"She learned a simple, obvious thing she had always known, and everyone knew: that a person is, among all else, a material thing, easily torn, not easily mended."
Aquest mes de febrer l'he començat compaginant dues lectures conjuntes de dos llibres que tenia pendents i mai no trobava el moment. En algun moment vaig pensar que llegir tantes coses diferents alhora seria massa, però ho he portat prou bé i he arribat força bé a les fites (en alguna ocasió, he fet tard, però això tampoc m'ha fet patir). Crec que no tots els llibres són adequats per llegir-los en grup i anar comentant, però els d'aquest mes eren d'allò més encertats. A banda de la novel·la que ens ocupa, que he llegit amb el club de lectura #British, he llegit Matar un rossinyol de Harper Lee amb el Club de Lectura Jaula de Grillos.
Fa poc més d'una hora que he enllestit Atonement i encara l'estic assimilant. Aquesta història m'ha deixat el cor petit, tendre i tou.
Atonement d'Ian McEwan està estructurat en quatre parts (o en tres parts i un epíleg, si ho preferiu) i totes elles són força diferents. De fet, això em va sorprendre molt i em va descol·locar, però quan acabes la lectura tot pren sentit i aleshores és quan ets conscient del tros de novel·la que acabes de llegir i saps que et farà falta temps per pair-la.
"A story was direct and simple, allowing nothing to come between herself and her reader -no intermediaries with their private ambitions or incompetence, no pressures of time, no limits on resources. In a story you only had to wish, you only had to write it down and you could have the world; in a play you had to make do with what was available […]. A story was a form of telepathy. By means of inking symbols onto a page, she was able to send thoughts and feelings from her mind to the reader’s. It was a magical process, so commonplace that no one stopped to wonder at it."
La primera part ens situa en un dia molt calorós de l'estiu de 1935, en una casa dels Tallis, una família benestant. Briony és una adolescent de 13 anys que està començant a despertar de la infància, és molt fantasiosa, sensible i apassionada i li encanta escriure històries. Té moltes ganes que arribi el seu germà gran, Leo, i li prepara una obra de teatre per donar-li la benvinguda. A la casa també hi ha Cecilia, la germana mitjana que ha tornat de la universitat de Cambridge a passar l'estiu a casa, en Robbie, el fill de la serventa, i els cosins. Briony veu una escena de Cecilia i Robbie des de la finestra de casa que la portarà a una mal interpretació que afectarà per sempre més la vida dels tres. I així, Briony, intentarà expiar la seva culpa al llarg de tota la seva vida.
La primera part està divida en capítols i a cada capítol ens endinsem en la ment d'un personatge diferent. McEwan excel·leix en aquesta primera part, aconsegueix mantenir la intriga i el ritme, i alhora ens ofereix diverses visions com si es tractés d'un calidoscopi, sense que es faci pesat. Totes les veus estan molt ben construïdes i totes hi aporten alguna cosa nova.
La segona part és molt diferent i no m'hi esplaiaré per no fer espòilers. En aquestes pàgines la història se centra en un personatge i ens trobem en un altre escenari: estem a França durant la Segona Guerra Mundial en plena retirada. Hi ha flashbacks i records que ens permeten connectar amb la primera part de la novel·la, però és una altra història. Aquí hi va haver alguns moments que vaig pensar que se'm faria feixuga, però realment no deixava d'avançar pàgines.
Aquesta part té un estil diferent de la primera: és més descriptiva i potser menys introspectiva, però també té moments brillants. Jo us prometo que m'he sentit totalment entre les tropes que es retiraven cap a Dunquerque.
I arribem a la tercera part i McEwan ens torna a canviar l'esquema. Ara tornem a Anglaterra, a Londres i seguim en guerra, però ara la vivim des d'una altra perspectiva i des d'un altre personatge. Segueixen les descripcions que apareixen a la segona part i que submergeixen el lector totalment.
I el final. Unes últimes pàgines que d'entrada fan arrufar el nas i que et preguntes si realment fan falta, i aleshores tot s'acaba arrodonint, i McEwan et reserva una última sorpresa per trencar-te el cor en mil bocins.
"Finally he spoke the three simple words that no amount of bad art or bad faith can ever quite cheapen. She repeated them, with exactly the same slight emphasis on the second word, as though she were the one the say them first. He had no religious belief, but it was impossible not to think of an invisible presence or witness in the room, and that these words spoken aloud were like signatures on an unseen contract."
Atonement m'ha agradat moltíssim, però en sóc més conscient ara que he acabat la lectura i que me la miro sencera. Mentre anava llegint veia que estava ben escrit, que la història estava bé, però no tenia la sensació de tenir una novel·la brillant entre mans. McEwan ha escrit una novel·la amb una història commovedora i dura, i l'ha escrit amb estils diferents que demostren un domini brutal de les tècniques narratives. L'autor juga amb el lector i el fa anar per on vol, ens fa ballar el cap, ens fa estimar uns personatges que després ens fan enfadar, i ens fa odiar-ne uns altres que després ens desperten una profunda compassió. Em trec el barret, senyor.
Finalment, apuntar que l'he llegit en anglès. El lèxic és molt ric i les imatges poètiques són molt freqüents, així que si no esteu avesats a llegir en anglès, no us recomano que el llegiu en aquesta llengua. A mi m'ha exigit un punt més de concentració que altres lectures en anglès; suposo que també hi fa l'estil de deixar fluir els pensaments dels personatges.
En qualsevol cas, en anglès, en català o en castellà, us en recomano moltíssim la lectura. Doneu-li una oportunitat i sigueu pacients perquè us sorprendrà.
Ara tinc moltes ganes de veure'n la pel·lícula, que no l'he vist 😊 (òbviament, perquè si no segurament no m'hauria sorprès tant). Si heu vist la pel·lícula, podeu llegir el llibre igualment només per gaudir de com està escrit.
"Perhaps she was not as weak as she always assumed; finally, you had to measure yourself by other people - there really was nothing else. Every now and then, quite unintentionally, someone taught you something about yourself."
Coneixem una mica més l'autor? Ian McEwan (1948) és un escriptor i guionista anglès, considerat un dels millors 50 escriptors britànics de l'actualitat per la seva vasta producció literària. Als seus inicis va començar escrivint novel·la gòtica, fet que li va donar el sobrenom de "Ian Macabre". L'any 1997 va publicar Enduring Love, que va ser portada al cinema amb el mateix títol. Atonement (2001) és la seva novel·la de més èxit, gràcies també a la versió cinematogràfica que se'n va fer i que va ser guardonada amb un Òscar.
"These were everyday sounds magnified by darkness. And darkness was nothing - it was not a substance, it was not a presence, it was no more than an absence of light."
Txell.Cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!