Autora: Sayaka Murata
Estic llegint El somni del poble Ding de Yan Lianke i Anna Karènina en dues lectures conjuntes i tenia ganes d'agafar
alguna cosa lleugera i ràpida per trencar una mica, així que vaig escollir
La dependienta de Sayaka Murata d’entre tots els llibres que em vaig
endur de la biblioteca l’últim dia que hi vaig anar.
Amb aquesta lectura continuo
el viatge del #marçasiàtic i faig parada al Japó. A més, també m’estreno amb el
primer repte del #MataróDeLlibres del 2022, que ens convida a llegir veus
asiàtiques.
A La dependienta Keiko Furukura, de 36 anys, ens explica en primera persona com sent que no acaba d’encaixar en aquest món si no és a la botiga de conveniència on treballa des de fa 18 anys. La Keiko ja va ser una nena fora de norma, amb uns comportaments peculiars que van fer que els seus pares la portessin al metge per curar-la (curar-la de què?) i que tothom la titllés de ser rara. Ara, a l’edat de 36, la societat espera que es casi, tingui fills i trobi una feina estable, però ella ja està bé com està. A la botiga ha trobat un espai segur, coneix les normes que ha de seguir i el que s’espera d’ella tan bé que és una treballadora excel·lent; viu per la botiga i s’hi ha fusionat tant que en forma part. De tant en tant queda amb antigues companyes d’escola i va a veure la família, però en aquestes situacions ha de fer un esforç per comportar-se segons la norma, una norma que no entén.
Sayaka Murata ha escrit
una novel·la lleugera i àgil, carregada d’humor, d’ironia i amb una mica d’absurd
que es llegeix molt ràpid. La dependienta és una denúncia contra els estereotips
i les normes socials que ens classifiquen en persones “normals” i “bitxos raros”
i que ens porten a seguir tots els mateixos passos i a jutjar els qui no els
segueixen. La Keiko, a la seva manera, aconsegueix encaixar en la societat quan
adopta el rol de “dependenta”, però quan no fa aquest paper torna a estar
desubicada (a ulls dels altres) i veu que les persones del seu voltant s’incomoden
amb certes respostes i comportaments seus.
A voltes la Keiko m’ha
recordat el protagonista d’El curiós incident del gos a mitjanit, una
persona extremadament racional, obedient i que li costa entendre els
comportaments humans, però que s’esforça per encaixar.
No és un llibre brillant,
però és àgil i convida a la reflexió. És d’aquelles novel·les que entre el “hihi-haha”
et fan plantejar: com tractaria jo la Keiko si la conegués?
"Entonces sentí por primera vez que formaba parte del mundo, como si acabara de nacer. Aquel día había surgido una nueva pieza que encajaba con total normalidad entre las demás: yo."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!