Balanç lector 2025

Aquest 2025 he llegit 37 llibres, una mica més que l'any passat, i un total de 10.354 pàgines (3.000 més que l'any passat!). De mitjana, els llibres que he llegit tenen 280 pàgines, una mica més que l'any passat.

El llibre més breu que he llegit és Vostè ja ho entendrà de Claudio Magris, amb 60 pàgines. El llibre més llarg que he llegit és A little life de Hanya Yanagihara, amb 723 pàgines.

Aquest 2025 he anat més enrere en el temps que el 2024, ja que el llibre més antic que he llegit ha estat El llibre de les bèsties de Ramon Llull (1288). Les novetats no han estat entre les meves lectures, ja que només he llegit un llibre publicat el 2025: Tan lluny de casa de Sergi Purcet.

Aquest any he recuperat la lectura en anglès, a banda del català i el castellà. El predomini del català segueix sent evidentíssim.

La proporció de lectures originals i traduccions segueix sent la mateixa que els últims anys: amb 25 traduccions i 12 originals.

Un any més he reduït les llengües originals de les meves lectures. El 2024 vaig llegir llibres originals en 15 llengües diferents, l'any passat van ser només 6. Enguany han estat 5 llengües:

El 2025 ha estat un any amb predomini femení en les autores i traductores.

22 autores, 14 autors i 1 autori

14 traductores i 11 traductors

Ànima - Wajdi Mouawad

Títol: Ànima
Autor: Wajdi Mouawad
Llengua original: francès
Traducció: Anna Casassas
Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2012 original, 2014 en català

"Les vibracions de la pena no són propietat de ningú i cada animal té el seu cant de dolor."

Abans de llegir Ànima coneixia l'obra de Wajdi Mouawad del teatre. Fa uns anys vam anar al veure Incendis, i l'any passat, Tots els ocells. Podia imaginar-me que a Ànima hi trobaria una història dura, carregada de violència, sobre la pròpia identitat que em sacsejaria, però no esperava tot l'univers que m'hi he trobat. 

Ànima narra el viatge interior i exterior que emprèn en Wahhch Debch després de descobrir la seva dona brutalment assassinada i violada al menjador de casa. És una aventura èpica que el porta a recórrer el Canadà i bona part dels Estats Units, i a recordar, a poc a poc, el seu poble natal, Sabra i Xatila al Líban. No busca venjança, només vol trobar l'assassí de la seva dona i mirar-lo als ulls. Una força l'empeny a sortir de casa i a fugir d'uns records molt llunyans i difuminats que el fan sentir culpable. 

La màgia de la novel·la i el que la fa molt especial són els diferents narradors que ens expliquen el viatge d'en Wahhch. La història ens arriba al través del testimoni dels animals que es va trobant el protagonista: gats, gossos, coloms, però també rates, aranyes o cuques. Mouawad construeix una xarxa de narradors testimonis que, en major o menor mesura estableixen un vincle especial amb el protagonista. Després de llegir Ànima em miro els animals d'una altra manera 😅. 

"Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa."

L'originalitat dels narradors no camufla la brutalitat i la violència, sinó tot el contrari. La barbàrie despersonalitzada, en boca dels animals, és narrada de manera molt explícita. Paradoxalment, Ànima també és un llibre bonic i poètic en les descripcions dels paisatges i de l'ànima humana. 

Aquesta novel·la és la comunió entre l'home i la natura portada a l'extrem. El protagonista s'endinsa en boscos, muntanyes, i es creua amb molts animals, però el més salvatge no és la natura, que l'acompanya, sinó els homes, la violència i els records. 

"La llum del dia, de to en to, es va retirar del pis, aspirada pel moviment general del món a través dels dos grans finestrals com pel fons d’un embut. Era l’hora que el cel, en la seva límpida bellesa, conservava una lluminositat blavenca similar als vitralls de la catedral per on de vegades m’agrada rondar."

Al llarg de la trama hi ha diversos girs, però hi trobem els temes habituals de l'obra de Mouawad: violència, conflictes humans que porten mort i misèria, conviure amb un trauma, el desarrelament de la terra natal, la soledat i l'assimilació o, més ben dit, l'anihilació de cultures minoritzades. 

Mouawad ens recorda que l'ésser humà és un animal salvatge; potser el més salvatge de tots els éssers vius, capaç de matar per plaer, venjança i ràbia. La novel·la encadena diverses trames en què la violència és present, com un gran pla seqüència cinematogràfic que va canviant els ulls de qui enfoca.

Ànima és una novel·la diferent al que llegim habitualment, una obra mestra que surt de qualsevol marc, original i devastadora. 

"S’ha ajupit, m’ha abraçat, m’ha agafat el coll entre els braços i ha enganxat el seu front al meu front, i ha plorat. M’he empassat l’escalfor del seu alè, he tastat la sal dels seus ulls. La seva pena s’ha convertit en la meva. Un abisme em separa de la paraula. Com puc consolar un humà. Li he ofert el meu silenci, té, és teu, escolta’l i digues a qui he de devorar, quin mal, quina pena."

Txell.Cat

Pura passió - Annie Ernaux

Títol: Pura passió
Autora: Annie Ernaux
Llengua original: francès
Traducció: Valèria Gaillard
Editorial: Angle Editorial
Any: 1991 original, 2022 en català

"Tot aquest temps he tingut la impressió de viure la meva passió en mode novel·lesc, però no sé, en aquests moments, en quin mode l’escric, si és en el de testimoni, a l’estil de la confidència tal com es practica en les revistes femenines, en el del manifest o l’al·legat, o fins i tot com un comentari de text."

Podia passar i ha passat, he trobat un llibre d’Annie Ernaux que no m’ha convençut. Bé, de fet, podria dir que he hagut de fer un esforç per acabar-lo i això que només eren 72 pàgines.

Ernaux sempre escriu sobre la seva vida, els records i les experiències que més l’han marcat. Una de les coses que més m’agraden d’ella és que la seva escriptura és honesta, no busca l’acceptació social i sempre m’ha semblat molt real. Ernaux agafa un conjunt de records i els dissecciona davant del lector fins arribar al detall més petit.

A Pura passió m’he trobat una Ernaux que descriu una relació passional amb un diplomàtic de l’Est que li fa perdre el nord. A L’home jove Ernaux ens parla d’un idil·li amb un noi força més jove que ella, però ni de bon tros trobem una Ernaux  tan alienada com la que trobem a Pura passió. 

Pura passió narra la desesperació de l’autora en el temps d’espera entre una trobada i una altra, com condiciona la seva vida a l’espera del seu misteriós amant: quina roba compra, quina roba es posa, si surt de casa o no per si la truca… El nivell de dependència a què arriba és realment asfixiant. En un moment, Ernaux verbalitza el seu desig d’escapar d’aquesta passió que la condiciona tant. Ja ho diu el títol, és passió en estat pur: irracional, incontrolable i desmesurada.

"Res no tenia sentit, llevat del moment en què estàvem junts fent l’amor. I encara així estava obsessionada pel moment de després, en què se n’hauria anat. Vivia el plaer com un dolor profund."

A diferència de les altres obres que li he llegit, aquí no hi trobem empoderament femení ni un clam per a la llibertat de les dones; ni tan sols el desig de trencar les normes. Ernaux no espera que l’amant trenqui amb la seva família i comenci una relació estable amb ella, però no pot escapar d’aquesta passió eròtica que la té segrestada.

"Des del mes de setembre de l'any passat no he fet res més que esperar un home: que em truqués i vingués a casa meva."

"M'hauria agradat no tenir res més a fer que esperar-lo."

He de dir que el final m’ha agradat notablement més que tot el conjunt del llibre, però tot i així, no m’ha acabat de fer el pes.

Si voleu començar amb l’autora, us recomano que ho feu amb algun dels altres llibres que trobareu ressenyats en aquest blog.

Altres entrades de la mateixa autora:

• Una mujer

• L’esdeveniment

• L’home jove

• Memòria de noia

Txell.Cat

Fill d'un malparit - Sorj Chalandon

Títol: Fill d’un malparit
Autor: Sorj Chalandon
Llengua original: francès
Traducció: Josep Alemany
Editorial: Edicions de 1984
Any: 2021 original, 2023 en català

"... no havia fet altra cosa que pronunciar els seus noms. Quaranta-quatre noms santificats, l’un rere l’altre, recitats enmig d’un silenci de mort. De mort, veritablement. La calma negra de la tomba. I també, encara més dolorós, havia llegit algunes cartes que ells havien escrit als seus pares, abans del 6 de juliol de 1944."

“Ets fill d’un malparit” és la frase que l’avi de Sorj Chalandon li va deixar anar quan només tenia 10 anys. En aquell moment no ho entén, i abans d’anar a dormir escolta les històries de la guerra que li explica el pare. 

Anys més tard, el 1987 Chalandon cobreix el judici a Klaus Barbie, que va ser cap de la Gestapo i oficial de les SS, conegut com el “carnisser de Lió”. És un esdeveniment històric amb molta pressió mediàtica, i el seu pare li demana poder assistir al judici com a públic. Durant les setmanes que s’allarga el procés, Chalandon també investiga el seu pare, necessita conèixer la veritat sobre ell durant la Segona Guerra Mundial. Amb qui va lluitar? On? Sempre que ha intentat parlar-hi ha obtingut una resposta diferent, una riallada, un comentari sarcàstic.

Chalandon no busca culpar ni condemnar el pare, només vol entendre’l, conèixer-lo i acceptar-lo. L’autor descobreix que va arribar a portar fins a quatre uniformes diferents, i que va ser desertor de fins a quatre exèrcits. Un home fantasiós, mentider, agressiu i imprevisible. 

"“Aquest individu és un mentider, dotat d'una imaginació fabulosa. Cal considerar-lo molt perillós i tractar-lo com a tal.”

Nota confidencial sobre el meu pare, redactada pel comissari Victor Harbonnier, cap de la Policia Nacional de Lilla (19 de desembre de 1944)."

Fill d’un malparit és un exercici documental brutal, una novel·la íntima i propera, molt ben escrita. Pot semblar feixuga en algun moment perquè hi ha molts noms propis, molts escenaris, molts fets i molts testimonis. No diria que és una novel·la amena ni lleugera, però és que no podia ser-ho de cap manera.

Chalandon intercal·la capítols en què relata el judici contra Klaus Barbie i capítols en què narra la descoberta de la veritat sobre el seu pare a base de declaracions, cartes, records, documents oficials…

Aquest és un llibre basat en fets reals i amb un vessant personal molt clar, que permet aproximar-se a la Segona Guerra Mundial des d’un escenari que he trobat menys en llibres: deixem enrere les trinxeres i el camp de batalla per anar-nos-en als jutjats.

Txell.Cat

Terres mortes - Núria Bendicho

Títol: Terres mortes
Autora: Núria Bendicho
Llengua original: català
Editorial: Llibres Anagrama
Any: 2021

"L’espera més llarga de totes, perquè era la mateixa espera que tots tard o d’hora hauríem de passar. I jo sabia que, mentre esperàvem la seva espera, tots esperàvem més que mai la nostra perquè la mort és la mort i la por de la mort és la mateixa quan li toca a un o li toca a un altre, perquè tots sabem que ens ha de tocar a tots."

Ja puc treure Terres mortes de la llista de lectures pendents i quin encert haver-lo agafat finalment. 

Terres mortes ens situa en un entorn rural indeterminat de Catalunya al segle passat, en un poble petit amb un nucli on tothom es coneix i alguns masos allunyats al mig de la muntanya.
L’assassinat brutal d’en Joan, fill d’un d’aquests masos, és el punt de partida de la novel·la a partir del qual es va reconstruint la història de la família. Les diferents peces ens arriben a través de 13 veus diferents, cada personatge té un capítol: els germans, el pare, la mare, el capellà… A poc a poc, a mesura que anem coneixent els relats dels diversos personatges, la història es torna més tèrbola i fosca, i com a lectors anem lligant caps. L'important, però, no és descobrir qui hi ha darrera de la mort d'en Joan, sinó la història de la família.

"Però li vaig contestar que ningú pot parlar amb un mort. Que intentar parlar amb un mort sempre és fer trampes, perquè només serveix per aplacar l’angoixa del viu que ha deixat que el mort s’endugui a la tomba la veritat que mai va atrevir-se a escoltar."

Terres mortes és un relat coral per la pluralitat de veus, però també per les diferents formes de violència, patiment i resistència que hi trobem. Tots els personatges es troben en un entorn hostil, ja sigui per la natura o per la família; tots s’enfronten a algun tipus de violència; la desconfiança i la solitud són aclaparadores; tots tenen l’opció de rebel·lar-se i partir peres amb el passat familiar que és com una llosa, però no tots tenen la fortalesa per fer-ho. Facin el que facin el pes de la nissaga és tan feixuc, que tots en paguen les conseqüències.

"I encara no havia passat prou temps quan em vaig adonar que tenia set i no duia aigua. Vaig voler esperar-me una estona abans d’anar a buscar-ne, però després vaig recordar que existeixen coses com la set, com la mort, com l’amor, de les quals no es pot fugir, i que tard o d’hora hi hauria d'anar."

Bendicho ha escrit una novel·la salvatge, agresta i fosca, que t’arrossega com ho fa la natura més salvatge, una torrentada, una allau o un diluvi. És molt intensa i, en algun moment, angoixant, però alhora totalment absorbent. M’ha generat una barreja de sensacions: ràbia, desesperació, però també compassió.

Terres mortes m’ha agradat molt. La trama està molt ben dosificada, l’estil i el domini del català de Bendicho m’han convençut del tot.

Txell.Cat