La impaciència del cor - Stefan Zweig

Títol: La impaciència del cor

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traductor: Joan Fontcuberta

Editorial: Quaderns Crema
Any: 1939

"Té uns ulls com grans de cafè, i la veritat és que, quan somriu, se senten uns espetarrecs com de grans de cafè que es torren."

Stefan Zweig és un dels autors de qui més obres tenim a casa, i és que en Dídac n'és un enamorat. La impaciència del cor, però, el va captivar especialment, així que ja tenia ganes que el llegís per poder-lo comentar plegats.

He de dir que quan vaig començar a llegir-lo em va semblar una meravella per la manera com està escrit i com Zweig descriu els sentiments, però també perquè una trama tan senzilla m'havia atrapat de seguida.

La història narra com el tinent Hofmiller acudeix al castell de la família Kekesfalva, on coneix la seva filla minusvàlida, Edith. Un malentès durant la seva primera trobada, fa que entre Edith i el jove oficial es creï un vincle especial. Atret pels luxes que la família Kekesfalva li ofereixen a canvi de fer companyia a la jove, que li desperta un fort sentiment de pietat, Hofmiller va visitant regularment el castell, però això s'acaba convertint en una dependència que no podrà controlar.

No crec que exageri quan dic que Stefan Zweig és un dels millors narradors de sentiments que hi ha. És capaç d'agafar un sentiment i desgranar-lo amb elegància fins al més petit detall. A La impaciència del cor Zweig esmicola la compassió.

Malauradament, he d'admetre que hi va haver un punt durant la lectura en què se'm va començar a fer pesada la història i em costava més posar-me a llegir-la. Pel meu gust, hagués estat fantàstic que acabés abans del gir que fa cap al final de la novel·la.

Sigui com sigui, és una obra molt recomanable per com està escrita i traduïda.

"Ella va tenir un esglai i se'l va mirar fit a fit. Només ara en Kanitz va comprendre que havia expressat una cosa que conscientment no havia volgut dir. Els mots li havien sortit de la boca sense que ell els hagués sospesat, calculat i examinat com era costum seua. Un desig, que ni tan sols s'havia explicat ni confessat, havia esdevingut de cop veu, vibració i so."

Coneixem una mica més l'autor? 

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) provenia d'una família jueva rica d'Àustria. Va estudiar filosofia i història de la literatura, i va ser un escriptor molt prolífic. Entre les seves obres, trobem novel·la, novel·les breus, poesia, dramatúrgia, assaig i traduccions.

Amb l'arribada al poder de Hitler, es va condemnar i prohibir l'obra de Zweig a Alemanya. Quan el feixisme es va escampar cap a Àustria, Zweig va marxar cap a Anglaterra. Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942 amb la seva dona perquè no podia suportar els horrors del seu país.

Entre les seves obres, destaquen Novel·la d'escacs, Carta d'una desconeguda i Maria Stuart.

"Respira neguitosa, però encara no aixeca les parpelles; en canvi, les seves mans comencen a desemperesir-se: se separen, s'estiren, com si els dits badallessin en despertar-se. Després, els ulls parpellegen i, sorpresos, temptegen al seu voltant."

Txell.Cat

Viatges amb la tieta - Graham Greene

Títol: Viatges amb la tieta

Autor: Graham Greene

Llengua original: anglès

Traductora: Dolors Udina

Editorial: El cercle de Viena
Any: 1969 (2014, traducció al català)

"De vegades tinc la impressió que la comunicació humana demana una quantitat de temps exagerada. Amb quina brevetat i precisió sembla que parla sempre la gent al teatre i al cinema! En canvi, a la vida real, ensopeguem de frase a frase amb repeticions inacabables."

Viatges amb la tieta és una novel·la tardana de Graham Greene, que ell mateix va confessar que va escriure per a divertir-se. I és que, realment, l'obra traspua humor en totes les pàgines.

La novel·la narra el canvi que suposa a la vida de Henry Pulling, un empleat de la banca recent jubilat, típicament anglès i solter, la coneixença de la seva tieta Augusta, una dona de més de 70 anys que ha viscut una vida plena d'aventures, d'amor i viatges. Henry coneix la seva tieta al funeral de la seva mare, i a partir d'aleshores la seva vida fa un gir i es troba embolicat en els viatges de la seva tieta.
L'obra s'estructura en dues parts molt diferenciades. En la primera part, Greene ens presenta els dos personatges i ens convida a sumar-nos als viatges de la tieta Augusta. En aquesta primera part, Henry Pulling encara se sent sobrepassat en algunes ocasions per la manera de fer i de ser de la seva tieta. La segona part, en canvi, és totalment diferent. En aquest cas, és Henry qui troba a faltar la tieta, els viatges i les aventures, després d'haver-se passat un munt d'anys avorrint-se i encasellat en els formalismes i les convencions de l'Anglaterra de post-guerra.

Lluny de ser una novel·la psicològica, diria que Viatges amb la tieta és una novel·la irònica i d'humor, que contraposa constantment la moral conservadora i la seva rigidesa amb el gaudir de la vida i esprémer-la al màxim.

"De vegades penso que la vida d'una persona està formada més pels llibres que pels éssers humans que l'envolten: és dels llibres que s'aprèn, de segona mà, sobre l'amor i el dolor."

Coneixem una mica més l'autor? 

Graham Greene va néixer a Berkhamsted (Regne Unit) el 1904 i va morir a Vevey (Suïssa) el 1991. Dramaturg, periodista, novel·lista, guionista, autobiogràfic. És un dels grans novel·listes anglesos del segle XX, conegut especialment per les seves obres d'intriga. Calvinista de formació, es convertí al catolicisme el 1926. A partir de 1929 es consagrà a la novel·la i una quinzena dels seus títols han constituït grans èxits i han estat traduïts a nombrosos idiomes. La seva ideologia catòlica, molt personal, combina l’interès apassionant de la trama amb la profunditat transcendent dels temes.

Altres entrades del mateix autor

• El nostre home a l'Havana

"La lleialtat envers una persona implica inevitablement lleialtat a totes les imperfeccions d'un ésser humà, fins i tot a les argúcies i immoralitats de què la tieta no estava del tot lliure."

Txell.Cat

Benedicció - Kent Haruf

Títol: Benedicció

Autor: Kent Haruf

Llengua original: anglès

Traductora: Marta Pera

Editorial: El Periscopi

Any: 2013 (2019, en català)

"L'amor és la cosa més important de la vida, oi? Si teniu amor podeu viure en aquest món d'una manera autèntica, i si us estimeu podeu veure-hi més enllà de les coses i acceptar el que no enteneu, i perdonar el que no sabeu i el que no us agrada. L'amor ho és tot. L'amor és pacient i no té límits, l'amor sempre està ben disposat i és sofert. Confio que us estimeu cada dia de la vostra vida en comú. I confio que tingueu molts anys d'aquests dies."

Benedicció és la tercera i última part de la trilogia de Holt de Kent Haruf. Les dues novel·les predecessores, Cançó de la plana i Capvespre, ja em van semblar brillants, així que l'última entrega ho tenia ben fàcil per enamorar-me.

Benedicció té un aire més trist i més profund que les dues primeres parts. En aquest cas, també a diferència de Cançó de la plana i Capvespre,  la novel·la se centra en un personatge, en Dad Lewis i les referències als personatges dels primers llibres són pràcticament inexistents.

La novel·la transcorre al llarg d'un estiu, durant les últimes setmanes d'en Dad Lewis, malalt terminal de càncer. Al llarg de les gairebé 350 pàgines, Dad Lewis fa memòria de la seva vida mentre gaudeix dels últims dies amb la seva dona, Mary, i la seva filla, Lorraine, i alhora que es penedeix de no haver acceptat el seu fill Frank i d'haver-lo perdut. 

En aquesta ocasió ja no sabem res més de la Victòria ni dels germans McPheron, però Haruf presenta una nova col·lecció de personatges de Holt que no havien aparegut anteriorment, però que acompanyen Dad Lewis al llarg de l'estiu: el nou pastor i la seva família, les Johnson o la Berta May i la seva néta, Alice. 

La mort, igual que l'amor, apareix al llarg de la novel·la en diverses formes. D'una banda, és l'amenaça latent a què s'enfronta Dad Lewis, però també apareix el dol d'una mare per la mort d'una filla, i la mort d'una mare de càncer de mama, que deixa l'Alice, de 9 anys en mans de l'àvia. 

Tot plegat, com sempre, narrat amb senzillesa, quotidianitat, calma i molta veritat.

Gràcies, Kent Haruf per aquestes tres joies. És per llibres com aquests que m'agrada tant llegir.

Voldria tornar a Holt moltes vegades més.

"I a la tardor els dies es van tornar freds i van caure les fulles dels arbres, i a l'hivern va bufar el vent de les muntanyes i a les planes altes del comtat de Holt es van desencadenar tempestes nocturnes i rufagues que van durar tres dies sencers."

I és que la vida continua.

Coneixem una mica més l'autor?

Kent Haruf (1943 - 2014) va ser un novel·lista nord-americà que va néixer al Colorado, on situa totes les seves ficcions literàries. Es va llicenciar en Arts i Literatura i va rebre diversos premis literaris. Haruf va morir el 2014 just després d'acabar la seva última novel·la, Nosaltres en la nit.

Altres entrades del mateix autor:

• Cançó de la plana (1a part trilogia de Holt)
• Capvespre (2a part trilogia de Holt)
• Nosaltres en la nit

Txell.Cat

Los asquerosos - Santiago Lorenzo

Títol: Los asquerosos

Autor:  Santiago Lorenzo

Editorial: Blackie Books

Any: 1786 (Traducció de 1984, edició de setembre de 2019)

"De pronto, la puerta se le vino encima. Le impactó en una ceja. Un tío grandón de unos treinta años la había golpeado desde fuera. Luego la empujó fuertemente con el hombro. Accedió al portal arrastrando en el embate al arrendatario. Vestía de paisano, y traía una porra extensible en la mano derecha y un portaplacas colgante con los antidisturbios al cuello. […]La reivindicación no era en el portal, no suele serlo. Allí no había nada que dispersar. Pero el agente cerró tras de sí. Dio por hecho que Manuel, que nunca llegó a saber qué se demandaba en la protesta, era un manifestante que buscaba cobijo. [...]La intimidad del portal acendró los ánimos del policía. Lanzó a Manuel contra el mural de buzones y cargó de impulso el brazo armado para trazar trayectoria coincidente con el hombro del atrapado. Le iba a pegar porqué sí."

Els meus sogres em van regalar la novel·la Los asquerosos de Santiago Lorenzo pel meu aniversari. Si he de ser sincera, no havia sentit a parlar d’aquest autor, però la breu biografia que vaig trobar al llibre em va semblar molt interessant, ja que vaig tenir la sensació que totes les seves novel·les anteriors em podien agradar.

Los asquerosos m’ha agradat força i m’ha sorprès gratament. És una novel·la molt estàtica, en què en la majoria de capítols no passa res i el lector simplement acompanya al protagonista, Manuel, en el seu dia a dia al camp. La història parteix d’un jove que fereix un policia antidisturbis en defensa pròpia i que, per tal d’evitar anar a la presó, fuig de Madrid cap als pobles fantasma de Castella. Allà comença una vida retirada i senzilla i descobreix que amb molt poc és feliç de veritat, i l’estil de vida que adopta per necessitat es converteix en un modus vivendi que després no vol abandonar.

L’obra és un cant a l’austeritat, a la vida tranquil·la, la senzillesa, la soledat i al silenci, elements molt difícils de trobar en la nostra societat actual. Però per sobre de tot, Los asquerosos és una crítica. D’entrada és una crítica a les forces de l’ordre, a la repressió i a la manca de llibertat d’expressió, però també a la precarietat laboral i a les dificultats del jovent per trobar una feina digna i ben pagada.

És, també, una crítica a la societat actual, sorollosa, que va sempre amb pressa i que no sap fer res per si sola. Jugat amb mestria, al costat del protagonista el lector s’allunya d’aquesta societat en què viu immers i, malgrat veure’s reflectit en uns personatges detestables molt caricaturitzats, ens permet observar-nos des de fora i plantejar-nos algunes contradiccions pròpies.

El narrador és el tiet, còmplice del protagonista, fet que permet al lector allunyar-se de les peripècies del Manuel. Sense diàlegs, la prosa és mordaç, irònica i carregada d’humor, amb un llenguatge a vastament ric, líric i, a vegades, inventat, però totalment comprensible.

El final de la novel·la m’ha semblat especialment bo i tot i que m’ha sorprès, no podia ser d’altra manera. No seria comprensible.

L’única pega que podria apuntar és que cap a la meitat, la novel·la perd ritme, però potser ja és el que volia l’autor per ajudar-nos a trobar aquesta tranquil·litat i senzillesa que lloa, no?

"El olor de la leche cortada es malo, pero el de la leche podrida desde hace semanas es desesperante. Un olor desesperante es aquel que no toca ya sólo la pituitaria sino el propio corazón. Ese olor que forra las venas de preguntas sobre si de verdad merece la pena seguir viviendo en un mundo capaz de dar acogida a una peste así."

Coneixem una mica més l'autor? 

Santiago Lorenzo (Portugalete, 1964) és guionista, escriptor, director i productor de cinema. Va estudiar Imatge i Guió y Direcció escènica.

Ha guanyat un Premi Goya al Millor Curtmetratge d'Animació per a Caracol, col, col (1995).

Los asquerosos és la seva quarta novel·la després de Los millones (2010), Los huerfanitos (2012) i Las ganas (2014).

"Era uno de esos críos a los que ahora llaman "niños de la llave". Sus padres, por trabajo o relaciones, nunca estaban en casa. Manuel llevaba la llave de su domicilio colgada al cuello porque no tenía a nadie que se ocupará de él a la salida del colegio. Se supone que esta es situación carencial y penosa. Muchos, en su tesitura de desasistencia, se tirarían con los años por la autolesión, el juego de rol insano, el hostión en moto, la anorexia o el romanticismo salido de rosca."

Txell.Cat

Les aventures del baró de Münchhausen - Gottfried August Bürger

Títol: Les aventures del baró de Münchhausen

Autor:  Gottfried August Bürger

Llengua original: alemany

Traductor: Joan Fontcuberta

Editorial: Males Herbes

Any: 1786 (Traducció de 1984, edició de setembre de 2019)

"A l'illa, o al formatge, s'hi feia també molt de blat, amb unes espigues que semblaven bolets i contenien uns pans ja cuits del tot, a punt per a ésser menjats. Durant les nostres excursions pel formatge vam descobrir set rius de llet i dos de vi."

Coneixia la famosa "síndrome de Münchhausen", però desconeixia del tot l'existència d'aquest llibre. Passejant per la Setmana del Llibre en Català d'enguany, el meu company el va veure i no se'n va poder estar. L'havia llegit fa temps i en tenia un record molt divertit, així que ens el vam comprar.

Les aventures del Baró de Münchhausen és un recull d'històries esbojarrades, surrealistes i fantàstiques que s'han de llegir en context.

El baró de Münchhausen va ser una persona que va existir de veritat a mitjan del segle XVIII. Fou un noble que va participar en diverses guerres i un narrador d'històries i gestes. Sembla que les històries que explicava tenien un alt grau de fantasia, exageració i ironia, i la seva fama de narrador es va  anar estenent per tot Europa, de manera que cada vegada s'exagerava més la seva condició de narrador fantàstic i se li atribuïen històries que havien passat fins i tot abans que ell nasqués.

En qualsevol cas, diversos autors es van dedicar a recollir i reescriure aquestes històries, però el recull més famós és el de Gottfried August Bürger, perquè és especialment satíric i punyent, però molt bo literàriament.

El més curiós de tot plegat és que Gottfried August Bürger va partir d'una obra de Rudolf Erich Raspe de 1785 que va traduir de l'anglès a l'alemany i va ampliar amb més peripècies.

Dic que s'ha de llegir en context perquè sens dubte el llibre que tenim entre mans és una bogeria que toca el surrealisme, s'escapa del sentit comú constantment i que s'allunya molt de la literatura que llegim normalment avui dia. Tanmateix, és molt comprensible i imaginable que en el seu moment fos un èxit.

"Cansat del viatge, vaig descavalcar finalment i vaig lligar el cavall a una mena d'estaca punxeguda que sortida de la neu. Per seguretat, vaig posar-me les pistoles sota el braç, vaig ajeure'm a la neu no gaire lluny i vaig fer un son tan profund que els ulls no se'm tornaren a obrir fins que ja era clar. Però, quina sorpresa va ser la meva en veure que em trobava al cementiri d'un poble! De primer moment no sabia veure el meu cavall, però de seguida el vaig sentir renillar des d'algun lloc damunt meu. En mirar enlaire, vaig adonar-me que estava lliga al penell del campanar i n'havia quedat penjat. De seguida vaig comprendre com hi havia anat a parar. Durant la nit el poble havia quedat completament enterrat per la neu; el temps havia canviat de cop; mentre jo dormia, la neu s'havia anat fonent, i jo havia anat baixant lentament i suaument, i allò que a les fosques havia pres per una soca d'arbre que treia el cap de la neu, i on havia lligat el cavall, era la creu o el penell del campanar."

Coneixem una mica més l'autor? 

Gottfried August Bürger (1747 - 1794) fou un poeta i traductor alemany. Se'l coneix especialment per la seva traducció (i ampliació) de l'obra Baron Münchhausen's Narrative of his Marvellous Travels and Campaings in Russia de Rudolf Erich Raspe, tot i que també va ser el traductor de Shakespeare i Homer a l'alemany. Va destacar per la seva poesia folklòrica, en què podem destacar Lenore (1773).

Finalment, si us interessa, us recomano l'article "Les aventures del Baró de Münchhausen" de biblionauta.com 

Txell.Cat

Notre-Dame de París - Victor Hugo

Títol: Notre-Dame de París

Autor:  Victor Hugo

Llengua original: francès

Traductor: Rafael Folch i Capdevila

Editorial: Proa

Any: 1831 (Edició de juliol de 2019)

"És que l'amor fa com l'arbre, creix espontàniament, endinsa profundament les arrels dintre nostre i continua verdejant sobre el cor en runes.I l'inexplicable és que, com més cega es aquesta passió, més persistent és. No és mai tan sòlida com quan no té raó d'ésser."

L'incendi de Notre-Dame de l'abril d'aquest any, em va despertar la curiositat de llegir Notre-Dame de París d'Hugo. No l'havia llegit amb anterioritat i el meu company sempre me'n parlava meravelles, així que em vaig decidir a llegir-lo per homenatjar el símbol parisenc que tan sols dos anys abans havíem visitat. 

Malauradament, en el primer intent, l'edició que tenia entre mans era força antiga i l'estil de l'autor se'm va fer una muntanya,així que no vaig aconseguir arribar fins al segon capítol. A l'estiu, però, xafardejant llibres en una llibreria, ens vam trobar amb aquesta reedició de juliol, molt més agraïda de llegir. Així que vam arribar a l'acord que li donaria una segona oportunitat i que no s'hi valia rendir-se abans del cinquè capítol.

Ara que l'he acabat, estic satisfeta i contenta d'haver llegit Notre-Dame de París, però és innegable que en alguns passatges l'obra es fa una mica pesada. Hugo era un apassionat de l'arquitectura i hi ha diversos capítols molt descriptius de la catedral i de la ciutat de París. A més, l'estil general de la novel·la és força carregat i detallat, fet que alenteix la lectura.

Notre-Dame de París és una novel·la fosca que avança a ritme irregular i que retrata dues cares de l'amor a partir de tres personatges principals: Esmeralda, que representa la bellesa, Quasimodo, que simbolitza la lletjor i l'amor platònic, i Claude Frollo, l'ardiaca que representa l'amor carnal. Tot plegat molt romàntic...

A mesura que avançava en la lectura, em vaig anar enganxant a l'estil i la història d'Hugo, i no puc negar que l'obra m'ha agradat molt. Especialment el final, que és preciós, però que no revelaré en aquest bloc, per si algú el vol llegir.

Si hagués de descriure Notre-Dame de París en poques paraules, diria que és una novel·la fosca, tendra i bonica.

"- Sabeu què és l'amistat? - preguntà ell. 

- Sí - respongué l'egípcia -. És ésser germà i germana dues ànimes juntes sense confondre's, com dos dits de la mà. 

- I l'amor? - prosseguí Gringoire 

- Oh, l'amor! - digué ella, i la veu li tremolava, i els ulls se li encenien -. És ésser dos i no ésser més que un."

Coneixem una mica més l'autor? 

Victor Hugo (febrer 1802 - maig 1885) va ser un dels escriptors francesos més importants del Romanticisme. La seva obra és molt variada i comprèn teatre, novel·la, poesia, correspondència i articles. Entre les obres més destacades hi trobem Notre-Dame de París (1831) i Les Miserables (1862). A més, també va cultivar el dibuix.

Les obres d'Hugo han donat lloc a nombroses adaptacions al teatre i al cinema.

Txell.Cat

Córrer sense por - Giuseppe Catozzella

Títol: Córrer sense por

Autor:  Giuseppe Catozella

Llengua original: italià

Traductora: Anna Casassas

Editorial: Sembra Llibres

Any: 2014

He estat novament ingressada a l’Hospital de la Vall d’Hebron pels meus problemes reiteratius de colangitis. Per aquest motiu, perquè em pogués entretenir una mica durant aquests dies, el meu fill Jordi m’ha deixat aquest llibre. Pel títol i la portada de la coberta ja m’he fet la idea que es tractava d’un llibre on el tema principal seria les curses dels corredors.

Córrer sense por ens mostra la part invisible d’aquests atletes que ho donen tot per poder participar en les olimpíades que se celebren arreu del món. Les dificultats i l’anhel de perfeccionament en situacions límit, i, en alguns casos, en període de guerra, donant-ho tot per aconseguir els seus objectius.

És un llibre molt cru que et fa pensar molt i que ens deixa una visió molt viva de l’esforç i la voluntat de l’ésser humà.

Basada en fets reals, Córrer sense por és una novel·la que narra amb una sensibilitat brillant la lluita d’una jove somali per obrir-se camí entre la violència, la pobresa i la falta d’oportunitats per a les dones. Una història commovedora i plena d’humanitat que ens colpeja amb la tràgica odissea que cada any realitzen milers de persones des de les ferides de l’Àfrica fins al miratge europeu.

A continuació trobareu un petit reportatge de TV3 sobre l'obra i la protagonista:

Coneixem una mica més l'autor?

Giuseppe Catozzella va néixer a Milà l’any 1976. És llicenciat en Filosofia i col·labora com a periodista en diversos mitjans. Ha publicat els relats Il cielo di vita del pesce, Fuego i dues novel·les basades en treballs d’investigació en què retrata la cara més fosca i violenta d’Itàlia: Espianti, sobre el tràfic d’òrgans humans, i Alveare sobre el domini de la màfia calabresa al nord del país. Ha guanyat diversos premis que reconeixen la seva obra com a periodista i escriptor.

Amb Córrer sense por ha estat finalista del Premi Strega 2014, el guardó literari més prestigiós del seu país, i ha guanyat l’Strega Giovani 2014, concedit a la novel·la més valorada pels joves italians. Aquesta novel·la està en procés de traducció a una desena de llengües i ja se’n prepara versió cinematogràfica.

MAC 

El gran dia de la Senyoreta Pettigrew - Winifred Watson

Títol: El gran dia de la Senyoreta Pettigrew

Autora:  Winifred Watson

Llengua original: anglès

Traductora: Maria Rossich

Editorial: El cercle de Viena

Any: 1937 (2018, en català)

"La senyoreta Pettigrew es va veure arrossegada cap al passadís. Havia deixat enrere les protestes, la perplexitat, la sorpresa i els planys. Tenia els ulls lluents, el rostre radiant. Se sentia pletòrica. Tot estava passant tan de pressa! No podia seguir el ritme dels esdeveniments, però renoi, bé podia gaudir-ne!"

Diuen que el disseny d’una coberta de llibre té, d’antuvi, una importància tant o més forta que el contingut del llibre per decidir un lector a desitjar llegir-lo o no, sempre que no tingui una idea preconcebuda. En aquest cas, a mi em va cridar l’atenció i em va predisposar a llegir-lo. Una novel·la entremaliada que ens recorda que mai no és massa tard per viure la vida. La gran vida.

La senyoreta Pettigrew és una institutriu de mitjana edat, grisa i anodina. Que no ha fet res de bo (ni de dolent) a la vida. I que necessita desesperadament una feina. Així que quan l’empresa de col·locació l’envia per error a casa d’una cantant de cabaret esbojarrada que té tres amants i molts embolics, la senyoreta Pettigrew només sap que és la seva última oportunitat i l’ha d’aprofitar com sigui.

I contra tot pronòstic, les dues dones s‘entenen perfectament i la virtuosa senyoreta Pettigrew descobreix un món nou i fascinant, ple de girs inesperats que posen a prova el seu enginy i que confirmen que, en realitat, té tot el que li cal per gaudir d’una vida moderna, excitant i dissoluta.

Aquesta encantadora novel·la a l’entorn d’una Ventafocs que voreja la cinquantena i que en un sol dia descobreix els còctels, els cigars i els negligés de seda, és una d’aquelles invitacions que no s’hauria de deixar escapar. Perquè en les bones comèdies, com als cabarets, la diversió és a dins.

"Tant me fa -va pensar exultant-. La meva pobre mare estaria escandalitzada. Però no ho puc evitar. Ella sempre em deia que anés amb compte amb els desconeguts, que no se sap mai. Podrien estar conduint-me a la perdició, però qui tindria interès a portar pel mal camí una gallina vella amb l’arròs covat com jo? Em nego a creure que sigui possible. No sé per què passa tot això, però tampoc no m’importa." 

Coneixem una mica més l'autora?

Winifred Watson va néixer el 1907 a Newcastle Anglaterra, i va treballar com a secretària fins que l’any 1935 es va casar i va decidir provar sort com a novel·lista. Després de dues novel·les dramàtiques que van obtenir un cert ressò, va escriure El gran dia de la senyoreta Pettigrew, que inicialment cap editor no volia publicar perquè hi veien un canvi de registre que, segons deien, als seus seguidors els resultaria sorprenent. Després de grans dosis de paciència i convicció, l’autora va aconseguir que el llibre es publiqués l’any 1938 i no va trigar gaire a ser un èxit clamorós. Poc després, però, Watson va abandonar la seva carrera com a escriptora arran de l’esclat de la guerra i el naixement del seu fill, l’any 1941, i va continuar vivent amb tota tranquil·litat a Newcastle. 

MAC 

L'avi que va tornar per salvar el món - Jonas Jonasson

Títol: L'avi que va tornar per salvar el món

Autor:  Jonas Jonasson

Llengua original: suec

Traductora: Anna Puente

Editorial: Edicions Salamandra

Any: 2018

No tenia ni idea que el famós avi de cent anys que es va escapar per la finestra l'any 2012 a Suècia hagués tornat de la mà del seu creador, Jonas Jonasson, l'any passat. La sorpresa va ser majúscula quan xafardejant llibres en una llibreria me'l vaig trobar i era el que necessitava en aquell moment: una lectura divertida, amena i distesa.

De la mateixa manera que als tres llibres anteriors (L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, L'analfabeta que va salvar un país i  L'assassí que va somniar amb un lloc al cel), Jonasson crea una història surrealista i carregada d'humor i de situacions absurdes per fer una crítica del món on vivim i que hem creat.

La primera novel·la situava els fets al darrer segle i criticava totes les atrocitats que l'ésser humà va cometre el segle passat, aquesta se centra en les situacions que ens toca afrontar el segle XXI, amb Kim Jong-Un, Donald Trump, Angela Merkel o Putin com a personatges. 

La primera part de les aventures de l'avi, Allan Karlsson, em van agradar més. Probablement pel factor sorpresa i perquè, malgrat tot, els fets que es narraven amb ironia no em quedaven tan a prop com els que apareixen en aquesta segona part. Al final, però, el llibre assoleix (i amb molt bona nota) l'objectiu d'entretenir, criticar i fer reflexionar al lector.

Us deixo el fragment final del pròleg de l'autor:

"Ah, sí. Una altra cosa. Aquesta novel·la aborda fets recents i actuals. En la trama hi faig aparèixer figures públiques, tant polítics com persones del seu entorn immediat. La majoria dels personatges del llibre conserven el seu nom real. D'altres, me'ls he estalviat.

Com que aquests líders acostumen a mirar la resta de persones amb desdeny en comptes d'admirar-les, em sembla just fer-los una mica la punyeta. Però això no els fa menys humans i, com a tals, mereixen una quantitat de respecte relativa. A tots aquests alts càrrecs m'agradaria dir-los: «Ho sento.» I: «Posin-s'hi fulles. Hauria pogut ser pitjor.» I també: «I què, si realment fos pitjor?»."

Coneixem una mica més l'autor? 

Jonas Jonasson és un periodista i escriptor suec que es va donar a conèixer l'any 2009 (2012 en català) amb la novel·la L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, que va tenir una acollida bestial entre la crítica i els lectors.

L'any 2013 va publicar la seva segona novel·la, L'analfabeta que va salvar un país, i es va estrenar la pel·lícula basada en la seva primera novel·la.

L'assassí que va somniar amb un lloc al cel es va publicar el 2015.

Altres entrades del mateix autor

• L'analfabeta que va salvar un país

Txell.Cat

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey - Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Títol: La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Autores: Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

Llengua original: anglès

Traductora: Marta Vilella

Editorial: Amsterdam Llibres

Any: 2011

"En Will Thisbee va ser el responsable de la inclusió del Pastís de Pela de Patata en el nom de la societat. Amb alemanys o sense, no estava disposat a anar a cap reunió sense que hi hagués menjar! Així que els refrigeris van esdevenir part del programa. Com que hi havia poca mantega, menys farina i gens de sucre que sobrés a Guernsey en aquells moments, en Will va preparar un pastís de pela de patata: puré de patates per al farciment, remolatxa escorreguda per donar-hi dolçor, i pela de patata com a crosta. Les receptes d’en Will normalment són discutibles, però aquesta es va fer famosa."

He acabat aquesta novel·la que m’ha deixat la meva amiga Elena. El títol m’ha fet gràcia i m’ha intrigat una mica. “Un pastís de pela de patata” d’entrada em fa pensar en un període de mancances de productes bàsics, per raons que poden ser infinites, com un període d’extrema pobresa o un període de guerra. Així doncs, m’he posat mans a l’obra i he llegit el llibre.

1946, Londres. L’escriptora i columnista Juliet Ashton cerca un tema per a la seva propera novel·la. Per mitjà de la carta d’un habitant de l’illa de Guernsey, entra en contacte amb els membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi, i decideix desplaçar-se a l’illa per conèixer de primera mà els seus habitants i les seves vivències durant la guerra. Una història commovedora.

L’acció transcorre immediatament després de la Segona Guerra Mundial, entre el 8 de gener del 1946 fins al 17 de setembre del mateix any, on la guerra té un protagonisme molt evident pel que fa a la forma de viure dels habitants de Guernsey. Es tracta de tot un seguit de cartes que es creuen diversos protagonistes, explicant les coses que fan cada dia. Una carta reflecteix la duresa del camps de concentració i la tràgica mort d’una de les protagonistes.

Es tracta d’una novel·la divertida i profundament humana. Un homenatge als bons llibres i a les bones persones, capaç d’aixecar els ànims fins i tot dels més cínics. 

Coneixem una mica més les autores?

Mary Ann Shaffer (1934 - 2008) va treballar com a llibretera i bibliotecària i sempre va viure envoltada de llibres. Als setanta anys, animada pel seu grup de lectura, va decidir escriure la seva primera novel·la, que Annie Barrows (1962) va acabar. La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey es va convertir un una sorpresa editorial que ja compta amb 15 traduccions i legions de fans arreu del món. 

MAC