Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció - Francesc Parcerisas

Títol: Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció

Autor: Francesc Parcerisas
Any: 2013

Editorial: Galàxia Gutenberg 

"Afirmar que la prostitució és l’ofici més antic del món deu ser una expressió habitual en moltes cultures. L’he sentida en diverses ocasions i en els contextos més dispars. I personalment m’agrada recórrer-hi per subratllar el meu interès per un altre ofici que, al meu parer i sense ganes d’arribar a comparances massa tèrboles, li hauria de disputar l’hegemonia de l’antiguitat: la traducció."

Vaig tenir la sort i l’honor de tenir grans traductors de professors a la Universitat Autònoma de Barcelona, entre els quals la Dolors Udina o en Francesc Parcerisas. Era inevitable que aquest assaig acabés arribant a les meves mans tard o d’hora. La veritat és que feia força temps que esperava a la nostra llibreria de casa i aquest mes d’agost li ha tocat el torn. Part de l’èxit d’una lectura rau en triar el llibre en el moment adequat o, per dir-ho d’una altra manera, el mateix llibre triat en un moment o en un altre pot convertir-se en un gaudi o en una tortura. Així que estic contenta d’haver fer esperar Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció fins aquest estiu. Era el seu moment!

Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció és un recull d’anècdotes i curiositats que tenen com a protagonista la traducció, que precisament acostuma a ser la gran oblidada del procés literari. 

M’ha agradat i l’he trobat interessant, però he de dir que el vaig agafar amb ganes, el tema m’interessava especialment i l’autor n'era un motiu més. Guardonat amb el IV Premi Internacional d’Assaig Joan Palau i Fabre, el jurat, segons s’indica a la contraportada, “va valorar [...] el seu caràcter a mig camí entre l’assaig memorialístic i l’especialitzat, fet des de l’experiència professional de l’autor com a traductor i professor i de la seva vivència com a home de cultura.”

Es tracta d’un assaig relativament breu (la meva edició té poc més de 200 pàgines) dividit en capítols que es poden llegir de forma independent, ja que cadascun aborda un tema diferent (dins del global de la traducció). L’obra respira la riquesa lèxica de Parcerisas per totes les pàgines, carregades amb imatges i, a vegades, amb certa ironia, i és que no podem oblidar que també és poeta. El domini de la llengua és brutal, però, alhora, integrat dins el fil narratiu com si t’ho estigués explicant ell de viva veu en una classe a la facultat.

Tampoc no us enganyaré, i si bé he marcat la majoria dels capítols a l’índex perquè els he trobat interessants, també n’hi ha hagut alguns (pocs, això sí) en què no he acabat d’entendre què ens volia transmetre l’autor en aquell cas.

No ho faig mai, però per si heu de fer una tria, dels 29 capítols que hi ha, aquest és el meu TOP 10 (sense ordenar):

1. A manera d introducció, o l’ofici mes antic del món
2. L’illa de Dejima, o la metàfora del traductor
3. Paral·lelismes de l’horror, I. Yucatán, 1519
4. ¿Una restitució?
5. La disposició del text
6. Amb Paul Muldoon a la cruïlla de Ballygawley
7. Un mapamundi
8. Els 50 principals
9. La marca blanca
10. Confessions d’un director literari

"Ho repeteixo: la traducció és la columna vertebral de la cultura humana: no hi ha un sol acte de la nostra vida que no estigui relacionat, d’una manera o d’una altra, amb la traducció. [...] Vivim en un món social, i l essència de la socialització son el contacte i la comunicació, els quals, per força, impliquen un cert grau de traducció. Processen i enviem informació i en rebem i en descodifiquem de manera constant."

El recomano a tots els traductors i traductores, ja que és una obra que posa en valor la feina que fem i que han fet els traductors al llarg de la història, però també permet conèixer algunes històries ben curioses de la traducció al llarg de la història. Crec que també pot ser una lectura interessant per als qui es dediquen al món editorial i literari.

"En la història literària també hi ha traduccions per sortir del pas i delicatessen que ens podem permetre tastar quan no anem tan apressats i tenim temps per rellegir, encuriosits, mandrosos i encisats, la mateixa frase dos o tres cops pel pur plaer d'acumular, a les papil·les intel·lectives, un bon record lector."

Coneixem una mica més l’autor?

Francesc Parcerisas (1944) és poeta, traductor, crític literari i professor d’universitat. Els seus primers llibres de poemes s'apleguen en el volum Triomf al present. Poemes 1956-1983. Altres llibres posteriors són L'edat d'or (1983), Focs d'octubre (1992), Natura morta amb nens (2000) i Dos dies més de sud (2006). També ha publicat llibres de crítica i un dietari La primavera a Pequín (2013).

Ha traduït nombrosos autors al català i al castellà, entre els quals destaquen J.R.R Tolkien, C. Pavese o A. Rimbaud.

"Sempre que ens trobem amb dues o més parts, la traducció esdevé la mitjancera. Com més allunyats són els interessos, les llengües, les tradicions, els objectius d’aquestes parts, més important i urgent és la tasca del traductor."

Txell.Cat

Jardí vora el mar - Mercè Rodoreda

Títol: Jardí vora el mar

Autora: Mercè Rodoreda

Editorial: Club Editor

Any: 1967

"Totes eren dones. Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa."

Fa uns mesos em van dir que llegís Jardí vora el mar de Mercè Rodoreda amb la convicció que segur que m’encantaria. En aquell moment estava engrescada amb altres lectures i he de reconèixer que la idea d’embrancar-me a llegir un clàssic líric de la literatura catalana em feia una mica de mandra. Per sort, vaig haver de fer un viatge i no em volia endur cap llibre que pesés gaire, volia una cosa lleugera i que passés ràpid per entretenir les hores de vol, així que vaig decidir endur-me Jardí vora el mar.

El cert és que m’ha agradat molt i l’he gaudit, però he allargat la lectura una mica massa en el temps.

La novel·la narra sis estius d’un grup de persones benestants de Barcelona que passen en una casa d’estiu a la costa catalana en sis capítols, no sabem exactament ni quan ni on. Sense haver-hi una trama molt complexa, els episodis dramàtics i crus se succeeixen en un ambient idíl·lic com és el jardí.  

L’obra és interessant perquè el narrador és un personatge testimoni que coneix tots els personatges que passen per la casa, però no ho coneix tot. Així doncs, el lector va coneixent els fets a mesura que el narrador, que és el jardiner de la casa, se’n va assabentant.

Com ja he dit, cada capítol representa un estiu que passen a la casa vora el mar i, per tant, del que passa durant la resta de l’any, en sabem alguna anècdota que explica algun personatge, però res amb la certesa d’un narrador observador.

Jardí vora el mar retrata dues classes socials: una classe adinerada, plena de formalismes i d’ambicions, però buida en sentiments i felicitat; i una altra classe social molt més modesta, el servei, que Rodoreda retrata amb molt detall i que sí que té en compte els sentiments.

Considero que no és una lectura per a tothom, ja que l’estil de Rodoreda, amb molts personatges i una narrativa força lírica no agrada a tothom. En aquest cas, a més, es tracta d’un narrador que és un jardiner i d’una obra que porta per títol la paraula “jardí”, així que tota la novel·la està farcida de noms de plantes que pot fer feixuga la lectura. De tota manera, la poesia impregnada en cada paraula de l’obra, la simbologia i l’anàlisi sentimental dels personatges fan que el lector s’endinsi fàcilment en la història.

Jardí vora el mar, tal com assenyala el postfaci de Roser Porta de l’edició que he llegit, és una novel·la que ha passat desapercebuda i que ha quedat a l’ombra de Mirall trencat i La plaça del Diamant, tot i ser una gran novel·la.

De nou, Rodoreda no falla.

Coneixem una mica més l'autora? 

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) és l'escriptora més llegida i més traduïda de la literatura catalana. Entre la seva obra destaca Aloma (1938), La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966) i Mirall trencat (1974).

"I es veu que plorava tota la sal del seu cos."

Txell.Cat 

(amb comentaris d'en Dídac)

Homenatge a Montserrat Abelló

"Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades"

Ahir va ens va deixar Montserrat Abelló i Soler, una gran poeta i traductora catalana que optava per la senzillesa i la força de la paraula en si mateixa.

Vaig saber de la seva existència en el XX Seminari de Traducció de Vilanova i la Geltrú, on Francesc Parcerisas va entrevistar-la juntament amb Feliu Formosa (un altre dels grans). En aquell moment em va captivar. Vaig veure una dona gran, amb el cap ben serè i que no havia sigut capaç de deixar d'escriure ni de traduir malgrat el pes dels anys. En aquest seminari Montserrat Abelló va afirmar: “A mi m’encanta traduir. No he de buscar les solucions, em vénen soles”, i això em va fer reflexionar si arribarà un dia que a mi també m’arribaran soles les solucions.

Abelló va traduir grans poetes del segle XX com Sylvia Plath o Anne Sexton, i les va donar a conèixer a Catalunya. Deia que l'havien fet ser feminista a la força i que "el meu feminisme només ha estat promocionar les dones que són bones. No pel fet que siguin dones, sinó perquè són bones."
Com a poeta, ha escrit nombrosos reculls de poesia entre els que destaquen Vida diària (1963), Paraules no dites (1981) o Antologia Poemes d'Amor (2010).

Enguany se li va retre un homenatge sense pensar que seria l'última oportunitat de fer-ho. Va ser la poeta d'Honor de la Institució de les Lletres Catalanes del Dia Mundial de la Poesia i va escriure un poema inèdit per la ocasió.

Tan sols la paraula nua

la teva, mai la d’un altre,

la que reflecteix  una vida

dins d’una solitud

curulla de promeses,

on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes

la foscor claror es torna

i els sols variants i múltiples

cauen damunt cada mot,

el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi

tan precís que

s’allarga en el contingut

de cada  paraula clara.

Com  ho és la poesia

Se n'ha anat una dona enamorada del català, de la poesia i de les paraules. De la seva sonoritat i de la seva forma. Se n'ha anat un somriure preciós.

T'he estimat

amb massa

paraules.

Voldria

poder tornar

a estimar-te

amb una

sola paraula.

Altres enllaços molt recomanables
Montserrat Abelló a (S)avis
En aquest programa del 33, Sílvia Cóppulo conversa amb Montserrat Abelló.
Conversa entre Montserrat Abelló i Joana Raspall
15 minuts plens de saviesa, de tendresa, de lucidesa i, és clar... de poesia!
Ens ha deixat Montserrat Abelló, article de Laura Borràs de la ILC
Enllà del viure concís, article de Xavier Montoliu de la ILC

Escric el teu nom

i et sé tan a prop

que, en tancar els ulls,

és com si et toqués

amb la punta dels dits.

Et duc en cada

paraula que dic,

en tot el que penso.

Adéu, Montserrat Abelló

Sonata d'Isabel - Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés és un poeta que m'encanta. És senzill, directe i colpidor.

Ahir vaig anar al concert d'un cantautor valencià, Pau Alabajos, que té una cançó preciosa que parteix d'un dels versos de Sonata d'Isabel.

Us deixo aquí la lletra del poema, un enllaç a la lectura musicada del poema pel mateix Pau Alabajos i a la cançó que pren per títol un dels versos d'aquest poema.

Tal com en Pau va dir ahir, és un dels poemes d'amor en català més bonics que s'han escrit mai. Estellés el va escriure per a la seva dona, Isabel.

Sonata d'Isabel

He aixecat, mentre escrivia, el cap

i amb ulls cansats de la cal·ligrafia

he vist enllà, amunt d'una tauleta

que hi ha al racó del nostre menjador,

entre papers i llibres que m'estime,

com un ocell de ritme popular,

com un gresol, una fotografia

de fa mil anys o de fa quatre dies:

tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,

i més enllà les Sitges del meu poble.

La veig sovint i et recorde moltíssim,

el cos esvelt, com un cànter de Nàquera

i un breu ocell de tristesa als teus ulls.

M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia

entre papers i fortuïtes síl·labes.

Com qui, a la nit, intenta orientar-se

amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire

aquell instant de l'any 48.

Tu vares fer que cregués altre cop

i m'has donat la teua companyia,

el teu discret silenci, el teu ajut.

Aquesta nit t'he mirat novament.

Et tinc i et veig com et veié el meu cor

el dia aquell de la fotografia.

Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.

amb claredats i explosions de mar,

per un amor que se'ns enduu plegats.

En aquest gran silenci de la casa

jo et vull deixar, amant, amats per sempre,

un ram convuls de síl·labes de vidre.

Al dematí potser et floriran

entre les mans de timidesa invicta,

i volaran des d'ell brisa i colomes.

Creix el mural de calç i de coets,

Secret amor, estendard lluminós,

barres de sang sobre un blanc intocable,

aquest amor salvatge d'un país

que havem creuat, estimant-nos moltíssim,

des d'Alacant a Castelló, amb els ulls

plens d'una llum, una gota de llum.

Dic el teu nom en aquest punt mateix.

Dic Isabel i canten els canyars

i pels carrers diversos de València

passen amants que es besen a la boca,

amb molt d'amor presos per la cintura,

atarantats d'una olor de gesmils.

Dic el teu nom i amb casta reverència

el posaré en un pitxer amb aigua.

Dic Isabel i seguesc el camí.

Pau Alabajos llegeix el poema en l'espectacle Mural del País Valencià: Sonata d'Isabel - Pau Alabajos

Síl·labes de vidre - Pau Alabajos, la cançó que sorgeix d'un vers d'aquest poema.

Txell.Cat