"L'amor, que s'havia fet gran abans que ells, havia convertit en màgica la seva infantesa i preservat la seva adolescència d'amistats equívoques."
El blat tendre de Colette és, probablement, un d’aquells llibres que es llegeixen diferent segons l’època de l’any en què es llegeixen. Potser no ha estat un encert llegir-lo ara que la tardor ha decidit manifestar-se definitivament. No he sabut trobar, arraulida sota la manta on el llegia, la sal a la pell, els dies llargs i el sol de l’estiu que segurament m’haguessin transportat a Bretanya si l’hagués llegit estirada a la platja.
La Vinca i en Phil es coneixen des que eren ben
petits i són tan amics, que gairebé podrien ser germans. Sempre han passat els
estius plegats en una casa a la Bretanya que comparteixen les dues famílies,
jugant a la platja, pescant, entre migdiades llargues i bicicletes, però aquest
estiu alguna cosa és diferent. En Phil ja té setze anys i mig, i la Vinca,
quinze. Per davant, un futur cap a l’adultesa que els espanta (estudiar,
treballar, casar-se...); per darrere, estius i més estius d’innocència i
felicitat. Aquest estiu, però, es mouen entre la infantesa i el món adult, el
que vindria a ser l’adolescència, vaja. Encara hi ha espai per al joc i la
pesca, però apareixen altres elements que torben la seva relació.
Si he de remarcar el que més m’ha agradat d’aquesta
novel·la breu, és la manera com Colette aconsegueix il·lustrar l’adolescència.
L’autora trasllada la incomoditat que es viu en aquesta època perfectament: canvis
d’humor dels dos joves; les diferents maneres de gestionar les emocions, a
vegades recorrent a actituds més infantils, d’altres comportant-se de manera
més madura; les pors pel futur i l’enyorança per aquella època sense
preocupacions i plena de joc; els primers amors; el despertar sexual i la curiositat...
I és que l’adolescència és una etapa complexa i
plena de matisos; una etapa en què ens sentim sols contra el món, en què
estimem com si demà ja no hi haguéssim de ser, i en què ens sembla que el món s’acaba
(i és que s’acaba, probablement, tal com el coneixíem fins aleshores, i , si
no, pregunteu-li a en Holden Caulfield d’El vigilant en el camp de sègol).
En qualsevol cas, en Phil i la Vinca experimenten canvis i tenen secrets al
marge dels seus pares, que passen per allà aliens totalment al que senten els
seus fills i, per això, molt encertadament apareixen a la novel·la amb el nom d’Ombres.
Només hi ha una escena, en què realment estan parant atenció als joves, en què
els pares apareixen amb nom i cognoms; durant la resta de l’obra són ombres
difuses que pul·lulen per allà.
Ara bé, l’estil extremadament líric i farcit d’imatges
de Colette, amb una traducció excepcional de Folch i Camarassa que m’ha fet recórrer
al diccionari en més d’una ocasió, em va dificultar força que entrés en la
història. No em malinterpreteu, m’encanta trobar paraules en català que no conec
mentre llegeixo i defenso totalment que s’incloguin per preservar-les, però la
suma de tot plegat va ser massa i em va superar, fins al punt de tornar a
començar la lectura al cap d’un parell de dies perquè no sabia què estava
llegint. La segona arrencada va ser més fluida perquè estava més concentrada i he
anat enganxant la trama entre tanta imatge i poesia.
Així que no us diré “llegiu Colette”
aferrissadament, però si ho feu, us recomano que ho feu a l’estiu i tranquil·lament.
"En Phil amb prou feines l'escoltava; la mirava enraonar com un sordmut, l'esperit absort en la forma dels seus llavis i l'aleteig de les seves parpelles."
Coneixem una mica més l'autora?
Sidonie-Gabrielle Colette
(1873 - 1954) és una de les grans figures de la literatura francesa amb una
producció literària espectacular, i un símbol de l'alliberament femení. Es va
casar molt jove amb el crític parisenc Willy, el qual la va encoratjar a escriure
les seves primeres novel·les, que es van publicar amb el nom d'ell. El 1906
se'n va divorciar i va iniciar una batalla legal per reivindicar l'autoria de
les seves obres. Va ser la primera escriptora que va formar part de l'Acadèmia
Goncourt i la primera que la va presidir. Entre les seves obres destaquen La Vagabonde (1910), Chéri (1920), La Maison de Claudine (1922), El blat tendre (1923) o Gigi (1944)."Però una mena de dolor estrany, gairebé físic, naixia en ell, al nivell de l'estómac."
Txell.Cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!