El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin

Títol: El pes de la neu

Autor: Christian Guay-Poliquin

Llengua original: francès

Traductora: Anna Casassas

Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2016

"Hi ha gotes d'aigua que perlegen la cornisa i arriben a la punta dels caramells. Quan el sol surt, brillen com dagues acerades. De tant en tant, n'hi ha algun que es desenganxa, cau i es clava a la neu. Una punyalada en la immensitat."

El pes de la neu és un dels llibres que han arribat a casa aquest Sant Jordi confinat. El tenia anotat en una llista de llibres per llegir, quan vaig sentir que en parlaven a principis d'any en un programa de ràdio. El dia que vam fer la comanda de llibres de Sant Jordi a través de la iniciativa de Llibreries Obertes, vaig decidir incloure'l i trobo que va ser un gran encert.

L'he llegit en una setmana i segurament l'hagués pogut llegir més ràpid, però també tenia la sensació que calia dosificar-lo i avançar en l'hivern que narra a poc a poc, com els personatges. Malauradament, no l'he pogut allargar més.

El pes de la neu explica una història de confinament absolut: dos desconeguts, un jove i un vell, es troben aïllats en una regió boscosa i es veuen obligats a passar l'hivern plegats en una cabana al bosc, després que la regió hagi patit una apagada elèctrica general i que, per diversos motius, cap dels dos no pugui tornar a casa seva. Entre aquests personatges, el narrador i en Matthias, s'estableix una relació de simbiosi perquè els dos necessiten l'altre per sobreviure, però carregada de desconfiança i recel. Al cap i a la fi, no es coneixen de res.
El narrador arriba al poble a principis d'hivern per visitar el seu pare, però pateix un accident de cotxe terrible i queda molt malferit. Els habitants del poble aconsegueixen salvar-li la vida, però haurà de passar tot l'hivern abans que pugui tornar a valdre's per ell mateix. Així doncs, decideixen encomanar la seva cura a en Matthias, un vell que també s'ha vist sorprès al poble per l'apagada elèctrica i per l'hivern i que necessita aconseguir una plaça al primer comboi que surti cap a la ciutat per tornar al costat de la seva dona malalta. No cal dir que aquesta plaça és la moneda de canvi que li ofereixen per cuidar el jove malferit.

A partir d'aquí, al llarg dels capítols el lector travessa l'hivern amb aquests dos personatges en la seva solitud i les seves dificultats. No passa massa cosa, com reconeix l'autor mateix en aquesta entrevista, però es genera un clima d'intriga i tensió que fa que no el puguis deixar. Com a lector vols saber què els passarà als dos personatges i, sobretot, com i quan acabarà aquest hivern tan dur.

"Voldria donar-li les gràcies. Dir-li que estic content de veure-la, que la recordo, encara molt joveneta, quan anàvem a col·legi. Dir-li que s'ha convertit en una dona magnífica, que els rulls dels seus cabells, les seves faccions fines, la seguretat dels seus gestos tornarien qualsevol moribund a la vida. Però, quan em decideixo a parlar, m'enfonsa un termòmetre a la boca."

El pes de la neu és especialment interessant per diversos motius, però sobretot perquè és una obra completa on res és en va.
A nivell de lèxic és brillant, si més no la traducció, però estic bastant segura que l'obra original també ho deu ser. És una novel·la força descriptiva en què la natura esdevé un personatge més, però en cap cas es fa farragosa. Pràcticament la totalitat dels capítols comencen amb un breu retrat de la situació del temporal i de la neu; totes són diferents. En aquest mateix sentit, Guay-Poliquin construeix unes imatges precioses i amb molta força. Aquí en teniu un parell d'exemples que m'agraden molt:

"El silenci de l'hivern és eixordador."

"Les ratxes de vent sacsegen la veranda, les parets gemeguen i el silenci queda esquerdat de cap a cap."

Des del punt de vista formal també ens trobem davant d'una obra fantàstica.
Està estructurada en set parts que desgranen una nova versió del mite de Dèdal i Ícar. En quatre paraules: Dèdal era un arquitecte i inventor d'Atenes que es va encarregar de construir el Laberint del Minotaure a Creta per ordre del Rei Minos. Tanmateix, el rei Minos va fer tancar Dèdal i el seu fill Ícar dins del laberint amb el Minotaure. Per tal d'escapar, Dèdal va construir unes ales amb plomes i cera per a tots dos i va advertir al seu fill que quan emprenguessin el vol no havia de volar massa alt ni massa baix malgrat tota la bellesa que pogués contemplar. Malauradament, Ícar no va escoltar els consells del pare i es va acostar tant al sol que les ales se li van desfer i va morir. Dèdal, el vell, representa la saviesa i Ícar, el jove, la curiositat i la impaciència.
Tanmateix, en el nostre llibre es giren les tornes i Dèdal, que no té pressa mentre les coses es facin bé, és el jove i Ícar, que és impacient és Matthias.

A més, aquestes set parts també es divideixen en petits capítols que estan numerats d'una manera molt particular, però alhora molt encertada (el lector descobreix la lògica de d'aquesta numeració al cap d'un parell de capítols).

A l'entrevista que he enllaçat més amunt, l'autor explica que en cap moment no volia escriure un thriller apocalíptic amb zombies i altres criatures, però sí que volia fer reflexionar els lectors sobre la força i el poder de la natura, que sempre hi és i acostumem a ignorar. L'autor explica que quan la natura es desborda, com ho fa a la novel·la, ens obliga als humans a replantejar-nos certs aspectes de la nostra vida, de la manera com vivim i a baixar el ritme que normalment portem.
No em direu que no era el llibre més adequat per llegir precisament ara.

"No replico. Però mentre arreglo la nansa de l'olla, tinc el convenciment íntim que, sigui quin sigui el sentit de cadascuna de les nostres accions, tot el conjunt de la nostra vida i miracles resulta ridícul."

Coneixem una mica més l'autor? Christian Guay-Poliquin (1982) és un escriptor i investigador del Quebec, considerat com una de les noves promeses de la literatura canadenca en francès.
La seva primera novel·la, Le fil des kilomètres, es va publicar l'any 2013. El pes de la neu és la seva segona novel·la, que ha rebut nombrosos guardons i ha estat traduïda a moltes llengües.

Txell.Cat