Títol: La constelación del perro
Llengua original: anglès
Autor: Peter Heller
Traducció: Blanca Rodríguez i Marc Jiménez
Any: 2014
Acabo de llegir La constelación del perro, de Peter
Heller.
M'havia cridat l'atenció perquè havia llegit a la crítica
que era com La carretera però amb esperança.
I això em va seduir. De fet, no m’he decidit mai a llegir La carretera (tot i que tinc el llibre a casa des de fa anys) perquè quan vaig veure la
pel·lícula em va impressionar profundament que reflectís amb tanta cruesa i
realitat fins a quin punt hi pot haver maldat en l'ésser humà. Algunes de les imatges
de la pel·lícula encara em venen al cap de tant en tant i penso que
malauradament, en una situació com la que es planteja, seríem capaços de fer tot
el que s’hi mostra.
Però certament La constelación del perro, tot i ser també
un llibre postapocalíptic, ofereix una visió més esperançadora.
El protagonista i narrador en primera persona, Big Hig, ha
sobreviscut a una malaltia que pràcticament ha aniquilat l’espècie humana. Viu
en el que queda d'un aeroport amb el seu gos fidel, Jasper, i el seu veí
Bangley, un home violent i desconfiat. Surt regularment a volar amb la seva
avioneta per reconèixer el «perímetre de seguretat» que han establert, però
també intenta gaudir dels moments de llibertat que li donen el fet de volar,
cultivar un petit hort i sortir amb el seu gos a pescar o a caçar. Big Hig és
un home sensible, generós fins i tot amb els infectats no morts (sempre que pot
dóna un cop de mà a una comunitat de veïns malalts), que contrasta amb la sang
freda i la planificada organització per matar que mostra constantment el seu veí
Bangley.
El llibre fa reflexionar sobre el sentit que pot tenir
simplement “sobreviure” a una situació extrema, dia a dia, sense cap altre
objectiu que mantenir-se viu i defensar-se, enfront l’opció d’afrontar la supervivència
mirant més enllà, amb esperança, curiositat i generositat. Sense perdre allò
que ens fa, en definitiva, més “humans” .
No és un llibre fàcil, ni pel tema ni per la manera com està
escrit. Amb frases molt curtes, barrejant realitat i pensaments del
protagonista, amb descripcions molt detallistes sobre un paisatge desconegut
per nosaltres. Però que traspua optimisme i ens deixa un somriure esperançador.
Teresinha
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!