"Això va ser abans de fer-me tota aquella pila de proves a l'hospital i que cadascuna mostrés que, per la meva banda, res no impedia que em pogués quedar embarassada. Va arribar un punt que esperava que els metges em trobessin algun problema, qualsevol cosa que expliqués per què encara tenia el període cada mes anys després de casar-me. Desitjava que em trobessin alguna cosa que se'm pogués tractar o extirpar. I no em van trobar res."
Queda’t amb mi d’Ayòbámi Adébáyò ha estat la quarta i última
lectura del Black History July d’enguany. Una vegada acabada Els nois de la Nickel de Colson
Whitehead, i tot i que quedaven pocs dies per acabar el mes de juliol, vaig
decidir començar alguna lectura de la qual n’hagués llegit bones ressenyes per
acabar d’omplir el mes, malgrat sabia que no l’acabaria abans del 31.
Vaig descobrir aquesta novel·la a
través del perfil d’Instagram de la Maria d’@elsaspis i com que tendim a tenir
gustos similars, em va semblar que podria agradar-me. La presentació de la sinopsi
de la novel·la ja avançava que tractava d’uns temes que m’interessaven des d’una
perspectiva nova (per a mi): el desig de ser mare i el fet de lluitar contra
una possible infertilitat en una societat polígama.
"L'única manera de salvar-me de la poligàmia era quedant-me embarassada abans que la Funmi."
Quan vaig agafar Queda’t amb mi em pensava que era una
novel·la que parlava de la infertilitat, del desig de ser mare en una societat
polígama, del dolor i el dol per aquesta no maternitat i de la lluita de la
dona en un context on si no ets un úter portador de fills, pràcticament no vals
res. I així és, parcialment. Tanmateix, Adébáyò s’embolica i aborda altres
qüestions relacionades amb la maternitat i les relacions humanes, que no
revelaré per no fer espòilers. Per mi ha sigut una mica massa i m’hagués
agradat més que la novel·la se centrés i aprofundís en un únic tema.
No negaré que la lectura és
distreta i fluida i que, per tant, no fa bola. Adébáyò aconsegueix generar una
certa intriga que convida al lector a seguir passant pàgines. I és que cada
vegada s’enreda més i es compliquen més les relacions entre la Yejide, l’Akin,
en Dotun (el germà de l’Akin) i la resta de membres de la família fins al punt
que, per a mi, la història va perdre la versemblança.
Per als qui la vulgueu llegir, crec que l’encertareu si busqueu una novel·la que parli de les relacions humanes, de les decepcions, les mentides i els desenganys, de les expectatives que tenim quan som joves i de com les gestionem, de la pèrdua i el dol, del pes de la societat i la tradició. Ara bé, si busqueu una història sobre la infertilitat en una societat polígama, podeu limitar-vos a llegir la primera part de la novel·la J
"M'havia esperat que parlessin de la meva manca de fills. M'havia armat amb milions de somriures. Somriures de disculpa, somriures d'«apiadeu-vos de mi», somriures de «m'adreço a Déu» (tots els falsos somriures que calien per superar una tarda amb un grup de persones que deien que volien el millor per a tu mentre et furgaven la ferida), i els tenia a punt. Estava disposada a escoltar com em repetien que havia de fer alguna cosa respecte a la meva situació. Esperava sentir-los esmentar un pastor nou al qual podia acudir, una muntanya nova on podia anar a pregar, o un herbolari nou d'un poble o d'una ciutat remota a qui podia demanar consell. Estava armada amb els somriures dels meus llavis, la lluïssor dels meus ulls llagrimosos i les ensumades del meu nas. Estava disposada a tancar el saló de perruqueria la setmana vinent i anar a buscar un miracle amb la meva sogra al darrere. El que no m'esperava pas era una altra dona somrient a la saleta, una dona groguenca amb una boca de color vermell sang que somreia forçadament com una núvia."
Txell.Cat
En part, aquest és el tipus de llibre que buscava, no per temàtica, sinó perquè està escrit per una autora negra i els protagonistes són negres, però no parla de racisme ni de repressió, com a mínim no ho destaques a la ressenya. Va de relacions humanes sense deixar de banda el context i la cultura, i això em preguntava, si existien llibres d'africans o afro-descendents que no se centressin en problemes racials. D'existir, deuen existir, però no ens arriben.
ResponEliminaPerò bé, així a priori tampoc desperta massa el meu interès, ho he de reconèixer. Potser si algun dia ensopego amb ell recordaré aquesta ressenya i el portaré a casa, qui sap.
Doncs aquest seria un exemple de llibre que no parla tan directament de racisme ni de repressió. Evidentment, hi ha el rerefons cultural i es parla de les societats polígames, però la trama aborda altres qüestions. En aquest sentit, et "serviria" per llegir autors afro-descendents que no parlen de problemes racials.
Elimina