L'artefacte - Josep Ortiz

Títol: L'artefacte
Autor: Josep Ortiz
Llengua original: català
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2022

"Jo sempre havia cregut que acabem conservant dins la memòria tot allò que prèviament ha passat pel nostre cor. Recordem el que ens ha impressionat, el ens ha fet plorar i el que ens ha omplert de remordiments; recordem els èxits i els fracassos, els desenganys i les traïcions, els instants de felicitat i els de ràbia. En canvi, oblidem els fets quotidians, les converses superficials, les lectures intranscendents i les rutines del dia a dia. Sí, les emocions són els cisells que graven els senyals més profunds en la memòria. [...] Ara sé, però, que de vegades alguns fets ens mostren veritats tan doloroses, tan punyents, que l'única manera que tenim de poder continuar endavant és oblidant-los."

András Éber (o Andrew Ever) és un físic hongarès i jueu que, després de participar en el Projecte Manhattan a Los Álamos per construir l’“artefacte” (és a dir, la bomba atòmica), es refugia a Austràlia i comença una nova vida allunyat de l’Europa de postguerra i, sobretot, del seu passat. Amb la jubilació decideix escriure unes memòries i repassar tota la seva vida des de la infància a Budapest amb els seus pares i amics fins a la fi de la guerra i la construcció als Estats Units de la bomba atòmica, passant per una joventut difícil que el porta a anar amunt i avall fugint del nazisme. Poc s’imagina, però, el nostre protagonista, que aquestes memòries destaparan una part de la seva vida que tenia completament oblidada fruit de l’estrès post-traumàtic i que, Ari Sonne, el seu gran amor, no va morir a la guerra, sinó que encara és ben viva.

"La bellesa més trasbalsadora, la que et toca directament el cor, és la inconscient, és la que no és volguda, és la que no ha estat buscada."

András s’haurà d’enfrontar al dolor de redescobrir un passat que havia quedat soterrat en el seu cervell, i haurà de passar un procés d’acceptació, compassió i d’autoperdó. Només coneixent la seva vida i el seu passat, es podrà reconciliar amb ell mateix i seguir endavant amb la vida. András, al mudar-se a Austràlia tanca una porta del seu cervell, es canvia el nom i trenca amb els lligams del vell continent, però les ferides no es poden tapar i prou, s’han de curar perquè cicatritzin bé.

"La infància és l'època en què les coses són eternes i immutables; en què et penses que viuràs a casa dels pares i jugaràs al carrer amb els amics pels segles dels segles. Però les coses tard o d'hora canvien, i si quan ho fan no estàs una mica preparat, et pots emportar una bona trompada."

L’artefacte és un tres en un: història, ciència i psicologia, en una novel·la de gairebé 500 pàgines que no es fa feixuga en cap moment, més aviat tot el contrari!

La història comença als anys 20, poc després de la Primera Guerra Mundial, i acaba als anys 70, en època de postguerra europea, amb Berlín dividit i Budapest sota un règim comunista. L’aparició i l’ascens del nazisme, l’establiment d’un discurs d’odi i rebuig contra els jueus que va calant i estenent-se per tot Europa, els camps de concentració, els estralls de la guerra... Malgrat ser una història que s’ha explicat (i es continuarà explicant moltes vegades), m’ha agradat que Ortiz se centri en una part que sovint no s’explica tant: la construcció de la bomba atòmica. Es parla del Projecte Manhattan, del llançament i les conseqüències de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, però no es parla tant dels científics que hi van participar, de com van treballar contrarellotge sota l’amenaça que Hitler també estigués construint un artefacte similar, dels petits avanços i dels fracassos que van haver d’anar superant, de les motivacions que els van dur a construir-la. Eren científics, més d’un jueus, i hi havia una voluntat de recerca i investigació. Alguns van anar abandonant el projecte a mesura que s’adonaven de l’abast i el potencial d’aquella bomba; molts altres es van oposar a l’ús de l’artefacte, un cop construït i quan es van adonar de la magnitud del que havien creat.

Tant l’ambientació com la documentació són excel·lents a nivell històric, però també la part científica de l’obra, quan s’explica el descobriment de la fissió nuclear i les diferents vies per intentar construir la bomba atòmica. Ortiz ha trobat l’equilibri perfecte entre crear una novel·la versemblant, afegint detalls històrics i científics, però sense caure en l’excés d’informació. Al final de la novel·la, però, hi ha unes pàgines complementàries molt interessants sobre els personatges reals que apareixen a la història, així com les diferents fonts amb què s’ha documentat.

"Les frases que tenia preparades em van fugir del cap, i només podia pensar en les disculpes que encara et devia. De vegades, però, les paraules no volen sortir. O potser és que ´no saben ben bé com fer-s'ho, per no sonar falses. Tot el que vaig ser capaç de dir-te és un perdona, seguit d'un ho sento, i després un altre cop silenci."

 

Josep Ortiz ha escrit una primera novel·la extensament documentada i completa, amb ciència, psicologia i història. És una gran novel·la, molt trepidant i ben lligada. Enhorabona!

Finalment vull agrair a l’autor que me'n fes arribar un exemplar amb dedicatòria inclosa. Gràcies i endavant amb l’escriptura!

Amb aquesta lectura supero una premissa més del repte de lectura d’#ElReducteCatalà: la de llegir un dels llibres pendents.

Coneixem una mica més l'autor? Josep Ortiz (Barcelona, 1967) és llicenciat en Informàtica. Apassionat de la literatura, la història i la psicologia, ha escrit una novel·la que aplega les tres disciplines: L'artefacte, que a més, és la seva primera novel·la.

Txell.Cat