dijous, 7 de gener del 2016

La constelación del perro - Peter Heller


Títol:  La constelación del perro
Llengua original: anglès
Autor: Peter Heller
Traducció: Blanca Rodríguez i Marc Jiménez
Any: 2014


Acabo de llegir La constelación del perro, de Peter Heller.

M'havia cridat l'atenció perquè havia llegit a la crítica que era com La carretera però amb esperança.  I això em va seduir. De fet, no m’he decidit mai a llegir La carretera  (tot i que tinc el llibre a casa des de fa anys) perquè quan vaig veure la pel·lícula em va impressionar profundament que reflectís amb tanta cruesa i realitat fins a quin punt hi pot haver maldat en l'ésser humà. Algunes de les imatges de la pel·lícula encara em venen al cap de tant en tant i penso que malauradament, en una situació com la que es planteja, seríem capaços de fer tot el que s’hi mostra.

Però certament La constelación del perro, tot i ser també un llibre postapocalíptic, ofereix una visió més esperançadora.

El protagonista i narrador en primera persona, Big Hig, ha sobreviscut a una malaltia que pràcticament ha aniquilat l’espècie humana. Viu en el que queda d'un aeroport amb el seu gos fidel, Jasper, i el seu veí Bangley, un home violent i desconfiat. Surt regularment a volar amb la seva avioneta per reconèixer el «perímetre de seguretat» que han establert, però també intenta gaudir dels moments de llibertat que li donen el fet de volar, cultivar un petit hort i sortir amb el seu gos a pescar o a caçar. Big Hig és un home sensible, generós fins i tot amb els infectats no morts (sempre que pot dóna un cop de mà a una comunitat de veïns malalts), que contrasta amb la sang freda i la planificada organització per matar que mostra constantment el seu veí Bangley.

El llibre fa reflexionar sobre el sentit que pot tenir simplement “sobreviure” a una situació extrema, dia a dia, sense cap altre objectiu que mantenir-se viu i defensar-se, enfront l’opció d’afrontar la supervivència mirant més enllà, amb esperança, curiositat i generositat. Sense perdre allò que ens fa, en definitiva, més “humans” .

No és un llibre fàcil, ni pel tema ni per la manera com està escrit. Amb frases molt curtes, barrejant realitat i pensaments del protagonista, amb descripcions molt detallistes sobre un paisatge desconegut per nosaltres. Però que traspua optimisme i ens deixa un somriure esperançador.


Teresinha

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Moltes gràcies per comentar!