Gestión de incompetentes - Gabriel Ginebra

Títol: Gestión de incompetentes

Autor: Gabriel Ginebra

Editorial: Libros de Cabecera

Any: 2011

"Todos somos incompetentes porque todos somos mejorables, porque estamos siempre en proceso de aprendizaje."

Fa uns mesos el meu cap em va regalar aquest llibre (ara, després d'haver-lo llegit em plantejo si el regal no era una indirecta :)).

En qualsevol cas, la primera vegada que el vaig agafar, el vaig intentar llegir molt acadèmicament: subratllant, asseguda en una taula, apuntant allò més interessant en una llibreta... va ser un error.

Aprofitant aquests dies que estem confinats i que tenim més temps per dedicar-nos, he decidit tornar-m'hi a posar. Amb el teletreball les relacions personals es poden crispar i hem de treure totes les nostres eines per gestionar-nos a tots plegats, així que em va semblar que era el millor moment per reprendre la lectura. Ara, després d'haver-lo acabat, m'alegro d'haver-lo llegit i d'haver-ho fet ara.

Tot i que el llibre està editat en una editorial de llibres de capçalera de management i d'empresa, crec que aquesta lectura també pot ser molt útil en l'esfera personal. De fet, darrere d'aquest títol irònic i mordaç, s'hi amaguen alguns secrets i trucs per a la gestió de persones, ja siguin companys de feina, col·laboradors (si s'ocupa un lloc de direcció), amics o familiars.

El llibre s'estructura en tres parts diferenciades. La primera ubica el lector en el to i la base de la resta del llibre: tots som incompetents perquè tots som millorables i convé iniciar el canvi en nosaltres mateixos. La segona part fa una descripció de diversos perfils d'"incompetents" i de com gestionar o encarrilar aquestes incompetències, des del que no ho fa bé perquè no vol (en aquest cas, no val la pena esforçar-s'hi) fins el que ho vol fer bé, però no té els recursos. La tercera part és més aviat un catàleg d'eines addicionals per a la gestió de persones: el perdó, l'agraïment...

Gabriel Ginebra no descobreix la sopa d'all a Gestión de incompetentes, però canvia el punt de mira i el to i facilita eines que es poden posar a la pràctica des del dia 0.

A més, el to és amable i és molt fàcil de llegir. Hi ha força referències a llibres, pel·lícules i discursos de personalitats que exemplifiquen constantment allò que es va descrivint. De fet, l'annex és un llistat de 25 pel·lícules i sèries que exemplifiquen tot el que s'explica al llarg de l'obra.

També m'ha agradat especialment que l'objectiu, per dir-ho d'alguna manera, de tot el llibre és treure el millor de les persones que ens envolten.

Ja l'he deixat a la meva germana perquè el gaudeixi. Estic segura que, igual que a mi, li farà bé.

Insisteixo, més enllà d'un llibre d'empresa, és un llibre que ens pot fer servei en la vida personal.

"La incompetencia puede estar delante de nosotros, pero sobre todo está en nuestro interior. El problema siempre somos nosotros. Hay que asumirlo. Sin coartadas. Cambia tú mismo y habrá un sinvergüenza menos en tu empresa."

Coneixem una mica més l'autor?

Gabriel Barea va néixer a Barcelona l'any 1962 i és Llicenciat en Filosofia i Doctor en Organització d'Empreses. Es dedica a la docència i, a més de Gestión de incompetentes, també és autor de El japonés que estrenó el tren para ganar tiempo (2012).

Txell.Cat

El guardián entre el centeno - J. D. Salinger

Títol: El guardián entre el centeno

Autor: J.D. Salinger

Llengua original: anglès

Traductora: Carmen Criado

Editorial: Alianza
Any: 1951

"No cuenten nunca nada a nadie. En el momento en que uno cuenta cualquier cosa, empieza a echar de menos a todo el mundo."

Aquests dies de confinament he decidit recuperar El vigilant en el camp de sègol, versió en castellà de butxaca d’Alianza Editorial. En tenia ganes perquè el vaig llegir fa molts, molts anys, i em recava el fet que, essent un llibre tan famós, gairebé de culte, no en recordava absolutament res. Així doncs, quan el vaig llegir no em devia impressionar gens... És curiós, crec que ara, que fa moltíssim que vaig deixar enrere l’adolescència, l’he entès millor. Espero que no sigui perquè encara hi sóc, hehehehehehe....

El vigilant en el camp de sègol és l’única novel·la que va escriure J D Salinger. Tracta d’un adolescent, Holden Caulfield, amb trets paranoics, que s’escapa de l’acadèmia on estudia per tornar a Nova York d’amagat.

El relat, en primera persona, reflecteix les contradiccions i angoixes de l’adolescència a través d’un personatge que critica, desaprova, es queixa, estima i odia i estima i torna a odiar, que vol fer-se gran però alhora no ho vol, que vol fer-se el valent però al cap d’un minut reconeix que no ho és, que considera que tothom és hipòcrita i que experimenta una catarsi vital durant els tres dies en què vagareja per la ciutat, consumint alcohol i tabac i creuant-se amb diversos personatges, nous i coneguts.

Només s’escapen d’aquesta crítica constant la seva germana petita Phoebe, a qui adora, i el seu germà Allie, que ha mort de leucèmia i amb qui manté converses cap al final de la novel·la.

"Muchas veces me imagino que hay un montón de niños jugando en un campo de centeno. Miles de niños. Y están solos, quiero decir que no hay nadie vigilándolos. Sólo yo. Estoy al borde de un principio y mi trabajo consiste en evitar que los niños caigan a él. En cuanto empiezan a correr sin mirar adónde van, yo salgo de donde esté y los cojo. Eso es lo que me gustaría hacer todo el tiempo. Vigilarlos. Yo sería el guardián entre el centeno."

Hi ha qui diu que el que realment vol el vigilant en el camp de sègol és evitar que els nens caiguin pel penya-segat de la vida adulta.

"La verdad es que no hay nada como decir algo que nadie entienda para que todos hagan lo que te dé la gana."

"Hay cosas que no deberían cambiar, coses que uno debería poder meter en una de esas vitrinas de cristal y dejarlas allí tranquilas. Sé que es imposible, pero es una pena."

"Le había partido el corazón, de verdad. Hay personas a quien no se les debe tomar el pelo, aunque se lo merezcan."

Coneixem una mica més l'autor? 

JD Salinger va néixer a Nova York el 1919 i va morir a New Hamshipre el 2010. Va participar al desembarcament de Normandia el 1944 i va començar a publicar contes a la revista The New Yorker el 1945.

"No hay sala de fiestas en el mundo entero que se pueda soportar mucho tiempo a no ser que pueda uno emborracharse o vaya con una mujer que le vuelva loco de verdad."

Teresinha

Paraules que tu entendràs - Xavier Bosch

Títol: Paraules que tu entendràs

Autor: Xavier Bosch

Editorial: Columna

Any: 2019

"La claror també forma part del paisatge. Com el pas de les hores del dia. I la seqüència imparable de les estacions. I l'estat d'ànim dels ulls que el contemplen."

Aquest any els Reis d'Orient em van portar aquesta novel·la nova de Xavier Bosch. Ses Majestats no anaven mal encaminades, ja que l'altra novel·la que he llegit del mateix autor, Nosaltres dos, em va agradar molt i en tinc un record molt dolç. Malauradament, Paraules que tu entendràs no m'ha acabat de convèncer.

La novel·la gira entorn de tres parelles d'amics que tenen entre 40 i 50 anys i dels seus secrets, amb la parella d'en Xavier i la Mara com a protagonistes centrals. En Xavier és un arquitecte d'èxit (una professió triada expressament per fer un paral·lelisme entre la construcció d'edificis i de les relacions), i la Mara és guia turística de viatges de luxe fets a mida. Els altres dos matrimonis són la Joana, que és paisatgista i treballa amb en Xavier, i l'Andreu, advocat; i en Darín, que és periodista i la Biosca, fotoperiodista.

Cada parella il·lustra un tipus de relació: la relació de llarga durada que ha de superar una bona sotragada (en Xavier i la Mara), la relació de llarga durada tradicional i establerta en la rutina (la Joana i l'Andreu), i una relació oberta (en Darín i la Biosca).

L'acció s'emmarca en tres sopars de la colla: el Cap d'Any del 2017, on es planteja la crisi i es presenten els personatges; el Sant Joan del 2018, on esclata tot, i el Cap d'Any del 2018, on l'autor tanca el cercle i ho deixa tot lligat.

Tot plegat resulta massa buscat i, tot i que sóc molt romàntica i m'agraden els finals feliços, aquest no me'l crec ni en ficció.

De totes maneres, Paraules que tu entendràs és una bona tria per aquells a qui els agradin les novel·les d'amor amb una mica de marro que es llegeixen ràpid (la lletra és enorme!). Un passatemps entretingut per aquestes setmanes de confinament.

"Hi ha dies que, barallats amb la vida, ni les bromes no s'entenen."

Coneixem una mica més l'autor? 

Xavier Bosch va néixer a Barcelona el 1967. Ha escrit contes i novel·la juvenil, i és l'autor de la trilogia de novel·les del periodista-investigador Dani Santana: Se sabrà tot (2009), Homes d'honor (2012) i Eufòria (2014). L'any 2015 va guanyar el Premi Ramon Llull amb la novel·la Algú com tu.

"Les ganes de fer l'amor, quan coincideixen en el temps, l'espai i la persona que estimes, es converteixen en màgia de prop."

Altres entrades del mateix autor

• Nosaltres dos

"Les il·lusions són perilloses. No tenen defectes."

Txell.Cat

Stoner - John Williams

Títol: Stoner

Autor: John Williams

Llengua original: anglès

Traductor: Albert Torrescasana

Editorial: Edicions 62
Any: 1965

"Però van ser els seus ulls els que, tal com havia passat el dia abans, el van captivar i el van seduir. Eren molt grossos i del blau més clar que hom pogués imaginar. Quan els mirava, l'Stoner tenia la sensació que abandonava el seu cos i que s'endinsava en un misteri inescrutable. Pensava que era la dona més bonics que havia vist mai."

Stoner va arribar a les meves mans de carambola, podríem dir. En Dídac i un company de feina s'intercanvien llibres que els han agradat, i així va arribar aquesta meravella a casa nostra. Quan en Dídac va acabar de llegir-lo (i gaudir-lo), em va assegurar que m'encantaria, que era un llibre d'aquells "meus". La va encertar de ple.

La novel·la narra la vida de William Stoner, un jove de Missouri que se'n va a la universitat a estudiar Agricultura per a poder aplicar noves tècniques i coneixement a la granja dels seus pares, i que s'hi queda per sempre, corprès per la literatura i el coneixement, fent de professor universitari.

Stoner té una trama molt senzilla i el mateix protagonista podríem ser molts de nosaltres, que no tenim una vida farcida d'aventures. La història avança a poc a poc, igual que la vida, i el lector acompanya el protagonista al llarg de tota la seva vida, sense pressa, però sense pausa. I és que, malgrat la senzillesa narrativa i de la trama, és una obra molt bonica.

És tan bonica i màgica, que quan acabes de llegir-la no tens la sensació d'haver llegit una novel·la, sinó d'haver conviscut amb William Stoner i d'haver-lo conegut.

"Gairebé cada tarda, quan acabava les classes, anava al seu pis. Feien l'amor, parlaven i tornaven a fer l'amor, com dos nens que no es cansaven de jugar. Els dies de primavera es van allargar i tots dos frisaven perquè arribés l'estiu."

Coneixem una mica més l'autor? 

John Williams (1922-1994) va ser escriptor, editor i professor estatunidenc. Va guanyar el Premi Nacional del Llibre dels Estats Units amb la novel·la Augustus (1973), però no va gaudir de gaire reconeixement en vida. Stoner és l'altra novel·la seva amb més projecció.

"Van revelar el que pensaven mitjançant l'ús de la gramàtica: van anar del pretèrit indefinit -"Hem sigut feliços, oi?"- al pretèrit imperfet -"Érem feliços, més feliços que ningú, penso"- i a la fi van arribar a la necessitat del diàleg."

Txell.Cat

La impaciència del cor - Stefan Zweig

Títol: La impaciència del cor

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traductor: Joan Fontcuberta

Editorial: Quaderns Crema
Any: 1939

"Té uns ulls com grans de cafè, i la veritat és que, quan somriu, se senten uns espetarrecs com de grans de cafè que es torren."

Stefan Zweig és un dels autors de qui més obres tenim a casa, i és que en Dídac n'és un enamorat. La impaciència del cor, però, el va captivar especialment, així que ja tenia ganes que el llegís per poder-lo comentar plegats.

He de dir que quan vaig començar a llegir-lo em va semblar una meravella per la manera com està escrit i com Zweig descriu els sentiments, però també perquè una trama tan senzilla m'havia atrapat de seguida.

La història narra com el tinent Hofmiller acudeix al castell de la família Kekesfalva, on coneix la seva filla minusvàlida, Edith. Un malentès durant la seva primera trobada, fa que entre Edith i el jove oficial es creï un vincle especial. Atret pels luxes que la família Kekesfalva li ofereixen a canvi de fer companyia a la jove, que li desperta un fort sentiment de pietat, Hofmiller va visitant regularment el castell, però això s'acaba convertint en una dependència que no podrà controlar.

No crec que exageri quan dic que Stefan Zweig és un dels millors narradors de sentiments que hi ha. És capaç d'agafar un sentiment i desgranar-lo amb elegància fins al més petit detall. A La impaciència del cor Zweig esmicola la compassió.

Malauradament, he d'admetre que hi va haver un punt durant la lectura en què se'm va començar a fer pesada la història i em costava més posar-me a llegir-la. Pel meu gust, hagués estat fantàstic que acabés abans del gir que fa cap al final de la novel·la.

Sigui com sigui, és una obra molt recomanable per com està escrita i traduïda.

"Ella va tenir un esglai i se'l va mirar fit a fit. Només ara en Kanitz va comprendre que havia expressat una cosa que conscientment no havia volgut dir. Els mots li havien sortit de la boca sense que ell els hagués sospesat, calculat i examinat com era costum seua. Un desig, que ni tan sols s'havia explicat ni confessat, havia esdevingut de cop veu, vibració i so."

Coneixem una mica més l'autor? 

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) provenia d'una família jueva rica d'Àustria. Va estudiar filosofia i història de la literatura, i va ser un escriptor molt prolífic. Entre les seves obres, trobem novel·la, novel·les breus, poesia, dramatúrgia, assaig i traduccions.

Amb l'arribada al poder de Hitler, es va condemnar i prohibir l'obra de Zweig a Alemanya. Quan el feixisme es va escampar cap a Àustria, Zweig va marxar cap a Anglaterra. Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942 amb la seva dona perquè no podia suportar els horrors del seu país.

Entre les seves obres, destaquen Novel·la d'escacs, Carta d'una desconeguda i Maria Stuart.

"Respira neguitosa, però encara no aixeca les parpelles; en canvi, les seves mans comencen a desemperesir-se: se separen, s'estiren, com si els dits badallessin en despertar-se. Després, els ulls parpellegen i, sorpresos, temptegen al seu voltant."

Txell.Cat

Viatges amb la tieta - Graham Greene

Títol: Viatges amb la tieta

Autor: Graham Greene

Llengua original: anglès

Traductora: Dolors Udina

Editorial: El cercle de Viena
Any: 1969 (2014, traducció al català)

"De vegades tinc la impressió que la comunicació humana demana una quantitat de temps exagerada. Amb quina brevetat i precisió sembla que parla sempre la gent al teatre i al cinema! En canvi, a la vida real, ensopeguem de frase a frase amb repeticions inacabables."

Viatges amb la tieta és una novel·la tardana de Graham Greene, que ell mateix va confessar que va escriure per a divertir-se. I és que, realment, l'obra traspua humor en totes les pàgines.

La novel·la narra el canvi que suposa a la vida de Henry Pulling, un empleat de la banca recent jubilat, típicament anglès i solter, la coneixença de la seva tieta Augusta, una dona de més de 70 anys que ha viscut una vida plena d'aventures, d'amor i viatges. Henry coneix la seva tieta al funeral de la seva mare, i a partir d'aleshores la seva vida fa un gir i es troba embolicat en els viatges de la seva tieta.
L'obra s'estructura en dues parts molt diferenciades. En la primera part, Greene ens presenta els dos personatges i ens convida a sumar-nos als viatges de la tieta Augusta. En aquesta primera part, Henry Pulling encara se sent sobrepassat en algunes ocasions per la manera de fer i de ser de la seva tieta. La segona part, en canvi, és totalment diferent. En aquest cas, és Henry qui troba a faltar la tieta, els viatges i les aventures, després d'haver-se passat un munt d'anys avorrint-se i encasellat en els formalismes i les convencions de l'Anglaterra de post-guerra.

Lluny de ser una novel·la psicològica, diria que Viatges amb la tieta és una novel·la irònica i d'humor, que contraposa constantment la moral conservadora i la seva rigidesa amb el gaudir de la vida i esprémer-la al màxim.

"De vegades penso que la vida d'una persona està formada més pels llibres que pels éssers humans que l'envolten: és dels llibres que s'aprèn, de segona mà, sobre l'amor i el dolor."

Coneixem una mica més l'autor? 

Graham Greene va néixer a Berkhamsted (Regne Unit) el 1904 i va morir a Vevey (Suïssa) el 1991. Dramaturg, periodista, novel·lista, guionista, autobiogràfic. És un dels grans novel·listes anglesos del segle XX, conegut especialment per les seves obres d'intriga. Calvinista de formació, es convertí al catolicisme el 1926. A partir de 1929 es consagrà a la novel·la i una quinzena dels seus títols han constituït grans èxits i han estat traduïts a nombrosos idiomes. La seva ideologia catòlica, molt personal, combina l’interès apassionant de la trama amb la profunditat transcendent dels temes.

Altres entrades del mateix autor

• El nostre home a l'Havana

"La lleialtat envers una persona implica inevitablement lleialtat a totes les imperfeccions d'un ésser humà, fins i tot a les argúcies i immoralitats de què la tieta no estava del tot lliure."

Txell.Cat

Benedicció - Kent Haruf

Títol: Benedicció

Autor: Kent Haruf

Llengua original: anglès

Traductora: Marta Pera

Editorial: El Periscopi

Any: 2013 (2019, en català)

"L'amor és la cosa més important de la vida, oi? Si teniu amor podeu viure en aquest món d'una manera autèntica, i si us estimeu podeu veure-hi més enllà de les coses i acceptar el que no enteneu, i perdonar el que no sabeu i el que no us agrada. L'amor ho és tot. L'amor és pacient i no té límits, l'amor sempre està ben disposat i és sofert. Confio que us estimeu cada dia de la vostra vida en comú. I confio que tingueu molts anys d'aquests dies."

Benedicció és la tercera i última part de la trilogia de Holt de Kent Haruf. Les dues novel·les predecessores, Cançó de la plana i Capvespre, ja em van semblar brillants, així que l'última entrega ho tenia ben fàcil per enamorar-me.

Benedicció té un aire més trist i més profund que les dues primeres parts. En aquest cas, també a diferència de Cançó de la plana i Capvespre,  la novel·la se centra en un personatge, en Dad Lewis i les referències als personatges dels primers llibres són pràcticament inexistents.

La novel·la transcorre al llarg d'un estiu, durant les últimes setmanes d'en Dad Lewis, malalt terminal de càncer. Al llarg de les gairebé 350 pàgines, Dad Lewis fa memòria de la seva vida mentre gaudeix dels últims dies amb la seva dona, Mary, i la seva filla, Lorraine, i alhora que es penedeix de no haver acceptat el seu fill Frank i d'haver-lo perdut. 

En aquesta ocasió ja no sabem res més de la Victòria ni dels germans McPheron, però Haruf presenta una nova col·lecció de personatges de Holt que no havien aparegut anteriorment, però que acompanyen Dad Lewis al llarg de l'estiu: el nou pastor i la seva família, les Johnson o la Berta May i la seva néta, Alice. 

La mort, igual que l'amor, apareix al llarg de la novel·la en diverses formes. D'una banda, és l'amenaça latent a què s'enfronta Dad Lewis, però també apareix el dol d'una mare per la mort d'una filla, i la mort d'una mare de càncer de mama, que deixa l'Alice, de 9 anys en mans de l'àvia. 

Tot plegat, com sempre, narrat amb senzillesa, quotidianitat, calma i molta veritat.

Gràcies, Kent Haruf per aquestes tres joies. És per llibres com aquests que m'agrada tant llegir.

Voldria tornar a Holt moltes vegades més.

"I a la tardor els dies es van tornar freds i van caure les fulles dels arbres, i a l'hivern va bufar el vent de les muntanyes i a les planes altes del comtat de Holt es van desencadenar tempestes nocturnes i rufagues que van durar tres dies sencers."

I és que la vida continua.

Coneixem una mica més l'autor?

Kent Haruf (1943 - 2014) va ser un novel·lista nord-americà que va néixer al Colorado, on situa totes les seves ficcions literàries. Es va llicenciar en Arts i Literatura i va rebre diversos premis literaris. Haruf va morir el 2014 just després d'acabar la seva última novel·la, Nosaltres en la nit.

Altres entrades del mateix autor:

• Cançó de la plana (1a part trilogia de Holt)
• Capvespre (2a part trilogia de Holt)
• Nosaltres en la nit

Txell.Cat

Los asquerosos - Santiago Lorenzo

Títol: Los asquerosos

Autor:  Santiago Lorenzo

Editorial: Blackie Books

Any: 1786 (Traducció de 1984, edició de setembre de 2019)

"De pronto, la puerta se le vino encima. Le impactó en una ceja. Un tío grandón de unos treinta años la había golpeado desde fuera. Luego la empujó fuertemente con el hombro. Accedió al portal arrastrando en el embate al arrendatario. Vestía de paisano, y traía una porra extensible en la mano derecha y un portaplacas colgante con los antidisturbios al cuello. […]La reivindicación no era en el portal, no suele serlo. Allí no había nada que dispersar. Pero el agente cerró tras de sí. Dio por hecho que Manuel, que nunca llegó a saber qué se demandaba en la protesta, era un manifestante que buscaba cobijo. [...]La intimidad del portal acendró los ánimos del policía. Lanzó a Manuel contra el mural de buzones y cargó de impulso el brazo armado para trazar trayectoria coincidente con el hombro del atrapado. Le iba a pegar porqué sí."

Els meus sogres em van regalar la novel·la Los asquerosos de Santiago Lorenzo pel meu aniversari. Si he de ser sincera, no havia sentit a parlar d’aquest autor, però la breu biografia que vaig trobar al llibre em va semblar molt interessant, ja que vaig tenir la sensació que totes les seves novel·les anteriors em podien agradar.

Los asquerosos m’ha agradat força i m’ha sorprès gratament. És una novel·la molt estàtica, en què en la majoria de capítols no passa res i el lector simplement acompanya al protagonista, Manuel, en el seu dia a dia al camp. La història parteix d’un jove que fereix un policia antidisturbis en defensa pròpia i que, per tal d’evitar anar a la presó, fuig de Madrid cap als pobles fantasma de Castella. Allà comença una vida retirada i senzilla i descobreix que amb molt poc és feliç de veritat, i l’estil de vida que adopta per necessitat es converteix en un modus vivendi que després no vol abandonar.

L’obra és un cant a l’austeritat, a la vida tranquil·la, la senzillesa, la soledat i al silenci, elements molt difícils de trobar en la nostra societat actual. Però per sobre de tot, Los asquerosos és una crítica. D’entrada és una crítica a les forces de l’ordre, a la repressió i a la manca de llibertat d’expressió, però també a la precarietat laboral i a les dificultats del jovent per trobar una feina digna i ben pagada.

És, també, una crítica a la societat actual, sorollosa, que va sempre amb pressa i que no sap fer res per si sola. Jugat amb mestria, al costat del protagonista el lector s’allunya d’aquesta societat en què viu immers i, malgrat veure’s reflectit en uns personatges detestables molt caricaturitzats, ens permet observar-nos des de fora i plantejar-nos algunes contradiccions pròpies.

El narrador és el tiet, còmplice del protagonista, fet que permet al lector allunyar-se de les peripècies del Manuel. Sense diàlegs, la prosa és mordaç, irònica i carregada d’humor, amb un llenguatge a vastament ric, líric i, a vegades, inventat, però totalment comprensible.

El final de la novel·la m’ha semblat especialment bo i tot i que m’ha sorprès, no podia ser d’altra manera. No seria comprensible.

L’única pega que podria apuntar és que cap a la meitat, la novel·la perd ritme, però potser ja és el que volia l’autor per ajudar-nos a trobar aquesta tranquil·litat i senzillesa que lloa, no?

"El olor de la leche cortada es malo, pero el de la leche podrida desde hace semanas es desesperante. Un olor desesperante es aquel que no toca ya sólo la pituitaria sino el propio corazón. Ese olor que forra las venas de preguntas sobre si de verdad merece la pena seguir viviendo en un mundo capaz de dar acogida a una peste así."

Coneixem una mica més l'autor? 

Santiago Lorenzo (Portugalete, 1964) és guionista, escriptor, director i productor de cinema. Va estudiar Imatge i Guió y Direcció escènica.

Ha guanyat un Premi Goya al Millor Curtmetratge d'Animació per a Caracol, col, col (1995).

Los asquerosos és la seva quarta novel·la després de Los millones (2010), Los huerfanitos (2012) i Las ganas (2014).

"Era uno de esos críos a los que ahora llaman "niños de la llave". Sus padres, por trabajo o relaciones, nunca estaban en casa. Manuel llevaba la llave de su domicilio colgada al cuello porque no tenía a nadie que se ocupará de él a la salida del colegio. Se supone que esta es situación carencial y penosa. Muchos, en su tesitura de desasistencia, se tirarían con los años por la autolesión, el juego de rol insano, el hostión en moto, la anorexia o el romanticismo salido de rosca."

Txell.Cat

Les aventures del baró de Münchhausen - Gottfried August Bürger

Títol: Les aventures del baró de Münchhausen

Autor:  Gottfried August Bürger

Llengua original: alemany

Traductor: Joan Fontcuberta

Editorial: Males Herbes

Any: 1786 (Traducció de 1984, edició de setembre de 2019)

"A l'illa, o al formatge, s'hi feia també molt de blat, amb unes espigues que semblaven bolets i contenien uns pans ja cuits del tot, a punt per a ésser menjats. Durant les nostres excursions pel formatge vam descobrir set rius de llet i dos de vi."

Coneixia la famosa "síndrome de Münchhausen", però desconeixia del tot l'existència d'aquest llibre. Passejant per la Setmana del Llibre en Català d'enguany, el meu company el va veure i no se'n va poder estar. L'havia llegit fa temps i en tenia un record molt divertit, així que ens el vam comprar.

Les aventures del Baró de Münchhausen és un recull d'històries esbojarrades, surrealistes i fantàstiques que s'han de llegir en context.

El baró de Münchhausen va ser una persona que va existir de veritat a mitjan del segle XVIII. Fou un noble que va participar en diverses guerres i un narrador d'històries i gestes. Sembla que les històries que explicava tenien un alt grau de fantasia, exageració i ironia, i la seva fama de narrador es va  anar estenent per tot Europa, de manera que cada vegada s'exagerava més la seva condició de narrador fantàstic i se li atribuïen històries que havien passat fins i tot abans que ell nasqués.

En qualsevol cas, diversos autors es van dedicar a recollir i reescriure aquestes històries, però el recull més famós és el de Gottfried August Bürger, perquè és especialment satíric i punyent, però molt bo literàriament.

El més curiós de tot plegat és que Gottfried August Bürger va partir d'una obra de Rudolf Erich Raspe de 1785 que va traduir de l'anglès a l'alemany i va ampliar amb més peripècies.

Dic que s'ha de llegir en context perquè sens dubte el llibre que tenim entre mans és una bogeria que toca el surrealisme, s'escapa del sentit comú constantment i que s'allunya molt de la literatura que llegim normalment avui dia. Tanmateix, és molt comprensible i imaginable que en el seu moment fos un èxit.

"Cansat del viatge, vaig descavalcar finalment i vaig lligar el cavall a una mena d'estaca punxeguda que sortida de la neu. Per seguretat, vaig posar-me les pistoles sota el braç, vaig ajeure'm a la neu no gaire lluny i vaig fer un son tan profund que els ulls no se'm tornaren a obrir fins que ja era clar. Però, quina sorpresa va ser la meva en veure que em trobava al cementiri d'un poble! De primer moment no sabia veure el meu cavall, però de seguida el vaig sentir renillar des d'algun lloc damunt meu. En mirar enlaire, vaig adonar-me que estava lliga al penell del campanar i n'havia quedat penjat. De seguida vaig comprendre com hi havia anat a parar. Durant la nit el poble havia quedat completament enterrat per la neu; el temps havia canviat de cop; mentre jo dormia, la neu s'havia anat fonent, i jo havia anat baixant lentament i suaument, i allò que a les fosques havia pres per una soca d'arbre que treia el cap de la neu, i on havia lligat el cavall, era la creu o el penell del campanar."

Coneixem una mica més l'autor? 

Gottfried August Bürger (1747 - 1794) fou un poeta i traductor alemany. Se'l coneix especialment per la seva traducció (i ampliació) de l'obra Baron Münchhausen's Narrative of his Marvellous Travels and Campaings in Russia de Rudolf Erich Raspe, tot i que també va ser el traductor de Shakespeare i Homer a l'alemany. Va destacar per la seva poesia folklòrica, en què podem destacar Lenore (1773).

Finalment, si us interessa, us recomano l'article "Les aventures del Baró de Münchhausen" de biblionauta.com 

Txell.Cat

Notre-Dame de París - Victor Hugo

Títol: Notre-Dame de París

Autor:  Victor Hugo

Llengua original: francès

Traductor: Rafael Folch i Capdevila

Editorial: Proa

Any: 1831 (Edició de juliol de 2019)

"És que l'amor fa com l'arbre, creix espontàniament, endinsa profundament les arrels dintre nostre i continua verdejant sobre el cor en runes.I l'inexplicable és que, com més cega es aquesta passió, més persistent és. No és mai tan sòlida com quan no té raó d'ésser."

L'incendi de Notre-Dame de l'abril d'aquest any, em va despertar la curiositat de llegir Notre-Dame de París d'Hugo. No l'havia llegit amb anterioritat i el meu company sempre me'n parlava meravelles, així que em vaig decidir a llegir-lo per homenatjar el símbol parisenc que tan sols dos anys abans havíem visitat. 

Malauradament, en el primer intent, l'edició que tenia entre mans era força antiga i l'estil de l'autor se'm va fer una muntanya,així que no vaig aconseguir arribar fins al segon capítol. A l'estiu, però, xafardejant llibres en una llibreria, ens vam trobar amb aquesta reedició de juliol, molt més agraïda de llegir. Així que vam arribar a l'acord que li donaria una segona oportunitat i que no s'hi valia rendir-se abans del cinquè capítol.

Ara que l'he acabat, estic satisfeta i contenta d'haver llegit Notre-Dame de París, però és innegable que en alguns passatges l'obra es fa una mica pesada. Hugo era un apassionat de l'arquitectura i hi ha diversos capítols molt descriptius de la catedral i de la ciutat de París. A més, l'estil general de la novel·la és força carregat i detallat, fet que alenteix la lectura.

Notre-Dame de París és una novel·la fosca que avança a ritme irregular i que retrata dues cares de l'amor a partir de tres personatges principals: Esmeralda, que representa la bellesa, Quasimodo, que simbolitza la lletjor i l'amor platònic, i Claude Frollo, l'ardiaca que representa l'amor carnal. Tot plegat molt romàntic...

A mesura que avançava en la lectura, em vaig anar enganxant a l'estil i la història d'Hugo, i no puc negar que l'obra m'ha agradat molt. Especialment el final, que és preciós, però que no revelaré en aquest bloc, per si algú el vol llegir.

Si hagués de descriure Notre-Dame de París en poques paraules, diria que és una novel·la fosca, tendra i bonica.

"- Sabeu què és l'amistat? - preguntà ell. 

- Sí - respongué l'egípcia -. És ésser germà i germana dues ànimes juntes sense confondre's, com dos dits de la mà. 

- I l'amor? - prosseguí Gringoire 

- Oh, l'amor! - digué ella, i la veu li tremolava, i els ulls se li encenien -. És ésser dos i no ésser més que un."

Coneixem una mica més l'autor? 

Victor Hugo (febrer 1802 - maig 1885) va ser un dels escriptors francesos més importants del Romanticisme. La seva obra és molt variada i comprèn teatre, novel·la, poesia, correspondència i articles. Entre les obres més destacades hi trobem Notre-Dame de París (1831) i Les Miserables (1862). A més, també va cultivar el dibuix.

Les obres d'Hugo han donat lloc a nombroses adaptacions al teatre i al cinema.

Txell.Cat