Tàndem - Maria Barbal

Títol: Tàndem

Autora: Maria Barbal

Llengua original: català

Any: 2021

Editorial: Destino

"Li havia agafat la mà i havíem continuat avançant; jo no podia parlar amb el llaç que se m'havia nuat a la gola. Era ben conscient que recordar era patir, i havia procurat trobar mil maneres de no fer-ho."

Tàndem de Maria Barbal és la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2021 i un dels desenganys de l’estiu. No diré que no m’ha agradat gens, però tampoc diré que m’hagi encantat. No sé per què, però tenia moltes ganes de llegir-la, m’atreia la sinopsi de la contraportada “Tàndem és una història sobre la felicitat” i tenia un bon record de Pedra de tartera, de la mateixa autora. Ara bé, Tàndem no és Pedra de tartera.

Tàndem és una història correcta, però senzilla i previsible fins al final. Està ben escrita i passa bé, però no deixa de ser un clàssic de noia i noi es coneixen, cadascú té la seva història darrere, tenen un affaire i han de decidir quina vida volen viure. Vaja, com les pelis que mirava abans els diumenges a la tarda per passar l’estona.

L’Elena i l’Armand es coneixen a les classes de ioga i, sense saber massa bé com, comencen a quedar i a compartir estones. Els dos tenen família, els dos han viscut una vida que potser ara viurien diferent, una vida amb certes renúncies i, entrant a la maduresa decideixen esprémer la vida al màxim. Tanmateix, no deixen de ser persones normals, amb vides corrents i històries que no són res de l’altre món, com per dir-te que tu també pots agafar les regnes de la teva vida.

Per canviar de to, remarcaré el que sí que m’ha agradat. M’ha agradat que Barbal vagi canviant de veu narradora: primer parla l’Armand, després coneixem la mateixa història (coincidint en el temps) però des del punt de vista de l’Elena, després torna a passar la paraula a l’Armand, per acabar de nou amb l’Elena. M’ha agradat perquè et permet viure la mateixa història des de diversos prismes.

També m’ha agradat que els personatges siguin uns “maduritos” i no jovenets. Potser és cosa de la meva ignorància, però també s’ha de parlar de les històries d’amor de la gent gran (no sé quants anys tenen o si ho diu al llibre, però ella està jubilada així que com a mínim 60, no?).

Bé, en qualsevol cas, no la descriuria com una novel·la que parla de la felicitat, sinó del deixar-se viure, una mica de carpe diem madur.

"Els companys els miraven i somreien, com si algú pogués triar entre enamorar-se o no."

Coneixem una mica més l'autora?

Maria Barbal (Tremp, 1949) és una escriptora catalana, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Creu de Sant Jordi. Les seves primeres obres se centren en l'entorn rural del Pallars. Pedra de tartera (1985), la seva primera novel·la va tenir molt d'èxit. A banda de novel·la, ha cultivat novel·la juvenil, teatre i narracions breus. 

La seva obra ha estat traduïda a nombroses llengües.

Txell.Cat

Olvidado Rey Gudú - Ana María Matute

"

Porque nadie en el mundo, ni después del mundo ni más allá del apagado polvo del mundo, podría ya cerrar sus párpados ante el infinito asombro que produce el descubrimiento del amor."

Títol: Olvidado rey Gudú 

Autora: Ana María Matute            

Editorial: Planeta

Any: 1996

Feia molts anys que la meva mare i la meva àvia insistien que aquest llibre era meravellós, que els havia encantat i que l'havia de llegir sí o sí. No és que jo m'hi negués, simplement no trobava mai el moment perquè sempre tenia altres llibres entre les mans. Finalment, però, aquest estiu l'he agafat per retre-li homenatge a Ana María Matute, que ens va deixar aquest juny passat.

La lectura, no us enganyaré, va ser lenta i a vegades pesada. No pas pesada per la manera en què està escrit, sinó pel fet de llegir i llegir i tenir la sensació que sempre estava a la mateixa pàgina (és gruixut i les pàgines fines!).  El que sí que és cert, és que quan l'agafava i m'hi posava no podia deixar de llegir-lo.

La història està ambientada en un espai medieval amb castells, prínceps, traïcions, amor i guerra on apareix, de tant en tant, la màgia amb bruixots i ondines. I és que al cap i a la fi, no deixa de ser una història d'aventures fantàstiques per adults. Una història grisa on predomina la tendència cap a la foscor, malgrat els intents de la reina Ardid de portar-la cap als colors vius. Una història en què l'amor i l'amistat són presents amb el destí més amarg.

La llengua que utilitza Matute és increïblement polida i majestuosa, amb temps verbals que et transporten directament a l'època medieval i amb un ventall amplíssim d'adjectius i qualificadors que demostren el gran domini que tenia de la llengua. És un plaer llegir-lo perquè està ben escrit, però també perquè totes les imatges són precioses.

Una de les coses que més em va sobtar és el fet que el títol del llibre fa referència al personatge de Gudú, però que la protagonista real de la història és la seva mare, la reina Ardid, un personatge viu, intel·ligent i que es fa estimar. Al seu costat trobarem altres personatge entranyables com el Trasgo, que serà víctima dels sentiments humans, el Bruixot, que es contaminarà de la màgia, Almíbar, Dolinda, la princesa Tontina...

"Y lloró. Lloró tanto y con tal sentimento, y con tan súbito y dulce, y desconocido e inmenso amor como jamás -ni en tiempos de Volodioso ni en la Isla de Leonia- había llegado a gustar- Pues era tan vasto y singular sentimiento que, si tales cosas fueran posibles -que no lo son-, hubiera podido abarcar la corteza entera de la tierra."

"Y sentían o sabían que el mundo tal vez fue, o podía ser, o sería hermoso."

Coneixem una mica més l'autora? 

Ana Maria Matute (Barcelona 1925) és una de les escriptores en llengua castellana  més  destacada  de la postguerra. Ha estat guardonada  amb nombrosos premis al llarg de la seva vida literària, entre ells, el Premi Planeta(1954), el  Premi Nadal (1959) i elPremi Cervantes (2010). És membre de la Real Academia Española, i l’any 2009 es va convertir en la primera  dona  en deixar un exemplar a la Caja de las Letras de l’Institut Cervantes, precisament la primera edició de Olvidado rey Gudú. 

Podeu llegir una altra ressenya d'aquesta novel·la aquí.

Txell.Cat

Adéu, Ana María Matute

Avui no parlaré de cap llibre en concret però si d’una de les millors escriptores de la llengua castellana que acaba de morir, Ana Maria Matute.

Dies enrere feia referència a ella i a un dels seus llibres que més m’ha fascinat, Olvidado Rey Gudú, pels contrastos que en ell s’hi barrejaven i per la facilitat amb què et podia fer entrar en aquests móns d’universos imaginaris. 

Per motius de feina, vaig estar algunes vegades a prop seu i sempre li vaig veure aquell somriure amable, el posat una mica murri i a la vegada fràgil, tot i que darrere de tot això s’hi amagava una dona amb caràcter, que sabia el que volia i que compaginava la fantasia amb les vivències de la guerra que va patir. Com molt bé ha dit el poeta Antonio Colinas “era la reina de la faula, la llegenda, la fantasia i la imaginació". 

Adéu, Ana María Matute

MAC

Olvidado Rey Gudú - Ana María Matute

 "Y se amaron de tal forma, que en mucho tiempo -antes y después de ellos y en tierras aún más lejanas a las suyas o en siglos más remotos, a ambas orillas del tiempo- no llegarán a amarse dos criaturas humanas."

Títol: Olvidado rey Gudú 

Autora: Ana María Matute            

Editorial: Planeta

Any: 1996

           

Aquest llibre és un dels meus preferits de l’Anna Maria Matute. L’he rellegit un parell de  vegades i no em cansa mai., crec que és un dels seus millors llibres. Amb una narrativa culta, poètica i aparentment senzilla, l’autora recrea l’ambient d’un castell medieval en aquella època grisa i bruta, en què reina el desordre, l’engany, la brutalitat, la traïció, la guerra i on, quan menys t’ho esperes, apareixen les ondines i altra fauna màgica, plena de llum, de colors, de fantasia.

És un contrast brutal d’imatges. Passem de l’ambientació medieval (grisor i immundícia) a la literatura fantàstica de la claror i els jocs d’aigua de les ondines per endinsar-nos en els llibres de cavalleria  i el contes de fades. 

Els grisos i negres que sempre estan presents en el tractament de les emocions, gairebé sempre doloroses i tràgiques, es veuen de cop i volta  envaïts pels colors blaus, verds,  roses, etc.

És la història del regne d’Olar, un regne  brutal, governat per homes violents i ambiciosos. L’esplendor del regne vindrà de la mà del  rei Volodosio i sobretot de la seva esposa, anomenada Ardid. D’aquesta unió naixerà el rei Gudú  que dóna nom a la novel·la.

De fet, la protagonista és la reina Ardid que ens acompanya durant tota l’obra, des de la seva infantesa fins a la senectut. És un personatge intel·ligent, astut, que patirà una metamorfosis en la seva manera de ser com gairebé tots els personatges de la novel·la. Al seu costat trobarem en Trasgo, un ésser màgic que l’ajudarà en els moments més  difícils i turbulents de la seva vida. Almibar, germà del rei Volodosio i la princesa Tontina.

"Ten por seguro que nada ni nadie nos separará, y mientras vida me aliente, y aún después, estaremos unidos por todos los que en la tierra sepan lo que es amar, y llorar, y aborrecer, y gozar, y acongojarse, y pelear y, en suma, sentirse el más feliz, afortunado, valiente, solitario y cobarde entre los hombres nacidos y por nacer."

Coneixem una mica més l'autora? Ana Maria Matute (Barcelona 1925) és una de les escriptores en llengua castellana  més  destacada  de la postguerra. Ha estat guardonada  amb nombrosos premis al llarg de la seva vida literària, entre ells, el Premi Planeta (1954), el  Premi Nadal (1959) i el Premi Cervantes (2010). És membre de la Real Academia Española, i l’any 2009 es va convertir en la primera  dona  en deixar un exemplar a la Caja de las Letras de l’Institut Cervantes, precisament la primera edició de Olvidado rey Gudú. 

MAC

Sonata d'Isabel - Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés és un poeta que m'encanta. És senzill, directe i colpidor.

Ahir vaig anar al concert d'un cantautor valencià, Pau Alabajos, que té una cançó preciosa que parteix d'un dels versos de Sonata d'Isabel.

Us deixo aquí la lletra del poema, un enllaç a la lectura musicada del poema pel mateix Pau Alabajos i a la cançó que pren per títol un dels versos d'aquest poema.

Tal com en Pau va dir ahir, és un dels poemes d'amor en català més bonics que s'han escrit mai. Estellés el va escriure per a la seva dona, Isabel.

Sonata d'Isabel

He aixecat, mentre escrivia, el cap

i amb ulls cansats de la cal·ligrafia

he vist enllà, amunt d'una tauleta

que hi ha al racó del nostre menjador,

entre papers i llibres que m'estime,

com un ocell de ritme popular,

com un gresol, una fotografia

de fa mil anys o de fa quatre dies:

tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,

i més enllà les Sitges del meu poble.

La veig sovint i et recorde moltíssim,

el cos esvelt, com un cànter de Nàquera

i un breu ocell de tristesa als teus ulls.

M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia

entre papers i fortuïtes síl·labes.

Com qui, a la nit, intenta orientar-se

amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire

aquell instant de l'any 48.

Tu vares fer que cregués altre cop

i m'has donat la teua companyia,

el teu discret silenci, el teu ajut.

Aquesta nit t'he mirat novament.

Et tinc i et veig com et veié el meu cor

el dia aquell de la fotografia.

Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.

amb claredats i explosions de mar,

per un amor que se'ns enduu plegats.

En aquest gran silenci de la casa

jo et vull deixar, amant, amats per sempre,

un ram convuls de síl·labes de vidre.

Al dematí potser et floriran

entre les mans de timidesa invicta,

i volaran des d'ell brisa i colomes.

Creix el mural de calç i de coets,

Secret amor, estendard lluminós,

barres de sang sobre un blanc intocable,

aquest amor salvatge d'un país

que havem creuat, estimant-nos moltíssim,

des d'Alacant a Castelló, amb els ulls

plens d'una llum, una gota de llum.

Dic el teu nom en aquest punt mateix.

Dic Isabel i canten els canyars

i pels carrers diversos de València

passen amants que es besen a la boca,

amb molt d'amor presos per la cintura,

atarantats d'una olor de gesmils.

Dic el teu nom i amb casta reverència

el posaré en un pitxer amb aigua.

Dic Isabel i seguesc el camí.

Pau Alabajos llegeix el poema en l'espectacle Mural del País Valencià: Sonata d'Isabel - Pau Alabajos

Síl·labes de vidre - Pau Alabajos, la cançó que sorgeix d'un vers d'aquest poema.

Txell.Cat