Autor: Colson Whitehead
Hi ha
pel·lícules i sèries que no puc mirar a la nit perquè després tinc malsons i,
amb Els nois de la Nickel de Colson Whitehead, he descobert que amb
alguns llibres també puc tenir malsons.
Aquesta ha estat
la tercera lectura del Black History July d’enguany, una novel·la que retrata
uns fets reals, tan ben documentada que fa feredat.
Situada als anys
60, Els nois de la Nickel explica la història de l’Elwood Curtis, un jove
afroamericà que, per un error, acaba internat al reformatori de Florida per a
nois, la Nickel. L’Escola Nickel està inspirada en un reformatori real que va
existir, la Dozier School for Boys, i on durant molts anys van explotar,
maltractar, violar i, fins i tot, assassinar nens i joves. Nens i joves que
eren orfes, que l’Estat no sabia on enviar, que havien estat condemnats per
algun delicte que havien comès (o no) acabaven a la Dozier i intentar-ne
escapar no era una opció. L’escola tenia lloc per a joves blancs i negres, en
instal·lacions separades, però el tracte que rebien uns i altres era
considerablement diferent.
L’autor va descobrir
l’existència d’aquesta escola el 2014 a través d’un reportatge periodístic en
què es parlava del descobriment d’un cementiri clandestí al costat del
cementiri oficial de l’escola, on van trobar nombrosos cossos de nens i joves que
l’escola havia denunciat com a fugitius. Colson, al final del llibre, també
menciona una pàgina web on els supervivents de l’escola narren les seves
experiències. A la novel·la hi ha referències a alguns d’aquests testimonis i
jo, personalment, acabada la lectura vaig llegir per sobre el reportatge i
alguns dels testimonis, i són estremidors.
Tornant a la novel·la, l’Elwood és un noi que viu amb
la seva àvia, la Harriet, després que els seus pares desapareguin de matinada.
És un noi molt madur per la seva edat, treballador, intel·ligent i idealista.
Escolta i llegeix Martin Luther King i somnia amb la fi de la segregació
racial. Un dia, fent autoestop per anar a un institut que l’acostarà al somni d’anar
a la universitat, puja en un cotxe robat, fet pel quan és jutjat i condemnat a
entrar a la Nickel.
Allà coneix
altres joves negres però sobretot fa amistat amb en Turner, un noi discret,
menys idealista, que gairebé sembla que ja ha tirat la tovallola i ha acceptat
que a la Nickel l’únic que es pot fer es sobreviure-hi i intentar passar
desapercebut.
El final és
aclaparador, per mi un dels millors finals que he llegit darrerament (i no diré
res més). Quan vaig tancar el llibre, tenia un nus l’estómac i els budells girats,
però vaig tornar a llegir el pròleg, que narra el descobriment de les tombes
pel grup d’arqueòlegs, per tenir la sensació que encara hi ha una mica d’humanitat
en la humanitat.
El llibre està
dividit en tres parts. La primera part serveix per presentar l’Elwood i el
context en què viu abans d’entrar a la Nickel. La segona part se centra en la
seva estada a la Nickel. A la tercera part es parla del “després” de la Nickel,
però retornant en alguns moments al passat.
La lectura és
àgil i, en alguns moments, trepidant. És com aquelles pel·lícules que veus a
venir que passarà alguna cosa terrible i, tanmateix, no pots deixar de mirar. Sense
ser escabrosa, Whitehead aconsegueix ficcionar i traslladar als lectors l’horror
real de la Dozier School sense que sigui macabre.
Quan agafes Els
nois de la Nickel ja saps què t’hi trobaràs, saps que la lectura et causarà horror,
indignació, tristesa i impotència. Malauradament, segueix sent una història de
rabiosa actualitat i així serà mentre el racisme policial, la violència racial,
l’abús d’autoritat i la indiferència social segueixin existint.
"A l'hospital, l'Elwood es preguntava si la bestialitat de la pallissa es devia potser a haver demanat classes més difícils: «Que n'aprengui, aquest negre presumptuós». Ara treballava en una nova teoria: no hi havia cap sistema definit que guiés la brutalitat de la Nickel, tan sols un rancor indiscriminat que no tenia res a veure amb les persones."
Altres entrades del mateix autor:
Coneixem una mica més l'autor?
Colson Whitehead (1969) és escriptor i professor universitari. És autor de diverses obres de ficció i assaig, però el seu primer gran èxit editorial va ser El ferrocarril subterrani, amb què va guanyar el Premi Pulitzer d'obres de ficció 2017 i el National Book Award 2016. La publicació el 2020 d'Els nois de la Nickel també li va valdre un Premi Pulitzer, fet que el va convertit en el primer escriptor en rebre dos Pulitzer per obres consecutives. Txell.Cat
Estic molt d'acord amb tot el que dius en aquesta ressenya, quina història! He llegit moltes opinions que diuen que no és com el ferrocarril, que s'esperaven més. D'aquesta manera, un gran llibre penalitza el següent, que mirant de ser objectiu, penso que és igual de bo que el primer, però si esperes una reedició, no la trobes. És una altra història, amb uns altres escenaris i uns altres personatges. Una mateixa problemàtica, això sí, que passen els anys i no superem. És més, penso que aquest llibre mereixeria una relectura d'aquí uns anys per fer-li la justícia que potser no li acabem de fer ara. Tot i ja conèixer el final, aquest final que destaques i que se t'emporta un bocí de tu mateixa, val la pena tornar-lo a llegir per trobar-hi tots els matissos que segur se'ns han escapat.
ResponEliminaTotalment d'acord! Sovint ens passa això que comparem llibres del mateix autor, però en aquest cas no fa justícia comparar-los. Tots dos són molt bons, i molt diferents, malgrat abordar la mateixa problemàtica.
Elimina