Títol: El llibre de l'estiu
"De vegades ens adonem de les coses quan ja és massa tard i no tenim forces per tornar a començar. Altres vegades les anem deixant pel camí i ni tan sols en som conscients."
El llibre de l’estiu de Tove Jansson ha estat la meva segona lectura per a
la iniciativa d’@elsbookhunters per al mes de juny: el Juny Nòrdic (aquí us
explicava molt breument de què va la cosa).
Vaig llegir la sinopsi de la contracoberta d’aquesta novel·la i em va
cridar especialment l’atenció perquè parla d’una relació molt especial entre
una àvia i la seva neta, la Sophie, que acaba de perdre la seva mare. Tinc una
relació molt especial amb la meva àvia (amb qui compartia aquest blog fa uns
anys) i em va semblar que era ideal per mi. Situada a Finlàndia, un indret que
he explorat poc amb la lectura, vaig agafar-lo amb ganes.
Però he de confessar que aquesta lectura no ha estat, ni de bon tros, el
que esperava. El llibre de l’estiu m’ha semblat molt avorrit i no hi he
connectat en absolut. Si us pregunteu per què l’he acabat és bàsicament perquè
me'l vaig endur de viatge i el primer dia entre aeroport i vol ja me n'havia
llegit la meitat, així que vaig decidir fer una empenta final per acabar-lo (malauradament
l’empenta final es va anar allargant perquè em feia moltíssima mandra
posar-m'hi...).
A El llibre de l’estiu trobem diverses escenes que podrien ser
independents, en què l’àvia i la seva neta exploren l’illa, passen l’estiu i el
dol. També el pare de la Sophie està passant el dol i cadascú
el passa a la seva manera (de fet, el pare és una presència que apareix de tant
en tant, però amb poca profunditat). Està escrit amb un punt d’innocència que
ens acosta una mica més a la Sophie, tot i que he de dir que és un punt
malcarada i insuportable a voltes...
La natura de les illes del golf de Finlàndia és màgic, un indret solitari on
sembla que el temps passi a una altra velocitat.
No m’allargaré massa més. Hi ha qui parla del subtext (que de ben segur que
hi és) en què s’aborda el dol, les relacions intrafamiliars, i de la comunió
amb la natura i la descripció excel·lent de la natura. A mi m’ha faltat alguna
cosa i estava tan lluny de la lectura que havia de fer un esforç perquè no se
me n’anés el cap en altres pensaments...
Si l’heu llegit, m’agradarà compartir opinions.
"L'olor és molt important, perquè et recorda tot el que has viscut, i és un embolcall de records protectors."
Coneixem una mica més l'autora?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!