El mariner que va perdre la gràcia del mar - Yukio Mishima

Títol: El mariner que va perdre la gràcia del mar

Autor: Yukio Mishima

Llengua original: japonès

Tradutor: Josep Maria Fulquet

Any: 1963 (Traducció a partir del text anglès, 1984)

Editorial: Proa

"Els únics records que tenia de la vida en terra eren records de pobresa, malaltia i mort, records d'una devastació inacabable. Al fer-se mariner s'havia separat de la terra per sempre. Era la primera vegada que parlava tan llargament d'aquelles coses amb una dona."

Enguany m'he sumat al #marçasiàtic, una proposta que fa @magratajostiernos i que consisteix a llegir literatura d'autors asiàtics durant el mes de març amb l'objectiu d'acostar-nos una mica més a la cultura asiàtica. És el tercer any que es fa, però jo no hi havia participat mai. Realment he llegit pocs autors asiàtics, així que vaig pensar que era una molt bona oportunitat per ampliar horitzons i sortir una mica de la meva zona de comfort lectora. Quan parlem de literatura asiàtica no parlem només de la Xina o del Japó; hi ha moltíssims països i autors més per descobrir. Al blog mateix de @magratajostiernos hi ha una entrada molt interessant amb propostes per a molts països.

Nota: El hashtag original és en castellà 😉

La primera parada d'aquest viatge per l'Àsia ha estat al Japó. El mariner que va perdre la gràcia del mar, de Yukio Mishima, és el llibre que m'ha portat fins al país nipó. I quina lectura!

El vaig agafar perquè ja havia llegit La remor de les onades fa molts anys i, tot i que no en recordo massa la trama, sí que recordo que em va costar entrar-hi, però el vaig acabar gaudint.

Mishima el va escriure en japonès, però la traducció al català que he llegit es va fer a partir de la traducció a l'anglès.

En aquest cas també em va costar entrar-hi i el primer capítol em va semblar molt estrany. Ja al primer capítol Mishima ens presenta els tres personatges principals de la història: Noboru, Fusako i Ryuji.

Noboru és un noi de tretze anys, membre d'una colla amb una ideologia sobre la vida adulta ben particular i apassionat dels vaixells i la vida a alta mar. La seva mare, Fusako, és vídua des de fa cinc anys i regenta una botiga d'articles exclusius d'importació d'Europa i dels Estats Units. Finalment, Ryuji és un mariner jove sense lligams a terra ferma.

Al primer capítol, com deia, Mishima ens presenta els tres personatges i ho fa sense preliminars. Noboru espia la seva mare a través d'una escletxa al fons de l'armari que dóna a l'habitació de Fusako, i la veu fent l'amor amb Ryuji. La trama d'aquest primer capítol és prou incòmoda, però la manera com està escrit tampoc no em va ajudar a entrar-hi: moltes imatges per descriure l'escena de sexe, algunes bastant explícites, i d'altres tan metafòriques, que perdia el fil de la lectura.

Als següents capítols, Mishima va desgranant els personatges i ens explica què fan l'endemà de la nit del primer capítol. I tot sembla fluir fins que el capítol cinc et colpeja fins a marejar-te. En aquest capítol coneixem els amics de Noboru, una colla liderada pel Cap, un personatge inquietant que promou un pensament segons el qual cal defugir les passions humanes i l'amor. El capítol cinc és la narració d'un ritual macabre per convertir Noboru en home i perquè demostri que s'ha deslliurat de les emocions humanes. És gore, desagradable, pertorbador i incòmode de llegir, tot i que també té un punt estètic en la manera de descriure el ritual. 

A partir d'aquest punt, la història torna a girar entorn a la relació de Fusako i Ryuji, i Mishima escriu una història d'amor carregada de bellesa i tendresa, amb l'estrany comportament de Noboru planant-hi per damunt.

Ryuji és un heroi a ulls de Noboru per la vida que ha triat viure, lluny del tedi de la família i la mediocritat de la majoria dels humans. És un home lliure i amo del seu destí. Tanmateix, aquesta imatge que té Noboru del jove mariner xoca amb la realitat: Ryuji és un home carregat de bondat i afecte.

Fusako, per contra, encarna l'occidentalització del Japó que condueix cap a la desaparició del món tradicional nipó. La manera de vestir, la decoració de la casa, l'alimentació... són totalment occidentals. La mare representa precisament el contrari del que busca Noboru; la mare és terrenal, apassionada i es deixa portar per Occident.

El final dramàtic es desencadena frenèticament en els últims tres capítols. Un final que ja s'anunciava a la primera part de la novel·la i que es clava a l'estómac quan t'adones que no hi pots fer res.

Com no podia ser d'una altra manera, el vocabulari relacionat amb el mar, els vaixells i el món mariner és molt present i ampli. Hi ha moltes metàfores i imatges que se serveixen del mar com a protagonista.

A nivell formal, la novel·la està dividida en dues parts que es corresponen amb les estacions d'estiu i hivern. La primera part passa a l'estiu i contrasta la calor que fa amb la distància que encara hi ha entre els personatges perquè no es coneixen prou. Per contra, a l'hivern, malgrat el fred, el relat és més passional (en tots els sentits) i les relacions són més intenses.

Mishima combina lirisme i metàfores amb un estil més directe i descriptiu. En alguns moments els flashbacks i il·lusions dels personatges s'intercalen amb la trama de la història de manera sobtada i, a vegades, confusa. 

"Pel motiu que fos, la menta amb gel que va demanar Fusako es presentava amb una cirera amb cua i tot. Hàbilment va arrancar el fruit amb les dents i va deixar el pinyol en un cendrer pla de cristall. La claror que encara hi havia al cel es filtrava a través de les cortines de blonda del finestral davanter i omplia la sala gairebé buida. A causa potser d'aquells raigs de llum delicadament matisats, el pinyol llis i càlid de la cirera, que d'una manera gairebé imperceptible començava a assecar-se i a adquirir un to rosa inefable, li va semblar a Ryuji increïblement seductor. El va agafar d'una revolada i se'l va posar a la boca. Fusako va llançar una exclamació de sorpresa i es va posar a riure. No havia experimentat mai un instant tan plàcid d'intimitat física."

Si li hagués d'atribuir un únic adjectiu diria que El mariner que va perdre la gràcia del mar és una novel·la de contrastos. Contrast entre el món occidental i l'oriental, entre la història d'amor i els rituals macabres, entre l'excés de lirisme i l'escriptura directa, entre el renaixement i la mort, entre l'estiu i l'hivern.

Diuen que aquesta és una de les obres més representatives de Mishima perquè conté els motius recurrents de la seva obra i filosofia. 

El mariner que va perdre la gràcia del mar és una lectura inquietant i pertorbadora, però també té un no sé què atraient. Si bé compleix el requisit d'obrir-me a un pensament i a una realitat que em queda molt lluny i m'ha sorprès la manera d'escriure amb tants contrastos, si mai algú m'ho demana, no crec que el recomani.

Coneixem una mica més l'autor?

Darrere del pseudònim de Yukio Mishima s'hi amaga Kimitake Hiraoka (1925 - 1970), un personatge ben particular. Tenia una fixació per la mort i el món ritual japonès, i va suïcidar-se seguint el ritual del seppuku després d'intentar un Cop d'Estat fallit amb quatre membres de l'associació nacionalista que havia fundat. Mishima va ser candidat tres vegades al premi Nobel de literatura per la seva extensa obra polifacètica.

D'entre la seva obra destaca La remor de les onades (1954) i la tetralogia de la fertilitat del mar (1965 - 1971)

"Ryuji la va besar de nou i, alleujat per la certesa del seu plor, li van venir, a ell també, les llàgrimes als ulls."

Txell.Cat