El jardí de vidre - Tatiana Tibuleac

Títol: El jardí de vidre
Autora: Tatiana Tibuleac
Llengua original: romanès
Traducció: Antònia Escandell
Editorial: Les hores
Any: 2018 original; 2021 en català
 

"Arrenglerades en caixons de ferro apilats fins al sostre, en contacte amb la llum, les ampolles ressuscitaven. Els seus colors senzills es barrejaven i en naixen d'altres d'inesperats.

Un reguitzell color granat, un reguitzell blanc: rosat.

Un reguitzell color beix, un reguitzell color marró: mel.

Un reguitzell color verd, un reguitzell blanc: turquesa.

Les blanques: argent. 

El meu jardí de vidre."

 
Després que El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes fos la millor lectura de l'any passat tenia moltes ganes de seguir descobrint Tibuleac. Vam comprar El jardí de vidre el setembre de l'any passat, i aprofitant que l'autora venia a La Setmana del Llibre en Català, vam treure el cap i vam sortir amb una dedicatòria: "Per al Dídac i la Txell, un viatge meravellós al meu Chisinau".
 
El jardí de vidre narra la vida fragmentada de la Lastocika, una nena moldava que, després de ser abandonada en un orfenat pels pares i de viure-hi uns anys, és adoptada (o, més ben dit, comprada) per la Tamara Pavlovna. No es queixa, se sent agraïda per haver deixat enrere l'infern de l'orfenat, malgrat que la seva nova mare adoptiva també la maltracta i la fa treballar fins a l'extenuació, i és que darrere de la compra de la Lastocika només hi ha la voluntat de fer més diners recuperant, netejant i revenent ampolles de vidre.
La història la narra la mateixa Lastocika quan ja és gran i fa balanç de la seva dissortada vida, i ho fa com si es dirigís als seus pares.
 

"De vegades penso que si us odiés ni que fos un centímetre més, el meu odi faria una volta completa i arribaria a l'amor. Aquest centímetre el temo d'allò més, per culpa seva ho ajorno tot."

De rerefons tenim uns anys complexos de la història de Moldàvia, primer formant part de l’URSS i amb el rus imposat per sobre del moldau, la perestroika i, finalment, la desintegració de l'URSS i la recuperació del moldau. Amb aquest context històric Tibuleac parla de la recerca de la identitat pròpia del poble moldau a través de la Lastocika, amb un ball de llengües apreses a base de cops i insults, però també amb la sensació de no saber d'on ets ben bé. (Com a nota addicional he après que el moldau i el romanès són la mateixa llengua, però que la primera s'escriu en alfabet ciríl·lic i la segona amb el llatí).

"A Moldàvia soc la que va marxar, a Romania soc la nouvinguda."

 
La Lastocika és com el vidre que té la capacitat de tenir moltes vides, de trencar-se i tornar-se a moldejar, malgrat els cops i trencadisses. La vida de la protagonista és dura, amb pèrdues, violència, abusos, molts dubtes i sense amor. Malgrat tot, no perd l'esperança, no defalleix i s'obre camí, i ho fa des de la comprensió i el perdó.
 

"El cor, Lastocika, no és pas una ungla, fa mal. És ben cert que s'està millor sense cor, però com desfer-te'n? Si hom llencés tot allò que li fa mal, ens quedaríem per dintre buits com una beina. Dissecats de viu en viu."

 
La vida de la protagonista ens arriba en petits fragments desordenats, talment com si s'hagués trencat una ampolla de vidre i n'anéssim recollint els trossos per reconstruir-la. Molts d'aquests fragments són punxeguts i tallants, d'altres són llisos i brillen, alguns són aspres. Entre aquests fragments hi trobem records, anècdotes i retalls dels seus veïns, un conjunt d'allò més estrafolari, però on la nostra protagonista troba algun bri d'amor. Tibuleac, però, no ens deixa veure tots els trossos d'aquesta ampolla i deixa espai a la imaginació del lector per acabar d'omplir alguns buits i algunes històries.

"Aquell dia el porto amb mi a tot arreu, en qualsevol circumstància. No hi he trobat parangó ni en els diners, ni en l'amor. Mai ningú no m'ha estimat més. Ni vosaltres."

 
M'ha costat més entrar en aquesta lectura; al principi se'm feia una mica confusa i no acabava d'enganxar el fil, però els capítols són tan breus que vas passant pàgines i, quan menys t'ho esperes, ja ets dins la història.
L'estil de Tibuleac és el que coneixem d'El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, amb frases breus, imatges poètiques i boniques que contrasten amb algun cop de puny de tant en tant.
 
És cert que no m'ha fascinat com ho va fer la seva primera novel·la, però tinc clar que seguiré llegint i descobrint Tibuleac.

"Existeixen, al món, persones d'aquest tipus, que necessiten poder explicar històries per viure. Per a ells, per a aquesta gent, sempre bella i de vegades tocada del bolet, la vida ha de ser un conte. [...] Saben que en un conte no queden mai les coses sense resoldre. Un conte -fins i tot el més curt, fins i tot el més trist- té sempre la cura de retre justícia."

 
Altres entrades de la mateixa autora

• El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes

 

Coneixem una mica més l'autora?

Tatiana Ţîbuleac (Chișinău, 1978) és una escriptora, periodista i traductora moldava i romanesa. Després de treballar com a periodista diversos anys, va debutar com a escriptora el 2014 amb un recull de contes. La seva novel·la, El verano en que mi madre tuvo los ojos verdes, es va publicar el 2017 i va ser guardonada amb diversos premis. El 2019 va publicar El jardí de vidre, amb què va guanyar el Premi de la Literatura de la UE.

Txell.Cat