Títol: Memòria de noia
"Ell va molt
ràpid, no està preparada per a tanta rapidesa, tanta fogositat. Ella no
experimenta res. Se sent subjugada per aquest desig d’home incontenible,
salvatge, sense cap relació amb el del seu flirt pausat i prudent de la
primavera. Ella no es pregunta on van. En quin moment va entendre que ell la
portava a una habitació, potser li ho ha dit?"
Des de fa uns anys, Annie Ernaux s'ha convertit en un clàssic anual i aquest ja és el quart llibre que li llegeixo. Sovint són lectures breus, però molt intenses, en què l'autora desgrana algun fet de la seva vida i es despulla davant dels lectors: ens narra un avortament a L'esdeveniment, ens parla de la relació amb la seva mare, malalta d'Alzheimer a Una mujer, ens explica la seva relació amorosa amb un home més jove a L'home jove. I a Memòria de noia rememora l'impacte que va tenir una relació amb un home durant dues nits, l'estiu de 1958, quan tenia 18 anys i va anar a fer monitora en unes colònies.
"A la matinada, com que ell no venia, va anar a picar a la seva porta. Li va respondre el silenci. Es va pensar que encara dormia. Hi va tornar diverses vegades. (He oblidat el nombre.) La darrera, després d’haver picat, va intentar obrir. Estava tancat amb pestell. Va mirar pel forat del pany. Ell estava just al seu camp de visió, d’esquena en pijama, estirant-se. No va obrir."
Aquelles dues nits amb el cap dels monitors, més gran i experimentat que ella, mestre d'educació física, es converteixen en la seva obsessió i condicionen les decisions que pren a partir d'aquell moment sobre el seu futur i la seva manera de relacionar-se amb els altres: escollirà uns estudis que detestarà només per poder-s'hi acostar, caurà en un trastorn de la conducta alimentària per aconseguir un cos perfecte, entre d'altres… i tot per un home que després d'utilitzar-la, li farà el buit i no la recordarà. Aquesta obsessió malaltissa m'ha recordat a la de la protagonista de Carta d'una desconeguda d’Zweig.
"No havia vençut la gana. Només l’extenuava treballant. No penso en res més que en el menjar. He entrat en un mode d’existir marcat pel que podria menjar el proper àpat, segons el poder calòric del contingut del plat. La descripció d’un menjar, en una novel·la, em trasbalsa igual que una escena sexual. [...] ¿Quan tindria dret jo també de berenar? Com si la decisió no depengués de mi, sinó d’una altra noia."
Han de passar 50 anys perquè Annie Ernaux es vegi en cor d'enfonsar-se en la memòria d'aquella noia que va ser i ho farà per “explorar l'esvoranc entre la realitat esbalaïdora del que passa, en el moment en què passa, i l'estranya irrealitat que revesteix, anys després, el que ha passat”.
"¿Com som presents en l’existència dels altres, la seva memòria, les seves maneres de ser, els seus actes fins i tot? Desproporció inaudita entre la influència sobre la meva vida de dues nits amb aquest home i el no-res de la meva presència en la seva.
No l’envejo gens, soc jo qui escriu."
Memòria de noia és el llibre a què m'ha costat més d'entrar dels que he llegit fins ara de l'autora. Per endinsar-se en la memòria de la noia que era l'any 58, Ernaux recupera cartes enviades a amigues, algunes fotografies, fragments del seu diari personal i va reconstruint els records i sentiments d'aquell estiu i els anys que el van seguir. La narració m'ha semblat més confusa i fluida que en altres ocasions, ja que aquí, Ernaux es dissocia de la noia que havia sigut 50 anys enrere i parla d'ella mateixa com si fos una tercera persona, però a més barreja aquest personatge que crea amb el seu ‘jo’ d’escriptora.
La prosa d'Ernaux m'agrada per la vulnerabilitat i la humanitat que em transmet. L'autora transforma la vergonya, el pudor i l'estigma que envolten alguns episodis de la seva vida en acceptació i veritat, sense revestiments ni floritures. Quan la llegeixo tinc la sensació d'estar descobrint una part molt íntima de l'autora i vull pensar que per ella és sanador (suposo que si no, no hauria escrit tants llibres…). Però s'ha de ser molt valent per fer-ho. Crec que tots tenim històries que no expliquem, que no ens agrada recordar i que ens provoquen sentiments desagradables i preferim deixar guardades en un racó. A mi Ernaux, a les seves històries, em transmet pau i serenitat, i em fa sentir que fins i tot la història més terrible que tenim per explicar i digerir, després de desgranar-la, pot deixar de fer nosa.
Altres entrades de la mateixa autora
Txell.Cat