Vostè ja ho entendrà - Claudio Magris

Títol: Vostè ja ho entendrà
Autor: Claudio Magris
Llengua original: italià
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2006

"Vostè, senyor president, coneix millor que ningú el cor humà. Ja fa molt de temps, una eternitat, que veu com s’infla pomposament, com salta exaltat, com s’obre amb entusiasme quan li va bé o es tanca amb aridesa quan es tracta de pagar els plats trencats."

Segons el mite grec, Orfeu era una poeta grec, mestre de la lira, que, després d'enamorar-se d'Eurídice, decideixen casar-se. Malauradament, ella mor d'una picada de serp i baixa al regne dels morts. Aleshores Orfeu decideix baixar a l'inframón per convèncer Hades amb la seva poesia i la seva música a fi que el permetin tornar al món dels vius amb la seva estimada Eurídice. Hades hi accedeix amb una condició: no pot dirigir la mirada a Eurídice fins que no siguin totalment fora. Orfeu, impacient, es gira cap a la seva estimada quan ella encara té un peu en el món dels morts, així que Eurídice torna a caure a l'inframón per sempre més.

Aquesta història ha estat representada en nombroses ocasions per molts artistes, i el mite es pot redescobrir en moltes pintures i una òpera homònima de Gluck (1762). Aprofito per enllaçar-vos una ària preciosa per a flauta travessera i arpa que fa moooolts anys vaig tenir la sort de tocar acompanyada d'una arpista [minut 0:40].

Bé, tornem al que ens ocupa. A Vostè ja ho entendrà, Magris fa una reinterpretació d'aquest mite en forma de monòleg. El relat és un monòleg d'una dona al director d'una Casa de repòs, on es troba tancada per recuperar-se d'una infecció. La Casa de repòs es descriu com un espai molt similar a l'exterior, però més fosc i ple d'ombres, amb unes normes estrictes i regentada per un director a qui ningú no ha vist el rostre. En aquest monòleg, la dona agraeix el permís especial que ha concedit al seu marit perquè vingui a buscar-la però ja ens diu, a la primera frase, que "no, no he sortit, senyor president, com pot veure sóc aquí.". Aleshores aprofita per repassar la seva vida amb seu marit poeta, per explicar-nos el pes que tenia en la composició de les seves obres, com era la seva vida íntima... Magris intenta sacsejar la història clàssica i empoderar Eurídice, convertir-la en la peça clau de la parella i no en la dona que ha de ser salvada.

"No, no venia per salvar-me, sinó per ser salvat. Com podria cantar les meves cançons en terra estrangera?, em deia. Era jo la seva terra perduda, la saba que el feia florir, la saba de la seva vida. Venia per recuperar la seva terra, de la qual havia estat exiliat."

Al llarg del relat hi ha diverses referències que ens connecten amb el mite clàssic: lires, serps, una ambientació fosca de la Casa de Repòs... Tot i que passen de puntetes, crec que conèixer el mite grec és important per treure suc a la proposta de Magris.

Malauradament, no he connectat amb la història ni amb els personatges, però podria ser que haver-la llegit amb frontal una nit de foscor per una apagada nacional hi hagi tingut alguna cosa a veure... En qualsevol cas, crec que és una proposta interessant però no m'ha arribat ni m'ha generat cap emoció més enllà de curiositat. Així que si voleu emocions, escolteu l'ària que us he enllaçat 😍.

Txell.Cat

Què mou els morts - T. Kingfisher

Títol: Què mou els morts

Autora: T. Kingfisher (pseudònim d'Ursula Vernon)
Llengua original: anglès
Traducció: Marta Armengol
Editorial: Obscura Editorial
Any: 2022 original, 2024 en català

"Les orelles d’en Hob eren l’equivalent equí a una arronsada d’espatlles. Els cavalls no saben gran cosa del món, però he descobert que, de vegades, poden comprendre determinats humans amb una precisió esfereïdora. Les mules, en canvi, saben molt més del món però menys dels humans, o potser és que els és ben igual el que els humans pensin. Qualsevol de les dues explicacions em sembla plausible, la veritat."

M'he estrenat amb T. Kingfisher, a qui vam poder veure el novembre passat al Festival 42 de Barcelona i de qui m'han parlat meravelles, amb Què mou els morts. L'he llegit en una lectura conjunta organitzada des d'El Reducte Català, i la proposta ha estat llegir la novel·la de Kingfisher i, prèviament, el conte "La caiguda de la Casa Usher" d'Edgar Allan Poe, ja que Què mou els morts és un retelling d'aquest conte.

"La caiguda de la casa Usher" és un conte de terror gòtic en què un home visita la casa familiar d'uns vells amics, en Roderick i la Madeleine, i es troba una casa en decadència: esquerdes, falta de llum, fred... Els seus amics tampoc estan en les millors condicions: en Roderick està força desmillorat i malalt, i la Madeleine pateix atacs de catalèpsia.

El relat de Poe és força breu i, tot i que l'autor insisteix en l'ambientació i les sensacions de terror del narrador, no m'ha fet por especialment; suposo que en el seu moment, devia fer-ne més. El final m'ha semblat precipitat i el conjunt m'ha deixat força freda.

Kingfisher se serveix de la història principal de Poe, dels dos germans Usher i de la casa i en fa una relectura aprofundida que resol moltes qüestions que Poe deixava a l'aire, com ara l'origen del que sigui que els passa als habitants de la casa Usher. L'autora canvia el narrador i ens presenta un general, l'Alex Easton, provinent del país fictici de Ruràvia; una entranyable micòloga, l'Eugenia Potter, que està frustrada i molesta amb els homes que no la deixen participar del món científic; un cavall amb gran personalitat; un metge una mica pocapena i un ajudant de càmera rondinaire.

Què mou els morts es manté en la línia del terror, amb la mateixa ambientació gòtica, però, a més a més, hi afegeix tocs d'humor (que sembla que són la marca de l'autora) que en certs moments de tensió són com una vàlvula d'escapament. Kingfisher no desaprofita l'ocasió d'afegir-hi alguna crítica feminista i alguna altra reivindicació una mica més encoberta i menys evident, com el fet que el narrador no acabem de saber si és un home, una dona, no-binari... però tant li fa, perquè la història funciona perfectament sense aquest detall.

La lectura és molt àgil i agraïda; cap al final el ritme s'accelera, la intriga augmenta i el terror té més presència. Tot i que hi ha força referències (a banda de les evidents al conte de Poe), Què mou els morts és un llibre molt fresc que ens permet, a aquells qui hi estem acostumats, entrar al terreny del terror d'una manera molt amable.

"De vegades fa de mal dir si algú és desagradable o només americà."

Una de les coses que més m'ha agradat és que Kingfisher manté els elements i moments clau del conte original; d'alguna manera, tot i allunyar-se'n, la història de Poe sempre hi és present. Tinc la sensació que trobar el punt mig adequat per mantenir-ne l'essència però escriure una nova història atractiva ha de ser molt difícil. Chapeau, Kingfisher!

He gaudit molt de la lectura i m'ha agradat descobrir la ploma de T. Kingfisher, a qui vull seguir llegint més endavant. Crec que és un gran encert fer la lectura de Què mou els morts coneixent el conte d'Edgar Allan Poe, així que si encara no l'heu llegit, no perdeu l'oportunitat de fer-ne aquesta lectura doble. Ah, i no us oblideu de llegir la nota de l'autora que tanca l'edició; és una autèntica meravella!

Txell.Cat