Los Pazos de Ulloa. La madre naturaleza - Emilia Pardo Bazán

Títol: Los Pazos de Ulloa. La madre naturaleza

Autora: Emilia Pardo Bazán

Llengua original: castellà

Editat per: Alianza Editorial

Any: 1886 - 1887

"Y se le prendía el alma en el atractivo de aquella dulce soledad y silencio, tan de su gusto, que deseaba pasar allí la vida toda."

Resulta que això de participar en lectures conjuntes enganxa perquè et permet anar un pas més enllà en la lectura, compartir la lectura capítol a capítol i fer elucubracions en grup.

Aprofitant el centenari de la mort d'Emilia Pardo Bazán, la Maria de @gatos_y_letras va proposar la lectura de Los Pazos de Ulloa durant el mes de maig. Pardo Bazán era, per mi, una d'aquelles assignatures pendents: et sona el nom, l'has estudiat a l'institut, però fa mandra posar-s'hi, així que la possibilitat de llegir-la en grup m'hi va acabar d'animar.

"La aurora, que sólo tenía apoyado uno de sus rosados dedos en aquel rincón del orbe, se atrevió a alargar toda la manecita, y un resplandor alegre, puro, bañó las rocas pizarrosas, haciéndolas rebrillar cual bruñida plancha de acero, y entró en el cuarto del capellán, comiéndose la luz amarilla de los cirios."

Vaig comprar l'edició especial del centenari a càrrec d'Alianza Editorial i he de dir que no la recomano en absolut. D'entrada, perquè hi ha un error garrafal a la contraportada: si fas una edició especial pel centenari, no pots equivocar-te en les dates de naixement i mort de l'autora. D'altra banda, tot i que per fora a mi em va semblar una edició bonica, quan comences a llegir-la i a passar-ne les pàgines, el conjunt es va desenganxant i fent malbé. Vaja, una delícia...

Deixant de banda els aspectes físics de l'edició en qüestió, Pardo Bazán ha estat una grata sorpresa. M'ha agradat molt la seva manera d'escriure, irònica i divertida, amb unes imatges precioses i una de les preguntes que més m'ha rondat pel cap aquests dies ha estat: per què no l'havia llegit abans? per què ningú no me n'havia parlat?

Los Pazos de Ulloa narra les vicissituds de Julián, un jove sacerdot de ciutat que se'n va a Los Pazos de Ulloa, a la Galícia rural, a fer d'administrador. Allà haurà de conviure amb don Pedro -que ostenta el títol de marquès d'Ulloa-, Primitivo -que tot i ser el majordom és, realment, qui mana allà- i Sabel -la cuinera, que és la filla de Primitivo. Julián, que no podria trobar-se en un ambient més allunyat del seu, li tocarà adaptar-se a aquest món decadent i aïllat.

"Él era sencillo como la paloma; sólo que en este pícaro mundo también se necesita ser cauto como la serpiente..."

He de dir que els dos primers capítols em van costar una mica, i és que desconeixia molt vocabulari i els temps verbals utilitzats no em sonaven naturals, així que havia de posar-hi un plus de concentració. Ara bé, un cop dins la roda, gairebé acabaria sonant-te normal parlar dient "leyóse el libro y quedóse gratamente satisfecha".

L'últim capítol em va agradar especialment per la manera de tancar la història, molt elegant i una mica "com havia de ser".

Per posar-hi el contrapunt negatiu, per mi el final de Los Pazos de Ulloa és massa precipitat. El drama s'intueix i es respira en tot moment, però es desencadena tot plegat en un capítol que té un ritme més aviat frenètic.

Un altre dels elements que em va fer desinflar una mica (a mi i, pel que anàvem comentat, a la majoria dels qui participaven a la lectura conjunta) és un parell de capítols del mig en què Pardo Bazán s'embranca a parlar de la política i dels cacics de l'època. Aquells capítols són necessaris per la trama, però avui dia gran part del que s'hi explica ens resulta molt llunyà i poc atractiu.

Tanmateix, això no fa que Los Pazos de Ulloa sigui una gran novel·la que recomanaré a partir d'ara.

"- ¿Usted comprende el término?, porque usted lleva años de faltar de Galicia...

- Sí, ya sé qué quiere decir 'saudades'. Los catalanes llaman a eso 'anyoransa'. En castellano no hay modo tan expresivo de decirlo."

Aprofitant que la meva edició incloïa La madre naturaleza i que ja estava submergida en la narrativa de Pardo Bazán, vaig decidir llegir la continuació de Los Pazos de Ulloa directament.

No vull parlar massa de la trama de La madre naturaleza, perquè és precisament la continuació de Los Pazos i podria fer algun espòiler que us puc evitar 😅. En qualsevol cas, alguns dels personatges que coneixem a Los Pazos ens acompanyen en aquesta segona part i, tenint en compte que són novel·les breus, per mi ha estat un encert llegir-les seguides i acabar de conèixer la història dels habitants de Los Pazos.

El final de La madre naturaleza també és dramàtic com el de Los Pazos, si bé no és tan precipitat. Després de tantes pàgines acompanyant als personatges, potser com a lectors preferiríem un altre final per a ells, però realment el desenllaç de Pardo Bazán és el més encertat.

Les descripcions, comparant-les amb les de la primera part, són més extenses i detallades, amb unes imatges encara més definides. Convé agafar-s'ho amb calma, deixar la ment en blanc i anar-la pintant a mesura que la vista recorre les frases de Pardo Bazán.

Amb tot, Emilia Pardo Bazán ha resultat ser un personatge molt interessant que, fins al moment, m'era del tot desconegut. Una dona avançada al seu temps, feminista i defensora dels drets de les dones, que escrivia sense filtres (fet que li va costar detractors), clar exponent del naturalisme a Espanya i pionera en molts sentits. Una dona amb una ploma irònica, divertida i crítica.

Aquest últim mes, en motiu de la commemoració del centenari de la seva mort, se n'han publicat molts articles i se n'han fet molts programes, així que m'he fet un tip d'investigar per conèixer-la una mica millor.

Té una obra molt extensa, així que espero trobar el moment més endavant de seguir-la llegint.

"...callaba, arrancando uno tras otro los pétalos de una flor silvestre. La flor, que era una margarita, le contestó "mucho", pero la muchacha, que nada tenía de romántica, no le había preguntado cosa alguna."

Coneixem una mica més l'autora?

Emilia Pardo Bazán (1851 - 1921) va ser una escriptora, periodista, traductora, editora i catedràtica espanyola, i un dels màxims exponents del naturalisme a Espanya. Descendent de família benestant, era una persona d'una cultura molt vasta, ja que havia viatjat molt i era molt curiosa. 

Compromesa amb les seves creences, durant tota la seva vida va reivindicar el paper de les dones a la societat, però també va traficar amb armes per donar suport als carlistes.

Pardo Bazán va ser, també, la primera dona sòcia de l'Ateneo de Madrid.

El díptic de Los Pazos de Ulloa (1886) i La madre naturaleza (1887) van ser les seves obres de més èxit, que la van portar a ser una de les escriptores més importants de les lletres espanyoles del segle XIX.

• Podcasts "Los lunes con Pardo Bazán" de RTVE: 6 episodis de poc més de mitja hora en què s'aborden diferents vessants de l'autora. No els he escoltat tots, però els que he escoltat m'han semblat molt interessants.
• Article "Emilia Pardo Bazán, conservadora y feminista radical", publicat a La Vanguardia.
• Article "Cien años de morriña por Emilia Pardo Bazán", publicat a El País
• Article "Muebles arrinconados y libros en la cocina: el legado de Pardo Bazán peligra en Meirás", publicat a El País. Un dels descobriments que he fet ha estat saber que el famós Pazo de Meirás era de Pardo Bazán. Ella l'havia fet construir i hi vivia uns quants mesos a l'any. Amb la seva mort, l'any 1921, el va heredar el seu fill, que va ser assassinat per milicians el 1936. Tot i que la vídua del fill i la seva filla el volien donar als Jesuïtes, finalment la Xunta el va acabar "comprant" i oferint-lo a Franco com a residència d'estiu.

Txell.Cat