Títol: Del final de la soledat
Autor: Benedict Wells
Llengua original: alemany
Traducció: Ramon Farrés
Editorial: Les Hores
Any: 2016 original, 2017 en català
"La vida no és una operació que suma zero. No ens deu res, i les coses succeeixen com succeeixen. De vegades merescudament, de manera que tot pren sentit, de vegades tan immerescudament que ens fa dubtar de tot."
Del final de la soledat de Benedict Wells és una novel·la intimista que narra la vida de tres germans des de la perspectiva d'en Jules, el més petit. En Marty, la Liz i en Jules viuen una infància força normal i feliç: tenen uns pares sans que s'estimen, passen els estius a França amb l'àvia, juguen i riuen. Malauradament, un accident de cotxe els deixa orfes i capgira del tot les seves vides.
Tots tres passen de tenir una vida idíl·lica a viure en un internat, separats per l'edat i pel dol.
Wells construeix tots els personatges lentament i amb molta cura, i retrata, a través dels tres germans, maneres diferents d'enfrontar-se a la pèrdua i al dol. En Marty s’aïlla del món i de les emocions, com si es recobrís d'una pell ben gruixuda per fer-se immune al dolor i mantenint una certa distància i fredor envers la vida. Se centra en els estudis i en tenir una vida professional exitosa, i se'n surt, tot i que amb molts rituals i obsessions que l'acompanyen sempre. La Liz es deixa portar per l'hedonisme, la festa, l'abús de substàncies i l'experimentació al màxim. En Jules s'amaga en un món fantasiós i viu instal·lat en la malenconia, la tristesa i la soledat. Se sent abandonat pels germans i és incapaç d'oblidar el passat i de preguntar-se com hauria estat la seva vida si…
En Jules és el narrador de la història i no hi he acabat de connectar. He tingut la sensació que responsabilitzava massa els germans i amics de la seva tristesa i soledat en una visió molt egoista i esbiaixada, sense adonar-se que també ells vivien la seva tristesa i la seva soledat. M'ha semblat que era una perspectiva força injusta i còmoda, accentuada per una falta de comunicació entre germans i amics. Els problemes de comunicació provoquen malentesos, els malentesos ens aïllen dels altres, l'aïllament ens fa sentir sols per més gent que tinguem al voltant.
"L’Alva va assentir i em va mirar als ulls una estona llarga, insòlitament llarga, i mai no oblidaré com d’aquesta manera vam poder donar una ullada al món interior de l’altre. Durant un breu instant vaig veure el dolor que s’amagava darrere les seves paraules i els seus gestos, i al seu torn ella va intuir què guardava jo molt endins de mi mateix. Però no vam anar més enllà. Ens vam quedar aturats cadascun al llindar de l’altre i no ens vam fer preguntes."
Del final de la soledat parla de la pèrdua en un sentit molt ampli: de la pèrdua dels pares, però també de la pèrdua simbòlica dels germans, de la pèrdua de les amistats, dels distanciaments, de la pèrdua de la vida que no hem viscut, de l'amor i el dolor. El grup Manel diu que “la vida que ens hem perdut, simplement, no existeix”, així que val la pena fer-s'hi mal?
El final de la soledat el trobem quan ens deixem ajudar, quan acceptem que els altres també s’han pogut sentir sols, quan respectem la tristesa i la felicitat dels qui ens acompanyen. Bàsicament, quan comencem a acceptar.
I ara, el moment de l'opinió impopular. Més d'una vegada he tingut la sensació que buscava la llàgrima fàcil i, salvant les distàncies (força grans), m'ha recordat A little life de Hanya Yanagihara. En aquest cas, el cúmul de desgràcies no es concentren en una única persona, sinó que es reparteixen entre els personatges principals, però m'ha semblat que era estirar massa la goma del drama per poder seguir fent la croqueta en la tristor.
No puc dir que m'hagi entusiasmat. He anat llegint i tenia ganes de saber com avançava la vida dels tres germans, però no m'ha emocionat i, un cop acabada la lectura, m'ha deixat força indiferent i freda.
"El somriure apareix de sobte, i és tan desarmant i bonic, que durant una estona deixo de preocupar-me per ell."
