Autor: Guillem Sala
Llengua original: català
Any: 2020
Editorial: L'Altra Editorial
"La Sandra està plena de vida però no sap què fer-ne. S'atipa i vomita. Quan s'ho passa bé, després es castiga. Per què? No ho sap ni ella, la Sandra no tolera les preguntes serioses. Només li agrada parlar de tonteries."
He llegit El càstig de Guillem Sala en quatre dies: cada dia un capítol, tot i que podria haver-la llegit perfectament d'una tirada perquè la tant la història com l'estil són molt absorbents.
La Sandra és professora d'institut i cada dia se'n va a treballar i a viure amb una màscara de "tot va bé", però no va bé. És una dona amb un trastorn de la conducta alimentària i amb conductes autodestructives, amb un historial familiar complex, insatisfeta amb la vida i incapaç de ser feliç amb cap parella. L'Izan és un alumne de l'institut de la Sandra amb una sexualitat disparada que el porta a cometre una falta greu a una companya. L'Izan viu a Santa Coloma, en un habitatge precari, amb uns pares que fan tot el que poden, però amb un panorama complicat i manca de recursos. Tots dos són exemples d'allò que com a societat rebutgem i intentem ignorar, però Sala te'ls fa protagonistes, te'ls planta al davant i com a lector et toca mirar-los a la cara.
Sala ha escrit una novel·la molt crua i brutal, amb un llenguatge molt directe i sense edulcorants que tracta temes tan seriosos com els abusos, la culpa, els desordres alimentaris i els traumes familiars, alhora que critica la falta d'acompanyament que ens condueix a la cultura del càstig. I quan escric falta d'acompanyament no penso només en el jove Izan, sinó també en la Sandra adulta. Sí, què passa amb tots aquests nois que tenen una situació social complexa quan l'escola no té prou recursos? Què passa amb aquelles persones que no estan bé i no demanen ajuda? Què fem com a societat per acompanyar-los?
Llegir El càstig és endinsar-se en una espiral que t'atrapa i no et deixa escapar. En el cas de la Sandra, és una espiral d'autodestrucció, de minar-se l'autoestima constantment i patir. En el cas de l'Izan, un cercle viciós de males decisions i falta d'acompanyament.
El càstig és present en tota la novel·la (un concepte molt cristià, per cert): en l'entorn educatiu, en el familiar, amb les amistats, en un mateix...
La novel·la combina el català i el castellà, un fet que li ha valgut crítiques a l'autor. Crec que no en totes les novel·les és justificat i sóc la primera a arrufar el cas quan llegeixo un llibre en català amb errors, però en aquesta ocasió la decisió està més que justificada. El càstig és un retrat de l'extraradi i, ens agradi o no, així és com es parla. Llegint aquesta novel·la sents parlar els personatges i aquesta combinació català-castellà fa que t'hi endinsis de ple i que et creguis la història. No ens enganyem, la mateixa història escrita només en català no hagués tingut un resultat tan bo. Hi ha macarres que parlen català? I tant, però només cal treure el nas en algun institut de l'àrea metropolitana de Barcelona per confirmar que la majoria d'adolescents parlen en castellà.
El càstig s'estructura en quatre capítols que corresponen als tres trimestres del curs escolar i el període de vacances d'estiu. Pel meu gust, l'últim capítol és surrealista i trenca amb la credibilitat de la història. No voldria desvetllar res per als qui encara no l'heu llegit, tot i això intentaré explicar-me una mica més. Tot el que es narra durant els primers capítols és realista i, malauradament i probablement, deu passar, mentre que el que es narra a l'últim capítol, costa més de creure. Segur que en alguna ocasió deu passar, perquè la realitat sempre supera la ficció, però segurament no és el més habitual. Aquí és on m'ha grinyolat una mica.
No puc negar que el final és sorprenent i incòmode. Acabes el llibre, has estat testimoni de les misèries de la Sandra i l'Izan i no has fet res (sí, aquí no podies fer res, però si els coneguessis, hauries fet res?), així que ara el càstig és per tu, encara que només sigui el rum-rum de quan passes l'última pàgina.
"Aixeca el cap. Només existir ja és un plaer. La forma dels núvols, omplir d'aire els pulmons."
Guillem Sala (Barcelona, 1974) és escriptor i professor de sociologia a la UAB. Es va donar a conèixer amb Heu vist passar en Puça amb bicicleta (2004), un text de narrativa infantil i juvenil. L'any 2006 va guanyar el Premi Documenta de narrativa amb Imagina un carrer. La fuga de l'home cranc es va publicar el 2019 i El càstig, el 2020.
Txell.Cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!