Jo confesso - Jaume Cabré

Títol: Jo confesso

Autor: Jaume Cabré

Llengua original: català

Editat per: Proa

Any: 2011

"Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable."

Tinc molt bon record de Cabré de quan vaig llegir Les veus del Pamano fa molts anys i tenia pendent de llegir des de feia molt de temps Jo confesso. He de confessar que em feia una mica de respecte, ja que quan la meva àvia el va llegir, em deia que es perdia molt i se li havia fet una mica bola. Per altra banda, en Dídac l'havia gaudit molt i em deia que passava bé. Aleshores vaig veure que la Maria de @gatos_y_letras organitzava lectures conjuntes mensualment i que la lectura del mes d'abril era aquesta, així que m'hi vaig animar i estic molt contenta d'haver-me sumat a aquesta manera de llegir.

No havia fet mai cap lectura conjunta, però l'he gaudit molt. La dinàmica és molt senzilla: hi ha un calendari amb els capítols que es comenten cada dia a partir de les 17:00 a través d'un grup de Telegram. Els diumenges es descansa per posar-se al dia i només es pot comentar fins al capítol que marca el calendari, així que si algú s'avança en la lectura, ha de procurar no fer espòilers. El més bonic de tot plegat és el compartir impressions i informació addicional capítol a capítol, i no només comentar un llibre en general, que és el que fem habitualment. A més, la Maria, que modera el grup de Telegram, ens ha anat fent arribar informació per ampliar o aprofundir en algunes referències i elements que apareixen a Jo confesso. Vaja, una delícia.

"I jo aquí donant lliçons de com aconseguir la felicitat. Com si en fos especialista. Com si la felicitat fos una assignatura obligatòria."

Però som-hi amb la ressenya de Jo confesso. Probablement em deixaré moltes coses per dir (i no és d'estranyar, ja que és una novel·la de gairebé 1000 pàgines i d'allò més completa), però intentaré explicar perquè m'ha agradar tantíssim.

Jo confesso és una novel·la colossal, una lectura exigent, però fantàstica.

La trama és complexa, però està molt ben construïda. De què va? Això també és difícil de dir. Va del bé i del mal, de la història de la humanitat, però sobretot, de la vida de l'Adrià i de l'amor.

L'Adrià Ardèvol creix en una família benestant de Barcelona envoltat de les antiguitats que el seu pare, Fèlix Ardèvol, compra i ven. A partir d'un violí ben especial, Cabré teixeix una xarxa de personatges de diverses èpoques que van donant cos a la novel·la.

Tot plegat, carregat de salts temporals i canvis de primera a tercera persona en un mateix paràgraf, com si es tractés d'un fil de pensament. És cert que al principi pot costar entrar i l'allau de personatges et cobreix a les primeres pàgines, però un cop dins la dinàmica, la lectura flueix perfectament.

I això no és gens fàcil i demostra el domini absolut que té Cabré del llenguatge. Valgui el paral·lelisme amb els grans violinistes, Cabré és un virtuós del llenguatge i de la narració: fa i desfà, salta amunt i avall, intercala altres llengües de manera que encaixi perfectament amb el que està narrant...

M'ha agradat especialment la manera de construir els pensaments de l'Adrià quan és un nen, ja que per mi era com si realment estigués pensant o parlant un nen petit. També m'ha agradat l'atreviment de deixar frases a mitges, com quan algú interromp en una conversa. Mentalment el meu cervell reproduïa els diàlegs i tot tenia molt sentit.

"La nostra vida començava a tenir vidres trencats per terra i podíem prendre mal."

Estic segura que em deixo moltes coses, i és que ara estic en aquella fase post-lectura, en què he de fer el dol i acceptar que he arribat a l'última pàgina i que ja conec tot el que s'ha escrit de la vida d'Adrià Ardèvol. 

Per tot plegat, Jo confesso és una obra mestra, un gran puzzle on totes les peces encaixen i on hi ha res, ni una coma ni un salt de línia, que no sigui premeditat. Tanmateix, ja he dit que és una lectura exigent i puc entendre que no tothom la gaudeixi o que, segons el moment, pugui resultar aclaparadora.

Però a mi Jo confesso m'ha agradat molt, moltíssim. Participar en una lectura conjunta, també. Confiteor.

Tinc ganes de més Cabré (això ara ho tinc fàcil perquè acaba de publicar nova novel·la), però també sento que necessito fer una pausa. 

"...vull dir-te que som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat. I que els fets s'entortolliguen amb els actes i els esdeveniments; i les persones topem, ens trobem o ens desconeixem i ens ignorem també per casualitat. L'atzar ho és tot: o potser res no és atzarós, sinó que ja està dibuixat. No sé quina afirmació quedar-me perquè ambdues són certes. I si no crec en Déu, tampoc no puc creure en un dibuix previ, es digui destí o com es digui."

Coneixem una mica més l'autor?

Jaume Cabré (1947) és escriptor i guionista, i una de les veus catalanes amb més projecció internacional. Les veus del Pamano (2004) és, juntament amb Jo confesso (2011), una de les seves obres de més èxit. 

A banda de novel·la i guions, també ha escrit reculls de contes i assaig.

Cabré ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per la seva trajectòria literària.

"Tota la vida he envejat els nens normals, que poden dir mare, ui quin mal que em fa el genoll, i la mare els espanta el dolor només amb un petó. La meva mare no tenia aquest poder."

Txell.Cat