Blanc - Han Kang

Títol: Blanc
Autora: Han Kang

Llengua original: coreà

Traductora: Alba Cunill

Editat per: Rata

Any: 2016

"La vida no es porta especialment bé amb ningú. Ho saps i camines mentre cau l'aiguaneu que et mulla el front, les celles i les galtes. Tot passa. L'aiguaneu que cau quan camines recordant aquesta veritat, quan camines sabent que allò a què t'aferres amb totes les teves forces acabarà desapareixent. L'aiguaneu que no és pluja ni és neu, que no és gel ni és aigua. Amb els ulls oberts o tancats, aturat al mig del camí o apressant el pas, l'aiguaneu et mulla les celles, t'amara el front."

La segona parada d'aquest viatge per l'Àsia l'he fet a Corea del sud de la mà de Han Kang amb Blanc.

Amb tocs autobiogràfics, l'autora sud-coreana fa una llista d'objectes blancs, a partir dels quals teixeix pensaments al voltant d'una mort que li és molt present i que l'ha acompanyat tota la vida; la de la seva germana gran que no va arribar a conèixer i que va morir dues hores després de néixer. Malgrat no haver-la conegut, la seva absència li és molt present.

El blanc és, també, el color del dol i de la mort al món oriental, però també simbolitza la puresa i la innocència dels nens.

Kang aborda una qüestió punyent i al voltant de la qual hi ha un silenci esfereïdor: el dol perinatal des del punt de vista dels germans petits. És evident que la tristesa i el dolor hi són presents, però la lectura és lleugera i commovedora, i està escrit amb una tendresa i serenitat que captiven. 

"Per tant, si tu fossis viva jo no hauria de ser en aquest món.

La meva existència fa la teva impossible.

Tu i jo només ens veiem les cares per l'escletxa blavosa entre la foscor i la llum."

No diria que es tracti d'una novel·la, però tampoc d'un assaig. Són reflexions més aviat breus escrites amb una prosa extremadament lírica. És ben bé com si fos poesia, però sense estar escrita en vers. Blanc és un llibre per llegir amb calma, d'aquells que subratllaries sencers.

Blanc està estructurat en tres parts. La primera part, titulada "Jo", té un cert punt narratiu i situava l'autora en una ciutat europea en ple hivern on ens presenta la història de la seva germana. La segona part, titulada "Ella", és molt menys narrativa i molt més reflexiva. En aquesta part, a partir d'objectes quotidians, trobem reflexions sobre la vida i la mort, sobre el que és efímer i els canvis al llarg del temps, sobre l'acceptació de la vida. Em va costar una mica entrar en la dinàmica de la segona part, però una vegada capbussada, és una lectura agradable i calmada. La tercera part es titula "Tot blanc" i aquí Kang recupera un fil narratiu mínim. Aquesta última part és com si, reconciliada amb la vida i després d'acceptar-la, integrés la seva germana i trobés la força per tirar endavant. 

El final és bonic i tanca perfectament el viatge de l'autora a través del dol fins a l'acceptació.

No negaré que hi ha alguns passatges que m'han deixat més indiferent perquè no he acabat d'enganxar-los, però n'hi ha d'altres que m'han agradat molt i que rellegit més d'una vegada. 

 Acabada la lectura, la sensació que tinc és que l'autora necessitava fer aquest exercici per tancar el dol i reconciliar-se amb la vida, per acceptar que la vida li pertany i que és ben seva. 

"Un matí fred se li va escapar un baf blanc de la boca. La prova que estem vius, que els nostres cossos són calents. L'aire fred s'endinsa en la foscor dels pulmons, s'escalfa amb la temperatura corporal i es converteix en una exhalació blanca. És el miracle de la vida propagant-se per l'aire de manera blanca i clara."

M'ha agradat molt i, per mi, és una lectura que va clarament de menys a més. Tal com diu la sinopsi, "sempre hi ha algú que ens ha deixat que ens acompanya". Jo crec que això serveix per als qui hem conegut i ens han deixat, però també a aquelles persones que no hem conegut però que tenim ben presents. En el meu cas, l'exemple més clar són els avis. No vaig conèixer els avis paterns i fa més de 10 anys que vaig perdre l'avi matern, però d'alguna manera i per estrany que pugui ser els tinc presents i m'acompanyen. Part del que sóc els ho dec a ells.

No és una lectura que recomani a tothom per dos motius. D'una banda, i tot i que es tracta amb una tendresa exquisida i amb molta serenitat, el tema és dur. I d'altra banda, per l'excés de lirisme. És com llegir poesia i no tothom s'hi enganxa.

"A vegades li fa la impressió que les fundes de coixí i els llençols blancs acabats de rentar volen dir-li alguna cosa. Com si brollessin paraules d'aquella tela blanca de cotó en tocar la seva pell nua: Ets especial, el teu son és net i no és cap vergonya que siguis viva."

"Un nadó embolcallat amb una manta blanca com la neu. La infermera l'ha embolcallat ben apretat perquè no s'espanti de trobar-se en un espai obert després d'haver viscut en un de tan estret i temperat com és l'úter. És un ésser humà que respira per primer cop amb els seus pulmons. No sap qui és, on és ni què acaba de passar. Més indefens que un ocell o un cadell acabats de néixer, és el més immadur de tots els animals."

Coneixem una mica més l'autora?

Han Kang va néixer el 1970 a Corea del sud. Filla i germana d'escriptors, va estudiar Literatura coreana a la Universitat de Yonsei i va debutar als 23 anys publicant cinc poemes en una revista. L'any següent va començar la seva carrera com a novel·lista amb Àncora vermella, amb què va guanyar el Premi Literari Shinmun. Ha publicat diversos reculls de relats i set novel·les, entre les quals destaquen La vegetariana (2007) i Actes humans (2014).

Ha estat guardonada amb diversos premis literaris de rellevància a Corea, a més del Man Booker Internacional el 2016 per La vegetariana.

"Al final d'un dia llarg cal un moment de silenci. Un moment per acostar les mans rígides a l'escalfor que desprèn el silenci, igual que fem davant l'estufa, sense pensar-hi."

Txell.Cat