diumenge, 26 de desembre de 2021

Dos cuentos de Navidad - Fiódor Dostoievski


Títol: Dos cuentos de Navidad
Autor: Fiódor Dostoievksi
Llengua original: rus
Traductora: Bela Martinova
Any: 1848 i 1876 (originals); 2012 (traducció al castellà)
Editorial: Editorial Flash


"Los niños son unas personitas un tanto particulares."


Era la tarda del 24 de desembre quan vaig descobrir l'existència d'aquest recull de contes de Dostoievski. "Dos contes de Nadal” sonava fantàstic i més que adient, i ja em veia arraulida al sofà, amb la meva manteta i una llar de foc que no tinc, llegint unes històries boniques i tendres i màgiques. Bé, doncs no va ser ben bé així.

Aquest recull publicat per Flash, un segell editorial digital de textos breus, reuneix dos contes força curts de Dostoievski. El primer es titula “El Árbol de Navidad y una boda”, publicat l’any 1848; el segon, “El niño con la manita”, de l’any 1876.

El primer que faré és confessar que em vaig enfonsar en aquests contes sense haver llegit mai res de Dostoievski, i des de la meva més profunda innocència/ignorància lectora (com deia abans) i el meu esperit nadalenc extremadament aguditzat, esperava finals feliços, retrobaments, molta decoració nadalenca i màgia. En menys de 20 pàgines Dostoievski m’ha provocat curiositat, aversió i tristesa, amb unes històries protagonitzades per infants que són víctimes de la seva condició social.

Al primer conte, “El Árbol de Navidad y una boda” coneixem una nena de la societat russa benestant a qui els seus pares prometen amb només 11 anys a un home més gran. A “El niño de la manita”, el protagonista és un nen sense llar i extremadament pobre que intenta buscar alguna cosa per menjar. I què tenen de nadalencs aquests contes? Doncs que passen el Dia de Nadal, bàsicament.

El primer conte és el que em va despertar rebuig i aversió: Dostoievski retrata un jove bavós davant d’una nena que juga. Buf, quina mala estona vaig passar. Ara bé, cal treure’s el barret per la manera de narrar i traslladar aquesta sensació al lector (potser quan el va escriure no volia despertar això?). 
El segon conte, en canvi, és trist i dur, però m’ha resultat més proper i és el que ha estat un bany de realitat (un bany molt fred). Malauradament, estic segura que el conte d’”El niño de la manita” podria ser real avui dia (i no només el dia 25 de desembre).

M’encanta el Nadal i m’encanta passar-lo amb la família i, encara que aquests últims dos Nadals han estat estranys i diferents, no puc oblidar que el celebro des del privilegi. Dostoievski m’ho ha recordat i m’ha fet tenir un pensament per aquells qui no tenen tanta sort. Així que us recomano que llegiu, almenys, el segon conte d’aquest recull, però que no hi busqueu una història endolcida perquè el que hi trobareu és la crua realitat.

"Como no jugaba a las cartas y nadie le había ofrecido un cigarro, ni entraba en conversación con él -probablemente al reconocer ya a distancia al pájaro por su pluma-, y por no saber qué hacer con las manos, se vio el caballero obligador a atusarse las patillas durante toda la tarde. Éstas eran verdaderamente hermosas. Pero se las atusaba con tanta insistencia que, al mirarle, resultaba difícil no pensar que en el mundo fueron primeramente creadas las patillas, y que sólo después se les añadió el hombre para que se las atusara."


Coneixem una mica més l'autor?
Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) va ser un dels escriptors russos més importants. Va iniciar la carrera d'escriptor molt aviat i, després de treballar 20 anys de traductor a Sant Petersburg, va publicar Pobra gent  (1846), novel·la que va tenir cert èxit. Tanmateix, les següents obres no van tenir la mateixa acollida i l'any 1849 va participar en un acte literari prohibit pel qual va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a Sibèria. Va tenir una vida molt convulsa i la mort de la seva dona i el seu germà el 1864, seguides per la seva passió pel joc, un nou matrimoni i la pèrdua d'una filla el van conduir a una vida nòmada i tràgica. La publicació de Crim i càstig (1866) el van tornar a posar al centre de la literatura russa i les novel·les posteriors el van acabar de situar com un dels autors més importants de la literatura russa. 
Va escriure nombroses novel·les i relats, entre les quals destaquen (a banda de les dues mencionades anteriorment): El jugador (1867), L'idiota (1868), L'adolescent (1875) i Els germans Karamàzov (1879-1880).

Txell.Cat

2 comentaris:

  1. La meva primera experiència amb Dosto tampoc ha estat del tot satisfactòria, tot i haver de reconèixer que és una bèstia escrivint. Potser remou massa, o s'exalta massa. En tot cas, s'haurà de tornar a provar, arofundir més en la seva lectura, abans de donar-lo per perdut. No crec que tiri per aquests contes que dius, però. Tinc en el punt de mira 'El jugador', però ja veurem què fem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estaré pendent de la teva opinió sobre "El jugador". Jo també vull seguir llegint Dostoievksi, però encara no sé per on continuaré ni quan. Ara almenys ja sabré més o menys a quin estil m'enfronto :)

      Elimina

Moltes gràcies per comentar!