Flors per a l'Algernon - Daniel Keyes

Títol: Flors per a l'Algernon

Autor: Daniel Keyes

Llengua original: anglès

Traductor: Pep Verger i Fransoy

Editorial: Les Altres Herbes

Any: 1966 (original); 2020 (Edició de Les Altres Herbes)

"Comet el mateix error que els altres quan miren una persona deficient i riuen perquè no entenen que entren en joc sentiments humans."

En Charlie Gordon és un home de 32 anys que és com un nen. Té una discapacitat intel·lectual, però treballa en un forn i sembla feliç. Se sent estimat i tres cops per setmana va a classes per aprendre a escriure i llegir. Vol ser llest com la gent del seu voltant perquè té el convenciment que així tindrà més amics que l’estimaran. Un dia li proposen convertir-se en el subjecte d’un estudi científic que s’ha estat fent amb ratolins i ha funcionat força bé amb el ratolí Algernon. Amb una petita intervenció quirúrgica al cervell es podrà tornar molt més intel·ligent. En Charlie no s’ho pensa dues vegades: sempre ha volgut ser llest per complaure la seva família, especialment la seva mare.

"El prufeso Nemur diu que si va be i es definitiva faran que altras personas com jo sigin llestas tanbe. Putse gen de tot el mon. I a dit que axo significa que jo estic fen una gran cosa per la siensia i sare famos i el meu nom sortira als llibres. No minporta gaire se famos. Numes vui se llest com laltra gen par pude tani mols amics que mestimin."

Flors per a l’Algernon està escrita en primer persona, com un dietari d’en Charlie (o informes de progrés, com diria ell), on el protagonista ens relata els últims esdeveniments que ha viscut i els records del passat que se li van despertant després de l’operació.

La novel·la està escrita amb un realisme colpidor que, d’una banda, es trasllada al lector amb la manera d’escriure del protagonista, com si fos un nen que tot just comença a escriure, amb faltes d’ortografia i gramàtica. En aquest punt, em trec el barret davant del traductor, Pep Verger, perquè puc imaginar-me que la tasca de traduir aquesta obra no va ser gens senzilla!

Sense perdre de vista que estem davant d’una obra de ciència ficció, l’ús de la primera persona i d’un dietari personal aporta certa versemblança al text. Tot el que ens arriba als lectors és a través de la mirada d’en Charlie i és aquesta mirada la que va canviant al llarg de les pàgines. Al principi, però la innocència, la puresa i la docilitat d’en Charlie estoven el cor quan llegim algunes escenes i com les interpreta ell, però alhora som conscients que no és ben bé com ell ens ho explica.

Un dels temes centrals de la novel·la i un dels aspectes més durs per a mi és el judici constant i el fotre-se’n dels discapacitats mentals, especialment d’aquells qui no ho perceben com una burla. Aquests passatges m’han esquerdat el cor i m’han fet molta ràbia perquè hi he vist clarament la nostra societat, i els qui se’n burlen i els de qui se’n burlen. Els famosos estàndards d’allò que és normal o normatiu i allò que no, el riure’s del més feble. Aquest any he llegit un altre llibre que aborda un tema similar des d’una altra perspectiva, però també interessant: La dependienta de Sayaka Murata.

Però... és que la intel·ligència o el coeficient intel·lectual ho és tot? Tots volem ser intel·ligents, no necessàriament brillants, però sí que ens agrada poder seguir una conversa, llegir un llibre i entendre de què va i que no ens enganyin quan anem a comprar. Però també volem emocionar-nos, sentir, enamorar-nos i relacionar-nos amb altres persones. Un altre dels temes que planteja Keyes en aquesta novel·la és la relació entre la intel·ligència del saber i l’emocional, els conflictes que poden sorgir quan les dues no es desenvolupen si fa no fa en paral·lel. De què serveix ser brillant si no sóc feliç perquè no em sé relacionar amb els altres?

En Charlie Gordon, als seus informes de progrés, també ens explica records que es van desbloquejant amb el pas de les setmanes i que li serveixen per descobrir el seu passat i alhora poder entendre una mica millor el seu present. Aquest camí no sempre és agradable, però cal conèixer-se i acceptar que el passat és amb nosaltres, com un noi que ens observa des d’una finestra, per entendre qui som, quina és la nostra identitat.

 

Molts temes, moltes reflexions, molta moral i filosofia en una novel·la de menys de 300 pàgines que val molt la pena i que es llegeix molt ràpid. Flors per a l’Algernon m’ha fet somriure, però també m’ha fet sentir tristesa i ràbia, impotència i vergonya. He volgut agafar en Charlie de la mà i dir-li que no li fa falta ser llest per tenir amics i que l’estimin, però com podria dir-li això si la majoria de la societat li demostra el contrari?

"Si ets llest pots teni la tira damics par parlar i mai estas sol com un musol tota la estona."

Flors per a l’Algernon ens interpel·la perquè a tots ens ve al cap algú tan franc i tendre com en Charlie, però també la manera com el tractem nosaltres i la resta de la societat. Un relat colpidor i impactant.

Amb aquesta lectura marco un repte més de la #MataróDeLlibres del 2022, el número 7, que ens convida a fer una lectura empàtica.

"Que estrany que persones sensibles i honestes que no s'aprofitarien d'un home que ha nascut sense braços, o cames, o ulls, que aquestes persones no s'ho pensin dues vegades a l'hora de maltractar un home que ha nascut amb poca intel·ligència."

Coneixem una mica més l'autor?
Daniel Keyes (1927 - 2014) va ser un psicòleg i escriptor estatunidenc. Flors per a l'Algernon va ser la seva primera novel·la, amb la qual va rebre el premi Nebula, considerat el més important de la literatura de ciència ficció. Aquesta novel·la s'ha convertit en un clàssic modern.

Txell.Cat