La meva planta de taronja llima - José Mauro de Vasconcelos

Títol: La meva planta de taronja llima
Autor: José Mauro de Vasconcelos
Llengua original: portuguès
Traducció: Carles Sans
Editorial: Libros del Asteroide
Any: 1968, traducció al català del 2014
 

"Al pit em va esclatar una ferida enorme.

- Et juro que te'l compraré. Encara que hagi de matar i robar...

Per dins no era el meu ocelles el que deia allò. Devia ser el cor.

Només podia ser això. Per què no li agrado al nen Jesús? Si fins i tot li agraden l'ase i el bou del pessebre. Però jo no. Es venjava de mi perquè era el fillol del dimoni. Es venjava de mi negant-se a donar-li regals al meu germà, però en Luís no s'ho mereixia, perquè era un àngel. Cap angelet del cel podia ser millor que ell... Llavors les llàgrimes em van sortir covardament.

- Zezé, estàs plorant...

- Ja em passarà. Jo no sóc un rei com tu. Només sóc una cosa que no serveix per a res. Un nen molt dolent, molt i molt dolent... només això."

 
En Zezé és un nen brasiler de cinc anys que creix en el si d'una família molt nombrosa i molt pobra. A través de la seva narració, coneixem la seva història i la de la seva família, en què els germans més grans han de créixer abans d'hora per tenir cura dels més petits. També en Zezé, amb només cinc anys, s'encarrega d'en Luís per distreure'l, estimar-lo i procurar que les preocupacions per la falta de recursos i de feina no li arribin i li estronquin la infància.
En Zezé és un nen amb una intel·ligència i una imaginació desbordant que el fan parlar amb els arbres (el seu estimat Minguinho, el seu arbret de taronja llima) i els animals, aprendre paraules difícils precoçment i inventar-se els millors jocs sense tenir joguines, però no deixa de ser un nen de només 5 anys. I sovint fa trapelleries que porten de corcoll els seus pares, germans i germanes grans, que el renyen, el peguen i li repeteixen per activa i per passiva que és dolent i que té un dimoniet dins. I l'hi repeteixen tantes vegades que ell mateix se n'acaba convencent, que ell és dolent, que Déu no l'estima i que per això les coses no li van gaire bé.
 
La història d'en Zezé i dels seus germans està basada en els records del mateix autor, i creieu-me que és dura, trista i molt conmovedora. A la dedicatòria inicial de l’autor hi apareixen alguns dels personatges de la novel·la: la Glória, en Luís i en Manuel Valadares.
En Zezé és un nen entranyable i la manera com t'explica la seva història traspua la innocència dels nens i una tristesa que se t'instal·la al pit a mesura que vas llegint. En Zezé era ben viu al meu cap mentre l'acompanyava a escola, a l'hora de fer alguna malifeta, però també quan s'inventava els millors jocs per al seu germanet, quan sortia a enllustrar sabates per guanyar uns calerons i poder fer una sorpresa al seu pare o quan es convertia en l'ase dels cops de casa, un blanc fàcil que rebia la ràbia i la impotència de saber-se pobre i desgraciat.
I malgrat tot, en Zezé va fent, s’aferra a la vida i no deixa de preguntar-se per què el nen Jesús no l'estima. En Zezé descobreix el significat de la tendresa i l'amistat amb en Portuga, un senyor ric que té el cotxe més bonic del poble, i amb en Minguinho, el seu arbret. Amb ells comparteix confidències, preocupacions i reflexions, i sembla que hi troba la comprensió i l’amor que qualsevol nen de 5 anys hauria de tenir.
 
La innocència infantil que cobreix tot el llibre accentua la sensació d'impotència i tristesa davant d'una vida dura i injusta. L’escena del dia de Nadal o dels dies que va a escola descalç, amb les sabates a la mà per no gastar-les i posar-se-les a l’últim moment són contundents. I tota aquesta bola que va niant a la gola i al pit acaba esclatant al final, en uns tres capítols finals devastadors, en què no vaig poder aguantar-me les llàgrimes. Ara escrivint aquesta ressenya, hi penso i se'm neguen els ulls 🥺.
 

"Una barreja de tot se'm va crear a l'ànima. Era odi, revolta i tristesa. Sense poder contenir-me, vaig exclamar:

- Que dolent que és tenir un pare pobre!

Vaig desviar els ulls de les vambes a uns esclops que hi havia quiets davant meu. El Papa estava dret mirant-nos. Tenia els ulls enormes de tristor. Semblava que li haguessin crescut tant, però tant, que omplien tota la pantalla del cinema Bangu. Tenia una pena tan dolorosa als ulls que si hagués volgut plorar no hauria pogut."

 
La meva planta de taronja llima m'ha agradat molt, m'ha commogut com feia temps que no em commovia un llibre. Cada cop que torno a pensar en en Zezé em venen al cap tots els Zezés que existeixen, nenes i nens petits que s'han de fer grans abans d'hora perquè la vida no els ha sabut tractar millor. I voldria abraçar-los i dir-los que, a vegades, la vida és injusta i dura, però que no és culpa seva, encara no han tingut temps de fer-la malbé. 
 
En Zezé m'ha fet pensat en la Gaia, de L'aigua del llac no és mai dolça de Giulia Caminito; un altre país, una altra edat i una altra dècada, però una història molt similar.
 

"La Dindinha un cop va dir que l'alegria és un «sol brillant dins del cor». I que el sol ho il·luminava tot de felicitat. Si era veritat, el meu sol dins del pit ho embellia tot..."

 

Coneixem una mica més l’autor?

Foto extreta de librosdelasteroide.com

José Mauro de Vasconcelos (1920 - 1984) va ser un novel·lista brasiler. Fill d’una família molt pobra, va traslladar-se a viure amb uns parents quan era un nen. Va començar a estudiar Medicina, però ho va deixar i va exercir nombrosos oficis i ben diversos: entrenador de boxejadors, jornaler, pescador o cambrer. La seva obra es caracteritza pel respecte a la natura i una mirada compassiva cap als més desafavorits. Entre les seves obres destaquen Rosinha, minha canoa (1962) i, sobretot, La meva planta de taronja llima (1968).

Txell.Cat

L'arròs de la tieta Palma - Francisco Azevedo

Títol: L'arròs de la tieta Palma
Autor: Francisco Azevedo
Llengua original: portuguès

Traductora: Maria Dolors Ventós

Any: 2008 original. 2013 traducció al català

Editorial: Columna

"Ben aviat vaig descobrir que el que jo desitjava més en la vida era el poder. El poder d'estar sempre amb les persones que m'estimo, el poder de caminar despreocupadament pel carrer, d'apreciar els escenaris, els paisatges, els animals, la gent que passa. El poder d'agafar un altre camí perquè en aquella direcció un espai verd em desperta la curiositat. El poder de treballar en allò que em dóna alegria. el poder de ser amo del meu temps i fer el que em vingui de gust sense haver de jubilar-me. El poder d'estar sempre disponible per als que tinc a prop i em necessiten. El poder de sentir la seguretat que em fan una abraçada per afecte i no per interès. El poder de ser jo i d'envellir amb salut. Déu meu! Com ambiciono tenir tot aquest poder!"

Aquesta és una ressenya molt especial; és la tercera ressenya que trobareu en aquest blog de la mateixa novel·la. A principis de març de 2014 la meva àvia el va llegir en castellà i en va fer un comentari aquí, i també la meva germana uns dies més tard, en aquesta ocasió llegit en català. Per afegir-hi algun component emocional més, he llegit l’exemplar de la meva germana, que té una dedicatòria de la meva mare de Sant Jordi 2013, així que ja ho veieu, un llibre molt especial.

L’arròs de la tieta Palma de Francisco Azevedo és la història d’una família al llarg de més de 100 anys, una família que es decanta per la senzillesa, la generositat, l’amor i el perdó, però que també passa per moments de distanciament. Una família gran i que creix, talment com la nostra, que som una bona colla. Així que, com deia la meva germana, és normal que llegint-la ens hi veiem reflectits d’alguna manera.

"Au, fes-me una abraçada. [...] Durant una estona, ens quedem sumats en aquesta matemàtica tan estranya en què 1 + 1 = 1."

La història ens l’explica l’Antonio, el fill gran d’un matrimoni portuguès que emigra a Brasil amb la tieta Palma, quan ja és gran i es disposa a reunir tota la família. Mentre és a la cuina, va recapitulant i explicant-nos tota la seva vida des del casament dels seus pares, abans que ell naixés, la seva infància amb els seus pares, la seva tieta i els altres germans, l’edat adulta... tota una vida. És una mena de monòleg, un fil de pensaments que es va interrompent per escenes del passat, però en un estil col·loquial, àgil i proper.

"Hi ha dues menes de persones al món: els que es queixen i els que donen les gràcies."

 

L’arròs de la tieta Palma és una història tendra sobre la família, la generositat i el saber perdonar, sobre allò que ens uneix i que no necessàriament són els vincles de sang. Potser m'hi ha faltat un punt perquè m'acabés d'encantar, però crec que és una lectura amable i de bon llegir.

Llegir-la m’ha fet pensar en la meva família i m’he sabut afortunada. “La família és un plat difícil de preparar”, però també “és un plat que, quan s’acaba, no es torna a repetir mai més”. Gaudiu-la tant com pugueu.

"Les paraules fan por, espanten. Totes. La paraula més inofensiva, de sobte, causa un estrall. Una combinació equivocada, un to desafortunat, una coma precipitada o omesa poden significar un desastre. Les paraules fereixen, marquen. Les paraules maten. Les paraules s'haurien de guardar al fons dels calaixos, a la part de dalt dels armaris. Fora de l'abast de les criatures. I dels adults. Les paraules són una arma. S'ha de tenir llicència per utilitzar-les."

 

Amb aquesta lectura supero la premissa de llegir un llibre on hi aparegui menjar (Lletres i gastronomia) del repte de lectura que organitzen les Biblioteques de Mataró: Una Mataró de Llibres.

"...només provem d'entendre les coses dolentes. Les coses bones, ens limitem a viure-les, sense misteris. Si tenim bona salut, si fem un bon negoci, si és un bon fill, ens pensem que és perquè ha de ser així i punt. Els perquès els deixem per a les coses que ens desagraden, que ens disgusten -qüestionaris inacabables."

Coneixem una mica més l'autor? 
Francisco Azevedo (Rio de Janeiro, 1951) és advocat, diplomàtic, escriptor, publicista, autor de teatre i poeta. L'arròs de la tieta Palma és un llibre que s'ha venut durant molts anys a Brasil i és la seva primera novel·la.

Txell.Cat