Ara no miris - Daphne du Maurier

Títol: Ara no miris
Autora: Daphne du Maurier
Llengua original: anglès
Traducció: Lluís-Antoni Baulenas
Editorial: Viena Editorial
Any: 1971

"El canal era estret, les cases semblaven inclinar-se al seu damunt. A la llum del dia, amb el reflex del sol a l’aigua, les finestres de les cases obertes, els llençols estesos als balcons i un canari cantant a la gàbia, havia tingut una sensació càlida, de recer acollidor. Ara, mal il·luminat, gairebé a les fosques, amb les finestres tancades, les aigües negroses, l’escena semblava del tot diferent, abandonada i pobra, i les barques llargues i estretes, amarrades als relliscosos graons de les entrades dels soterranis, semblaven taüts."

El meu primer encontre amb Du Maurier amb La cosina Rachel no va ser tan reeixit com esperava i he de confessar que, tot i voler retornar a l'autora per descobrir-hi el que els fans tant li lloen, em feia una mica de mandra. És per això que el relat breu Ara no miris, publicat dins de la col·lecció de Petits Plaers de Viena, em va semblar una bona opció: una nova oportunitat de conèixer Du Maurier però en un format breu per si tampoc no m'apassionava. 

En John i la Laura s'estan uns dies a Venècia de vacances, on miren de refer-se després de la mort de la seva filla petita, Christine. A poc a poc sembla que la Laura comença a recuperar-se i a deixar enrere la tristesa per tirar endavant, fins que coneixen dues senyores grans, germanes, que diuen tenir poders sobrenaturals i veure la petita Christine. A partir d'aquest moment l'escapada a Venècia comença a torçar-se i la tensió s'apodera del relat.

Aquesta vegada sí que he gaudit de la ploma de Du Maurier. I encara que el final m'ha semblat una mica sorprenent i que els elements sobrenaturals no són el meu fort, el conjunt m'ha agradat, m'ha mantingut atrapada i quan he arribat a l'última pàgina m'he dit: “ara sí”.

No negaré que el final m'ha sorprès i m'ha deixat una mica parada, però crec que és una bona manera de tancar la història i m'ha agradat la sensació que m'ha deixat. 

Du Maurier excel·leix a transformar l'aire romàntic, relaxat i lluminós de Venècia en una atmosfera tenebrosa, fosca i inquietant, i això ho va fent al llarg del relat, com si aquest ambient fosc i angoixant fos com núvols passatger que van cobrint la ciutat a intervals. Així, Ara no miris es manté en el terreny del suspens sense creuar al terror (que això no sé si ho hauria encaixat tan bé 🙃), i com a lector sents aquella calma tensa de saber que està a punt de passar alguna cosa que capgirarà el curs de la història, però de no saber exactament per on sortirà. 

Ara no miris és un relat breu de suspens amb molt bon domini del ritme i del to, així que si no us heu estrenat amb Du Maurier o, com jo, no heu tingut una bona estrena amb ella, us el recomano!

Altres entrades de la mateixa autora

• La cosina Rachel

Txell.Cat

Claus i Lucas - Agota Kristof

Títol: Claus i Lucas
Autora: Agota Kristof
Llengua original: francès
Traducció: Sergi Pàmies
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 1991

"-Estimats meus! Amors meus! Reis meus! Petits i adorats meus!

Quan recordem aquestes paraules, els ulls se'ns omplen de llàgrimes.

Hem d’oblidar aquestes paraules perquè, actualment, ningú no ens en diu de semblants i perquè el record que en tenim és una càrrega massa pesada per portar. [...] A força de repetir-les, les paraules perden a poc a poc el seu significat i el dolor que sentim s’atenua."

Claus i Lucas realment no és una novel·la, sinó que en són tres (El gran quadern, La prova i La tercera mentida), que ens han arribat publicades en un únic volum. Situats en un país que no s'anomena i en unes ciutats sense nom, acompanyem els bessons Claus i Lucas des de la seva infància fins a l'edat adulta amb la Segona Guerra Mundial, la guerra freda i la postguerra com a escenari (tot i que realment mai no es diu de quina guerra es tracta, ja que l'important no és el conflicte en si, sinó l'impacte en els qui els pateixen). 

La lectura és molt àgil, amb capítols breus i un estil molt planer i directe, i extremadament impassible. Es narren abusos, violència i morts amb una fredor aclaparadora que fa encongir el cor. 

Un dels aspectes que més m'han agradat són els finals de cada part, que m'han descol·locat totalment. La sensació és similar a la que se sent en un espectacle de màgia quan acaba el truc: ho has estat seguint atentament, però s'han quedat amb tu. En aquest cas, però, acompanyat d'una gerra d'aigua freda. 

No vull entrar massa en el detall de la trama perquè jo l'he anat descobrint sense saber-ne res i m'ha sorprès i captivat molt. 

Des del punt de vista formal, Kristof  va escriure una trilogia molt complexa i treballada. A tall d'exemple, juga amb la veu narradora i amb el to en cadascuna de les parts. A El gran quadern els narradors són els dos bessons quan encara són nens, així que està escrit en primera persona del plural, amb una narrativa més senzilla i amb un punt d'innocència. La prova, en canvi, està escrita en tercera persona i això, com a lectors, ens fa agafar un punt de perspectiva i ja no coneixem els fets a partir de la veu dels protagonistes, sinó d'algú que els observa de ben a prop. Finalment, La tercera mentida, combina la visió subjectiva i personal dels protagonistes amb l'ús de la primera persona combinada amb alguns passatges en tercera persona.

 

Claus i Lucas és una novel·la complexa i amb moltes capes que m'ha emocionat molt i m'ha deixat el cor ben petit: a cada final, una mica més. 

A El gran quadern, sense descriure què passa al front d'una guerra ni grans batalles, Kristof parla de les conseqüències devastadores que tenen els conflictes bèl·lics en la societat. Nens que deixen de jugar per treballar, que deixen de riure per desconfiar, pobresa, abusos, soledat… els exercicis que fan els bessons a la primera part per endurir el cos i l'ànima i preparar-se pel que hagi de venir són corprenedors. En Claus i en Lucas són molt intel·ligents, amables i treballadors, però també són cruels i calculadors. Malgrat l'ús de la primera persona, defugen els judicis i les emocions i busquen la supervivència a qualsevol preu. Aquesta fredor en boca de dos nens encara m'ha captivat més com a lectora. 

La prova i La tercera mentida exploren altres qüestions com la soledat, la identitat, la mentida, els traumes, l'amor, la mort, la memòria i el dolor profund. La segona part és més grisa i trista que El gran quadern, i La tercera mentida és el colofó, en què es barregen la veritat i la mentida, els records i la ficció. Aquesta part és la que més desorienta a mesura que es va desplegant, però al final arrodoneix tot el conjunt.  

Claus i Lucas és una gran lectura que remou i que et fa estimar uns personatges que es mouen constantment entre el bé i el mal, que no són perfectes, però que busquen sobreviure malgrat que la vida els ho posa difícil. I cada sacsejada que pateixen ells, també la patim nosaltres com a lectors fins arribar a un final dur, probablement dels més durs que he llegit. Claus i Lucas és una crítica a les conflictes bèl·lics i als règims totalitaris a través del dolor que provoquen en les persones; una història devastadora sobre viure quan la vida és massa dura per ser viscuda. 

Txell.Cat

Els amants de Coney Island - Billy O'Callaghan

Títol: Els amants de Coney Island
Autor: Billy O’Callaghan
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2019

"En la majoria d’aspectes encaixen millor ara que no quan es van conèixer. Una mica com el jersei vell que sempre s’imposarà a una peça nova en termes de comoditat. Segurament és aquest, el millor regal que els ha fet el temps, la il·lusió de la comoditat. Poder-se obrir a algú altre té un punt preciós, el fet de poder dir en veu alta la mena de coses -somnis, pors, desitjos- que no t’havia semblat mai que es poguessin parlar amb ningú. L’amor és superar aquesta por i entrar al camp obert que hi ha al darrere. Un cop hi arribes, el fracàs ja no té cap importància, però no s’hi arriba mai fàcilment."

La Caitlin i en Michael són dos amants de mitjana edat que, des de fa vint-i-cinc anys, s’escapen una vegada al mes a Coney Island per trobar-se i fugir dels seus matrimonis i vides. Els amants de Coney Island narra una d’aquestes trobades, un dia fred de gener en què s’acosta una tempesta de neu i els dos amants, després de passejar una estona pugen a l'habitació d’hotel que tenen reservada. Allà els esperen unes hores plegats que intentaran esprémer al màxim, deixant de banda el càncer de la Barb, la dona d’en Michael, o el trasllat imminent d’en Thomas, el marit de la Caitlin. I així, un mes més, com des de fa un quart de segle, s’estimaran en secret i somniaran tot el que mai no seran, i ignoraran la tempesta que sacseja l'exterior i l'interior.

Les escenes a l’hotel de Coney Island del present es van intercalant amb anècdotes i moments clau de la vida dels dos amants, des de la infància i la joventut fins a l’actualitat. Així, els personatges de la Caitlin i en Michael es van definint fins a convertir-se en els adults que són ara. Hi tenim una mica de tot: un pare absent, un padrastre idealitzat abusador, el sentiment de culpa de l’emigrant, la pèrdua dels vincles amb el país d’origen, el dol perinatal, una malaltia terminal…

Els amants de Coney Island és un drama romàntic, una història d’amor trista, però càlida a la vegada. Trista perquè la Caitlin i en Michael s’estimen i és molt evident que és un amor sincer, però no fan el pas de consolidar la relació més enllà de la relació d’amants, i càlida perquè hi trobem aquell confort de l’amor assentat pel pas dels anys. Tots dos han après i acceptat viure així, però m’és inevitable sentir certa compassió per ells, que no han trobat el moment o la manera de vèncer pors i sentiments de culpa.

"No recorda haver plorat mai per la fugida d’en Pete, però sí que recorda una sensació aclaparadora de desplaçament, com si el cor li hagués caigut físicament als peus i li hagués deixat un forat immens al pit. Una sensació estranya que li va durar molt de temps, i que potser encara li dura."

La narració és molt poètica i pausada, gairebé sense diàlegs i amb paràgrafs força llargs. L’he llegit en una època que em costava concentrar-me i això ha fet que en alguns moments perdés el fil i hagués de retrocedir algunes pàgines. Que això no us tiri enrere; aquest és un llibre per llegir sense pressa i deixant que passin les hores com fan la Caitlin i en Michael a Coney Island, perquè quan arribeu a les últimes pàgines desitjareu tenir-ne unes quantes més.

"Hi ha records que se’t fiquen ben bé sota la pell i queden a recer de qualsevol canvi."

"L’amor és un idioma que sovint desafia tota traducció."

Txell.Cat