Creix un arbre a Brooklyn - Betty Smith

Títol: Creix un arbre a Brooklyn
Autora: Betty Smith

Llengua original: anglès

Traductor: Josep Alemany

Editat per: L'Altra Editorial

Any: 1943

"-Perquè -va explicar, convençuda, la Mary Rommely- la nena ha de tenir una cosa molt valuosa que es diu imaginació. La nena ha de tenir un món secret on visquin coses que no han existit mai. És necessari que hi cregui. Cal que comenci creient en coses que no són d'aquest món. Així, quan el món es torni massa lleig per viure-hi, ella podrà fugir i viure a la seva imaginació."

Creix un arbre a Brooklyn de Betty Smith és una meravella, un llibre d'aquells que a mi m'agraden, on no hi passa res, però alhora hi passa tot. Un llibre on hi passa la vida. 

Amb una trama senzilla, la novel·la explora la quotidianitat i les dificultats dels Nolan, una família pobra que viu a Brooklyn a principis del segle XX. A Williamsburg, un barri d'immigrants que marxen a Amèrica seguint el somni americà (com fan els avis de la protagonista), els Nolan viuen les grans revolucions de principi del segle passat: l'arribada de l'electricitat a les cases, els cotxes i, malauradament, la guerra. 

Després de la publicació de la novel·la, l'any 1943, Betty Smith va reconèixer que hi havia alguns elements autobiogràfics. 

Al llarg de la novel·la, narrada com si un nen t'expliqués el seu dia a dia, el lector acompanya la Francie i en Neeley en la seva innocència i la seva maduresa forçada a mesura que es van fent grans. Al seu voltant, Smith ens presenta uns personatges entranyables, amb les seves virtuts i defectes, les il·lusions i els desenganys, els somnis que tenen i les desgràcies que els toca viure. 

A Creix un arbre a Brooklyn els lligams familiars juguen un paper clau. El pare, en Johnny, és un somniador que té el cap ple de pardals, mentre que la mare, la Katie, és una dona determinada que lluita per tirar endavant la família i perquè els seus fills tinguin una vida millor que la seva. La Francie és una barreja de tots dos: somniadora i amb grans il·lusions, però alhora és conscient de les dificultats de la família i fa tot el que pot per ajudar. En aquest mosaic familiar les dones de la família Rommely tenen una parcel·la molt destacada: l'àvia, les dues tietes (Sissy i Evy) i, per descomptat, la mare. Cadascuna encarna una manera d'enfrontar-se a les dificultats i sobreviure, amb determinació i tossuderia.

Part de l'encant d'aquesta novel·la és la Francie lletraferida, que llegeix per sentir-se acompanyada i escriu per expressar el que no diu. Crec que moltes lletraferides som una mica (o en algun moment hem sigut) una Francie.

La lectura avança fluidament a mesura que acompanyem la Francie i en Neeley al llarg de la seva infantesa i joventut, i quan acaba tens aquella buidor que et deixen els bons llibres i els grans personatges, i desitjaries poder seguir llegint per saber què els oferirà la vida.

El final és tendre i rodó, d'aquells que et deixen el cor encongit. Un final que ens recorda que la vida segueix; que la vida, malgrat tot, és senzilla i que cal assaborir-ne les petites coses del dia a dia. 

Nota addicional: El capítol 22 és una autèntica joia 😍

"Quin moment més màgic quan un nen s'adona que sap llegir les paraules impreses! [...] A partir d'aquell moment, el món era seu gràcies a la lectura. No estaria mai més sola, no trobaria a faltar la companyia d'amigues íntimes. Ara els llibres eren els seus amics, i n'hi havia un per a cada estat d'ànim. Llegia poesia quan volia companyia tranquil·la. Els llibres d'aventures li venien de gust quan estava cansada d'hores i hores de silenci. Si volia conèixer algú íntimament, llegia biografies. Quan fos adolescent, seria l'època de les històries d'amor."

Coneixem una mica més l'autora?

Betty Smith (1896 - 1972) va ser el pseudònim d'Elisabeth Wehner, una novel·lista nord-americana que va fer-se famosa arran de la publicació de Creix un arbre a Brooklyn (1943). 

Va créixer al barri de Williamsburg en condicions de pobresa extrema i als 14 anys va haver de deixar els estudis per treballar. Quan tenia 19 anys va poder reprendre els estudis.

La publicació de la seva primera novel·la va ser un èxit i posteriorment va escriure Tomorrow will be better (1947), Maggie-Now (1958) i Joy in the morning (1963).

"La Francie tenia deu anys quan va trobar en l'escriptura la manera de desfogar la fantasia. L'important no era el que escrivia, sinó que el fet d'escriure històries la mantenia en la línia divisòria entre la veritat i la ficció.

Si no hagués trobat en l'escriptura una sortida per a la fantasia, hauria estat una gran mentidera durant tota la vida."

Txell.Cat