Lliçó d'alemany - Siegfried Lenz

Títol: Lliçó d'alemany

Autor: Siegfried Lenz

Llengua original: alemany

Traductor: Joan Ferrarons

Editorial: Club Editor

Any: 1968 (traducció: 2016)

"I és que el record també pot ser una trampa, un perill, perquè el temps no cura res, res de res."

Ahir vaig acabar de llegir Lliçó d'alemany de Siegfried Lenz i m'ha agradat molt. Cal dir que la lectura ha estat lenta i feixuga, i al principi em va costar entrar en la novel·la, però al final l'he acabat gaudint molt.

La història arrenca en un correccional per a joves inadaptats a Alemanya, l'any 1954. Un dia, Siggi Jepsen, un dels joves internats en el correccional, entrega una redacció en blanc i el castiguen aillant-lo per tal que escrigui la redacció. El tema de la redacció és "les alegries del deure", i Siggi l'entrega en blanc, no perquè no vulgui escriure-la, sinó perquè té massa coses a dir i no té temps de posar-les en ordre. 

Així doncs, aïllat de la resta de companys del correccional començarà un viatge al seus records del passat per tal d'il·lustrar el tema de "les alegries del deure" amb la figura del seu pare. El pare de Siggi Jepsen, Jens Ole Jepsen, és un agent de policia local que s'ha d'encarregar de fer complir la prohibició que arriba des de Berlín de pintar que s'imposa al seu amic de la infància, Max Ludwig Nansen. Amb el pas del temps, la vocació del policia local de fer complir el seu deure, es convertirà en una obsessió i perseguirà el pintor i totes les seves obres, incloses les pintures invisibles, fins i tot un cop acabada la guerra i aixecada la prohibició.

El jove Siggi es trobarà entremig del seu pare, que el vol utilitzar per fer complir la prohibició, i del pintor, a qui se sent més proper i a qui admira molt.

"A la nostra contrada, si pareu l'orella un vespre de tardor que bufi el vent, sentireu molt més del que esperàveu i del que us pugui convenir: els matolls sempre fan xerrameca, reciten romanços a l'aire, i si el que us proposeu és sentir veus o portes que es tanquin, sereu servits."

Tot i que m'ha agradat molt, és una novel·la que no recomanaria a tothom perquè és molt densa i lenta de llegir. 

Hi ha molta descripció detallada dels paisatges de la zona i, de fet, algunes crítiques de les que he llegit, comenten que el paisatge és un personatge més de la novel·la. També hi ha moltes descripcions dels quadres que pinta el pintor de l'obra.

A més, i segons el que he pogut llegir en altres crítiques, "(1) Lenz incorpora —de manera continguda, sense soltar les regnes de la narració— tècniques d’avantguarda: fragments dialogats amb acotacions com si fóra teatre, escenes expressionistes amb clarobscurs —ombres retallades a contrallum sobre el dic— i unes imatges visuals poderoses, de vegades quasi al·lucinatòries: els adults com bèsties marines —llamàntols, crancs, bous de mar, meros…— en l’aniversari del doctor Busbeck o les converses amb les figures fantàstiques dels quadres de Nansen".

Tot plegat fa que sigui una novel·la que s'ha d'agafar amb ganes i amb molta curiositat, perquè és molt fàcil rendir-se al primer capítol.

He trobat molt curiós que l'obra se situï en l'Alemanya nazi i en l'època de postguerra, però que la paraula nazi no aparegui en tota la novel·la.

Lliçó d'alemany és la primera obra de Siegfried Lenz que s'ha traduït al català i considero que la traducció que ha fet Joan Ferrarons i amb què s'ha donat a conèixer aquest autor en català està molt ben feta.

La lectura del postfaci que és a càrrec del mateix traductor també val molt la pena, no només perquè explica detalls de la traducció, sinó també perquè ajuda a entendre i a situar millor l'obra.

Una de les coses que s'expliquen en aquest postfaci és qui era el pintor en qui es va inspirar l'autor per crear el seu Max Ludwig Nansen, i és que Lenz es va servir d'Emil Nolde, Max Beckmann i Ernst Ludwig Kirchner.

"I ara calma't una mica, Vit-vit, va dir, un bon dia veuràs que el que hem fet i suportat junts no es perdrà tan fàcilment. El rastre que deixarem durarà més temps del que ens pensem; no hi ha res que es perdi tan de pressa. [...] Perquè una cosa duri, va dir, no cal que la tornis a veure; hi ha coses que primera cal perdre-les per poder-les tenir sense preocupar-se'n."

Coneixem una mica l'autor?

Siegfried Lenz (Lyck, març 1926 - Hamburg, octubre 2014) va ser un dels escriptors alemanys més coneguts de la literatura de postguerra i contemporània. Als tretze anys va ser enrolat a les Joventuts Hitlerianes i el 1943 va ser cridat a files. Era a bord d'un cuirassat que els aliats van bombardejar poques setmanes abans de la capitulació, va desertar i va fugir a Dinamarca, on va ser empresonat. Després de l'armistici, va arribar a Hamburg sense cap mena de recurs i hi va sobreviure traficant al mercat negre. Posteriorment va començar a treballar per a Die Welt i a escriure novel·les i relats. El seu primer èxit va ser Lliçó d'alemany (1968), que li va permetre viure exclusivament de la literatura fins a la seva mort.

La seva obra literària és molt vasta i ha deixat una petja intel·lectual profunda en l'Alemanya posterior al nazisme. 

"Ara sé per què el pare bregà tant per vèncer el silenci del pintor, per què li importava tant rebre resposta. Però Max Ludwig Nansen no es deixà provocar, no mostrà ni sorpresa ni por ni ràbia, i al pare no se li acudí res més que insistir-li que tot era culpa seva, tot, el que li havia passat fins ara i el que li hagués de passar després. Tu, va dir, tu ho has volgut. Us creieu tan grans, tan superiors a tothom, per vosaltres no hi ha llei que valgui. Se'l va veure molt desconcertat quan el pintor va dir, més aviat per si mateix que no pas per món pare: Ja és hora d'anar-nos-en."

Altres ressenyes

A continuació us deixo els enllaços d'algunes ressenyes de Lliçó d'alemany de Siegfried Lenz que he trobat molt interessants:

- La culpa i la memòria en Siegfried Lenz per Arantxa Bea (1)

- Una lliçó per Manel Baixauli

- Les alegries i les víctimes del deure per Daniel Gamper

- Elegia de l'invisible per David Vidal

"T'hi has d'acostumar, a les pèrdues, Vit-vit. De vegades és bo que un no es pugui quedar el que té. Sempre cal tornar a començar. Mentre o fem, podrem posar esperança en nosaltres mateixos. Mai no he estat satisfet, Siggi, i deixa que et doni un consell: estigues tan insatisfet com puguis."

Txell.Cat