Wuthering Heights - Emily Brontë

Títol: Wuthering Heights
Autora: Emily Brontë
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Classics
Any: 1847
 

"If all else perished, and he remained, I hsould still continue to be; and, if all else remained, and he were annihilated, the Universe would turn to a mighty stranger. I should not be a part of it."

 

Aquesta és d'aquelles ressenyes que costen d'escriure perquè després d'aquestes setmanes seguint una història d'amor turmentat fins a l'extrem no sé si estic fascinada per aquesta capacitat d'estimar més enllà de la vida o disgustada per unes relacions tan tòxiques i un desig de venjança inimaginable. Així que anem a pams.
 
En general m'ha agradat molt la història i m'ha atrapat del tot, no decau en cap moment. Probablement l'estructura que va triar Brontë per explicar-nos aquesta història hi té molt a veure, ja que hi ha dos narradors: Mr. Lockwood i la senyora Dean. El primer és el narrador de la història marc, i la segona és la criada que, al seu torn, li explica la història a Mr. Lockwood.
 
Posem-nos en situació: Mr. Lockwood lloga una casa (Thrushcross Grange), en una zona una mica aïllada de Yorkshire i un dia se'n va a visitar el seu arrendador a casa seva, Wuthering Heights. Allà coneix en Heathcliff, propietari de les dues cases, i una colla de personatges d'allò més estrafolaris i antipàtics entre ells. Quan torna a Thrushcross Grange -amb una galipàndria considerable- li demana a la senyora Dean, la criada que s'encarrega de la casa, que li expliqui la història de la família de propietaris. I aquí és on comencem a conèixer la història d'en Heathcliff, en Hindley, la Catherine, l'Edgar…
És aleshores que descobrim que els Earnshaw eren un matrimoni prou benestant que vivia a Wuthering Heights amb els seus dos fills, en Hindley i la Catherine. Un bon dia, però, el pare va tornar de la ciutat amb un altre nen que havia trobat vagarejant pel carrer i a qui estava disposat a adoptar i a tractar com un igual als seus fills, en Heathcliff. Mentrestant, a Thrushcross Grange vivia un altre matrimoni amb un fill i una filla, els Linton. I ho deixarem aquí, però les relacions entre uns i altres no tenen desperdici.
 
De fet, Emily Brontë es recrea en uns personatges que presenten les cares més fosques de la humanitat: enveges, malícia i un desig de venjança sense límits. Sí, també tenen coses bones, com les persones de carn i ossos, però és que aquests, quan volen ser dolents, ho són molt! En qualsevol cas, Cims borrascosos és una novel·la en què, per dir-ho fàcilment, no se salva ningú. Hi ha algun moment en què fins i tot l'estimada senyora Dean té alguna sortida reprovable, i per altra banda, fins i tot en alguns moments s'arriba a sentir pena, compassió i comprensió per en Heathcliff o la Catherine. De totes maneres, no intenteu entendre'ls… pitjor no ho poden fer (així en general), sempre prenen la pitjor decisió i sembla que en gaudeixin i tot.
 

"Because misery, and degradation, and death, and nothing that God or satan could inflict would have parted us, you, of your own will, did it. I have not broken your heart -you have broken it- and in breaking it, you have broken mine."

L'autora també se serveix de la llengua dels personatges per donar-los forma. Així, ens trobem amb una sèrie de personatges que parlen amb un grau alt de correcció perquè són de casa bona i d'altres, com Joseph, un altre criat de la casa, a qui no se li entén ni un borrall quan parla. Al text original això és molt evident i, si bé al cap d'unes quantes pàgines comences a enganxar alguna cosa, al principi és d'allò més inintel·ligible. Em consten dues traduccions al català, la primera de Montserrat de Gispert (1996) i una més recent de Ferran Ràfols (2022). A la primera traducció aquest detall es va perdre, però en la segona, sí que s'ha mantingut.
 
Tota la lectura és molt fosca i l'ambientació està molt ben aconseguida. Les descripcions de les habitacions, del paisatge, el temps que fa… tot plegat contribueix a crear una atmosfera gòtica i una mica esfereïdora, i en moltes ocasions trista i opressora.
 
Tot plegat per explicar-nos una història de l'amor més salvatge, apassionat, obsessiu i possessiu entre dues persones, però també de l'odi més profund i dels desenganys amorosos que van més enllà de la vida i la mort. Una història que il·lustra que la venjança és d'aquelles coses que es couen a foc lent, però que minen i deshumanitzen aquells qui la planegen. I tot amanit amb la determinació de la natura, la consciència de classes, morts i pseudoaparicions, la dicotomia raó - passió, violència verbal i física, i alguns devots molt devots.
Cims borrascosos és un bon còctel: molts elements, ben lligats i amb un acabat brillant.
 

"He shall never know how I love him; and that, not because he's handsome, Nelly, but because he's more myself than I am. Whatever our souls are made of, his and mine are the same."

 
El final m'ha agradat moltíssim. Podríem dir que el còctel s'assenta bé i no provoca acidesa ni malestar 🤭, i poc més diré per no aixafar-vos-en la lectura.

Coneixem una mica més l'autora?
Emily Brontë (Yorkshire, 1818 - 1848) va ser la segona de les tres germanes Brontë, filles d’un pastor protestant, que van viure isolades a la casa sacerdotal de Haworth. El 1946 va publicar un llibre de poemes amb el pseudònim d’Ellis Bell i l’any següent va aparèixer la seva única novel·la, Cims borrascosos.

Txell.Cat