Tòquio blues (Norwegian Wood) - Haruki Murakami

Títol: Tòquio blues (Norwegian Wood)

Autor: Haruki Murakami

Llengua original: japonès

Traductor: Albert Nolla

Editorial: Editorial Empúries

Any: 1987 (traducció 2005)

"La mort existeix, no pas com el contrari de la vida, sinó com una part de la vida. [...] Fins llavors m'havia imaginat la mort com una cosa que estava separada de la vida i que existia de manera independent. És a dir, sabia que la mort era inexorable, però em pensava que no ens afectava fins al dia que ens arribava."

Ahir vaig acabar de llegir Tòquio blues (Norwegian Wood) de Haruki Murakami i he de confessar que l'he devorat en poc més d'una setmana. Després d'haver-me resistit a la popularitat de l'autor durant molts anys, aquest setembre em va arribar aquesta novel·la a les mans amb dedicatòria inclosa. 

Pel meu aniversari els meus amics em van fer un dels millors regals que m'han fet mai! Cadascú em va regalar el seu llibre preferit i me'l va dedicar. Així, en David em va regalar Murakami i aquesta vegada no vaig poder-lo rebutjar (per aquella mania que tinc de no llegir allò que és popular). La dedicatòria no podia ser més encertada i és que a través de la lectura he sentit el pessigolleig dels primers amors i les papallones de l'amor ingenu i adolescent.

Per tant, en primer lloc i sense més dilació: Gràcies David!!

Tòquio Blues narra l'educació sentimental (segons la sinopsi de la contraportada) de Toru Watanabe, un jove estudiant universitari tímid, introvertit i carregat de sentiments. La novel·la comença en un avió, on sona la cançó "Norwegian Wood" dels Beatles, que transporta el protagonista 20 anys enrere. A partir d'aquest moment, Toru narra records de la seva joventut a Tòquio, on s'enamora de Naoko –una noia preciosa, freda, molt fràgil i que pateix una crisi que l'acaba portant a l'aïllament–, i on també coneix a Midori i a Nagasawa. Midori és l'antítesi de Naoko: una noia vital, exuberant, molt valenta i divertida, que s'encara a la vida i als problemes amb una actitud positiva; i Nagasawa, un jove excel·lent que defuig l'amor i es refugia en nits de sexe amb desconegudes. Al llarg de poc més de 400 pàgines, el lector assisteix al creixement personal i al despertar sexual del jove Toru.

"Mentre la tenia als braços li volia explicar que li estava fent l'amor, que era dintre seu, però que allò no volia dir res, que no era més que la unió de dos cossos. Que l'únic que fèiem era dir-nos el que només ens podíem dir mitjançant la imperfecció dels nostres cossos, i que fent allò compartíem la nostra imperfecció."

Tòquio Blues m'ha encantat, m'ha fet viatjar i m'ha fet sentir la necessitat de tornar a casa per seguir llegint. Crec que m'ha captivat tant per dos motius principals. D'entrada perquè m'he sentit identificada amb molts personatges. No en la totalitat de cap dels personatges, sinó més aviat en algun tret de cadascun. A més, no m'hi he sentit identificada a nivell superficial, sinó en aspectes que probablement he compartit amb molt poca gent.

D'altra banda, també m'ha sorprès molt la societat japonesa que es retrata en l'obra. Suposo que carregada de prejudicis, tenia una imatge de Japó molt més arcaica i tancada, i en canvi, m'ha sorprès la transparència amb què Murakami relata escenes sexuals o els diàlegs entre alguns personatges en què es parla obertament del sexe o de la mort. Tenia una concepció molt tancada de Japó on no es parlava de sexe, suïcidi, mort o sentiments amb tanta naturalitat, on la gent és freda i distant... m'agradaria saber si la societat a les ciutats de Japó és com la descriu Murakami o si s'ha inspirat en el món occidental.

El final em va deixar una sensació de buidor al pit, aquella que encara després d'unes hores d'haver acabat la lectura, encara notes. Tòquio Blues té un final abrupte, cru i molt commovedor que, igual que tota la novel·la, no deixa indiferent. 

Murakami és un gran narrador d'històries i ho fa amb molta sensibilitat. La lectura és molt àgil, malgrat que els capítols són excessivament llargs pel meu gust.

"Després de compartir la tarda mirant el fum, les libèl·lules vermelles i les teulades lluents de les cases, ens havia envaït un sentiment càlid, d'intimitat, i n'havíem volgut deixar constància d'alguna manera, gairebé inconscientment. Va ser un petó així, però com passa amb tots els petons no estava exempt de perill."

Coneixem una mica més l'autor?

Haruki Murakami (Kyoto, 1949) és un escriptor i traductor japonès. Des de la joventut, Murakami va estar molt influït per la cultura occidental, en particular, per la música i literatura. D'entre les seves obres traduïdes al català destaquen Tòquio blues (Norwegian Wood) (2005), Kafka a la platja (2006), Crònica de l'ocell que dóna corda al món (2011) o 1Q84 (2011). Murakami ha rebut nombrosos premis, entre els quals el Premi Internacional de Catalunya l'any 2011.

El tema principal de les novel·les de Murakami és la pèrdua de l'amor i els intents per aconseguir-lo i la presència de literatura i música és molt habitual en les seves obres.

"De la mateixa manera que cadascú té certes peculiaritats a l'hora de caminar, també les té a l'hora de sentir, de pensar i de veure les coses."

Ja tinc ganes de llegir alguna altra obra seva. Alguna recomanació? 

Txell.Cat