Títol: Metafísica dels tubs
Autora: Amélie Nothomb
Llengua original: frances
Traducció: Antoni Dalmau
Editorial: Columna Editorial
Any: 2000
"Caminar era d’una utilitat innegable. Permetia avançar tot veient el paisatge molt millor que no pas de quatre grapes. I qui diu caminar diu córrer: córrer era aquella troballa fabulosa que feia possibles totes les evasions. [...] Parlar, en canvi, plantejava un problema de protocol: quina paraula triar com a primera? Jo hauria elegit sens dubte un terme tan necessari com “bombó” o “pipí”, o bé tan bonic com “nyam” o “patxoc”, però m’adonava que hauria ferit algunes sensibilitats. Els pares són una espècie susceptible: cal servir-los aquells grans clàssics que els donen la sensació de la seva importància."
Llegint Metafísica dels tubs he navegat entre la perplexitat i la hilaritat. Quina anada d'olla, però que ben escrita (i traduïda) que està.
El meu debut amb Amélie Nothomb ha sigut aquesta novel·la breu que hem comentat amb les amigues. A Metafísica dels tubs Nothomb dona veu a un nadó (amb molts trets autobiogràfics) des del naixement fins als 3 anys, i ho fa magistralment. La veu narrativa no és infantil, però sí que és la veu de la descoberta i l’observació, encara lliure de judicis externs. Hi ha alguns fragments força filosòfics que, sens dubte, no atribuiríem a un nadó, però formen part del joc que ens proposa Nothomb.
"Fa molt temps que existeix una immensa secta d’imbècils que oposen sensualitat i intel·ligència. És un cercle viciós: es priven dels plaers per enaltir les seves capacitats intel·lectuals, cosa que té com a resultat el seu empobriment. [...] Trobem fent a la societat que es vanagloria ben alt i ben fort d’haver-se privat de tal o tal altra delícia des de fa vint-i-cinc anys. Trobem també alguns magnífics idiotes que fan ostentació de no escoltar mai música, de no obrir mai cap llibre o de no anar mai al cinema. També hi ha aquells que esperen suscitar l’admiració per la seva castedat absoluta. Ja està bé que se’n sentin vanitosos: és l’única satisfacció que tindran a la vida."
L'inici és espectacular i és impossible que us deixi indiferents. Nothomb compara el nadó amb un tub que no fa res, però que és Déu i per això tothom li presta totes les atencions possibles. És un símil brillant, que ens ha fet molts gràcia a totes, perquè realment els bebès en les primeres setmanes de vida no fan massa més que menjar, defecar i dormir… però alhora tothom es desviu per ells.
Arriba un moment que el tub decideix deixar enrere l'apatia, té ganes de veure-hi més enllà de l'esquerda del sostre. Comencen els plors, les interaccions amb els germans, les primeres paraules, les preguntes…
De fet, la metafísica és la branca de la filosofia que estudia allò que va més enllà de la física i d’allò empíric, com Déu, l’existència o el temps. I tot això és el que trobem a Metafísica dels tubs, una nena que encara no entén el pas del temps, que aprèn què és la mort i la vida, que es descobreix els braços…
"Els ulls dels éssers vivents posseeixen la propietat més sorprenent de totes: la mirada. No hi ha res de tan singular. No es diu pas de les orelles de les criatures que tenen una “orellada”, ni del seu nas que té una “olorada” o una “ensumada”. [...] Quina és la diferència entre els ulls que tenen mirada i els ulls que no en tenen cap? Aquesta diferència té un nom: és la vida. La vida comença allí on comença la mirada."
Nothomb, que va viure part de la infància al Japó, on el seu pare treballava de diplomàtic, situa en aquest escenari els primers anys del seu alter ego. L'autora reflecteix la barreja de cultures nipona i europea en la vida de la protagonista, l'impacte de la religió cristiana i les tradicions japoneses. Aquesta barreja la veiem especialment en la relació que la protagonista té amb la seva mainadera Nishio-san, qui li demostra un amor incondicional.
M'ho he passat molt bé amb Metafísica dels tubs, però la novel·la, a banda de fer-nos riure, també té moments foscos i cínics, plantejats amb una ploma molt fina.
Cal que supereu el xoc inicial, però després us ho passareu d’allò més bé!
"Decididament, tenir tres anys no aportava res de bo. Els nipons feien bé de situar en aquesta edat el final de l’estat diví. Alguna cosa -ja!- s’havia perdut, la més preciosa de totes, i ja no es recuperaria: una forma de confiança en la perennitat benèvola del món."
Txell.Cat