dimarts, 28 de setembre de 2021

El vigilant en el camp de sègol - J. D. Salinger

Títol: 
El vigilant en el camp de sègol
Autor: J. D. Salinguer
Llengua original: anglès
Traductor: Ernest Riera i Josep M. Fonalleres
Any: 1951 (original); 1990 (traducció al català)
Editorial: Empúries

"Algunes coses haurien de ser sempre com són. Hauries de poder-les ficar en una d'aquelles vitrines de vidre i deixar-les estar. Ja sé que és impossible, però és una llàstima de totes maneres."


Quin llibre més estrany, El vigilant en el camp de sègol de Salinger. Un llibre que ja s'ha convertit en un clàssic i que sabia que tard o d'hora acabaria llegint, tot i que no acabava de trobar-li el moment. Un llibre que diuen que o t'encanta o l'odies i, bé, jo tampoc diria que en el meu cas hagi estat ben bé així.
Vaig veure que se n’organitzava una lectura conjunta durant el mes de setembre i m’hi vaig unir. Llegir les peripècies de Holden Caulfield en un grup de 200 persones ha estat molt enriquidor i m’ha permès veure altres angles de la història que jo sola no hauria vist. En aquesta ocasió, la lectura s’ha dividit en tres parts i només comentàvem un dia a la setmana. Aquí és on, potser, he trobat el punt negatiu de la lectura conjunta. Si d’una banda crec que està bé llegir aquest llibre i poder-lo comentar, també crec que llegir-lo a trossos no ajuda i fa perdre interès en la història, ja que tot plegat es fa repetitiu.

He llegit força curiositats del llibre i de l’autor, i una de les coses que més em va cridar l’atenció és que la portada i la contraportada són neutres, sense cap il·lustració ni sinopsi, per petició expressa de l’autor, que volia que els lectors entressin a la història sense saber-ne res.

El vigilant en el camp de sègol narra les aventures, per dir-ho d’alguna manera, del jove Holden Caulfield. Després d’escapar-se de l’institut, passa dos dies a Nova York, sol, entre estranys, alcohol i tabac. La història en si no té res més, però tot va carregat de simbolisme i, per això, s’ha convertit en un clàssic modern.

És el mateix Holden qui ens explica la història, en un deixar fluir els seus pensaments que es converteix caòtic i contradictori constantment. En el llenguatge hi són ben presents les paraulotes, les crosses i les repeticions, que recorden constantment al lector que qui ens parla és un adolescent. En aquest punt, convé fer una menció especial a la tasca de traducció, i és que m’imagino que no devia ser gens fàcil. Aquest va ser un dels temes més comentats durant la lectura conjunta, ja que hi havia qui el llegia en anglès o en castellà. Hi ha certes crítiques al voltant de la traducció d’aquest llibre, però és innegable que, per més bé que ho facin els traductors, la llengua dels adolescents és tan viva i volàtil, que moltes expressions fàcilment i ràpida quedarien obsoletes.
Els canvis d’humor constants del protagonista també ens recorden que ens està parlant un adolescent: Holden passa de l’amor a l’odi, de l’eufòria a la depressió, d’estar enfadat a voler-s’ho passar bé. Hi havia debat al grup entre si Holden és un adolescent com qualsevol altre, que està enfadat amb el món i se sent incomprès, o si realment hi havia alguna cosa més que el fes ser com és.
Al llarg del relat, Holden parla de molts professors i companys d’escola que l’han acompanyat, i és que és innegable que aquestes són les figures que prenen més importància durant aquesta etapa de la vida, no?

 

No puc dir que m’hagi entusiasmat perquè si no hagués estat per la lectura conjunta o perquè a la meva mare li havia agradat tant, probablement l’hagués abandonat sense acabar-lo. No entenia Holden, em feia mala espina i m’avorria el seu relat. Però després d’acabar-lo i deixar-lo reposar, de comentar-lo en grup, tampoc puc dir que l’odiï. Entenc la importància i el ressò que va poder tenir aquesta novel·la i, realment, quan entens els simbolismes, tot plegat pren més sentit. Fins i tot s’acaba despertant una certa tendresa pel jove protagonista.

Holden es troba en aquells anys complicats de l’adolescència, en què t’adones que feliç vas ser mentre eres nen i que complicat és moure’s entre els adults; quan t’adones que no vols deixar enrere la infància i t’enfades amb el món, encara que no pots evitar fer-te gran. Holden és un Peter Pan enfadat. Holden s’entén més amb els nens que amb els adults, perquè en valora les qualitats que els adults han perdut: l’espontaneïtat, l’alegria i la innocència. Al mateix temps, però, ell mateix ha perdut aquesta innocència i aquesta espontaneïtat, tot i que lluita per mantenir-les. I això aplica a moltes altres coses, que critica i detesta, però que no pot evitar, com la hipocresia.

I enmig de tota aquesta foscor, afortunats els qui acabem trobant un far, ja siguin els germans, un professor extraordinari, els pares o els amics, algú qui ens ajuda a superar aquesta etapa tan contradictòria.

"És igual, m'imagino tot ple de nanos petits jugant a alguna cosa en un camp de sègol enorme i d'això. Milers de nanos petits, i no hi ha ningú - ningú gran, vull dir-, només jo. I m'estic just a la vora d'un precipici altíssim. El que haig de fer és agafar tothom que estigui a punt de caure pel precipici... vull dir que si algú corre i no mira cap on va, haig de sortir d'algun lloc i agafar-lo. No faria res més en tot el dia. Seria el vigilant en el camp de sègol. Ja sé que és una bogeria, però és l'única cosa que m'agradaria ser de debò. Ja sé que és una bogeria."


I ja per acabar, El vigilant en el camp de sègol és un llibre molt controvertit pel llenguatge, per tot allò que critica i posa en dubte, però també perquè se l’ha relacionat amb alguns assassinats, entre els quals el del John Lennon. Quan van arrestar Mark David Chapman li van trobar un exemplar del llibre que havia comprar aquell mateix dia, on ell mateix havia escrit “De Holden Caulfield a Holden Caulfield. Aquesta és la meva declaració”.


Altres entrades del mateix llibre
  • Aquí podeu llegir la ressenya que en va fer la meva mare l'any passat.

Coneixem una mica més l'autor? 
J.D. Salinger va néixer a Nova York el 1919 i va morir a New Hamshipre el 2010. Va participar al desembarcament de Normandia el 1944 i va començar a publicar contes a la revista The New Yorker el 1945.
El vigilant en el camp de sègol va ser la seva única novel·la i només va publicar 3 reculls de contes.
Durant els últims anys de la seva vida va intentar fugir de l'exposició al públic i va haver de lluitar contra les atencions que rebia i que no desitjava. 


Txell.Cat

1 comentari:

  1. Opinió molt personal: el simbolisme no ho és tot en una novel·la. Ho pel meu gust no ho és tot. Així que haver d'empassar-se dues-centes planes d'un adolescent repelent, malcarat i emprenyat a qui no suportes, pel simbolismes que desprèn, doncs ho sento, temps malaguanyat. I t'ho dic jo que el vaig llegir dos cops perquè no podia ser que aquesta gran obra cabdal de la literatura no m'agradés. Xaval, espavila, que tots ens fem grans i no plorem tant com tu! Ai, ho sento, eh. Dec ser un lector molt vulgar, però dona'm bones trames, una gran història, una escriptura magistral i agradable, i carrega-la de tot el simbolisme que vulguis, però sense tota la resta, la novel·la queda coixa.

    I ara, la 'rajada final'. En aquest sentit, m'has fet pensar en el mític 'El vell i el mar' de Hemingway. És un llibre TOT simbolismes. De les coses més avorrides que he llegit en la vida. Aniré a l'infern dels lectors, però a aquestes alçades, ja m'és igual...

    ResponElimina

Moltes gràcies per comentar!