"I, al defora, les fulles mortes dels arbres, fuetejades pel vent de tardor, anaven caient amb remor trista damunt la terra, i dintre d'aquella casa les il·lusions, dallades pel desengany, mataven el goig de viure d'aquells dos sers en plena joventut."
Felip Palma ha
estat una gran descoberta i mentre llegia aquest recull he pensat més d’una
vegada que com podia ser que no n’hagués sentit mai a parlar i que ens l’haguem
estat perdent durant tant de temps. Aprofito per agrair i felicitar a Trípode per
la creació d’una col·lecció d’obres modernistes que permet que obres com
aquesta vegin la llum. Per descomptat, també agraeixo l’enviament d’aquest
exemplar.
Al prefaci
Lluïsa Julià estableix certs paral·lelismes amb l’obra de Víctor Català, i és
que darrere del pseudònim de Felip Palma també s’hi amagava una dona, Palmira
Ventós. Les dues escriptores modernistes situen l’obra en ambients rurals i
tracten temes similars com ara la institució del matrimoni o el paper de l’església
al món rural amb uns personatges femenins que trenquen alguns dels cànons
establerts.
Aquest volum
conté la novel·la breu La caiguda i dos contes: La Porc, el primer conte
que va publicar l’autora, i La bondat d’en Lino.
La caiguda narra la vida de la Letes i el seu amic de l’ànima, en Manel, des de la
infància fins a l’edat adulta a través de 5 capítols breus que ens situen en
diferents moments clau de les seves vides i que es corresponen a cadascuna de
les estacions de l’any (és una meravella!). No vull revelar més detalls de la
trama però val molt la pena, especialment per la forma. L’estudi preliminar que
ofereix aquesta edició permet anar molt més enllà en la lectura i fixar-te en
detalls que et conviden a treure’t el barret (una altra vegada) davant de
Palma.
Dels dos contes, La Porc és el que menys m’ha agradat. La Porc ens situa en una masia en plena verema i ens explica la història familiar i el paper de la porquera, una jove força lletja que serveix de diana de tothom. La bondat d’en Lino, en canvi, m’ha agradat més i m’ha recordat més a La caiguda. En aquest conte coneixem el vell Lino, un home vidu i innocent que només vol que la seva filla es casi amb un bon home i li doni néts. La filla, però, no està massa per la labor. D’aquest conte m’ha agradat molt el final (i aquí ho deixarem...).
"Les llàgrimes li cremaven els ulls i les galtes com ferros roents, mentres una gelor estranya li corria per les venes i no li deixava dir cap paraula."
"Allà va quedar-se trist, abatut, amb les mans creuades sobre els genolls i més groc que un desenterrat. Les llàgrimes li humitejaven els ulls, però eren d'aquelles que no corren, perquè el pensament les detura i el foc de l'ànima les eixuga. La gelosia feia un quant temps que li mossegava el cor, però abans se l'hauria fet bocins ell mateix que donar-ho a conèixer. Feia poc que encara era feliç."
Txell.Cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Moltes gràcies per comentar!