Poeta chileno - Alejandro Zambra

Títol: Poeta chileno
Autor: Alejandro Zambra
Llengua original: castellà
Editorial: Anagrama
Any: 2020

"Eran como dos desconocidos buscando desesperadamente un tema en común; parecía que hablaban de algo y estaban juntos, pero sabían que en realidad no hablaban de nada y estaban solos."

Llegir Poeta chileno d’Alejandro Zambra no estava dins dels meus plans lectors de setembre, com tampoc ho estava marxar a Xile per feina 10 dies. El primer dia que em vaig reincorporar a la feina després de vacances el meu cap em va deixar caure que revisés el passaport per si de cas i, tot i que em semblava improbable i impensable, finalment he acabat viatjant a Xile 🤭😳. No parlaré de l'enorme experiència que ha sigut aquest viatge a nivell laboral i personal, però ja sabeu que m'agrada llegir llibres d'escriptors del lloc on viatjo i si també hi estan ambientats, encara millor.
Amb Poeta chileno de Zambra l’he clavat més que mai. No sempre em passa (quan llegeixo lectures ambientades on viatjo) amb tanta intensitat, però en aquesta ocasió la lectura ha estat una experiència més del viatge.

El meu company de viatge, a mitja lectura, em va preguntar: de què va? I, sincerament, em va semblar una pregunta difícil de respondre. Poeta chileno va d’en Gonzalo, que ve de família humil, creu en l’amor i vol ser poeta, i del seu fillastre Vicente, que també voldrà escriure poesia uns anys més tard; va de l’amor i l’amistat, de la literatura i el poder de les paraules, de les expectatives i del fracàs.

Potser amb aquesta sinopsi (si és que podríem arribar a considerar-la sinopsi) potser no us crida l’atenció, però creieu-me si us dic que val la pena llegir Alejandro Zambra.

Tot i que formalment la novel·la està dividida en quatre parts, per mi la tercera part, titulada “Poetry in motion”, es diferencia clarament del global de l’obra. Aquí la poesia, que és present a tota l’obra, agafa un paper més important i es converteix en un personatge més de la novel·la. A través del personatge de Pru, una novaiorquesa que ha d’escriure un reportatge sobre la poesia xilena, el “mite del la poesia xilena”, com diu a la contraportada, cobra vida. La pressió que senten les i els poetes contemporanis de la tradició, de tenir tants precedents brillants i tants altres que han passat sense pena ni glòria, així com el poder de la literatura (i en especial de la poesia) per expressar-se i refugiar-se centren aquesta part.

"Es mejor escribir que no escribir. La poesía es subversiva porque te expone, te hace pedazos. Te atreves a desconfiar de ti mismo. Te atreves a desobedecer."

"Pero es un mundo mejor. Un poco. Es un mundo más genuino. Menos fome. Menos triste. O sea, Chile es clasista, machista, rígido. Pero el mundo de los poetas es un poco menos clasista. Solo un poco." 

"Los poemas sí que los recuerda, porque la poesía está hecha para ser memorizada, repetida, revivida, invocada, evocada."

"Habría sido mejor echarle la culpa a la poesía, pero habría sido mentira, porque ahí están esos poemas que acaba de leer, poemas que demuestran que la poesía sí sirve para algo, que las palabras duelen, vibran, curan, consuelan, repercuten, permanecen." 

I aquí és on trobem el gruix de referències a poemes, autores i autors, literatura... però també hi ha molta metaliteratura. Hi ha un fragment en concret que em va flipar, en què és com si el narrador que t’ha estat acompanyant al llarg de tantes pàgines sortís d’entre els fulls i et digués: “ei, que sóc aquí”. Us en deixo el fragment:

"De verdad me encantaría subirme con ella al avión pero tengo que quedarme en territorio chileno, con vicente, porque Vicente es un poeta chileno y yo soy un novelista chileno y los novelistas chilenos escribimos novelas sobre los poetas chilenos."

A Poeta chileno tampoc hi falta la crítica a les diferències socials de la societat xilena i a la precarietat laboral dels qui es dediquen a la literatura. Zambra no amaga la crítica darrere de subtileses, sinó que hi és i es veu, però te la deixa caure en comentaris i escenes còmiques i iròniques. La novel·la comença a principis dels anys 90 i acaba cap al 2015, així que com a lectors també veiem els canvis i l’evolució del país com a teló de fons de la història.

Us deia una mica més amunt que llegir Poeta chileno mentre era a Xile ha estat una experiència més del viatge, i això ha estat per l’ambientació de la novel·la i el lèxic. Quan llegim imaginem allò que no coneixem de primera mà i el Santiago de Xile o el Valparaíso que m’hauria imaginat no sé si serien com els que he vist. Així doncs, mentre seguia la història dels personatges a través de les pàgines de la novel·la, l’espai era molt més real. I amb el lèxic m’ha passat una cosa similar. Era ben bé com si els meus companys de Xile sabessin quina seria la propera paraula que descobriria a la novel·la. M’he fet un tip d’aprendre paraules i expressions, plats i begudes típics que poc després sortien a la novel·la, així que encara m’hi endinsava més: huevá, huevón, van, durazno, pebre, pisco sour, cuadra, loco... o els quiltros, els gossos de carrer que també ens van cridar l'atenció a nosaltres, entre tantes altres.

Un altre motiu per llegir Zambra és el seu estil. Zambra té una manera d'escriure peculiar, però que m'ha agradat molt. Tan bon punt està parlant de l'amor, de la poesia i dels sentiments més profunds amb una escriptura bella però accessible, com et descriu una escena de sexe sense tabús ni censures, per després fer-te somriure amb alguna sortida còmica. I tot això ja t’ho trobes al primer capítol. Vaja, una meravella!

"A las siete de la tarde, después de un polvo tranquilo, como conviene a los convalecientes, Gonzalo fue al baño y de pronto se encontró con la mirada de Oscuridad fija en su pene. Su primera reacción fue cubrirse, como si la mirada de la gata la provocara vergüenza, pero enseguida soltó una carcajada y hasta meneó las caderas para que Oscuridad contemplara su pene y sus testículos en movimiento."

En definitiva Poeta chileno és una novel·la molt treballada, però amb la prosa àgil i amable que no es fa gens pesada. Té sortides molt gracioses tot i no ser una novel·la d’humor, i uns personatges entranyables i imperfectes, que s’equivoquen, estimen i pateixen, com nosaltres.

Si us animeu a llegir aquesta novel·la, sapigueu que hi ha un llista pública a Spotify amb totes les cançons que surten a la novel·la. La trobareu aquí. Falta que algú s'animi a recopilar totes les referències i poemes que també hi surten...

"El mundo se cae a pedazos y casi siempre todo se va a la mierda y casi siempre dañamos a las personas que queremos o ellas nos dañan a nosotros irremediablemente y no parece haber motivos para albergar ninguna clase de esperanza."

Coneixem una mica més l'autor?
Alejandro Zambra (Santiago de Xile, 1975) és un poeta i escriptor xilè. Zambra va començar la seva carrera literària com a poeta i el seu primer recull de poemes, Bahía inútil es va publicar el 1998. Mudanza (2003) va ser el seu segon recull de poemes, abans de fer el salt cap a la novel·la. L'any 2006 va publicar-se la seva primera novel·la, Bonsái i l'any següent, La vida privada de los árboles. Amb l'aparició el 2011 de Formas de volver a casa es va tancar una mena de trilogia amb les dues primeres novel·les. És un autor que ha estat traduït a més de vint idiomes.

"Quizás existe una palabra para designar lo contrario del duelo, lo que se siente no después de que alguien muere sino cuando reaparece; lo que se siente cuando de súbito recuperamos a alguien que había permanecido ausente hasta de nuestros sueños. Palabras como "renacimiento" o "resurrección" son tan inadecuadas, porque lo que Gonzalo siente es más complejo, más específico: lo contrario del duelo coexiste con el duelo, es algo así como una alegría elegíaca."

Txell.Cat