divendres, 4 de setembre del 2020

Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció - Francesc Parcerisas

Títol: Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció
Autor: Francesc Parcerisas
Any: 2013
Editorial: Galàxia Gutenberg 

"Afirmar que la prostitució és l’ofici més antic del món deu ser una expressió habitual en moltes cultures. L’he sentida en diverses ocasions i en els contextos més dispars. I personalment m’agrada recórrer-hi per subratllar el meu interès per un altre ofici que, al meu parer i sense ganes d’arribar a comparances massa tèrboles, li hauria de disputar l’hegemonia de l’antiguitat: la traducció."
Vaig tenir la sort i l’honor de tenir grans traductors de professors a la Universitat Autònoma de Barcelona, entre els quals la Dolors Udina o en Francesc Parcerisas. Era inevitable que aquest assaig acabés arribant a les meves mans tard o d’hora. La veritat és que feia força temps que esperava a la nostra llibreria de casa i aquest mes d’agost li ha tocat el torn. Part de l’èxit d’una lectura rau en triar el llibre en el moment adequat o, per dir-ho d’una altra manera, el mateix llibre triat en un moment o en un altre pot convertir-se en un gaudi o en una tortura. Així que estic contenta d’haver fer esperar Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció fins aquest estiu. Era el seu moment!

Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció és un recull d’anècdotes i curiositats que tenen com a protagonista la traducció, que precisament acostuma a ser la gran oblidada del procés literari. 
M’ha agradat i l’he trobat interessant, però he de dir que el vaig agafar amb ganes, el tema m’interessava especialment i l’autor n'era un motiu més. Guardonat amb el IV Premi Internacional d’Assaig Joan Palau i Fabre, el jurat, segons s’indica a la contraportada, “va valorar [...] el seu caràcter a mig camí entre l’assaig memorialístic i l’especialitzat, fet des de l’experiència professional de l’autor com a traductor i professor i de la seva vivència com a home de cultura.”

Es tracta d’un assaig relativament breu (la meva edició té poc més de 200 pàgines) dividit en capítols que es poden llegir de forma independent, ja que cadascun aborda un tema diferent (dins del global de la traducció). L’obra respira la riquesa lèxica de Parcerisas per totes les pàgines, carregades amb imatges i, a vegades, amb certa ironia, i és que no podem oblidar que també és poeta. El domini de la llengua és brutal, però, alhora, integrat dins el fil narratiu com si t’ho estigués explicant ell de viva veu en una classe a la facultat.
Tampoc no us enganyaré, i si bé he marcat la majoria dels capítols a l’índex perquè els he trobat interessants, també n’hi ha hagut alguns (pocs, això sí) en què no he acabat d’entendre què ens volia transmetre l’autor en aquell cas.

No ho faig mai, però per si heu de fer una tria, dels 29 capítols que hi ha, aquest és el meu TOP 10 (sense ordenar):
  1. A manera d introducció, o l’ofici mes antic del món
  2. L’illa de Dejima, o la metàfora del traductor
  3. Paral·lelismes de l’horror, I. Yucatán, 1519
  4. ¿Una restitució?
  5. La disposició del text
  6. Amb Paul Muldoon a la cruïlla de Ballygawley
  7. Un mapamundi
  8. Els 50 principals
  9. La marca blanca
  10. Confessions d’un director literari
"Ho repeteixo: la traducció és la columna vertebral de la cultura humana: no hi ha un sol acte de la nostra vida que no estigui relacionat, d’una manera o d’una altra, amb la traducció. [...] Vivim en un món social, i l essència de la socialització son el contacte i la comunicació, els quals, per força, impliquen un cert grau de traducció. Processen i enviem informació i en rebem i en descodifiquem de manera constant."
El recomano a tots els traductors i traductores, ja que és una obra que posa en valor la feina que fem i que han fet els traductors al llarg de la història, però també permet conèixer algunes històries ben curioses de la traducció al llarg de la història. Crec que també pot ser una lectura interessant per als qui es dediquen al món editorial i literari.
"En la història literària també hi ha traduccions per sortir del pas i delicatessen que ens podem permetre tastar quan no anem tan apressats i tenim temps per rellegir, encuriosits, mandrosos i encisats, la mateixa frase dos o tres cops pel pur plaer d'acumular, a les papil·les intel·lectives, un bon record lector."

Coneixem una mica més l’autor?
Francesc Parcerisas (1944) és poeta, traductor, crític literari i professor d’universitat. Els seus primers llibres de poemes s'apleguen en el volum Triomf al present. Poemes 1956-1983. Altres llibres posteriors són L'edat d'or (1983), Focs d'octubre (1992), Natura morta amb nens (2000) i Dos dies més de sud (2006). També ha publicat llibres de crítica i un dietari La primavera a Pequín (2013).
Ha traduït nombrosos autors al català i al castellà, entre els quals destaquen J.R.R Tolkien, C. Pavese o A. Rimbaud.

"Sempre que ens trobem amb dues o més parts, la traducció esdevé la mitjancera. Com més allunyats són els interessos, les llengües, les tradicions, els objectius d’aquestes parts, més important i urgent és la tasca del traductor."
Txell.Cat

dimecres, 19 d’agost del 2020

Por - Stefan Zweig

Títol: Por
AutorStefan Zweig
Llengua original: alemany
Any: 1925 (original); 2018 (traducció al català)
Traductor: Joan Fontcuberta
EditorialQuaderns Crema
"En desvetllar-se-li aquest sentiment, sentí una dolorosa estrebada al pit, una sensació confusa, com si lamentés haver-se deixat escapar quelcom, una tensió gairebé física, com el seu cos no recordava haver-li'n fet experimentar mai cap semblant."

Por és la segona obra de Stefan Zweig que té una entrada al bloc, tot i que recordo haver-ne llegit alguna altra abans de començar a escriure ressenyes aquí (almenys Novel·la d'escacs i Carta d'una desconeguda). Zweig sempre aconsegueix plasmar i descriure els sentiments humans amb gran mestria i, en aquesta novel·la breu, tampoc no falla.

Com indica el títol, l'obra se centra en la por i il·lustra perfectament com aquest sentiment pot transformar-se en un temor irracional i com evoluciona cap a l'angoixa, limita la protagonista i la seva rutina fins a torbar-li l'enteniment. La por que sent la protagonista, Irene, arriba al lector a mesura que avança la lectura i Zweig aconsegueix que  el lector quedi enganxat a la història per posar fi a aquest patiment.
"La por, que com tot sentiment intens que experimentava es convertia en nerviosisme, la perseguia sense parar d'una estança a l'altra."
"La por, corrosiva com un àcid, havia descompost la seva vida i n'havia separat els elements. Tot d'una les coses tenien un altre pes, els valors s'havien invertit i les relacions s'havien embrollat."


La trama de Por és molt senzilla, però la gràcia rau en la manera de narrar-la de Zweig. 
Irene Wagner és una senyora benestant i acomodada de Viena, casada amb un advocat i mare de dos fills. Després de vuit anys de matrimoni i d'una activitat social plena d'actes, balls, teatre... se sent avorrida i decideix iniciar una aventura amb un pianista jove per posar una mica d'emoció a la seva vida. Tanmateix, un dia es troba amb una dona quan surt del pis del seu amant i Irene es veu obligada a cedir al xantatge de la dona. La novel·la explora els sentiments d'Irene des que és enxampada per la xantatgista, el temor que el seu marit descobreixi l'afer, la pressió social i la possibilitat de perdre tot el que té. 
No m'esperava el final, però m'ha agradat especialment i l'he trobat molt enginyós.

Zweig no decep mai, però és un d'aquells autors que vull dosificar perquè no s'acabin mai les lectures.

"Era allà, de peu dret, mirant bocabadada, alguna cosa bategava inquieta dintre seu i volia sortir. I tot d'una va saber que era la rialla empresonada allò que maldava per alliberar-se. Sortí disparada com el tap d'una ampolla de xampany i deixa anar petits trinats i refilets. La Irene reia i reia, avergonyida de vegades de la seva alegria folla pròpia d'una bacant, però a continuació hi tornava. Els seus nervis relaxats vibraven amb impulsos elèctrics, tots els seus sentits estaven desperts, excitats i receptius, per primera vegada des de feia dies tornava a menjar amb autèntica gana i begué com una morta de set."

Coneixem una mica més l'autor? 
Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) provenia d'una família jueva rica d'Àustria. Va estudiar filosofia i història de la literatura, i va ser un escriptor molt prolífic. Entre les seves obres, trobem novel·la, novel·les breus, poesia, dramatúrgia, assaig i traduccions.
Amb l'arribada al poder de Hitler, es va condemnar i prohibir l'obra de Zweig a Alemanya. Quan el feixisme es va escampar cap a Àustria, Zweig va marxar cap a Anglaterra. Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942 amb la seva dona perquè no podia suportar els horrors del seu país.
Entre les seves obres, destaquen Novel·la d'escacs, Carta d'una desconeguda i Maria Stuart.

"Sentia damunt seu el pes infinit del temps, i les hores, sense res amb què omplir-les, perdien també tot el sentit."

Altres entrades del mateix autor:

"Un lleuger somriure li aflorà als llavis i s'hi quedà. Romangué ajaguda amb els ulls clucs per assaborir més profundament tot això que era la seva vida i també la seva felicitat. Alguna cosa dintre seu encara li feia una mica de mal, però era un dolor ple de promeses, candent i alhora suau, com les ferides que cremen abans de cicatritzar-se per sempre."
Txell.Cat

dilluns, 10 d’agost del 2020

Aigua dolça - Akwaeke Emezi

Títol: 
Aigua dolça
AutoraAkwaeke Emezi
Llengua original: anglès
Traductor: Albert Torrescasana
EditorialEdicions del Periscopi
Any: 
2018 (original); 2020 (traducció al català)
"Els humans sovint resen i obliden el que pot fer la seva boca, obliden que les orelles escolten, que quan adreces els teus anhels als déus, s'ho poden prendre com una qüestió personal."

Aigua dolça ha estat la tercera i última lectura del Black History July d'aquest any i ha estat una lectura ben curiosa i interessant, ja que mai havia llegit res semblant.

La novel·la narra la història de l'Ada, una noia nigeriana que pateix disfunció de personalitat. La seva ment està poblada per la seva consciència, uns esperits ancestrals de la tradició igbo i la consciència del cristianisme, religió amb què és educada. Aquestes personalitats alternatives es van apoderant de la ment de l'Ada i narren la història de la vida de la protagonista des que és un fetus fins que es fa gran, passant per una joventut turbulenta, quan pateix una experiència sexual traumàtica. M'ha agradat especialment la imatge que Emezi dibuixa de la ment de l'Ada, com una cambra de marbre on habiten les personalitats que es van posant en primer pla per conduir el cos de l'Ada.
"Abans, quan hem dit que es va tornar boja, hem mentit. Sempre ha estat lúcida. Passava que estava contaminada per nosaltres, un paràsit diví i multicefàlic que li rugia dins la cambra de marbre de la seva ment."
Aquesta lectura i tota la tradició igbo que hi apareix és tan diferent de tot el que havia llegit abans, que al principi em va costar entrar en la lectura i vaig haver de rellegir els primers capítols de la novel·la (no només xoca el contingut, sinó també l'ús de la primera persona del plural en el narrador). Després, però, vaig endinsar-me en la història i, talment com si em trobés dins de la ment de l'Ada, vaig anar passant pàgines per la història de la seva vida. De nou, cap al final de la novel·la, em vaig desenganxar una mica de la història. Així que, per a mi, l'inici i el cos d'Aigua dolça són molt potents, però cap al final es desinfla.
Aquesta barreja del món occidental on viu la protagonista i els seus origens nigerians també arriba al lector en forma de paraules en igbo que apareixen de tant en tant durant la lectura.

Un dels aspectes més interessants d'Aigua dolça és que hi ha molta part autobiogràfica. Emezi escriu sobre el seu poble, la seva tradició, les seves pors i els seus traumes, així com la seva recerca de la personalitat com a dona negra immigrant als Estats Units i de gènere no-binari.

"Les coses no havien estat fàcils per a la Saachi. Mai no ho són quan ets una dona escollida. Només cal preguntar-ho a qualsevol altra mare a qui li hagi crescut un déu a dins abans d'escopir-lo al món salvatge. [...] La Saachi s'ofegava d'angoixa. Li martellejava el pit i se li inflava la gola; li feia tremolar les mans i llavors plorava i no podia respirar."

Aigua dolça és una novel·la fantàstica molt atrevida, inquietant i tendra alhora, escrita amb un estil elegant, punyent i trencador.


De nou, toca fer una menció especial a la feina de traducció d'Albert Torrescasana. Mentre llegia, m'imaginava com hauria estat si ens haguessin fet traduir un fragment d'aquesta obra en alguna classe de traducció de la carrera; estic molt segura que hauria patit i dubtat molt.


"L'única cosa que importava era que la feia riure i que irradiava tanta pau que l'Ada gairebé la podia veure a l'aire. [...] Era la primera vegada que besava una persona blanca i, per un moment, li va cridar l'atenció que l'Ewan no tingués llavis."

Coneixem una mica més l'autora?
Aigua dolça és la primera novel·la d'Akwaeke Emezi, nascuda a Nigèria el 1987 i d'origen igbo i tàmil. Emezi també es dedica al videoart. Ha rebut diversos premis amb relats i Aigua dolça també ha estat finalista en diversos certamens.

"L'estimava perquè la vaig veure créixer, perquè em feia ofrenes des que jo havia començat a despertar-me, alimentant-me amb el plec del colze i amb la pell de les cuixes. Deixeu-me que us digui ara que l'estimo perquè, en el moment de la seva devastació, el moment en què va perdre el senderi, aquella noia em va venir a buscar amb tanta impetuositat que va enfollir del tot, i l'estimava perquè, quan la vaig inundar, em va rebre amb els braços ben oberts i em va adoptar sense vacil·lar, desfeta i sanglotant, i em va absorbir amb fervor, fins al fons; no em va negar res.
L'estimava perquè m'havia donat un nom."

Txell.Cat

dimecres, 22 de juliol del 2020

El ferrocarril subterrani - Colson Whitehead

Títol: El ferrocarril subterrani
AutorColson Whitehead
Llengua original: anglès
Traductor: Albert Torrescasana
EditorialEdicions del Periscopi
Any: 2016 (original); 2017 (traducció al català)
"Van avançar a través de les plantes altes, amb un nus tan gran a l'estómac que no se'ls va acudir córrer fins que ja eren a mig camí. La velocitat els marejava. O més aviat la seva impossibilitat. La por els cridava encara que ningú no els reclamés. Faltaven unes sis hores perquè descobrissin que havien desaparegut i la patrulla en trigaria una o dues més a arribar al lloc on ells eren ara. Però la por ja els encalçava, com durant tots els dies que havien passat a la plantació, i anava al mateix pas que ells."

Aquesta ha estat la meva segona lectura del Black History July i la primera novel·la.
El ferrocarril subterrani és una novel·la d'esclavitud, però també d'aventures i amb un punt de fantasia, en què el lector acompanya la Cora en el seu periple cap a la llibertat.

La història parteix de l'Ajarry, una dona negra que és segrestada a l'Àfrica i venuda com a esclava als Estats Units amb els primers vaixells negrers. L'Ajarry acaba treballant i vivint a la plantació de cotó dels Randall, a Geòrgia, on té una filla, la Mabel. Tanmateix, la protagonista d'El ferrocarril subterrani és la Cora, la néta de l'Ajarry. Un dia en Caesar, un altre esclau de la plantació, li proposa fugir i la Cora acaba decidint marxar amb ell. Per fugir utilitzen una xarxa viària subterrània i imaginària que recorre diversos estats de sud a nord i mentre escapen d'en Ridgeway, un caçador d'esclaus.

El ferrocarril subterrani va existir, però no era realment un ferrocarril, sinó una xarxa de camins i cases segures que els abolicionistes utilitzaven per ajudar els esclaus a fugir cap als estats lliures del nord i el Canadà. Whitehead parteix d'aquesta metàfora i la narra com si realment es tractés de d'una xarxa ferroviària soterrada; agafa la base històrica i alguns fets reals que reflecteixen l'esclavisme de mitjans del segle XIX i els ficciona al llarg de diversos estats.

El ferrocarril subterrani és una novel·la emocionant i trepidant, en què el lector té la sensació d'estar fugint amb la Cora, d'haver de mirar enrere constantment i d'amagar-se fins a aconseguir la llibertat. És una novel·la que remou i que convida a la reflexió i al debat sobre els episodis de la fundació i la història dels Estats Units. Hi trobem violència gratuïta contra els negres, experimentació sobre la fertilitat, exposició en museus i cosificació: un bon còctel per pensar.

No podem oblidar la feina brillant d'Albert Torrescasana, una traducció espectacular!


"La Cora no sabia el significat de la paraula 'optimistes'. Aquella nit va preguntar a les altres noies si la coneixien. No n'hi havia cap que l'hagués sentida. Va deduir que volia dir 'pacients'."


Coneixem una mica més l'autor?
Colson Whitehead (1969) és escriptor i professor universitari. És autor de diverses obres de ficció i assaig, però el seu primer gran èxit editorial va ser El ferrocarril subterrani, amb què va guanyar el Premi Pulitzer d'obres de ficció 2017 i el National Book Award 2016. Aquest any 2020 ha publicat The Nickel Boys, obra que també ha estat guardonada amb el Premi Pulitzer.

Txell.Cat

dijous, 2 de juliol del 2020

Rosa Parks. Mi historia - Rosa Parks

Títol: Rosa Parks. Mi historia
AutoraRosa Parks
Llengua original: anglès
Traductora: Montserrat Asensio
EditorialPlataforma Editorial
Any: 1992 (original); 2019 (traducció al castellà)
"Cuando me negué a ceder mi asiento en el autobús de Montgomery, no tenía la menor idea de que ese pequeño acto contribuiriá a poner fin a las leyes de segregación en el sur. Lo único que sabía era que estaba cansada de que me maltrataran. Era una persona normal, tan válida como cualquier otra. A lo largo de mi vida, unas cuantas personas blancas me habían tratado como una persona normal, por lo que conocía la sensación. Había llegado el momento de que el resto de personas blancas me trataran de esa misma manera."

Tothom coneix la història de la dona que es va negar a cedir el seu seient en un autobús, contradient les lleis de segregació racial que imperaven en aquell moment. Tot i això, Rosa Parks va ser més que aquest episodi i va lluitar anys abans que això passés per l'equiparació dels drets civils de blancs i negres als Estats Units.
"La gente siempre dice que no cedí el asiento porque estaba cansada, pero no es cierto. No estaba cansada físicamente o, al menos, no más cansada de lo que solía estar al salir del trabajao. No era mayor, aunque hay quien cree que entonces era mayor. Tenía cuarenta y dos años. No, de lo único que estaba cansada era de rendirme."

El Black History Month és una celebració anual que dura un mes en què s'organitzen diversos esdeveniments per homenatjar la història de la comunitat negra. Aquesta celebració es fa durant el mes d'octubre al Regne Unit i febrer als Estats Units.
Hi ha una iniciativa de @trotalibros que he descobert a les xarxes socials relacionada amb aquesta i que s'anomena Black History July. Aquesta iniciativa convida a llegir només autors negres durant el mes de juliol i a donar-los visibilitat compartint aquelles lectures que ens hagin agradat més. Encara ens arriba molt poca literatura d'autors negres i tan de bo un dia no faci falta aturar-nos un mes per llegir-los exclusivament, però enguany he decidit sumar-me a aquesta proposta i aquesta ha estat la meva primera lectura.

"Al igual que millones de niños negros antes y después de mí, me pregunté si el agua "blanca" sabría distinta a la "de color". Quería saber si el agua "blanca" era blanca y si la "de color" salía de distintos colores. Tardé un tiempo en entender que el agua era absolutamente la misma. Eran del mismo color y sabían igual. La diferencia era quién podía beber de la una y de la otra."
Rosa Parks. Mi historia és una autobiografia molt interessant des del punt de vista històric, però força fluixa des del punt de vista literari. L'estil amb què està escrit resulta poc atraient i, sovint, és repetitiu.
Tanmateix, m'ha permès conèixer més a fons la vida d'una nena, noia i dona negra del segle XX als Estats Units.

Ja de petita, Parks es va mostrar un punt rebel contra les diferències entre ella i els nens blancs, i més endavant, va ser secretaria de la NAACP (National Association for the Advancement of Colored People). Abans de l'incident que la va posar en el punt de mira el 1955, Parks ja havia estat expulsada d'un autobús l'any 1943, el mateix any que s'havia intentat registrar per votar per primer cop i que li van denegar. Rosa Parks era una persona molt activa en la lluita de les llibertats i drets i amb la NAACP estaven preparant una acció judicial per portar la segregació racial als autobusos de Montgomery al Tribunal Suprem dels Estats Units, però estaven buscant una persona per fer l'acusació particular. Parks, inconscientment, es va convertir en aquesta persona i va ser la gota que va fer vessar el got de les injustícies i que va mobilitzar la comunitat negra amb el boicot als autobusos i diverses marxes pels drets civils.
Una altra cosa que he après d'aquesta autobiografia és que Rosa Parks coneixia Martin Luther King Jr. i hi tenia relació.

Una vida realment interessant i sacrificada per la causa, lluitava des del convenciment d'un món millor i amb una gran determinació.
"También recuerdo que hablamos de que teníamos que acostarnos vestidos para poder salir corriendo si era necesario, porque los del Klan venían a casa."

Coneixem una mica més l'autora?
Rosa Parks (nascuda Rosa McCauley) va néixer a Alabama el 1913 i va morir el 2005. Va ser una activista per l'equiparació dels drets civils de blancs i negres, que va lluitar al costat del seu marit, Raimond Parks, i d'altres personalitats com Martin Luther King Jr.

"Todas esas leyes contra la segregación se han aprobado y todo ese progreso es real. Sin embargo, aún hay muchas personas blancas cuyos corazones no han cambiado."
Encara queda camí per recórrer.

Txell.Cat

dissabte, 27 de juny del 2020

Soc feminista i no ho sabia - Ariadna Oltra

Títol: Soc feminista i no ho sabia
AutoraAriadna Oltra
EditorialRosa dels vents
Any: 2019
"Les nenes aprenem a estar alerta sempre, quan és fosc i tornem a casa. I seguim fent-ho quan som noies, i ho mantenim quan som dones. Fins a l'actualitat. Sempre mirant de reüll."
"Hi ha d'haver un reconeixement social del fet de tenir cura com a tasca imprescindible per assolir una societat avançada i donar-hi el valor que té perquè cap dona no hagi d'assumir el paper de cuidar els altres pel simple fet de ser dona."

Aquesta entrada probablement serà molt diferent de totes les que he publicat abans, bàsicament perquè Soc feminista i no ho sabia de l'Adriana Oltra m'ha fet reflexionar força i tinc moltes idees al cap que vull compartir, encara que només sigui amb mi mateixa. Jo també sóc feminista i tampoc no ho sabia o, més ben dit, no era un atribut que m'assignés quan algú em preguntava com era o què defensava. Ho donava per fet, però després d'aquesta lectura tinc molt clar que cal reivindicar-ho perquè encara queda molt camí per recórrer i perquè hi ha moltes maneres de ser feminista.

Em considero afortunada d'haver crescut i de viure en un entorn feminista, però no per això he deixat de viure moments amb actituds masclistes d'homes i dones que m'estimo i que, si els ho preguntessin, ens dirien que son feministes. No voldria que ningú s'ofengués o es molestés amb aquesta entrada, però si algú s'hi sent interpel·lat, potser és un moment per revisar-se en feminisme.
"Les dones manen a casa. A fora, és una altra cosa.Penso en les meves àvies. Però no només en elles. Penso també en el dia d'avui. Elles decidien quants quilos de patates, de cebes, quants talls de carn calien a la setmana per alimentar la canalla, quin dia es menjaria peix [...]. Elles controlaven si quedaven ous o no (una truita sempre era l'última opció per sopar). Elles portaven l'agenda de quan s'havia d'anar al metge i ho anotaven en un calendari gros, fent cercles al número del dia que tocava visita. Elles decidien quan calia canviar els llençols dels llits. Quanta estona havia d'estar la finestra oberta per ventilar la casa."
Soc feminista i no ho sabia no és cap teoria feminista ni cap obra alliçonadora, sinó un recull de reflexions de l'autora sobre el feminisme i el punt en què es trobem actualment escrit des del respecte. La majoria de reflexions són breus (una o dues pàgines) i passa bé. M'ha agradat perquè no és un llibre que no pretén sermonejar, sinó només exposar unes idees i uns fets i convidar a la reflexió. En el meu cas, objectiu assolit!

L'obra consta de tres parts. En la primera part, titulada "Ressignificant-me", Oltra exposa com ha arribat al punt on es troba actualment i fa un repàs de la seva vida des de la infància i va identificant comportaments i situacions masclistes assumides, algunes de les quals ens resulten sospitosament familiars. La segona part es titula "Ressignificant-nos" i aquí, l'autora amplia la perspectiva i parla de feminisme en la nostra societat. La tercera part és el contrapunt optimista al regust amarg que et deixa la crua realitat (que és que encara tenim feina per fer i que això ens implica a tots). Sota el títol "Soc optimista", Oltra parla del feminisme en el futur.
"Fins que vaig ser mare... i això va tenir un impacte en la feina. La maternitat com un agent precursor del que vindria. Que la gent et miri diferent, et pregunti si t'incorpores a jornada completa, un cop has acabat el permís de maternitat (pregunta que no es fa als homes que acaben de ser pares), i donin per fet que no pots rendir de la mateixa manera que abans, em va fer adonar de com les dones som percebudes per algunes persones -no totes- en el món laboral."

Aquesta lectura m'ha permès fixar-me en algunes actituds que jo mateixa perpetuava i tenia assumides i que ara tinc clar que vull canviar, així com alguns comentaris o l'ús d'algunes paraules que vull evitar. Sobretot, però, m'ha ajudat a decidir-me a ser més activa en la lluita per la igualtat entre dones i homes. Podem fer moltes coses en l'àmbit laboral, familiar, amb els amics..., però ens hi hem de posar. I posar-s'hi no implica anar a totes les manifestacions i passar als extrems; hi ha moltes maneres de militar en feminisme, com diu Oltra.
Tinc moltes ganes de llegir més sobre el tema i d'aquest recull ja n'he tret una llista de llibres que vull anar llegint, per anar fent camí.
"Reivindicar constantment és cansat. I el cansament que acumulem les dones per ser-ho, i que només les dones podem identificar perquè és un cansament lligar a les circumstàncies femenines, no desapareix amb una migdiada. M'ha costat entendre-ho, però és un cansament que surt de dins, de veure que ets dona i això et situa en inferioritat respecte als homes, perquè és un cansament que no té a veure amb res físic, sinó que és mental. Cansament de les idees masculines que han organitzat el món pensant en ells i no en elles."

"Hi ha factors socials, culturals i individuals que desencadenen violències a diferents nivells dins una parella, però en la base de tots hi ha la manera de socialitzar-nos. Com creixem. Com ens eduquen. Com ens informen. La construcció cultural que fa milers d'anys ens persegueix, també en això. Així s'explica la perspectiva de gènere que encara avui hi hagi dones assassinades per marits o ex i milers de maltractades per la parella."

Coneixem una mica més l'autora?
Ariadna Oltra (Barcelona, 1979) és periodista i presentadora de televisió. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació fins arribar a Televisió de Catalunya, on ha presentat diversos programes.



"Quantes mirades hem hagut d'aguantar les dones per ser dones sense voler-les. Que no em mirin més així! Si jo no ho vull, que no em mirin ulls que molesten i que em volen d'objecte."

Txell.Cat

dimarts, 23 de juny del 2020

L'integrista reticent - Mohsin Hamid

Títol: L'integrista reticent
AutorMohsin Hamid
Llengua original: anglès
Traductor: Carles Miró
EditorialEdicions del Periscopi
Any: 2015 (publicat en català)

"Se't nota molt de casa teva, saps? Aquesta impressió que fas de venir d'una família molt gran. És bonic, això. Et fa sentir arrelat."

De nou, després de llegir Stieg Larsson necessitava una lectura més introspectiva i pausada, i em va semblar que L'integrista reticent em donaria el que buscava. En un moment en què el racisme està a l'ordre del dia, vaig tenir la sensació que era el moment ideal per llegir-lo i em vaig adonar que he llegit molt pocs autors asiàtics (i encara menys de l'Àsia Central).

L'integrista reticent no és, en cap cas, una lectura pausada. Més aviat tot el contrari, és una novel·la trepidant i absorbent. I, de fet, m'ha sorprès especialment perquè no s'hi narra cap crim ni cap misteri, però tot el relat està envoltat per una aura misteriosa que t'atrapa des del començament i no pots deixar de llegir.

La novel·la m'ha semblat molt interessant per diversos motius. D'una banda, per la manera com està narrada: es tracta d'un monòleg i el lector té la sensació que el narrador i protagonista, en Changez, li està explicant tota la història directament a ell. D'altra banda, també em sembla molt captivador el fons de la novel·la, la crítica que s'hi amaga i el punt de vista que ens brinda l'autor, ja que realment ens permet posar-nos a un altre costat de la mateixa història que hem escoltat i llegit tantes vegades, i sentir-ho d'una altra manera.

I de què va? L'integrista reticent ens situa en un cafè de Lahore, a Pakistan, on el jove Changez explica la seva vida a un nord-americà, de qui ho desconeixem absolutament tot. Changez explica la seva joventut als Estats Units com a brillant estudiant de la Universitat de Princeton, com es converteix en la jove promesa d'una empresa de Nova York i la seva història d'amor amb l'Erika, una jove nord-americana benestant. Changez és la imatge del somni nord-americà d'abans dels atemptats de l'11S, però també és la imatge de la fractura entre Orient i Occident fruit d'aquests atemptats. Arran dels atemptats de l'11S, Changez veu com la vida que ha anat construint als Estats Units trontolla i com aflora el racisme, que el fa sentir-se estrany i estranger en una societat que s'havia sentit seva.
Com a lectora he sentit una empatia molt profunda amb el protagonista i m'he plantejat com de malament devien passar-ho els habitants d'origen oriental en països occidentals durant els mesos posteriors a l'11S, en què se'ls mirava de reüll per la barba que duien, el color de pell o l'idioma que parlaven. No dubto que moltes persones encara deuen patir racisme en una mirada, però em faig càrrec que en aquell moment devia ser especialment dur i que, probablement, molts van fer la reflexió que fa el protagonista d'aquesta novel·la.

I entre tot aquest terratrèmol d'identitat, l'enamorament i la relació de Changez i Erika encaixa perfectament, narrada amb molta tendresa i sinceritat.

He llegit diverses ressenyes d'aquesta obra i voldria compartir algunes paraules amb què l'han descrit perfectament: un terratrèmol literari, un acte de coratge, discretament furiosa, lúcida i pertorbadora, valenta.

Us recomano aquesta novel·la breu i us convido a reflexionar sobre el distanciament entre Orient i Occident que molts suscitem (potser inconscientment) amb una mirada al metro. Revisem-nos i canviem-nos les ulleres de veure el món.

"Ja sé que és dir una cosa evident, però vostè no hauria de pensar que els pakistanesos som tots uns terroristes en potència, igual com nosaltres no hauríem de pensar que els nord-americans són tots uns assassins infiltrats."

Coneixem una mica més l'autor? Mohsin Hamid (1971) és un escriptor pakistanès. La seva obra ha estat traduïda a més de trenta llengües de tot el món i gaudeix d'un reconegut èxit de crítica. Ha viscut entre Pakistan i els Estats Units i va estudiar a la Universitat de Princeton. L'integrista reticent (2007) va ser seleccionada com una de les millors novel·les de la dècada i de l'any per diversos mitjans.
La seva darrera novel·la és Com fer-se fastigosament ric a l'Àsia emergent (2013).

Txell.Cat

divendres, 19 de juny del 2020

La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina - Stieg Larsson

Títol: La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina (Millenium II)
AutorStieg Larsson
Llengua original: suec
Traductor: Albert Vilardell
EditorialColumna
Any: 2008 (edició en català)


Fa un parell de dies que vaig acabar de llegir La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina, la segona part de la trilogia Millennium de Stieg Larsson.

En comparació amb el primer volum, m'ha costat més entrar la història d'aquest llibre i durant la primera meitat he tingut la sensació que li sobraven moltes pàgines i que la història no acabava de fluir al ritme que jo esperava. Malgrat tot, he persistit en la lectura perquè els dos protagonistes, en Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, em resultaven interessants i volia saber com acabaria tot plegat.

A grans trets, en aquest cas els protagonistes es troben immersos en una investigació policial per assassinat i en una investigació periodística sobre el tràfic de blanques i la prostitució infantil. Ara bé, la trama es complica i s'entortolliga de manera exagerada, potser un pèl massa i tot.

No puc negar que les últimes pàgines de la novel·la són trepidants, d'aquelles que no pots deixar el llibre. I tampoc no puc negar que llegiré la última part per acabar de descobrir la història de la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist.


Coneixem una mica més l'autor?
Stieg Larsson (1954 - 2004) va ser un periodista i escriptor suec que es va fer famós pòstumament arran de la publicació de la trilogia Millennium. Larsson va morir d'un atac de cor inesperat tres mesos després de lliurar la tercera novel·la i no va poder veure com la seva obra es convertien en un fenomen a escala mundial.

Altres entrades del mateix autor


Txell.Cat