L'assassí que estimava els llibres - Martí Domínguez

Títol: L'assassí que estimava els llibres
Autor: Martí Domíngues

Llengua original: català

Editat per: Proa; La Butxaca

Any: 2017

"La primera frase pot ser decisiva, i en una d'aquestes cites mai no se sap per on pot arribar, quina peculiaritat, quin detall, pot donar peu a la primera temuda qüestió, quan has de trencar el gel i llançar-te a navegar, o com a molt a nadar una mica tu a soles. El món és ple a vessar de primeres preguntes mal contestades, de parelles trencades o de matrimonis fracassats per haver errat en la primera pregunta."

Aquest any les Biblioteques de Mataró han proposat un repte de lectures que consisteix a llegir 12 llibres de temàtiques diferents durant 12 mesos. Un dels reptes, el tercer, es titula "Què em regales per Sant Jordi" i ens anima a llegir una recomanació que ens hagin fet. Aprofitant que la meva tieta Eulàlia i la meva cosina Georgina em van deixar i recomanar aquest llibre, aquesta ha estat la meva lectura per al repte 3 de #matarodellibres.

L'assassí que estimava els llibres és una novel·la negra que ens presenta un mosaic de personatges de la burgesia valenciana, en què la hipocresia i la falsedat hi són ben presents. Domínguez ens presenta ja a la primera pàgina l'assassinat d'un crític literari, Guillem Gual, amb un llibre a la mà. A partir d'aquí, els dos inspectors, Tena i Espinosa, es veuen immersos en el món intel·lectual del País Valencià i en les enemistats entre crítics, traductors, filòsofs i professors universitaris.

La trama va més enllà de ser només una novel·la policíaca. De fet, el crim és una de les línies argumentals que Domínguez traça, però n'hi ha d'altres que permeten il·lustrar les "misèries morals dels personatges", com diu a la contraportada. 

Carregat de sarcasme, L'assassí que estimava els llibres és una crítica a la societat: a la societat benestant, carregada de cinisme i altivesa, però també a la classe mitjana, que es mira de reüll els de "més amunt".

Potser forma part de la crítica i és volgut, però pel meu gust hi ha un excés de cites i de referències a obres i autors. És innegable que reforcen els discursos dels personatges i encara ens fan sonar més pedants, insuportables i pesats, però en molts casos crec que no aporten res a la història.

D'altra banda, la xarxa de personatges m'ha resultat una mica confusa. Esperava que acabessin tots relacionats entre ells, però acabada la lectura, em falten lligams per fer o m'han passat per alt. La meva cosina em va dir que ella s'havia anat fent un esquema, així que potser hauria d'haver fet el mateix, però quan m'ho va dir i hi vaig pensar, ja estava a punt d'acabar-lo.

M'ha agradat la naturalitat i l'oralitat de la llengua emprada: l'ús de formes verbals ("Jo no llig llibres"), així com d'altres paraules pròpies del parlar valencià, que fan que els personatges sonin més reals. Sempre m'agrada sentir parlar els personatges al meu cap i que sonin com haurien de sonar segons el lloc d'on són.

Amb tot, tenia unes expectatives més altes en aquesta lectura després que dues persones me l'haguessin recomanat i, si bé volia conèixer la identitat de l'assassí i saber com acabaven les diverses històries, a voltes se m'ha fet pesat. El final m'ha sorprès molt i no me l'esperava gens, però em va deixar una mica desconcertada. 

Coneixem una mica més l'autor?

Martí Domínguez (1966) és un escriptor i professor d'universitat valencià. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista científica Mètode.

Com a novel·lista ha escrit Les confidències del comte de Buffon (1997), El secret de Goethe (1999), El retorn de Voltaire (2007), El fracassat (2013) i La sega (2015), novel·les que han rebut els principals premis de les nostres lletres.

També ha escrit assaig, entre els quals destaca El somni de Lucreci (2013), Premi Carles Rahola, i Històries naturals (2018).

"Les llàgrimes varen començar a córrer per les seues galtes, com una corrua de formigues albines. Els seus pares no se'n varen assabentar, i si ho feren, guardaren un silenci prudent, perquè en alguns moments sobren les paraules, o senzillament no les tens a mà."

Txell.Cat