor? Wilkie Collins va néixer a Londres el 1824. Considerat un dels pares de la literatura policíaca, durant els seus seixanta-cinc anys de vida, va escriure vint-i-set novel·les, i més de cinquanta històries curtes. Fou amic íntim de Charles Dickens. Les seves novel·les de misteri: La dama de blanc (1860), i la policíaca La pedra lunar (1868), estan considerades obres mestres dintre dels seus respectius gèneres.

Es va tornar addicte a l’opi arran d’una malaltia i com a resultat d’aquesta addició, va experimentar durant tota la seva vida, al·lucinacions paranoiques.

No es va casar mai, però va viure a temporades amb la viuda Caroline Graves. Va tenir tres fills amb una altra dona, Martha Rudd. Al 1870, va tornar definitivament amb la Sra. Graves i, fins a la seva mort, al 1889, va mantenir les dues relacions sentimentals. 

MAC 

Una fuig, l'altra es queda - Elena Ferrante

Títol: Una fuig, l'altra es queda

Autora: Elena Ferrante

Llengua original: italià

Traductora: Marta Hernández Pibernat

Editorial: La Campana

Any: 2016

"Mentrestant algunes amigues de l’Adele s’havien acostat perquè els firmés el llibre. Vaig vacil·lar: no volia perdre el Nino de vista ni un segon, però també desitjava suavitzar la impressió de joveneta cohibida que els devia haver fet. Així doncs, el vaig deixar amb el professor ancià i vaig acollir amb cortesia les meves lectores. Em proposava enllestir de pressa, però els exemplars eren nous, amb olor d’impremta, molt diferents dels llibres gastats i pudents que la Lila i jo agafàvem en préstec a la biblioteca del barri. I no vaig tenir esma de fer-los malbé anant ràpid amb el bolígraf. Vaig exhibir la millor lletra, em vaig empescar unes dedicatòries elaborades que van causar una mica d’impaciència a les senyores que s’esperaven."

El títol del llibre m’ha cridat l’atenció. A l’inici del llibre em semblava saber qui era la que fugia i quina la que es quedava, però a mesura que llegia no ho tenia tan clar. No sé si és un home o una dona l’autor o autora d’aquesta obra, ja que treballa sota un pseudònim, però si que es pot dir que és un gran coneixedor de l’ànima femenina, amb els seus defectes i les seves qualitats.

La trama es desenvolupa entre Nàpols i Florència, durant la dècada turbulenta dels anys 60 i principi del 70, amb la lluita entre el comunisme i el feixisme. L’autor ens detalla magníficament el barri populista de Nàpols, brut, les parets negres, llardós en contrapartida amb el Nàpols esplèndid i Florència, la culta i refinada. La decisió de la protagonista al final de l’obra, m’ha fet qüestionar si jo, en el seu lloc, hagués reaccionat com ella.

La protagonista, una dona intel·ligent, culta, que ha assolit un cert prestigi, viu immersa en el seu paper de dona, mare i filla, però en el fons no se sent realitzada plenament. És una dona brillant que no se sent reconfortada pel seu marit, un home culte, bo, però amb unes mires un tan retrògrades pel que fa el paper de la dona. La presència d’una tercera persona capgirarà aquesta situació amb un resultat que no tindrà marxa enrere. La lectura del llibre resulta agradable, planera, on predomina sobretot el diàleg. Com que hi surten molts personatges, a voltes he hagut de parar-me una mica per lligar caps.

"Durant una estona vaig tenir una sensació d’irresponsabilitat, potser fins i tot d’innocència, com si l’amiga de la Lila, la dona del Pietro, la mare de la Dede i de l’Elsa, no tinguessin res a veure amb la nena-noia-dona que estimava el Nino i finalment l’havia aconseguit. Sentia el rastre de les seves mans i dels petons per tot el cos. El deler del gaudi no es volia calmar , els pensaments eren: el dia encara és lluny, que hi faig aquí, torno amb ell un altre cop."

Coneixem una mica més l'autora? Elena Ferrante és l’escriptora sense cara. La seva figura està envoltada del secret més absolut. L’únic que se’n sap és que va néixer a Nàpols, però hi ha qui fins i tot afirma que qui s’amaga sota el pseudònim és un home. En qualsevol cas, com diu la mateixa Ferrante, «Els llibres no necessiten per res els autors, un cop estan escrits».

És autora de diverses obres: L’amore molesto (1992), que Mario Martone va portar a la gran pantalla. I giorni dell’abandono (2002); La figlia fosca (2006), Una fuig, l’altre es queda (2013), és el tercer volum de la celebradíssima tetralogia iniciada amb L’amiga genial (2011), i Història del nou cognom (2012), i que completa el títol Història de la nena perduda, que es publicarà pròximament. 

MAC 

La casa del propósito especial - John Boyne

Títol: La casa del propósito especial

Autor: John Boyne

Llengua original: anglès

Traductora: Patricia Antón de Vez

Editorial: Salamandra

Any: 2009

"Nunca había experimentado las noches blancas, y fue idea de Anastasia que las viese por primera vez con ella. Lo cierto es que ni siquiera había oído hablar antes del fenómeno y pensé que me volvía loco cuando, al despertar inquieto en plena noche, abrí los ojos y vi la luz del día en mi habitación. Creyendo que se me había pegado las sábanas, me lavé y vestí rápidamente. Crucé corriendo el pasillo hacia el cuarto de juegos, donde solía encontrarse Alexis a esas horas, leyendo uno de sus libros militares o entreteniéndose con algún juguete nuevo."

Aquí em teniu amb el llibre que he escollit a la Biblioteca Municipal d’Horta. Un llibre escollit a l’atzar, l’autor del qual n’és també del llibre El nen del pijama de ratlles. Es tracta doncs d’un llibre que està relacionat amb la història, tal com el seu autor ens té acostumat. En aquesta obra trobem personatges que a l’inici del segle XX tenien un paper rellevant en la història de la Rússia tsarista. Ens mostra també com la cort del tsar i el mateix emperador no van ser conscients de la misèria i la injustícia que patia el poble, la qual cosa va desencadenar la revolució bolxevica.

Mentre acompanya a la seva esposa Zoya, que agonitza en un hospital de Londres, Georgi Danilovich Yáchmenev rememora la vida que han compartit durant seixanta-cinc anys, una vida marcada per un gran secret que mai ha sortit a la llum. Els records se li amunteguen en una successió d’imatges inesborrables, a partir d’aquell dia llunyà en que Georgi va abandonar el seu miserable poble natal per anar a formar part de la guàrdia personal d’Alexis Romanov, únic fill baró del tsar Nicolàs II. Així, la fastuosa vida en el Palau de l’ hivern, les intimitats de la família imperial, els fets que van precedir a la revolució bolxevica i. finalment, la reclusió i posterior execució dels Romanov, es barregen amb el duríssim exili a Paris i Londres en una bonica història d’un amor improbable, al mateix temps un apassionant relat històric i una commovedora tragèdia íntima. Amb un domini absolut del ritme i el suspens, John Boyne manté viu l’interès fins a la darrera pàgina, on un inesperat desenllaç deixarà, una vegada més, una marca profunda en el lector.

L’autor demostra un do especial per descriure els grans esdeveniments històrics, des de perspectives desconegudes, mostrant-nos fets coneguts sota una llum nova i sorprenent. És un llibre que a mesura que els vas llegint, et vas involucrant, malgrat que ja saps quin final va tenir la família Romanov.

"Y entonces resonaron los disparos. Primero fue uno, repentino, inesperado. Me estremecí. Abrí los ojos. Me incorporé y me quedé paralizado. Instantes después hubo una segunda detonación, que me dejó sin aliento. Luego sonaron tiros y más tiros, como si los bolcheviques estuviesen vaciando todas sus armas. El ruido fue tremendo. Restallaron destellos, una y otra vez, cientos, una y otra vez, cientos, a la izquierda de la escalera y al son de las armas. Fue tan inesperado que no pude hacer más que quedarme donde estaba, preguntándome si el mundo entero habría llegado a su fin."

Coneixem una mica més l'autor?

John Boyne va néixer  a Dublín, Irlanda l’any 1971, on va estudiar Literatura Anglesa  al Trinity College. La seva novel·la El noi del pijama de ratlles es va convertir  ràpidament en un best-seller  mundial: es va traduir  a més de quaranta-cinc llengües, va vendre més de  sis milions d’exemplars  i va rebre multitud de premis, entre els quals dues vegades, l’Irish Book Award. També va quedar finalista del prestigiós British Book Award. Durant més d’un any va estar a totes les llistes de més venuts del nostre país. 

Altres entrades del mateix autor:

• El noi de la casa de la muntanya 
• En Noah Barleywater fuig de casa

MAC 

Abans ningú deia t’estimo - Francesc Orteu

Títol: Abans ningú deia t'estimo

Autor: Francesc Orteu

Editorial: Catedral

Any: 2018

Aquest llibre s’ha fet a partir de converses mantingudes amb les filles i fills de presos polítics: Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull, Oriol Sànchez. Potser per això, l’exposició d’aquest llibre es mereix un tractament diferent. Abans de continuar fora bo fa una presentació de cadascuna de les persones que han estat testimoni i part del que ha succeït.

Anna Forn: 23 anys. Graduada en Dret. Viu a Londres on ha fet un màster de Relacions Internacionals. Ara comprèn que si hagués fet l’examen d’accés a l’advocacia, hauria pogut visitar al seu pare com a advocada i sense límit de temps. Li agrada observar, escoltar i entendre.

Beta Forn: 20 anys, estudia 2 ⁿ d’infermeria. Li agraden les persones, les emocions fortes i voldria treballar en el servei d’urgències d‘un hospital. De tant en tant fuig a la muntanya perquè el seu pare li va ensenyar a estimar-la.

Laura Turull: 21 anys. Estudia 3r de Dret i vol dedicar al Dret Penal i al Dret Sanitari. L’empresonament del seu pare ha fet que es plantegi la possibilitat d’especialitzar-se en Drets Humans. Creu en la justícia, li encanta caminar, la música de bandes sonores i conversar sobre política.

Marta Turull: 17 anys Estudia 1er de Batxillerat, modalitat Humanística. Es proposa estudiar alhora Periodisme i Filologia Catalana. L’apassiona llegir i vol ser escriptora i editora. Un dia escriurà sobre tot això que li ha tocat viure.

Oriol Sànchez: 20 anys. Estudia 1er d’Economia i creu que encara que encara hi ha masses coses al món que cal millorar, com ara respectar-nos més els uns als altres. Li agrada l’esport, estar amb amics i té previst començar a seguir un consell habitual del seu pare: Facis el que facis, fes-ho amb totes les ganes.

"El primer cop que et passen coses no saps què sentir, no saps com t’afectaran i, a poc a poc, tot se’t va fent familiar. Quan saps què pots esperar, encara que sigui dur, una part de l’angoixa desapareix. Una de les coses més dures és la incertesa, estar esperant sense saber si el teu pare quedarà en llibertat o no." (O. Sànchez)

 "Algú va dir: «que mirin els bancs, a veure si s’han endut diners». Des de petita m’he acostumat a sentir comentaris despectius dels polítics, però aquell dia em va doldre especialment. Qui va fer la broma no tenia ni idea que un d’aquells de qui se’n reia era el meu pare. Tampoc vaig dir-li res." (Anna Forn)

 "A sobre el llit hi havia una maleta oberta, amb roba seva. «He de marxar» em va dir.Vaig veure que allò era molt seriós i, de cop, em vaig posar a plorar. «Ara no has de plorar», em va dir i em va abraçar. «No vull que pateixis, has d’estar tranquil·la, però no pots explicar res a ningú. Eixuga’t les llàgrimes i surt i que no se’t noti res."(Beta Forn).

 "Al final del passadís hi havia les càmeres. Vam passar pel davant i vam baixar les escales principals, amb el cor bategant. Tot era soroll. Hi havia molta adrenalina, molta tensió. Veia el pare i sentia que estàvem junts però que també estàvem sols. Què passaria amb el meu pare? Què passaria a la meva família?"(Laura Turull).

 "Em van donar la carta del papa i la vaig llegir moltes vegades. La llegia i plorava. És que ja m’emocionava amb la primera frase. La tinc gravada. «Des del mòdul 4 de la presó d’Estremera, us voldria fer arribar tres missatges que es resumeixen en tres paraules: «dignitat, gratitud i unitat»."(Marta Turull).

Aquest llibre que es pot llegir amb poc temps, m’ha costat molt d’acabar-lo perquè et deixa amb la sensibilitat a flor de pell. Cada pàgina, cada situació dels protagonistes es veuen reflectides en la incomprensió, la ràbia, l’abús de poder de les persones que regeixen el destí del país. Penso que estaria bé que tothom el llegís per adonar-se que la llibertat de manifestar-se o simplement d’exercir els nostres drets, es paguen molt car.

MAC 

Ciutat de llops - Andreu Carranza

Títol: Ciutat de llops

Autor: Andreu Carranza

Editorial: Columna

Any: 2017

Quan la Meritxell va anomenar aquest bloc «Llegir en permet viure altes vides», ho va encertar de ple. A través d’alguns llibres he pogut sentir la desolació del desert, la calor asfixiant, el poder de la sorra en les mutacions constants de les dunes, aquell sol impertorbable que pot arribar a crear miratges, i enmig de tot això, els oasis, font de vida i descans per la gent del desert. Acabo de llegir un llibre, on el protagonista principal és el riu. El totpoderós Ebre, al seu pas per la Ribera d’Ebre, el Priorat, la Terra Alta i el Baix Ebre. Un riu contaminat per les fàbriques i les centrals nuclears.

Ciutat de llops és un viatge inquietant per la Ribera en què el lector remuntarà les aigües a sobre d’un llagut amb l’oncle Passarius, l’Eban, l’Albiner, la Baikar, l’Ager i l’Aranko. Serà una ruta emocionant a la recerca de respostes, una travessia plena de misteris, de dubtes, de fets fantàstics, de velles llegendes, d’éssers mítics, d’històries de l’Ebre. Una boira aclaparadora ens submergirà en les profunditats de les històries del riu, perquè el que amaga el riu no ho saben ni els mariners. 

"El van trobar a la vora del riu. Aparegué nu, el cos tintat de fang negre i pudent, voltat de fantasmagòriques cendres que la brisa de l’alba aixecava entre arbres fumejants. Subjectava contra el ventre un corn: una gran cargola de mar d’un blanc immaculat.
En posició fetal, acabat de néixer de les entranyes de la mare Terra. El pare Ebre llepava les vores socarrades, les arrels del canyar consumit pel foc i corria avall indiferent, entonant la cantarella de l’aigua. "

Es nota que l’autor coneix molt bé tota aquella contrada. Hi apareixen el noms de les ciutats (Flix, Mora d’Ebre, Miravet, Ascó, etc.). L’autor fa una crítica ferotge contra la nuclear d’Ascó, les centrals elèctriques, els residus que deixen anar i que contaminen i enverinen les aigües del riu, la fauna, la flora. Descriu d’una manera magistral la boira aclaparadora, espessa i duradora que fa que els tripulants de la nau no es puguin veure entre ells, les innombrables algues que apareixen per tot arreu, els bancs de peixos morts que suren sobre l’aigua, aquell aïllament de la civilització i la terrible quietud trencada únicament pel so de la cargola del patró.

Tota aquesta atmosfera opressiva, tenebrosa, enmig del riu, sense cap punt d’orientació, provoca que cadascun dels tripulants del llagut deixin aflorar les seves pors, les seves supersticions, les seves ràbies, els seus sentiments i els seus records de temps passat. Capitanejats per un patró obcecat per la mort del germà, amb esperit de venjança, fa preveure un desenllaç dramàtic.

A mesura que et vas endinsant en la lectura del llibre, arribes a sentir la fortor de l’aigua putrefacta, les ganes de sortir d’aquella foscor, la humitat que es cala fins als ossos.

Coneixem una mica més l'autor? 

Andreu Carranza va néixer a Ascó i viu a Flix. Com a novel·lista ha assolit una àmplia projecció internacional. La Clau Gaudí, escrita a quatre mans amb  Esteban Martin, està traduïda a més de trenta llengües, i la seva obra Impremta Babel ha estat editada en català, castellà, holandès i xinès. També és autor de L’hivern del Tigre (Planeta) i de la novel·la Anjub (Edicions 62, Premi Sant Joan). El 2015 va guanyar el Premi Josep Pla amb El poeta del poble. És membre del grup Lo Gitano Blanc. 

MAC 

L'hereu - Prudenci Bertrana

Títol: L'hereu

Autor: Prudenci Bertrana

Editorial: Ela geminada

Any: 1931

He anat a la biblioteca d’Horta i he escollit un llibre una mica a l’atzar. El darrer llibre que vaig llegir era de molta acció, tan trepidant que no em va permetre aprofundir en el context del llibre. Vaig decidir doncs, buscar algun llibre que fos totalment diferent d’aquell i a fe que l’he trobat. No pot ser més oposat.

L’hereu, primera de les tres novel·les que formen la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, representa la consagració literària de Prudenci Bertrana. Publicada l’any 1931, guanyadora del Premi Crexells d’aquell any i reeditada en versió definitiva el 1933. L’hereu narra el període vital d’Innocenci Aspriu (alter ego de Bertrana), que va des de la seva infantesa, fortament lligada a l’escenari rural del mas familiar de l’Esparra (La Selva), fins al seu matrimoni i establiment a la ciutat de Girona. 

"Un jorn, recorrent les andrones del mas, enlleït i somniador, trobà un lloc deliciós: la riera.  
Calia seguir un tirat de camí descobert, ple de sol, en ràpida davallada per un gran xaragall, gairebé un trencacolls; però, un cop éreu a baix, el cos i l’esperit es revenien i s’amaraven de pau i de dolcesa.
Hi havia marges amples, ombrejats, atapeïts d’herba blana; arenys suaus, planers i humits; còdols de totes dimensions i colors; rabeigs amb guixes ambresines ; embassaments abrigats de fronda, somoguts per generacions de peixos minúsculs i capgrossos, i un petit corrent cristal·lí que feia torterols d’una riba a l’altra. El perfum de xuclamel i de vidiella saturava l’aire fresc que circulava per aquells paratges."

En aquesta novel·la, l’autor fa una descripció minuciosa del paisatge, dels camperols i de les bèsties. La seva descripció és tan afinada i precisa que sembla que ho hagi pintat. Si es tanca els ulls podem fer-nos una composició exacta de cada cosa, lloc o manera de ser de cada personatge. Aquesta descripció, però, fa que, al menys en el primer volum, el principal protagonista surti desdibuixat, amb una presència dèbil.

Falta llegir els altres dos volums per veure quina importància adquireix l’hereu. En els temps actuals en que en molts casos l’acció predomina a l’escriptura, no sé si aquesta narrativa pot satisfer a alguns lectors. Personalment m’ha agradat moltíssim.

Coneixem una mica més l'autor? 

Va néixer a Tordera el 1867 i va morir a Barcelona el 1941. Casat i pare de 4 fills, tres dels quals van morir joves, la seva filla Aurora, esdevindrà escriptora. Després d’estudiar Batxillerat a Girona i un any d’enginyeria industrial a Barcelona, s’instal·la a Barcelona a partir del 1911, Dirigeix L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Col·labora amb El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya.

Prosista prolífic, escriu la seva primera novel·la, Violeta, el 1899, i diversos relats breus durant els primers anys del segle XX. El 1906 publica Josafat, obra reconeguda unànimement com una peça cabdal de la literatura catalana contemporània, que en el seu moment provoca un escàndol considerable pel seu contingut eròtic i sacríleg. Més tard, veuran la llum les novel·les Nàufrags (1907), Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), Tieta Claudina (1929), L’Illa perduda (1935) i, sobretot la trilogia autobiogràfica Entre la terra i els núvols, formada per les novel·les L’Hereu (1931), El vagabund (1933), i L’impertinent (1939.

MAC 

La elegancia del erizo - Muriel Barbery

Títol: La elegancia del erizo

Autora: Muriel Barbery

Llengua original: francès

Traducció: Isabel González Gallarza

Editorial: Seix Barral

Any: 2006 (original)

He escollit aquest llibre de la meva biblioteca perquè no té massa volum, és manejable i perquè m’ha intrigat el títol del llibre. La seva lectura m’ha deixat una agradable sensació. La casualitat ha fet que m’he assabentat que se’n va fer una pel·lícula que acabo de veure, tot just he acabat avui de llegir l’obra. Tot i que la pel·lícula m’ha agradat, m’he sentit més properes a les protagonistes a través de les pàgines del llibre. No hi ha una traducció al català, per tant l’he llegit en castellà.

Al número 7 del carrer Grenelle, un immoble burgès de París, res és el que sembla. Dos dels seus habitants amaguen un secret. Renée, la portera, una dona que ha entrat a la cinquantena, porta molt temps fingint ser una dona insignificant. Paloma té dotze anys i amaga una intel·ligència extraordinària. Ambdues porten una vida solitària, mentre s’esforcen per sobreviure i vèncer la desesperança. L’arribada d’un home japonès, culta, educat i savi a l’edifici facilitarà la trobada d’aquestes dues ànimes bessones. Només ell s’adonarà de la seva bellesa interior.

Juntes, Renée i Paloma descobriran la bellesa de les petites coses, invocaran la màgia dels petits plaers efímers i inventaran un món millor. Aquest llibre és un petit tresor que ens ensenya com aconseguir la felicitat, gràcies a la amistat, l’amor i l’art. Mentre passem les pàgines amb un somriure, les veus de Renée i Paloma teixeixen amb un llenguatge melodiós, un himne captivador a la vida.

"Me llamo Renée. Tengo cincuenta y cuatro años. Desde hace veintisiete, soy la portera del número 7 de la calle Grenelle, un bonito palacete con patio y jardín interiores, dividido en ocho pisos de lujo, todos habitados y gigantescos. Soy viuda, bajita, fea, rechoncha, tengo callos en los pies y también, a juzgar por ciertas mañanas que a mí misma me incomodan, un aliento que tumba las espaldas. No tengo estudios, siempre he sido pobre, discreta e insignificante. Vivo sola con mi gato, un animal grueso y perezoso, cuya única característica notable es que le huelen las patas cuando está disgustado. Ni uno ni otro nos esforzamos apenas por integrarnos en el círculo de nuestros semejantes."

Renée és una dona fora del comú; una gran lectora, que té a casa seva una biblioteca molt extensa de llibres d’autors clàssics, moderns, filosòfics. Una enamorada de la lectura, de l’art, de la música i del cinema japonès. Una dona que amaga els seus coneixements sota la disfressa d’una portera insignificant davant dels llogaters de l’edifici. Mentre s’està morint, recorda una frase que li va dir Paloma: “¿Cómo se decide el valor de la vida ? Lo que importa no es morir, sino lo que uno hace en el momento en que muere.” “¿Qué hacía yo en el momento de morir?”, es pregunta.

Paloma està a punt de fer 13 anys. Observadora i super intel·ligent, lluita per no sobresortir a l’escola. Molt crítica amb la seva família per la seva manera de fer, decideix que quan arribi el seu aniversari es suïcidarà, per això cada dia sostreu una pastilla de dormir a la seva mare. Entretant, decideix anotar en un quadern, les seves grans idees. En un moment donat fa una descripció de la portera amb una frase que dóna peu al títol del llibre. 

"La Sra. Michel tiene la elegancia del erizo, por fuera está cubierta de púas, una verdadera fortaleza, pero por dentro es como ellos, tiene el mismo refinamiento, tremendamente solitario i terriblemente elegante."

La narració té un alt contingut filosòfic que generen els dos personatges principals, sostingudes per la presència del Sr. Kakuro Ozu, aquell cavaller meravellós pel qual Renée estaria disposada a enamorar-se. L’escriptora intercala sentiments de cadascuna de les protagonistes. La realitat i la ironia en una, i la sagacitat en l’altra.

Com a punt final, la darrera nota de Paloma, terriblement afectada per la desgràcia de la seva amiga, que acaba amb aquest paràgraf.

"No tema, Renée, no me suicidaré y no le prenderé fuego a nada de nada. Pues, por usted, a partir de ahora buscaré los siempres en los jamases. La belleza en este mundo."

Coneixem una mica més l'autora? 

Muriel Barbery (1969), escriptora francesa nascuda a Casablanca i professora de filosofia. Va estudiar a l’Escola Normal Superior i després fou professora a la UIMP de Saint-Lô. Actualment, resideix al Japó. L’any 2000 va aparèixer la seva primera novel·la Una Llaminadura, que és una crítica a la recerca del gust desconegut, guardonada amb el Premi Meilleur Livre de Litérature Gourmande i reeditada en tot el món sota el títol Rapsodia Gourmet (Seix Barral 2000). La elegancia del erizo, publicada en més de trenta països, i amb més d’un milió d’exemplars venuts, es va mantenir en el primer lloc de vendes durant 30 setmanes consecutives. La elegancia del erizo ha sigut un fenomen editorial a França. El seu tercer llibre és La vida de los elfos (2015). 

MAC 

Vida privada - Josep Maria de Sagarra

Títol:  Vida privada

Autor: Josep Maria de Sagarra

Editorial: Cercle de Lectors (edició 1991)

Any: 1932

De fet, Edicions Proa va cedir la llicència editorial d’aquest llibre al Cercle de Lectors només per als seus lectors. Nosaltres ja feia alguns anys que estàvem subscrits al Cercle i per tant vam poder gaudir d’aquest exemplar. Com molts altres llibres, fa molts anys que el tinc i no sabria dir el perquè fins ara no m’he decidit a llegir-lo.

"Leocàdia! Aquella grassa flor romàntica, inexpressiva, però plena de totes les virtuts com una ratafia antiga que ell va conèixer en un ball famós que es va donar a Barcelona quan el primer casament d’Alfons XII. Aleshores Leocàdia duia una cotilla estranguladora i un vestit de setí rosa amb polisson i cua de volantets, i entre la combinació de punts i repunts i cortines de castedat, respirava la pell del pit de Leocàdia, tota feta de camèlies blanques, fada, inodora, sense promeses, limitada per l’escot discretíssim i per un gran llaç de vellut blau-cel, ajustat com un collar de gos."

L’autor fa una descripció de la burgesia catalana de finals del segle XIX i primer terç del segle XX amb una prosa molt rica en vocabulari i matisos. Ens presenta una societat que viu dels èxits i dels esforços dels seus avantpassats. L’acció transcórrer des del casament d’ Alfons XII, passant per la dictadura de Primo de Rivera, i acabant per la República. L’autor fa una crítica ferotge del comportament d’aquests membres, sempre disposats a adular les altes esferes polítiques, siguin com siguin les tendències del poder. En una paraula, una societat hipòcrita que no dubta en canviar de camisa al so que els interessa més.

En el conjunt dels personatges principals, trobem la família de Lloberola: Don Tomàs de Lloberola, marquès de Sitjar i de Vallromana. Descendent de la pagesia rica, ostenta el títol nobiliari de marquès des de fa dues generacions anteriors, pràcticament arruïnat, però intentant mantenir el seu estatus a tota costa. La seva esposa, Leocàdia, que al contraure matrimoni va aportar una dot suculenta. Tenen dos nois. Frederic, l’hereu, fluix, vanitós i sense conviccions, casat amb una dona que avorreix i que sempre va mancat de diners. Cada dos per tres ha de demanar ajut econòmic al seu pare, la qual cosa crea sempre situacions molt tenses. El segon, en Guillem, solter, simpàtic però amb una doble personalitat. És cruel: no li fa res recórrer al xantatge per aconseguir el que vol. Gaudeix veient la seva víctima acorralada que acaba suïcidant-se. Per obtenir diners però també perquè és un degenerat, manté relacions sòrdides a casa d’una modista que fa servir el seu taller de costura, per concertar trobades immorals.

No hi falta la tercera generació, és a dir Maria Lluïsa, la neta de Don Tomàs. Una noia aparentment moderna, que treballa i que vol emancipar-se. Una noia plena de contradiccions, que queda embarassada i davant la indiferència del pare de la criatura, decideix avortar. Portarà a terme aquest pla a casa d’una dona on es fan aquest tipus d’interrupcions que, sense saber-ho, és l’amant del seu pare.

També hi ha altres personatges que tenen un paper en la trama del llibre. L’autor destaca els fets important que va marcar Barcelona, com l’Exposició Universal que va canviar la imatge de la ciutat, les visites del Rei i de Primo de Rivera, la proclamació de la República. Uns fets que ens porten al principi del segle XX. 

Coneixem una mica més l'autor?

Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (Barcelona 1894 - 1961), va ser escriptor i traductor. Descendent d’una antiga família de la noblesa catalana. És autor d’una obra extensa i variada, amb un estil ric, acolorit i precís. Tot i que va conrear la narrativa, amb molt èxit, és en el camp de la poesia i del teatre on trobem la part més creativa de l’autor. Una de les seves novel·les més exitoses, Vida privada (1932), constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana, de la decadència de l’aristocràcia barcelonina. Per diverses raons, de tipus més econòmic o literari que ideològic, Sagarra es distancià a poc a poc dels grups catalans de la resistència i comença a col·laborar amb els més o menys oficials. Morí d’un carcinoma bronquial, després d’una llarga agonia. Una bona part de les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües, i algunes han estat dutes al cinema (El Cafè de la Marina, La ferida lluminosa).

Entre la seva extensa producció literària, destaquen: El comte Arnau (1928); La Llúcia i la Ramoneta (1928); La filla del Carmesí ( 1929); La rosa de cristall (1933); La rambla de les floristes (1935); L’Hostal de la Glòria (1931); El Cafè de la Marina (1933); La ferida Lluminosa (1954).

MAC