Canto jo i la muntanya balla - Irene Solà

Títol: Canto jo i la muntanya balla

Autora: Irene Solà

Editorial: Llibres Anagrama

Any: 2019

"Hi havia vingut a provar versos, en Domènec, cap a aquest voral de muntanya. Per veure quin gust i quin so tenien, i perquè quan hom està sol no fa falta dir versos en veu baixa."

Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà ha estat un dels grans descobriments d'aquest any (i m'atreveixo a dir-ho quan falten més de 6 mesos per acabar-lo).

En nombrosos articles havia llegit que aquesta novel·la havia guanyat diversos premis i que era una obra mestra, però per més que llegia la sinopsi per saber de què anava, no acabava de veure si m'interessaria i m'agradaria. Finalment, el vaig agafar al servei de préstec de llibres electrònics de la biblioteca i l'he gaudit molt.

Canto jo i la muntanya balla és un tresor i un experiment d'èxit. És molt bonic de llegir i he hagut d'esforçar-me a llegir-lo a poc a poc per assaborir-lo i allargar-lo el màxim de temps possible. No volia que s'acabés mai.

És difícil de dir de què va. Al cap i a la fi, la novel·la narra la vida i la mort, l'amor i l'amistat de diversos personatges que viuen entre els Pirineus i Prats de Molló, tot barrejat amb rondalles i faules del territori. En menys de 200 pàgines, el lector recorre la vida de les muntanyes i la natura, com si anés descobrint capes i capes d'història: la formació de les muntanyes, la vida dels animals, la guerra civil, i la vida rural a dia d'avui.

La màgia d'aquesta novel·la rau, d'una banda, en les múltiples veus que narren els passatges, ja que cada capítol té un narrador diferent i cadascú va donant la seva perspectiva de la història. A Canto jo i la muntanya balla, a part dels humans, també hi tenen veu els núvols, les bruixes, els animals, els bolets i els fantasmes. És un calidoscopi literari.

"Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. [...] Aleshores ens vam replegar. Extenuats. I ens vam mirar l'obra feta. Les fulles i les branques gotejaven, i nosaltres vam anar, vacus i laxos, cap a una altra banda."

D'altra banda, la novel·la és un tresor perquè Irene Solà realment aconsegueix que les veus que ha donat als seus narradors realment facin creure al lector que qui parla és un núvol, un cabirol o una dona d'aigua. Amb un llenguatge ric i perfectament adaptat i una narrativa que canvia en funció del narrador, la novel·la té espai per a molts parlars i maneres d'explicar diferents.

"A una li fan voler una vida petita. Una vida esquifida com una pedreta bonica. Una vida que càpiga en una butxaca. Una vida com un anell, com una avellana. A una no li diuen que es poden triar coses que no siguin petites. No li diuen que les pedres petites es perden. S'escapen pel forat d'una butxaca. I que si perden, ja no en pot triar cap altra. Que a pedreta perduda, pedreta perduda."

En general, la prosa és molt poètica i plena d'imatges molt boniques, però a més, l'obra també té alguns poemes i il·lustracions (no podia ser d'altra manera, si l'autora ve de la poesia i de Belles Arts).

Crec que no és una novel·la per a aquells a qui no agrada llegir i els costa agafar novel·les, però, sens dubte, és molt recomanable per als qui els agrada la natura, la muntanya, la poesia, les històries petites o els llibres de lectura lenta.

M'he quedat amb ganes de llegir-ne més. M'hauria agradat seguir a la muntanya amb totes aquelles veus i saber què més ha de passar al Pirineu. 

Per sort he descobert que Irene Solà té un altre relat publicat, Els dics, a banda d'un poemari.

Aprofito per enllaçar una entrevista que van fer a l'autora al programa Més324.

"Vaig plorar sola. Vaig plorar d'una tirada totes les llàgrimes que Déu m'havia donat. I em vaig quedar seca com una feixa erma."

Coneixem una mica més l'autora?

Irene Solà (1990) és poeta i narradora, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona.

Tot i que havia escrit alguns relats anteriorment, la seva primera obra publicada va ser Bèstia (2012), un poemari amb què va guanyar el Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits. L'any 2018 va publicar Els dics, guardonat amb el Premi Documenta de narrativa.

Canto jo i la muntanya balla és la seva última obra publicada i la seva primera novel·la, guardonada amb el Premi de Literatura de la Unió Europea i el Premi Anagrama de novel·la en català.

"I ara dirà algunes coses. Les que es poden dir seguides, com una corda. Les que recorda, les que s'encenen com bengales quan toca dir-les i les pots dir. Les que s'han d'arrencar, com cebes. Les que s'han de dir fluix i les que s'han de dir a poc a poc. Les que cremen. Les que s'han de dir mirant els arbres, i les que s'han de dir mirant l'herba i les que s'han de dir mirant les nostres mans, l'una damunt de l'altre, i després mirant-me a mi. Jo l'escoltaré. Després diré algunes coses. Les que pugui. I llavors es farà de dia. Primer de color gris, després de color blau i després de color groc."

Txell.Cat

Els homes que no estimaven les dones - Stieg Larsson

Títol: Els homes que no estimaven les dones (Millenium I)

Autor: Stieg Larsson

Llengua original: suec

Traductors: Alexandre Gombau i Núria Vives

Editorial: Columna
Any: 2008 (edició en català)

Tinc una mena de mania que m'agafa a vegades i que fa que no llegeixi els llibres de moda quan estan de moda, sinó més endavant, quan realment em vénen de gust (o mai).

Així s'explica que encara no hagués llegit cap de les parts d'una de les trilogies contemporànies de més renom: Millenmium.

Després de llegir un llibre tan bonic i lent com El pes de la neu, de Christian Guay-Poliquin, necessitava una mica d'acció i de lectura de consum ràpid, per dir-ho d'alguna manera. En Dídac es va llegir aquesta trilogia aquest estiu passat i em va animar a llegir-la per poder-la comentar plegats, així que m'hi vaig posar.

Els homes que no estimaven les dones és una novel·la trepidant sobre dos casos: la desaparició d'una noia, la Harriet Vanger, quaranta anys enrere i un cas d'investigació periodística (corrupció política, blanquejament...).

Els protagonistes són en Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander, dos personatges molt diferents. En Mikael Blomkvist és un periodista i fundador de la revista econòmica sueca Millennium que, arran d'un article publicat sobre un magnat suec, Hans-Erik Wennerström, és acusat i condemnat per difamació a entrar a presó. Per altra banda, la Lisbeth Salander és una noia jove força inquietant, descrita com a "socialment inadaptada", carregada de tatuatges i de pírcings que es dedica a investigar persones per encàrrec.

La trama es planteja de la següent manera: en Blomkvist és acusat i condemnat per difamació i, abans d'entrar a presó, accepta l'encàrrec d'en Henrik Vanger, de reprendre la investigació de la desaparició de la seva neboda Harriet. A partir d'aquí es van destapant diverses històries de la família Vanger fins a resoldre el misteri. Durant el transcurs d'aquesta investigació, Blomkvist es troba amb Lisbeth Salander, que es converteix en la seva companya d'investigació.

Escrit amb un estil directe i punyent, Larsson aborda temes com la violència masclista, la corrupció o el nazisme. Així, sense floritures, el lector veu passar els capítols pel seu cap com si fos una pel·lícula amb tota mena de detall.

Les més de 600 pàgines d'Els homes que no estimaven les dones estan agrupades en quatre parts i, tot i que es consumeixen a gran velocitat, he de dir que l'última part és la que se'm va fer més feixuga, però probablement perquè després de les primeres quinze pàgines ja no vaig poder parar fins el final. Larsson aconsegueix que passis les nits en vetlla llegint i llegint per arribar al final.

Tinc previst continuar amb la trilogia més endavant, però necessito un respir i tornar a dormir a les nits.

Coneixem una mica més l'autor?
Stieg Larsson (1954 - 2004) va ser un periodista i escriptor suec que es va fer famós pòstumament arran de la publicació de la trilogia Millennium. Larsson va morir d'un atac de cor inesperat tres mesos després de lliurar la tercera novel·la i no va poder veure com la seva obra es convertien en un fenomen a escala mundial.

Txell.Cat

El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin

Títol: El pes de la neu

Autor: Christian Guay-Poliquin

Llengua original: francès

Traductora: Anna Casassas

Editorial: Edicions del Periscopi
Any: 2016

"Hi ha gotes d'aigua que perlegen la cornisa i arriben a la punta dels caramells. Quan el sol surt, brillen com dagues acerades. De tant en tant, n'hi ha algun que es desenganxa, cau i es clava a la neu. Una punyalada en la immensitat."

El pes de la neu és un dels llibres que han arribat a casa aquest Sant Jordi confinat. El tenia anotat en una llista de llibres per llegir, quan vaig sentir que en parlaven a principis d'any en un programa de ràdio. El dia que vam fer la comanda de llibres de Sant Jordi a través de la iniciativa de Llibreries Obertes, vaig decidir incloure'l i trobo que va ser un gran encert.

L'he llegit en una setmana i segurament l'hagués pogut llegir més ràpid, però també tenia la sensació que calia dosificar-lo i avançar en l'hivern que narra a poc a poc, com els personatges. Malauradament, no l'he pogut allargar més.

El pes de la neu explica una història de confinament absolut: dos desconeguts, un jove i un vell, es troben aïllats en una regió boscosa i es veuen obligats a passar l'hivern plegats en una cabana al bosc, després que la regió hagi patit una apagada elèctrica general i que, per diversos motius, cap dels dos no pugui tornar a casa seva. Entre aquests personatges, el narrador i en Matthias, s'estableix una relació de simbiosi perquè els dos necessiten l'altre per sobreviure, però carregada de desconfiança i recel. Al cap i a la fi, no es coneixen de res.
El narrador arriba al poble a principis d'hivern per visitar el seu pare, però pateix un accident de cotxe terrible i queda molt malferit. Els habitants del poble aconsegueixen salvar-li la vida, però haurà de passar tot l'hivern abans que pugui tornar a valdre's per ell mateix. Així doncs, decideixen encomanar la seva cura a en Matthias, un vell que també s'ha vist sorprès al poble per l'apagada elèctrica i per l'hivern i que necessita aconseguir una plaça al primer comboi que surti cap a la ciutat per tornar al costat de la seva dona malalta. No cal dir que aquesta plaça és la moneda de canvi que li ofereixen per cuidar el jove malferit.

A partir d'aquí, al llarg dels capítols el lector travessa l'hivern amb aquests dos personatges en la seva solitud i les seves dificultats. No passa massa cosa, com reconeix l'autor mateix en aquesta entrevista, però es genera un clima d'intriga i tensió que fa que no el puguis deixar. Com a lector vols saber què els passarà als dos personatges i, sobretot, com i quan acabarà aquest hivern tan dur.

"Voldria donar-li les gràcies. Dir-li que estic content de veure-la, que la recordo, encara molt joveneta, quan anàvem a col·legi. Dir-li que s'ha convertit en una dona magnífica, que els rulls dels seus cabells, les seves faccions fines, la seguretat dels seus gestos tornarien qualsevol moribund a la vida. Però, quan em decideixo a parlar, m'enfonsa un termòmetre a la boca."

El pes de la neu és especialment interessant per diversos motius, però sobretot perquè és una obra completa on res és en va.
A nivell de lèxic és brillant, si més no la traducció, però estic bastant segura que l'obra original també ho deu ser. És una novel·la força descriptiva en què la natura esdevé un personatge més, però en cap cas es fa farragosa. Pràcticament la totalitat dels capítols comencen amb un breu retrat de la situació del temporal i de la neu; totes són diferents. En aquest mateix sentit, Guay-Poliquin construeix unes imatges precioses i amb molta força. Aquí en teniu un parell d'exemples que m'agraden molt:

"El silenci de l'hivern és eixordador."

"Les ratxes de vent sacsegen la veranda, les parets gemeguen i el silenci queda esquerdat de cap a cap."

Des del punt de vista formal també ens trobem davant d'una obra fantàstica.
Està estructurada en set parts que desgranen una nova versió del mite de Dèdal i Ícar. En quatre paraules: Dèdal era un arquitecte i inventor d'Atenes que es va encarregar de construir el Laberint del Minotaure a Creta per ordre del Rei Minos. Tanmateix, el rei Minos va fer tancar Dèdal i el seu fill Ícar dins del laberint amb el Minotaure. Per tal d'escapar, Dèdal va construir unes ales amb plomes i cera per a tots dos i va advertir al seu fill que quan emprenguessin el vol no havia de volar massa alt ni massa baix malgrat tota la bellesa que pogués contemplar. Malauradament, Ícar no va escoltar els consells del pare i es va acostar tant al sol que les ales se li van desfer i va morir. Dèdal, el vell, representa la saviesa i Ícar, el jove, la curiositat i la impaciència.
Tanmateix, en el nostre llibre es giren les tornes i Dèdal, que no té pressa mentre les coses es facin bé, és el jove i Ícar, que és impacient és Matthias.

A més, aquestes set parts també es divideixen en petits capítols que estan numerats d'una manera molt particular, però alhora molt encertada (el lector descobreix la lògica de d'aquesta numeració al cap d'un parell de capítols).

A l'entrevista que he enllaçat més amunt, l'autor explica que en cap moment no volia escriure un thriller apocalíptic amb zombies i altres criatures, però sí que volia fer reflexionar els lectors sobre la força i el poder de la natura, que sempre hi és i acostumem a ignorar. L'autor explica que quan la natura es desborda, com ho fa a la novel·la, ens obliga als humans a replantejar-nos certs aspectes de la nostra vida, de la manera com vivim i a baixar el ritme que normalment portem.
No em direu que no era el llibre més adequat per llegir precisament ara.

"No replico. Però mentre arreglo la nansa de l'olla, tinc el convenciment íntim que, sigui quin sigui el sentit de cadascuna de les nostres accions, tot el conjunt de la nostra vida i miracles resulta ridícul."

Coneixem una mica més l'autor? Christian Guay-Poliquin (1982) és un escriptor i investigador del Quebec, considerat com una de les noves promeses de la literatura canadenca en francès.
La seva primera novel·la, Le fil des kilomètres, es va publicar l'any 2013. El pes de la neu és la seva segona novel·la, que ha rebut nombrosos guardons i ha estat traduïda a moltes llengües.

Txell.Cat

Los dioses de Gotham - Lyndsay Faye

Títol: Los dioses de Gotham

Autora: Lyndsay Faye

Llengua original: anglès

Traductor: Vicente Campos

Editorial: El círculo de Lectores
Any: 2012

Los dioses de Gotham de Lyndsay Faye és una novel.la ambientada a la Nova York de mitjans del segle XIX que retrata la fundació del cos de policia i els problemes que va comportar l’arribada de nombrosos immigrants irlandesos, conseqüència d’una plaga que va assotar Irlanda i va originar “La gran fam”.

La història: una nit, un jove d’aquesta primera policia de Nova York, un “estrella de coure” recentment nomenat a contracor, es troba per casualitat amb una nena plena de sang quan torna a casa després de fer la seva ronda pels carrers de la ciutat. A partir d’aquí una sèrie de troballes el duen a sospitar de l’existència d’un assassí en sèrie que està matant nens irlandesos a la ciutat de Nova York.

L’autora descriu amb cruesa els odis, ressentiments i desconfiances que van generar els irlandesos en els “americans” autòctons; els pamflets de l’església protestant i els articles del periodisme del “sistema” contra el catolicisme, el Papa de Roma i els mateixos irlandesos; i la fredor i la hipocresia d’un partit demòcrata que vol aprofitar-se d’ells per aconseguir guanyar les eleccions als republicans.

“...Los países papistas de Europa están vomitando en nuestras costas, año tras año, a sus habitantes supersticiosos, ignorantes y corruptos, no sólo por decenas sino por centenares de miles, y ya reclaman los más elevados privilegios de los ciudadanos autóctonos, y hasta pretenden hacerse con el país”. American Protestant in Defense of Civil and Religious Liberty Against Inroads of Papacy, 1843.

“… esta comprensión hacia los delincuentes siempre ha sido un rasgo característico de los campesinos irlandeses, y aunque sea inútil explicar ese sentimiento malsano, es incuestionable que su simple existencia es la fructífera fuente de la que maman la atrocidad y el asesinato”. New York Herald, 1845.

D’altra banda, el llibre no només reflecteix un fet històric, la creació de la policia de Nova York el 1845, sinó també com evoluciona des d’un cos format per busca-raons, pinxos i mercenaris, destinat en un principi a evitar que es cometin actes delictius, fins a l’aparició de la figura del policia que investiga qui ha comès aquests actes.

La descripció que fa de Nova York resulta xocant comparada amb la que coneixem de la ciutat actual, tant pel que fa a l’urbanisme i l’activitat econòmica, com a la misèria, la manca d’higiene i les condicions de vida de la gent, sobretot dels infants.

Teresinha

Gestión de incompetentes - Gabriel Ginebra

Títol: Gestión de incompetentes

Autor: Gabriel Ginebra

Editorial: Libros de Cabecera

Any: 2011

"Todos somos incompetentes porque todos somos mejorables, porque estamos siempre en proceso de aprendizaje."

Fa uns mesos el meu cap em va regalar aquest llibre (ara, després d'haver-lo llegit em plantejo si el regal no era una indirecta :)).

En qualsevol cas, la primera vegada que el vaig agafar, el vaig intentar llegir molt acadèmicament: subratllant, asseguda en una taula, apuntant allò més interessant en una llibreta... va ser un error.

Aprofitant aquests dies que estem confinats i que tenim més temps per dedicar-nos, he decidit tornar-m'hi a posar. Amb el teletreball les relacions personals es poden crispar i hem de treure totes les nostres eines per gestionar-nos a tots plegats, així que em va semblar que era el millor moment per reprendre la lectura. Ara, després d'haver-lo acabat, m'alegro d'haver-lo llegit i d'haver-ho fet ara.

Tot i que el llibre està editat en una editorial de llibres de capçalera de management i d'empresa, crec que aquesta lectura també pot ser molt útil en l'esfera personal. De fet, darrere d'aquest títol irònic i mordaç, s'hi amaguen alguns secrets i trucs per a la gestió de persones, ja siguin companys de feina, col·laboradors (si s'ocupa un lloc de direcció), amics o familiars.

El llibre s'estructura en tres parts diferenciades. La primera ubica el lector en el to i la base de la resta del llibre: tots som incompetents perquè tots som millorables i convé iniciar el canvi en nosaltres mateixos. La segona part fa una descripció de diversos perfils d'"incompetents" i de com gestionar o encarrilar aquestes incompetències, des del que no ho fa bé perquè no vol (en aquest cas, no val la pena esforçar-s'hi) fins el que ho vol fer bé, però no té els recursos. La tercera part és més aviat un catàleg d'eines addicionals per a la gestió de persones: el perdó, l'agraïment...

Gabriel Ginebra no descobreix la sopa d'all a Gestión de incompetentes, però canvia el punt de mira i el to i facilita eines que es poden posar a la pràctica des del dia 0.

A més, el to és amable i és molt fàcil de llegir. Hi ha força referències a llibres, pel·lícules i discursos de personalitats que exemplifiquen constantment allò que es va descrivint. De fet, l'annex és un llistat de 25 pel·lícules i sèries que exemplifiquen tot el que s'explica al llarg de l'obra.

També m'ha agradat especialment que l'objectiu, per dir-ho d'alguna manera, de tot el llibre és treure el millor de les persones que ens envolten.

Ja l'he deixat a la meva germana perquè el gaudeixi. Estic segura que, igual que a mi, li farà bé.

Insisteixo, més enllà d'un llibre d'empresa, és un llibre que ens pot fer servei en la vida personal.

"La incompetencia puede estar delante de nosotros, pero sobre todo está en nuestro interior. El problema siempre somos nosotros. Hay que asumirlo. Sin coartadas. Cambia tú mismo y habrá un sinvergüenza menos en tu empresa."

Coneixem una mica més l'autor?

Gabriel Barea va néixer a Barcelona l'any 1962 i és Llicenciat en Filosofia i Doctor en Organització d'Empreses. Es dedica a la docència i, a més de Gestión de incompetentes, també és autor de El japonés que estrenó el tren para ganar tiempo (2012).

Txell.Cat

El guardián entre el centeno - J. D. Salinger

Títol: El guardián entre el centeno

Autor: J.D. Salinger

Llengua original: anglès

Traductora: Carmen Criado

Editorial: Alianza
Any: 1951

"No cuenten nunca nada a nadie. En el momento en que uno cuenta cualquier cosa, empieza a echar de menos a todo el mundo."

Aquests dies de confinament he decidit recuperar El vigilant en el camp de sègol, versió en castellà de butxaca d’Alianza Editorial. En tenia ganes perquè el vaig llegir fa molts, molts anys, i em recava el fet que, essent un llibre tan famós, gairebé de culte, no en recordava absolutament res. Així doncs, quan el vaig llegir no em devia impressionar gens... És curiós, crec que ara, que fa moltíssim que vaig deixar enrere l’adolescència, l’he entès millor. Espero que no sigui perquè encara hi sóc, hehehehehehe....

El vigilant en el camp de sègol és l’única novel·la que va escriure J D Salinger. Tracta d’un adolescent, Holden Caulfield, amb trets paranoics, que s’escapa de l’acadèmia on estudia per tornar a Nova York d’amagat.

El relat, en primera persona, reflecteix les contradiccions i angoixes de l’adolescència a través d’un personatge que critica, desaprova, es queixa, estima i odia i estima i torna a odiar, que vol fer-se gran però alhora no ho vol, que vol fer-se el valent però al cap d’un minut reconeix que no ho és, que considera que tothom és hipòcrita i que experimenta una catarsi vital durant els tres dies en què vagareja per la ciutat, consumint alcohol i tabac i creuant-se amb diversos personatges, nous i coneguts.

Només s’escapen d’aquesta crítica constant la seva germana petita Phoebe, a qui adora, i el seu germà Allie, que ha mort de leucèmia i amb qui manté converses cap al final de la novel·la.

"Muchas veces me imagino que hay un montón de niños jugando en un campo de centeno. Miles de niños. Y están solos, quiero decir que no hay nadie vigilándolos. Sólo yo. Estoy al borde de un principio y mi trabajo consiste en evitar que los niños caigan a él. En cuanto empiezan a correr sin mirar adónde van, yo salgo de donde esté y los cojo. Eso es lo que me gustaría hacer todo el tiempo. Vigilarlos. Yo sería el guardián entre el centeno."

Hi ha qui diu que el que realment vol el vigilant en el camp de sègol és evitar que els nens caiguin pel penya-segat de la vida adulta.

"La verdad es que no hay nada como decir algo que nadie entienda para que todos hagan lo que te dé la gana."

"Hay cosas que no deberían cambiar, coses que uno debería poder meter en una de esas vitrinas de cristal y dejarlas allí tranquilas. Sé que es imposible, pero es una pena."

"Le había partido el corazón, de verdad. Hay personas a quien no se les debe tomar el pelo, aunque se lo merezcan."

Coneixem una mica més l'autor? 

JD Salinger va néixer a Nova York el 1919 i va morir a New Hamshipre el 2010. Va participar al desembarcament de Normandia el 1944 i va començar a publicar contes a la revista The New Yorker el 1945.

"No hay sala de fiestas en el mundo entero que se pueda soportar mucho tiempo a no ser que pueda uno emborracharse o vaya con una mujer que le vuelva loco de verdad."

Teresinha

Paraules que tu entendràs - Xavier Bosch

Títol: Paraules que tu entendràs

Autor: Xavier Bosch

Editorial: Columna

Any: 2019

"La claror també forma part del paisatge. Com el pas de les hores del dia. I la seqüència imparable de les estacions. I l'estat d'ànim dels ulls que el contemplen."

Aquest any els Reis d'Orient em van portar aquesta novel·la nova de Xavier Bosch. Ses Majestats no anaven mal encaminades, ja que l'altra novel·la que he llegit del mateix autor, Nosaltres dos, em va agradar molt i en tinc un record molt dolç. Malauradament, Paraules que tu entendràs no m'ha acabat de convèncer.

La novel·la gira entorn de tres parelles d'amics que tenen entre 40 i 50 anys i dels seus secrets, amb la parella d'en Xavier i la Mara com a protagonistes centrals. En Xavier és un arquitecte d'èxit (una professió triada expressament per fer un paral·lelisme entre la construcció d'edificis i de les relacions), i la Mara és guia turística de viatges de luxe fets a mida. Els altres dos matrimonis són la Joana, que és paisatgista i treballa amb en Xavier, i l'Andreu, advocat; i en Darín, que és periodista i la Biosca, fotoperiodista.

Cada parella il·lustra un tipus de relació: la relació de llarga durada que ha de superar una bona sotragada (en Xavier i la Mara), la relació de llarga durada tradicional i establerta en la rutina (la Joana i l'Andreu), i una relació oberta (en Darín i la Biosca).

L'acció s'emmarca en tres sopars de la colla: el Cap d'Any del 2017, on es planteja la crisi i es presenten els personatges; el Sant Joan del 2018, on esclata tot, i el Cap d'Any del 2018, on l'autor tanca el cercle i ho deixa tot lligat.

Tot plegat resulta massa buscat i, tot i que sóc molt romàntica i m'agraden els finals feliços, aquest no me'l crec ni en ficció.

De totes maneres, Paraules que tu entendràs és una bona tria per aquells a qui els agradin les novel·les d'amor amb una mica de marro que es llegeixen ràpid (la lletra és enorme!). Un passatemps entretingut per aquestes setmanes de confinament.

"Hi ha dies que, barallats amb la vida, ni les bromes no s'entenen."

Coneixem una mica més l'autor? 

Xavier Bosch va néixer a Barcelona el 1967. Ha escrit contes i novel·la juvenil, i és l'autor de la trilogia de novel·les del periodista-investigador Dani Santana: Se sabrà tot (2009), Homes d'honor (2012) i Eufòria (2014). L'any 2015 va guanyar el Premi Ramon Llull amb la novel·la Algú com tu.

"Les ganes de fer l'amor, quan coincideixen en el temps, l'espai i la persona que estimes, es converteixen en màgia de prop."

Altres entrades del mateix autor

• Nosaltres dos

"Les il·lusions són perilloses. No tenen defectes."

Txell.Cat

Stoner - John Williams

Títol: Stoner

Autor: John Williams

Llengua original: anglès

Traductor: Albert Torrescasana

Editorial: Edicions 62
Any: 1965

"Però van ser els seus ulls els que, tal com havia passat el dia abans, el van captivar i el van seduir. Eren molt grossos i del blau més clar que hom pogués imaginar. Quan els mirava, l'Stoner tenia la sensació que abandonava el seu cos i que s'endinsava en un misteri inescrutable. Pensava que era la dona més bonics que havia vist mai."

Stoner va arribar a les meves mans de carambola, podríem dir. En Dídac i un company de feina s'intercanvien llibres que els han agradat, i així va arribar aquesta meravella a casa nostra. Quan en Dídac va acabar de llegir-lo (i gaudir-lo), em va assegurar que m'encantaria, que era un llibre d'aquells "meus". La va encertar de ple.

La novel·la narra la vida de William Stoner, un jove de Missouri que se'n va a la universitat a estudiar Agricultura per a poder aplicar noves tècniques i coneixement a la granja dels seus pares, i que s'hi queda per sempre, corprès per la literatura i el coneixement, fent de professor universitari.

Stoner té una trama molt senzilla i el mateix protagonista podríem ser molts de nosaltres, que no tenim una vida farcida d'aventures. La història avança a poc a poc, igual que la vida, i el lector acompanya el protagonista al llarg de tota la seva vida, sense pressa, però sense pausa. I és que, malgrat la senzillesa narrativa i de la trama, és una obra molt bonica.

És tan bonica i màgica, que quan acabes de llegir-la no tens la sensació d'haver llegit una novel·la, sinó d'haver conviscut amb William Stoner i d'haver-lo conegut.

"Gairebé cada tarda, quan acabava les classes, anava al seu pis. Feien l'amor, parlaven i tornaven a fer l'amor, com dos nens que no es cansaven de jugar. Els dies de primavera es van allargar i tots dos frisaven perquè arribés l'estiu."

Coneixem una mica més l'autor? 

John Williams (1922-1994) va ser escriptor, editor i professor estatunidenc. Va guanyar el Premi Nacional del Llibre dels Estats Units amb la novel·la Augustus (1973), però no va gaudir de gaire reconeixement en vida. Stoner és l'altra novel·la seva amb més projecció.

"Van revelar el que pensaven mitjançant l'ús de la gramàtica: van anar del pretèrit indefinit -"Hem sigut feliços, oi?"- al pretèrit imperfet -"Érem feliços, més feliços que ningú, penso"- i a la fi van arribar a la necessitat del diàleg."

Txell.Cat

La impaciència del cor - Stefan Zweig

Títol: La impaciència del cor

Autor: Stefan Zweig

Llengua original: alemany

Traductor: Joan Fontcuberta

Editorial: Quaderns Crema
Any: 1939

"Té uns ulls com grans de cafè, i la veritat és que, quan somriu, se senten uns espetarrecs com de grans de cafè que es torren."

Stefan Zweig és un dels autors de qui més obres tenim a casa, i és que en Dídac n'és un enamorat. La impaciència del cor, però, el va captivar especialment, així que ja tenia ganes que el llegís per poder-lo comentar plegats.

He de dir que quan vaig començar a llegir-lo em va semblar una meravella per la manera com està escrit i com Zweig descriu els sentiments, però també perquè una trama tan senzilla m'havia atrapat de seguida.

La història narra com el tinent Hofmiller acudeix al castell de la família Kekesfalva, on coneix la seva filla minusvàlida, Edith. Un malentès durant la seva primera trobada, fa que entre Edith i el jove oficial es creï un vincle especial. Atret pels luxes que la família Kekesfalva li ofereixen a canvi de fer companyia a la jove, que li desperta un fort sentiment de pietat, Hofmiller va visitant regularment el castell, però això s'acaba convertint en una dependència que no podrà controlar.

No crec que exageri quan dic que Stefan Zweig és un dels millors narradors de sentiments que hi ha. És capaç d'agafar un sentiment i desgranar-lo amb elegància fins al més petit detall. A La impaciència del cor Zweig esmicola la compassió.

Malauradament, he d'admetre que hi va haver un punt durant la lectura en què se'm va començar a fer pesada la història i em costava més posar-me a llegir-la. Pel meu gust, hagués estat fantàstic que acabés abans del gir que fa cap al final de la novel·la.

Sigui com sigui, és una obra molt recomanable per com està escrita i traduïda.

"Ella va tenir un esglai i se'l va mirar fit a fit. Només ara en Kanitz va comprendre que havia expressat una cosa que conscientment no havia volgut dir. Els mots li havien sortit de la boca sense que ell els hagués sospesat, calculat i examinat com era costum seua. Un desig, que ni tan sols s'havia explicat ni confessat, havia esdevingut de cop veu, vibració i so."

Coneixem una mica més l'autor? 

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, 1942) provenia d'una família jueva rica d'Àustria. Va estudiar filosofia i història de la literatura, i va ser un escriptor molt prolífic. Entre les seves obres, trobem novel·la, novel·les breus, poesia, dramatúrgia, assaig i traduccions.

Amb l'arribada al poder de Hitler, es va condemnar i prohibir l'obra de Zweig a Alemanya. Quan el feixisme es va escampar cap a Àustria, Zweig va marxar cap a Anglaterra. Stefan Zweig es va suïcidar l'any 1942 amb la seva dona perquè no podia suportar els horrors del seu país.

Entre les seves obres, destaquen Novel·la d'escacs, Carta d'una desconeguda i Maria Stuart.

"Respira neguitosa, però encara no aixeca les parpelles; en canvi, les seves mans comencen a desemperesir-se: se separen, s'estiren, com si els dits badallessin en despertar-se. Després, els ulls parpellegen i, sorpresos, temptegen al seu voltant."

Txell.Cat

Viatges amb la tieta - Graham Greene

Títol: Viatges amb la tieta

Autor: Graham Greene

Llengua original: anglès

Traductora: Dolors Udina

Editorial: El cercle de Viena
Any: 1969 (2014, traducció al català)

"De vegades tinc la impressió que la comunicació humana demana una quantitat de temps exagerada. Amb quina brevetat i precisió sembla que parla sempre la gent al teatre i al cinema! En canvi, a la vida real, ensopeguem de frase a frase amb repeticions inacabables."

Viatges amb la tieta és una novel·la tardana de Graham Greene, que ell mateix va confessar que va escriure per a divertir-se. I és que, realment, l'obra traspua humor en totes les pàgines.

La novel·la narra el canvi que suposa a la vida de Henry Pulling, un empleat de la banca recent jubilat, típicament anglès i solter, la coneixença de la seva tieta Augusta, una dona de més de 70 anys que ha viscut una vida plena d'aventures, d'amor i viatges. Henry coneix la seva tieta al funeral de la seva mare, i a partir d'aleshores la seva vida fa un gir i es troba embolicat en els viatges de la seva tieta.
L'obra s'estructura en dues parts molt diferenciades. En la primera part, Greene ens presenta els dos personatges i ens convida a sumar-nos als viatges de la tieta Augusta. En aquesta primera part, Henry Pulling encara se sent sobrepassat en algunes ocasions per la manera de fer i de ser de la seva tieta. La segona part, en canvi, és totalment diferent. En aquest cas, és Henry qui troba a faltar la tieta, els viatges i les aventures, després d'haver-se passat un munt d'anys avorrint-se i encasellat en els formalismes i les convencions de l'Anglaterra de post-guerra.

Lluny de ser una novel·la psicològica, diria que Viatges amb la tieta és una novel·la irònica i d'humor, que contraposa constantment la moral conservadora i la seva rigidesa amb el gaudir de la vida i esprémer-la al màxim.

"De vegades penso que la vida d'una persona està formada més pels llibres que pels éssers humans que l'envolten: és dels llibres que s'aprèn, de segona mà, sobre l'amor i el dolor."

Coneixem una mica més l'autor? 

Graham Greene va néixer a Berkhamsted (Regne Unit) el 1904 i va morir a Vevey (Suïssa) el 1991. Dramaturg, periodista, novel·lista, guionista, autobiogràfic. És un dels grans novel·listes anglesos del segle XX, conegut especialment per les seves obres d'intriga. Calvinista de formació, es convertí al catolicisme el 1926. A partir de 1929 es consagrà a la novel·la i una quinzena dels seus títols han constituït grans èxits i han estat traduïts a nombrosos idiomes. La seva ideologia catòlica, molt personal, combina l’interès apassionant de la trama amb la profunditat transcendent dels temes.

Altres entrades del mateix autor

• El nostre home a l'Havana

"La lleialtat envers una persona implica inevitablement lleialtat a totes les imperfeccions d'un ésser humà, fins i tot a les argúcies i immoralitats de què la tieta no estava del tot lliure."

Txell.Cat