Summer - Ali Smith

Títol: Summer
Autora: Ali Smith
Llengua original: anglès
Editorial: Penguin Books 
Any: 2020

"The briefest and slipperiest of the seasons, the one that won't be held to account - because summer won't be held at all, except in bits, fragments, moments, flashes of memory of so-called or imagined perfect summers, summers that never existed."

Doncs ja està, he acabat el quartet estacional d’Ali Smith amb Summer, l'estació que em recorda a la infància, els dies llargs de sol i jocs amb els meus germans i cosins. 

A Summer també hi trobem algunes parelles de germans, però no passen l'estiu -o l'agost- feixuc i mandrós, que dirien Els Pets, com nosaltres. 

"Funny [...] like, how we overload summer most out of all the seasons, I mean with our expectations of it.

Nah, Summers can take it. That's why they're called summers."

D'una banda tenim la Sacha i en Robert, que viuen amb la seva mare, Grace, a Brighton. El seu pare viu a la casa del costat amb la seva nova parella, l’Ashley, més jove que ell i que ha deixat de parlar. La Sacha té setze anys i una gran preocupació pel canvi climàtic i per als refugiats. En Robert és més petit, però té una intel·ligència prodigiosa que el fa conversar com si fos un adult, tot i que encara té moltes coses infantils.

"It's truly terrible. But this new generation of responsible young people will sort it out, his mother says. Thank God for the young people. I trust them.

Yeah, that's it. Give us the responsibility for everything you've all messed up but don't give us any power with which to change anything, his sister says."

"At which point the two kids, who’d been fiercely arguing about everything, both fell about laughing at the joke with a pleasure, an infectious delight, the kind that made everyone in that restaurant turn towards their table, not in a way that meant they wished they'd be quieter or were finding something intrusive, but in that way where something warm happening will unite a room of strangers."

D’altra banda, tenim en Daniel i la Hannah, dos germans que es troben separats per la Segona Guerra Mundial. En Daniel es troba internat en un camp d’estrangers anglès a l’Illa de Man, i la Hannah decideix combatre el règim des d’Alemanya. 

Finalment, l’Art i la Charlotte, que eren parella, però després de la ruptura han aconseguit refer la relació d’amistat fins al punt que es consideren com germans.

"Sometimes he hears the hooves of the horses on the roads of the cities he grew up in on the road outside this window.

That's not horses, they tell him here in his neighbour's house. That's people from the Airbnb studio along the road. It's the wheels of their suitcases going over the cracks in the pavement."

"...the people left behind after someone has died are liable to become inhabitants of Grief Island and must be sure to carry an inflatable life jacket with them to help them swim away if the weather roughens and they haven’t got access to a boat."

En Daniel, l’Art i la Charlotte són personatges que retrobem d’altres llibres, igual que la Iris o l’Elizabeth. M’hi han faltat alguns personatges de Spring.

Després de quatre llibres, a ningú li sorprendran els salts temporals i espacials d’Ali Smith, ni el fet que la narració vagi canviant de perspectiva: de la Sacha a en Robert, d’en Daniel a la Hannah, i fins i tot la Grace o la Charlotte.

Smith torna a posar sobre la taula les conseqüències del Brexit i el canvi climàtic, però a més aborda l’aïllament (irònicament en l’estació més social de totes) des de diferents perspectives. D’una banda trobem l’aïllament en un camp de civils anomenats “enemy aliens” durant la Segona Guerra Mundial, de l’altra l’internament dels presos polítics com en Hero, un vietnamès que busca asil, però també l’aïllament dels confinaments de la pandèmia i els centres d’internament d’immigrants actuals.

No hi falten artistes i personalitats reals: Einstein, la directora de cinema Lorenza Mazzetti, Fred Uhlman, Kurt Schwitters o Barbara Hepworth. Els personatges i algunes escenes s’allunyen del realisme per acabar conformant un trencaclosques en què totes les estacions encaixen, en que les històries s’entrecreuen.

"He now knows a pure and inarguable thing about the infrastructure of everything. When two particles are entangled then a change to one no matter where the other particle is in the universe will mean there's a change in the other.

But how do the particles know? How do they know whether entanglement has or hasn't taken place?"

Summer tanca el quartet estacional i l’aparició de personatges d’altres estacions harmonitza el conjunt. Perquè arribi l’estiu cal que hagi sigut hivern i que haguem passat la primavera, i cal abraçar el fet que l’estiu acabarà i tornarà la tardor. 

Al llarg de tota la tetralogia les referències artístiques a obres i persones són moltes, com també les referències socials (a Summer hi apareix una menció a George Floyd). Tots quatre llibres s’inauguren amb diverses cites, tots tenen una estructura similar: amb grans blocs dividits en seccions sense numerar i encapçalats per un text més poètic que és com un mantra. Però estic segura que hi ha molts altres detalls que m’han passat per alt que interconnecten els quatre volums. Ali Smith no és fàcil, però val molt la pena.

M’ha agradat molt com es tanca el cicle, com les peces encaixen en una obra més gran que la individualitat de cada llibres, com si Smith volgués de nou emfatitzar que l’egocentrisme ens aïlla, que l’immobilisme1 no és la solució i que cal pensar en la col·lectivitat.

"She is a person on a pavement in a city in a country on a planet, seen from above by so many satellites that aren't there so we can see how fine and beautiful our planet is from space but so the people who control the satellites can zoom in on people for all sorts of reasons that are nothing to do with what almost everybody and everything on the planet actually needs."

Altres entrades de la mateixa autora

• Autumn

• Winter

• Spring

---

1 Us deixo un fragment del primer capítol.

“Everybody said: so?

As in so what? As in shoulder shrug, or what do you expect me to do about it? or I so don’t really give a fuck, or actually I approve of it, it’s fine by me.

Okay, not everybody said it. I’m speaking colloquially, like in that phrase everybody’s doing it. What I mean is, it was a clear marker, just then, of that particular time; a kind of litmus, this dismissive note. It got fashionable around then to act like you didn’t care. It got fashionable, too, to insist the people who did care, or said they cared, were either hopeless losers or were just showing off.”

Txell.Cat

Intermezzo - Sally Rooney

Títol: Intermezzo
Autora: Sally Rooney
Llengua original: anglès
Traducció: Ferran Ràfols

Editorial: Edicions del Periscopi

Any: 2024 original, 2024 en català

"Va bé visualitzar les coses per endavant, el moment de desembolicar la xocolatina, el gust que tindrà el cafè, si l’hi duran en un platet o només la tassa i prou. Són les coses adequades per pensar en un moment així: coses tangibles, plenes de detalls sensorials. I després començaran les partides."

Un intermezzo és, entre d'altres, un interludi, un temps mort, un impàs per agafar aire i continuar. I també és una jugada d'escacs inesperada que obliga el contrincant a replantejar l'estratègia definida. 

En aquesta novel·la de Sally Rooney ens trobem amb dos protagonistes que són germans i nois. Fins ara, Rooney tendia a presentar-nos protagonistes femenines i els conflictes amb les parelles i amistats. 

Així doncs, l'Ivan i en Peter són germans però són pols oposats. L’Ivan té 22 anys, és un geni dels escacs, és més aviat tímid, porta bràquets, i té una manera de relacionar-se que no coincideix amb allò més socialment acceptat (no es diu, però sembla força evident que pugui tenir algun tipus de trastorn de l’espectre autista). En Peter és deu anys més gran, un advocat de renom i èxit, femeller i extravertit, que navega entre dues relacions. No és d'estranyar que cadascú visqui de manera molt diferent el dol per la mort recent del pare, després d'anys de patir un càncer.

El dol és un catalitzador per als dos protagonistes, però no diria que la novel·la parli del dol, més enllà de la contradicció que senten en alguns moments els protagonistes entre les ganes de viure i la tristesa i enyor del pare. Rooney torna a explorar els problemes de comunicació i les relacions afectives, però ho fa explorant l'expressió de sentiments en el món masculí i les expectatives i rols fraternals.  

M'ha agradat especialment el focus en la relació entre els germans, en com navega entre la incomprensió, la distància i la ràbia, i l'amor i la cura. També en la pressió dels rols: I si en Peter necessita desfer-se temporalment del rol de protector de l'Ivan, de germà gran? I si l'Ivan necessita desfer-se de l’emmirallament cap en Peter? I si només necessiten ser germans i punt, sense jerarquies ni assumpcions prèvies?

Com dèiem, també hi ha amor i parelles. Rooney torna a explorar les relacions que defugen les convencions socials. L'Ivan comença a veure's amb la Margaret, amb qui hi ha una diferència d'edat de més de deu anys. Tenen una relació molt bonica, honesta i sana; m'ha encantat. En Peter, en canvi, trontolla entre dues relacions i no sap quin camí ha de seguir. D'una banda hi ha la Sílvia, la seva exparella, actual amiga i amor platònic, i per l'altra hi ha la Naomi, una noia deu anys més jove amb qui manté un vincle de certa dependència econòmica i amb qui satisfà moltes de les seves fantasies. És possible estimar dues persones alhora? És possible mantenir-hi una relació sense enganyar ningú?

Intermezzo és la novel·la més extensa de Rooney i també la que té uns personatges més complexos i desenvolupats. Les primeres pàgines em van desconcertar una mica per l'estil, encara més fragmentat de l'habitual. Els capítols es construeixen a partir de frases breus que expressen els pensaments dels personatges en tercera persona, però també diàlegs. La perspectiva va canviant en els diferents capítols, de manera que cada vegada he anat entenent més els personatges i sentint més empatia i tendresa per tots ells. Els capítols centrats al voltant d’en Peter són més caòtics i angoixants, mentre que els de l’Ivan són més lògics i estructurats. Ja absorbida pels personatges i amb l'estil enganxat, la novel·la és un passa-pàgines.

Personalment el final m'ha semblat massa feliç i, fins i tot, ensucrat, però a Sally Rooney l'hi perdono i l'hi compro, que ja han patit prou en Peter i l'Ivan. I per què no podem imaginar i creure en una societat més oberta, més lliure de judicis, on guanyi l'amor. 

Altres entrades de la mateixa autora

• Gent normal

• On ets, món bonic?

• Converses entre amics

Txell.Cat

Del final de la soledat - Benedict Wells

Títol: Del final de la soledat
Autor: Benedict Wells
Llengua original: alemany
Traducció: Ramon Farrés
Editorial: Les Hores
Any: 2016 original, 2017 en català

"La vida no és una operació que suma zero. No ens deu res, i les coses succeeixen com succeeixen. De vegades merescudament, de manera que tot pren sentit, de vegades tan immerescudament que ens fa dubtar de tot."

Del final de la soledat de Benedict Wells és una novel·la intimista que narra la vida de tres germans des de la perspectiva d'en Jules, el més petit. En Marty, la Liz i en Jules viuen una infància força normal i feliç: tenen uns pares sans que s'estimen, passen els estius a França amb l'àvia, juguen i riuen. Malauradament, un accident de cotxe els deixa orfes i capgira del tot les seves vides. 

Tots tres passen de tenir una vida idíl·lica a viure en un internat, separats per l'edat i pel dol. 

Wells construeix tots els personatges lentament i amb molta cura, i retrata, a través dels tres germans, maneres diferents d'enfrontar-se a la pèrdua i al dol. En Marty s’aïlla del món i de les emocions, com si es recobrís d'una pell ben gruixuda per fer-se immune al dolor i mantenint una certa distància i fredor envers la vida. Se centra en els estudis i en tenir una vida professional exitosa, i se'n surt, tot i que amb molts rituals i obsessions que l'acompanyen sempre. La Liz es deixa portar per l'hedonisme, la festa, l'abús de substàncies i l'experimentació al màxim. En Jules s'amaga en un món fantasiós i viu instal·lat en la malenconia, la tristesa i la soledat. Se sent abandonat pels germans i és incapaç d'oblidar el passat i de preguntar-se com hauria estat la seva vida si… 

En Jules és el narrador de la història i no hi he acabat de connectar. He tingut la sensació que responsabilitzava massa els germans i amics de la seva tristesa i soledat en una visió molt egoista i esbiaixada, sense adonar-se que també ells vivien la seva tristesa i la seva soledat. M'ha semblat que era una perspectiva força injusta i còmoda, accentuada per una falta de comunicació entre germans i amics. Els problemes de comunicació provoquen malentesos, els malentesos ens aïllen dels altres, l'aïllament ens fa sentir sols per més gent que tinguem al voltant.

"L’Alva va assentir i em va mirar als ulls una estona llarga, insòlitament llarga, i mai no oblidaré com d’aquesta manera vam poder donar una ullada al món interior de l’altre. Durant un breu instant vaig veure el dolor que s’amagava darrere les seves paraules i els seus gestos, i al seu torn ella va intuir què guardava jo molt endins de mi mateix. Però no vam anar més enllà. Ens vam quedar aturats cadascun al llindar de l’altre i no ens vam fer preguntes."

Del final de la soledat parla de la pèrdua en un sentit molt ampli: de la pèrdua dels pares, però també de la pèrdua simbòlica dels germans, de la pèrdua de les amistats, dels distanciaments, de la pèrdua de la vida que no hem viscut, de l'amor i el dolor. El grup Manel diu que “la vida que ens hem perdut, simplement, no existeix”, així que val la pena fer-s'hi mal?
El final de la soledat el trobem quan ens deixem ajudar, quan acceptem que els altres també s’han pogut sentir sols, quan respectem la tristesa i la felicitat dels qui ens acompanyen. Bàsicament, quan comencem a acceptar.

I ara, el moment de l'opinió impopular. Més d'una vegada he tingut la sensació que buscava la llàgrima fàcil i, salvant les distàncies (força grans), m'ha recordat A little life de Hanya Yanagihara. En aquest cas, el cúmul de desgràcies no es concentren en una única persona, sinó que es reparteixen entre els personatges principals, però m'ha semblat que era estirar massa la goma del drama per poder seguir fent la croqueta en la tristor. 

No puc dir que m'hagi entusiasmat. He anat llegint i tenia ganes de saber com avançava la vida dels tres germans, però no m'ha emocionat i, un cop acabada la lectura, m'ha deixat força indiferent i freda.

"El somriure apareix de sobte, i és tan desarmant i bonic, que durant una estona deixo de preocupar-me per ell."

Txell.Cat

Claus i Lucas - Agota Kristof

Títol: Claus i Lucas
Autora: Agota Kristof
Llengua original: francès
Traducció: Sergi Pàmies
Editorial: Amsterdam Llibres
Any: 1991

"-Estimats meus! Amors meus! Reis meus! Petits i adorats meus!

Quan recordem aquestes paraules, els ulls se'ns omplen de llàgrimes.

Hem d’oblidar aquestes paraules perquè, actualment, ningú no ens en diu de semblants i perquè el record que en tenim és una càrrega massa pesada per portar. [...] A força de repetir-les, les paraules perden a poc a poc el seu significat i el dolor que sentim s’atenua."

Claus i Lucas realment no és una novel·la, sinó que en són tres (El gran quadern, La prova i La tercera mentida), que ens han arribat publicades en un únic volum. Situats en un país que no s'anomena i en unes ciutats sense nom, acompanyem els bessons Claus i Lucas des de la seva infància fins a l'edat adulta amb la Segona Guerra Mundial, la guerra freda i la postguerra com a escenari (tot i que realment mai no es diu de quina guerra es tracta, ja que l'important no és el conflicte en si, sinó l'impacte en els qui els pateixen). 

La lectura és molt àgil, amb capítols breus i un estil molt planer i directe, i extremadament impassible. Es narren abusos, violència i morts amb una fredor aclaparadora que fa encongir el cor. 

Un dels aspectes que més m'han agradat són els finals de cada part, que m'han descol·locat totalment. La sensació és similar a la que se sent en un espectacle de màgia quan acaba el truc: ho has estat seguint atentament, però s'han quedat amb tu. En aquest cas, però, acompanyat d'una gerra d'aigua freda. 

No vull entrar massa en el detall de la trama perquè jo l'he anat descobrint sense saber-ne res i m'ha sorprès i captivat molt. 

Des del punt de vista formal, Kristof  va escriure una trilogia molt complexa i treballada. A tall d'exemple, juga amb la veu narradora i amb el to en cadascuna de les parts. A El gran quadern els narradors són els dos bessons quan encara són nens, així que està escrit en primera persona del plural, amb una narrativa més senzilla i amb un punt d'innocència. La prova, en canvi, està escrita en tercera persona i això, com a lectors, ens fa agafar un punt de perspectiva i ja no coneixem els fets a partir de la veu dels protagonistes, sinó d'algú que els observa de ben a prop. Finalment, La tercera mentida, combina la visió subjectiva i personal dels protagonistes amb l'ús de la primera persona combinada amb alguns passatges en tercera persona.

 

Claus i Lucas és una novel·la complexa i amb moltes capes que m'ha emocionat molt i m'ha deixat el cor ben petit: a cada final, una mica més. 

A El gran quadern, sense descriure què passa al front d'una guerra ni grans batalles, Kristof parla de les conseqüències devastadores que tenen els conflictes bèl·lics en la societat. Nens que deixen de jugar per treballar, que deixen de riure per desconfiar, pobresa, abusos, soledat… els exercicis que fan els bessons a la primera part per endurir el cos i l'ànima i preparar-se pel que hagi de venir són corprenedors. En Claus i en Lucas són molt intel·ligents, amables i treballadors, però també són cruels i calculadors. Malgrat l'ús de la primera persona, defugen els judicis i les emocions i busquen la supervivència a qualsevol preu. Aquesta fredor en boca de dos nens encara m'ha captivat més com a lectora. 

La prova i La tercera mentida exploren altres qüestions com la soledat, la identitat, la mentida, els traumes, l'amor, la mort, la memòria i el dolor profund. La segona part és més grisa i trista que El gran quadern, i La tercera mentida és el colofó, en què es barregen la veritat i la mentida, els records i la ficció. Aquesta part és la que més desorienta a mesura que es va desplegant, però al final arrodoneix tot el conjunt.  

Claus i Lucas és una gran lectura que remou i que et fa estimar uns personatges que es mouen constantment entre el bé i el mal, que no són perfectes, però que busquen sobreviure malgrat que la vida els ho posa difícil. I cada sacsejada que pateixen ells, també la patim nosaltres com a lectors fins arribar a un final dur, probablement dels més durs que he llegit. Claus i Lucas és una crítica a les conflictes bèl·lics i als règims totalitaris a través del dolor que provoquen en les persones; una història devastadora sobre viure quan la vida és massa dura per ser viscuda. 

Txell.Cat

El vigilant en el camp de sègol - J. D. Salinger

Títol: El vigilant en el camp de sègol

Autor: J. D. Salinguer

Llengua original: anglès

Traductor: Ernest Riera i Josep M. Fonalleres

Any: 1951 (original); 1990 (traducció al català)

Editorial: Empúries

"Algunes coses haurien de ser sempre com són. Hauries de poder-les ficar en una d'aquelles vitrines de vidre i deixar-les estar. Ja sé que és impossible, però és una llàstima de totes maneres."

Quin llibre més estrany, El vigilant en el camp de sègol de Salinger. Un llibre que ja s'ha convertit en un clàssic i que sabia que tard o d'hora acabaria llegint, tot i que no acabava de trobar-li el moment. Un llibre que diuen que o t'encanta o l'odies i, bé, jo tampoc diria que en el meu cas hagi estat ben bé així.

Vaig veure que se n’organitzava una lectura conjunta durant el mes de setembre i m’hi vaig unir. Llegir les peripècies de Holden Caulfield en un grup de 200 persones ha estat molt enriquidor i m’ha permès veure altres angles de la història que jo sola no hauria vist. En aquesta ocasió, la lectura s’ha dividit en tres parts i només comentàvem un dia a la setmana. Aquí és on, potser, he trobat el punt negatiu de la lectura conjunta. Si d’una banda crec que està bé llegir aquest llibre i poder-lo comentar, també crec que llegir-lo a trossos no ajuda i fa perdre interès en la història, ja que tot plegat es fa repetitiu.

He llegit força curiositats del llibre i de l’autor, i una de les coses que més em va cridar l’atenció és que la portada i la contraportada són neutres, sense cap il·lustració ni sinopsi, per petició expressa de l’autor, que volia que els lectors entressin a la història sense saber-ne res.

El vigilant en el camp de sègol narra les aventures, per dir-ho d’alguna manera, del jove Holden Caulfield. Després d’escapar-se de l’institut, passa dos dies a Nova York, sol, entre estranys, alcohol i tabac. La història en si no té res més, però tot va carregat de simbolisme i, per això, s’ha convertit en un clàssic modern.

És el mateix Holden qui ens explica la història, en un deixar fluir els seus pensaments que es converteix caòtic i contradictori constantment. En el llenguatge hi són ben presents les paraulotes, les crosses i les repeticions, que recorden constantment al lector que qui ens parla és un adolescent. En aquest punt, convé fer una menció especial a la tasca de traducció, i és que m’imagino que no devia ser gens fàcil. Aquest va ser un dels temes més comentats durant la lectura conjunta, ja que hi havia qui el llegia en anglès o en castellà. Hi ha certes crítiques al voltant de la traducció d’aquest llibre, però és innegable que, per més bé que ho facin els traductors, la llengua dels adolescents és tan viva i volàtil, que moltes expressions fàcilment i ràpida quedarien obsoletes.

Els canvis d’humor constants del protagonista també ens recorden que ens està parlant un adolescent: Holden passa de l’amor a l’odi, de l’eufòria a la depressió, d’estar enfadat a voler-s’ho passar bé. Hi havia debat al grup entre si Holden és un adolescent com qualsevol altre, que està enfadat amb el món i se sent incomprès, o si realment hi havia alguna cosa més que el fes ser com és.

Al llarg del relat, Holden parla de molts professors i companys d’escola que l’han acompanyat, i és que és innegable que aquestes són les figures que prenen més importància durant aquesta etapa de la vida, no?

 

No puc dir que m’hagi entusiasmat perquè si no hagués estat per la lectura conjunta o perquè a la meva mare li havia agradat tant, probablement l’hagués abandonat sense acabar-lo. No entenia Holden, em feia mala espina i m’avorria el seu relat. Però després d’acabar-lo i deixar-lo reposar, de comentar-lo en grup, tampoc puc dir que l’odiï. Entenc la importància i el ressò que va poder tenir aquesta novel·la i, realment, quan entens els simbolismes, tot plegat pren més sentit. Fins i tot s’acaba despertant una certa tendresa pel jove protagonista.

Holden es troba en aquells anys complicats de l’adolescència, en què t’adones que feliç vas ser mentre eres nen i que complicat és moure’s entre els adults; quan t’adones que no vols deixar enrere la infància i t’enfades amb el món, encara que no pots evitar fer-te gran. Holden és un Peter Pan enfadat. Holden s’entén més amb els nens que amb els adults, perquè en valora les qualitats que els adults han perdut: l’espontaneïtat, l’alegria i la innocència. Al mateix temps, però, ell mateix ha perdut aquesta innocència i aquesta espontaneïtat, tot i que lluita per mantenir-les. I això aplica a moltes altres coses, que critica i detesta, però que no pot evitar, com la hipocresia.

I enmig de tota aquesta foscor, afortunats els qui acabem trobant un far, ja siguin els germans, un professor extraordinari, els pares o els amics, algú qui ens ajuda a superar aquesta etapa tan contradictòria.

"És igual, m'imagino tot ple de nanos petits jugant a alguna cosa en un camp de sègol enorme i d'això. Milers de nanos petits, i no hi ha ningú - ningú gran, vull dir-, només jo. I m'estic just a la vora d'un precipici altíssim. El que haig de fer és agafar tothom que estigui a punt de caure pel precipici... vull dir que si algú corre i no mira cap on va, haig de sortir d'algun lloc i agafar-lo. No faria res més en tot el dia. Seria el vigilant en el camp de sègol. Ja sé que és una bogeria, però és l'única cosa que m'agradaria ser de debò. Ja sé que és una bogeria."

I ja per acabar, El vigilant en el camp de sègol és un llibre molt controvertit pel llenguatge, per tot allò que critica i posa en dubte, però també perquè se l’ha relacionat amb alguns assassinats, entre els quals el del John Lennon. Quan van arrestar Mark David Chapman li van trobar un exemplar del llibre que havia comprar aquell mateix dia, on ell mateix havia escrit “De Holden Caulfield a Holden Caulfield. Aquesta és la meva declaració”.

Altres entrades del mateix llibre

• Aquí podeu llegir la ressenya que en va fer la meva mare l'any passat.

Coneixem una mica més l'autor? 

J.D. Salinger va néixer a Nova York el 1919 i va morir a New Hamshipre el 2010. Va participar al desembarcament de Normandia el 1944 i va començar a publicar contes a la revista The New Yorker el 1945.

El vigilant en el camp de sègol va ser la seva única novel·la i només va publicar 3 reculls de contes.

Durant els últims anys de la seva vida va intentar fugir de l'exposició al públic i va haver de lluitar contra les atencions que rebia i que no desitjava. 

Txell.Cat