Una fuig, l'altra es queda - Elena Ferrante

Títol: Una fuig, l'altra es queda

Autora: Elena Ferrante

Llengua original: italià

Traductora: Marta Hernández Pibernat

Editorial: La Campana

Any: 2016

"Mentrestant algunes amigues de l’Adele s’havien acostat perquè els firmés el llibre. Vaig vacil·lar: no volia perdre el Nino de vista ni un segon, però també desitjava suavitzar la impressió de joveneta cohibida que els devia haver fet. Així doncs, el vaig deixar amb el professor ancià i vaig acollir amb cortesia les meves lectores. Em proposava enllestir de pressa, però els exemplars eren nous, amb olor d’impremta, molt diferents dels llibres gastats i pudents que la Lila i jo agafàvem en préstec a la biblioteca del barri. I no vaig tenir esma de fer-los malbé anant ràpid amb el bolígraf. Vaig exhibir la millor lletra, em vaig empescar unes dedicatòries elaborades que van causar una mica d’impaciència a les senyores que s’esperaven."

El títol del llibre m’ha cridat l’atenció. A l’inici del llibre em semblava saber qui era la que fugia i quina la que es quedava, però a mesura que llegia no ho tenia tan clar. No sé si és un home o una dona l’autor o autora d’aquesta obra, ja que treballa sota un pseudònim, però si que es pot dir que és un gran coneixedor de l’ànima femenina, amb els seus defectes i les seves qualitats.

La trama es desenvolupa entre Nàpols i Florència, durant la dècada turbulenta dels anys 60 i principi del 70, amb la lluita entre el comunisme i el feixisme. L’autor ens detalla magníficament el barri populista de Nàpols, brut, les parets negres, llardós en contrapartida amb el Nàpols esplèndid i Florència, la culta i refinada. La decisió de la protagonista al final de l’obra, m’ha fet qüestionar si jo, en el seu lloc, hagués reaccionat com ella.

La protagonista, una dona intel·ligent, culta, que ha assolit un cert prestigi, viu immersa en el seu paper de dona, mare i filla, però en el fons no se sent realitzada plenament. És una dona brillant que no se sent reconfortada pel seu marit, un home culte, bo, però amb unes mires un tan retrògrades pel que fa el paper de la dona. La presència d’una tercera persona capgirarà aquesta situació amb un resultat que no tindrà marxa enrere. La lectura del llibre resulta agradable, planera, on predomina sobretot el diàleg. Com que hi surten molts personatges, a voltes he hagut de parar-me una mica per lligar caps.

"Durant una estona vaig tenir una sensació d’irresponsabilitat, potser fins i tot d’innocència, com si l’amiga de la Lila, la dona del Pietro, la mare de la Dede i de l’Elsa, no tinguessin res a veure amb la nena-noia-dona que estimava el Nino i finalment l’havia aconseguit. Sentia el rastre de les seves mans i dels petons per tot el cos. El deler del gaudi no es volia calmar , els pensaments eren: el dia encara és lluny, que hi faig aquí, torno amb ell un altre cop."

Coneixem una mica més l'autora? Elena Ferrante és l’escriptora sense cara. La seva figura està envoltada del secret més absolut. L’únic que se’n sap és que va néixer a Nàpols, però hi ha qui fins i tot afirma que qui s’amaga sota el pseudònim és un home. En qualsevol cas, com diu la mateixa Ferrante, «Els llibres no necessiten per res els autors, un cop estan escrits».

És autora de diverses obres: L’amore molesto (1992), que Mario Martone va portar a la gran pantalla. I giorni dell’abandono (2002); La figlia fosca (2006), Una fuig, l’altre es queda (2013), és el tercer volum de la celebradíssima tetralogia iniciada amb L’amiga genial (2011), i Història del nou cognom (2012), i que completa el títol Història de la nena perduda, que es publicarà pròximament. 

MAC