dijous, 30 d’abril del 2026

Morir a la primavera - Ralf Rothmann


Títol:
Morir a la primavera
Autor: Ralf Rothmann
Llengua original: alemany
Traducció: Ramon Monton
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2015 original, 2016 en català

"- Treballo a la finca d’aquí, de munyidor. [...] Només tinc disset anys. Aquí som importants per al manteniment de la guerra.
- Importants per al manteniment de la guerra -, va grunyir l’oficial. - El que s’ha de sentir! Jove i sa i s’amaga entre vaques a la rereguarda.
"

Fa uns dies vam visitar la biblioteca de Manresa amb uns quants membres del Reducte Català i tenien una selecció de llibres que portaven la paraula “primavera” al títol. Vaig decidir endur-me aquest que em va cridar l'atenció.


Al principi, em va agradar molt com s'explicava la història d'en Walter i els seus amics, que treballen de munyidors en una granja mentre la guerra arrasa Alemanya. Son joves, tenen ganes de viure l'amor i sembla que la guerra els toqui però de lluny. Poc s'esperen que un vespre els obliguin a allistar-se a l'exèrcit per participar en les últimes campanyes de la guerra. 

Així, en Walter i en Fiete, amb disset anys i sense cap mena de formació, aniran avançant en la rereguarda, traslladant ferits i encarregant-se de la intendència. 


"Ai, pobre soldadet fuster, què deus saber, tu! ¿Has ajudat mai una vaca a vedellar? ¿I quan té còlics perquè se li ha torçat la matriu? ¿O quan la palangana és massa estreta i el vedell es posa del revés i no vol sortir? [...] Portar una nova vida al món, aquesta és la feina més dura. Destruir i matar, pot fer-ho qualsevol idiota."


M'ha agradat llegir un llibre sobre la Segona Guerra Mundial amb una perspectiva diferent: la d’uns joves que s'hi afegeixen quan ja és tard i que no combreguen amb el que defensa el seu país, encara que no puguin dir-ho en veu alta. 


Rothmann retrata la cruesa de la guerra fora del camp de batalla, la crueltat i l'egoisme dels homes, l'omnipresència de la mort sense recrear-se en escenes escabroses, i la pèrdua de la innocència dels joves que tenien grans somnis de futur. 


La novel·la no té cap mena de divisió en capítols ni episodis, i això ha fet que cada vegada se'm fes més pesada i lenta de llegir. 

Malgrat això, si us l'agafeu amb calma, és una novel·la amb un retrat sobre l'amistat molt bonic, lluny de la imatge idealitzada de l'amic perfecte. 


Txell.Cat

dimecres, 15 d’abril del 2026

Què ens devora de nit - T. Kingfisher


Títol:
Què mou els morts

Autora: T. Kingfisher (pseudònim d'Ursula Vernon)

Llengua original: anglès

Traducció: Marta Armengol

Editorial: Obscura Editorial

Any: 2024 original, 2025 en català



Després de l'èxit de la lectura conjunta de l'any passat de Què mou els morts, aquest mes hem llegit la segona part de la trilogia, Què ens devora de nit


Kingfisher aprofita els personatges del primer llibre per explicar-nos una nova història de terror, aquesta vegada basada en un ésser mitològic que se t'asseu al pit mentre dorms i no et deixa respirar. 

L'Alex Easton, exsoldat amb estrès posttraumàtic torna a la casa que tenia la família a Gal·làcia, i ho fa acompanyat del seu escuder Angus per rebre la micòloga senyora Porter, que té molt interès en investigar els bolets que creixen per la zona. Quan arribem a la cabana, però, descobreixen que el masover és mort i que els vilatans tenen una reacció estranya quan intenten esbrinar les causes de la mort. Tant és així, que pràcticament ningú vol traslladar-se a la casa a viure i servir. 


A diferència de Què mou els morts, que és un retelling de Poe, aquesta novel·la no parteix de cap text anterior. La història m'ha semblat força més fluixa, gairebé una excusa per aprofitar uns personatges que s'havien quedat curts d'aventures. 


El desenvolupament de la trama se m'ha fet irregular, i en alguns moments se m'ha fet lent. Tota l'acció es desenvolupa cap al final de manera precipitada. 


El que és innegable és que la ploma de Kingfisher té una gràcia especial, una barreja d'ironia i sarcasme fi amb tocs d'humor per rebaixar tensions.


No puc dir que m'hagi apassionat, de fet, ha estat una petita decepció per les expectatives que hi tenia. De totes maneres, si voleu aproximar-vos a un terror light o temptejar amb el gènere fantàstic, l'autora pot ser una bona opció (però si heu de triar, escolliu el primer volum). 


Altres entrades de la mateixa autora:


Txell.Cat

dimecres, 8 d’abril del 2026

Intermezzo - Sally Rooney


Títol:
Intermezzo
Autora: Sally Rooney
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2024 original, 2024 en català


"Va bé visualitzar les coses per endavant, el moment de desembolicar la xocolatina, el gust que tindrà el cafè, si l’hi duran en un platet o només la tassa i prou. Són les coses adequades per pensar en un moment així: coses tangibles, plenes de detalls sensorials. I després començaran les partides."


Un intermezzo és, entre d'altres, un interludi, un temps mort, un impàs per agafar aire i continuar. I també és una jugada d'escacs inesperada que obliga el contrincant a replantejar l'estratègia definida. 


En aquesta novel·la de Sally Rooney ens trobem amb dos protagonistes que són germans i nois. Fins ara, Rooney tendia a presentar-nos protagonistes femenines i els conflictes amb les parelles i amistats. 

Així doncs, l'Ivan i en Peter són germans però són pols oposats. L’Ivan té 22 anys, és un geni dels escacs, és més aviat tímid, porta bràquets, i té una manera de relacionar-se que no coincideix amb allò més socialment acceptat (no es diu, però sembla força evident que pugui tenir algun tipus de trastorn de l’espectre autista). En Peter és deu anys més gran, un advocat de renom i èxit, femeller i extravertit, que navega entre dues relacions. No és d'estranyar que cadascú visqui de manera molt diferent el dol per la mort recent del pare, després d'anys de patir un càncer.


El dol és un catalitzador per als dos protagonistes, però no diria que la novel·la parli del dol, més enllà de la contradicció que senten en alguns moments els protagonistes entre les ganes de viure i la tristesa i enyor del pare. Rooney torna a explorar els problemes de comunicació i les relacions afectives, però ho fa explorant l'expressió de sentiments en el món masculí i les expectatives i rols fraternals.  

M'ha agradat especialment el focus en la relació entre els germans, en com navega entre la incomprensió, la distància i la ràbia, i l'amor i la cura. També en la pressió dels rols: I si en Peter necessita desfer-se temporalment del rol de protector de l'Ivan, de germà gran? I si l'Ivan necessita desfer-se de l’emmirallament cap en Peter? I si només necessiten ser germans i punt, sense jerarquies ni assumpcions prèvies?


Com dèiem, també hi ha amor i parelles. Rooney torna a explorar les relacions que defugen les convencions socials. L'Ivan comença a veure's amb la Margaret, amb qui hi ha una diferència d'edat de més de deu anys. Tenen una relació molt bonica, honesta i sana; m'ha encantat. En Peter, en canvi, trontolla entre dues relacions i no sap quin camí ha de seguir. D'una banda hi ha la Sílvia, la seva exparella, actual amiga i amor platònic, i per l'altra hi ha la Naomi, una noia deu anys més jove amb qui manté un vincle de certa dependència econòmica i amb qui satisfà moltes de les seves fantasies. És possible estimar dues persones alhora? És possible mantenir-hi una relació sense enganyar ningú?


Intermezzo és la novel·la més extensa de Rooney i també la que té uns personatges més complexos i desenvolupats. Les primeres pàgines em van desconcertar una mica per l'estil, encara més fragmentat de l'habitual. Els capítols es construeixen a partir de frases breus que expressen els pensaments dels personatges en tercera persona, però també diàlegs. La perspectiva va canviant en els diferents capítols, de manera que cada vegada he anat entenent més els personatges i sentint més empatia i tendresa per tots ells. Els capítols centrats al voltant d’en Peter són més caòtics i angoixants, mentre que els de l’Ivan són més lògics i estructurats. Ja absorbida pels personatges i amb l'estil enganxat, la novel·la és un passa-pàgines.


Personalment el final m'ha semblat massa feliç i, fins i tot, ensucrat, però a Sally Rooney l'hi perdono i l'hi compro, que ja han patit prou en Peter i l'Ivan. I per què no podem imaginar i creure en una societat més oberta, més lliure de judicis, on guanyi l'amor. 


Altres entrades de la mateixa autora


Txell.Cat