dimarts, 4 de gener de 2022

Mecanoscrit del segon origen - Manuel de Pedrolo


Títol: 
Mecanoscrit del segon origen
Autor: Manuel de Pedrolo
Llengua original: català
Any: 1974
EditorialEdicions 62
"I es va quedar cavil·losa, perquè encara no se li havia acudit que, si per atzar no restava ningú més, el món futur podia ésser totalment diferent."


El primer llibre d’aquest 2022 el vaig agafar de casa els pares el dia 1, després del dinar d’Any Nou. Si m’ho haguessin preguntat el 31 no hauria dit que aquesta hauria estat la primera lectura, però ja se sap que a vegades els llibres et miren i et diuen: “em toca a mi”. Tenia el Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo molt pendent, ja que tot i ser un clàssic juvenil de la literatura catalana que ha estat lectura obligatòria a molts instituts, a mi no em va tocar llegir-lo en el seu moment. Tanmateix, és una novel·la que és habitual que surti en converses de llibres, així que tocava posar-hi remei per poder participar-hi amb coneixement de causa
😉.

La història del Mecanoscrit del segon origen és molt simple: hi ha una hecatombe produïda per uns agents externs que destrueixen tots els pobles i ciutats i anihilen el seus habitants, excepte una parella de nens, l’Alba, de catorze anys, i en Dídac, de nou. A partir d’aquí, se’ns explica les aventures d’aquests dos únics supervivents i el seu creixement per construir un món nou. Potser és molt evident, però m’ha agradat la tria dels noms dels dos personatges: Alba, que es relaciona amb el tornar a començar, el renéixer, però també amb el blanc i la puresa; Dídac, que vol dir l’instruït, que és bàsicament el que fa al llarg de tota la novel·la.

Com deia, la història és simple, però també té un punt d’estranya. Ens trobem davant de dos nens (o d’un nen i d’una adolescent) que es troben sols davant del món, amb tot i tothom que coneixien destruït o mort i no s’ensorren, sinó que tiren endavant. I no només això, sinó que tenen clar què és important, què cal conservar del món d’abans, són prou hàbils per saber què necessiten aprendre, per sobreviure... Tot plegat amb un despertar sexual força precoç.

La lectura és molt fluida i atrapa, malgrat no hi hagi cap gir espectacular en la trama. Malgrat estar molt cuidat, el llenguatge és molt accessible (probablement d’aquí surt la dèria de llegir-lo a les escoles...).

Pedrolo va estructurar aquesta novel·la en cinc quaderns i un capítol final que, si us he de ser sincera, m’ha desconcertat una mica. Per mi ja estava bé que acabés amb l’últim quadern i no em feia falta l’apunt final, com si fes falta remarcar que estem parlant d’un llibre de ciència-ficció perquè en la narració dels quaderns potser es perd una mica i es converteix en un Bildungsroman.

 

El Mecanoscrit del segon origen es va publicar el 1974 i trobo que té alguns elements força moderns: l’Alba, la noia, és qui porta la veu cantant i qui dirigeix i acompanya el noi, en Dídac; hi ha un rebuig al control a través de la por de la religió; un dels protagonistes és negre; la sexualitat és molt evident...

En aquest sentit, entenc la petja que aquesta novel·la pot provocar (o podia...) en joves lectors. D’una banda perquè és molt explícita en certes descripcions que, potser fa uns anys, no estàvem tan avesats a llegir. I de l’altra, pels missatges que se’n poden extreure: la resiliència i l’esperit de superació, la importància de l’aprenentatge, la cultura i el saber, el fet de construir un món amb noves normes on no hi hagi discriminacions entre homes, dones, blancs i negres, el respecte per la natura, la sexualitat efervescent, entre d’altres.

Crec que si l’hagués llegit d’adolescent m’hauria impactat molt per tot això. Als 29 anys, tot i que no m’ha desagradat, tampoc m’ha semblat brillant. Estic contenta d’haver-lo llegit i d’haver-me retrobat amb la ploma de Pedrolo. Pedrolo va quedar encasellat amb aquest títol, però fou un escriptor molt prolífic que va escriure novel·les molt més brillants, així que de ben segur que continuaré llegint-lo.

 

Amb aquesta novel·la compleixo una de les premisses del repte de lectura d’El Reducte Català, una comunitat d’Instagram que vol promoure la lectura en llengua catalana: la lectura d’un clàssic de la literatura catalana.

"Ben cert que no podia amagar-li les runes, però volia que per a ell no fossin l'enderrocament d'un món vell, sinó els materials amb els quals construir-ne un de nou."

Coneixem una mica més l'autor?
Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) va ser un escriptor i traductor català, considerat el més prolífic de les lletres catalanes i també el més perseguit per la censura franquista. Pedrolo va conrear tots els gèneres literaris: poesia, teatre, novel·la i contes. Tota la seva obra, que constitueix un dels corpus més extensos de les lletres catalanes, sovint es veu eclipsada per l'èxit de la seva novel·la més coneguda, Mecanoscrit del segon origen.

Txell.Cat

2 comentaris:

  1. Coincideixo, no és brillant. Jo sí que el vaig llegir a l'escola i no em va agradar gaire. Per això vaig voler llegir-lo de nou de més gran, i tampoc. La idea és molt bona, poc comú en la literatura catalana tan encasellada, i més en aquelles èpoques. Però l'estil Pedrolo costa. I costa pel llenguatge, precisament. He llegit algunes altres obres seves i tant el llenguatge com les idees em semblen antigues i caducades. Per això em sorprèn que diguis que aquest té idees una mica abançades. El llenguatge es podria revisar per fer-lo més llegidor actualment, però les idees eren les que eren, i a dia d'avui em resulten una mica desagradables. Tot són opinions, és clar, conec autèntics fans de Pedrolo que poden passar per sobre d'aquestes coses i gaudir-lo pel que és, però a mi em costa. No em sé posar en el marc sociològic d'èpoques passades. És un tema a corregir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, a mi una de les coses que em va sorprendre és que tot i que el llenguatge tira a culte i amb paraules que potser no utilitzem al dia a dia, es deixa llegir molt bé. Vaja, aquesta és la sensació que vaig tenir jo :)
      Pel que fa a les idees si són antigues o avançades: probablement sigui un híbrid. Hi ha coses molt surrealistes (que pensin tant en la ma/paternitat sent tant petits i tot plegat) i alguna actitud masclista d'en Dídac, però alhora, qui lidera és ella. Potser alguns en fan la lectura de "la mare", "la cuidadora", i que ell el que fa les feines més manuals de "mecànic", que serien els tòpics... Jo em vaig quedar amb que qui lidera és l'Alba i no en Dídac, que l'Alba rebutja les actituds racistes dels altres joves, que ella és també la que aposta per la formació i insisteix perquè ell aprengui coses.. (vaja, m'estic repetint eh)

      En qualsevol cas, per Instagram algú més va apuntar que aquest llibre era nefast pel que fa a la perspectiva de gènere així que no ets l'únic que ho pensa ;)

      Elimina

Moltes gràcies per comentar!