Perfils de Nora - Margarida Aritzeta

Títols de l’obra: Perfils de Nora

Autora: Margarida Aritzeta

Editorial: Proa

Data edició: 2003

"El vi és com la vida, se li ha de donar temps però s’ha de saber consumir en la seva plenitud”, va dir Nora Dorrego. I això és el que sempre ha fet la pintora: beure a grans glops la vida, la passió i risc, deixant que el most fermenti i consumeixi els secrets més paorosos. El segle XX, ferit de guerres i exilis, ha vist com els artistes lluitaven per travessar els confins dels llenguatges de l’art. Va arribar Nora a empenyorar l’ànima al diable? No es fàcil saber-ho. Ella mateixa reconeix que la seva pintura s’alimenta de la vida dels qui l’han estimada i que mai no li ha dolgut el preu de solitud que li ha costat. Ara, al cap dels anys, passa comptes amb els records mentre assaboreix una copa de vi, i l’ombra de l’amant llueix al fons de la copa mentre n’anem desgranant els secrets.

Aquesta obra molt ben estructurada, ambiciosa i amb una narrativa extraordinària, ens transporta a la Barcelona dels any 20, a través d’Eleonora Font, des del seu naixement en el si d’una família burgesa, passant per l’exili, que l’autora escenifica esplèndidament, primer a França i posteriorment a Argentina , en companyia del seu amant, en Cortés, un músic casat i molt més gran que ella, la seva conversió en Nora Dorrego, una prestigiosa artista, les seves estades als EUA i Berlín i el seu retorn a Catalunya.

L’autora posa en joc personatges reals, fets reals posats en boca de personatges ficticis, amb tanta mestria que en fa dubtar si Nora Dorrego és un personatge fictici o si realment ha existit.

Crec que Margarida Aritzeta és una de les nostres escriptores més prestigioses.

Coneixem una mica més l'autora? Neix a Valls 1953. És escriptora i professora de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili. El 1980 obté el premi Víctor Català de contes i narracions per Quan la pedra es torna fang a les mans, el 1982 guanya el Sant Joan de novel·la per Un febrer a la Pell.

Ha publicat nombroses obres, algunes de les quals adreçades al públic infantil i juvenil. El 2013 rep el Premi Barcanova de literatura infantil i juvenil amb l’obra El vol de la papallona.

Ha publicat estudis de literatura catalana i literatura comparada i ha format part del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. 

Entre els seus darrers títols cal destacar: L’Herència de Cuba (1997), El verí (2002), i El joc intertextual (quatre itineraris per la "Sala de les nines”),2002.

MAC

Adéu, Ana María Matute

Avui no parlaré de cap llibre en concret però si d’una de les millors escriptores de la llengua castellana que acaba de morir, Ana Maria Matute.

Dies enrere feia referència a ella i a un dels seus llibres que més m’ha fascinat, Olvidado Rey Gudú, pels contrastos que en ell s’hi barrejaven i per la facilitat amb què et podia fer entrar en aquests móns d’universos imaginaris. 

Per motius de feina, vaig estar algunes vegades a prop seu i sempre li vaig veure aquell somriure amable, el posat una mica murri i a la vegada fràgil, tot i que darrere de tot això s’hi amagava una dona amb caràcter, que sabia el que volia i que compaginava la fantasia amb les vivències de la guerra que va patir. Com molt bé ha dit el poeta Antonio Colinas “era la reina de la faula, la llegenda, la fantasia i la imaginació". 

Adéu, Ana María Matute

MAC

Cien años de soledad - Gabriel García Márquez

"La sensibilidad de Amaranta, su discreta pero envolvente ternura habián ido urdiendo en torno al novio una telaraña invisible, que él tenía que apartar materialmente con sus dedos pálidos y sin anillos para abandonar la casa a las ocho."

"Escarbó tan profundamente en los sentimientos de ella, que buscando el interés encontró el amor, porque tratando de que ella lo quisiera terminó por quererla."

Títol: Cien años de soledad

Autora: Gabriel García Márquez            

Any: 1967

Vaig agafar aquesta obra amb la intenció de retre homenatge a García Márquez, poc després que ens deixés. Mai no havia llegit res d'aquest autor i tenia certa curiositat. A més, a la meva mare m'havia comentat que li encantava Cien años de soledad i que l'havia llegit tres vegades i no se'n cansava. Que alguns erudits la considerin una de les obres més difícils de llegir em feia una mica enrere, però finalment vaig decidir endinsar-m'hi. 

Cal dir que en el moment que decideixes descobrir el món de García Márquez, el poble de Macondo i els personatges d'una família ben curiosa, ja no en pots sortir. L'obra és totalment tancada i cíclica, d'aquí que Vargas Llosa la consideri una novel·la total. Cito literalment Vargas Llosa a l'article "Cien años de soledad. Realidad total, novela total" on diu:

"esta totalidad se manifiesta ante todo en la naturaleza plural de la novela, que es, simultáneamente, cosas que se creían antinómicas: tradicional y moderna, localista y universal, imaginaria y realista. Otra expresión de esa totalidad es su accesibilidad ilimitada, su facultad de estar al alcance [..] del lector inteligente y del imbécil, del refinado que paladea la prosa, contempla la arquitectura y decifra los símbolos de una ficción y de impaciente qye solo atiende a la anécdota cruda". 

El cert és que considero que aquestes afirmacions són ben certes ja que el món de Cien años de soledad i tota l'atmosfera està carregada de detalls ben teixits que són mel al paladar del lector selecte, però que no carreguen al lector que prefereix anar a la història pròpiament dita. 

A més, és una novel·la total perquè és una novel·la de fantasia, d'amor, d'aventures, que et fa somriure i que et fa patir. Cito, de nou, Vargas Llosa en el mateix article:

"Se trata de una novela total por su materia, en la medida que describe un mundo cerrado, desde su nacimiento hasta su muerte y en todos los órdenes que lo componen -el individual y el colectivo, el legendario y el histórico, el cotidiano y el mítico-, y por su forma, ya que la escritura y la estructura tienen, como la materia que cuaja en ellas, una naturaleza exclusiva, irrepetible y autosuficiente."

De nou, no podria estar-hi més d'acord. Quan acabes la lectura de Cien años de soledad no t'empara aquella sensació de buit que et provoquen alguns llibres que fan que et preguntis: i ara què? Cien años de soledad està tan ben teixit que acaba i no hi pot haver continuació, però alhora, tampoc hi té cabuda una història prèvia.

"Ella lo dejó terminar, rascándose la cabeza con la yema de los dedos, y sin que él le hubiera revelado que estaba llorando de amor, ella reconoció de immediato el llanto más antiguo de la historia del hombre."

És, doncs, més que evident que ens trobem davant d'una obra mestra i que em sap greu no haver-la agafat abans per llegir. Per fer una breu sinopsi del llibre, es tracta de les peripècies vitals d'una família (fins a la setena generació) que comet constantment els mateixos errors. La família s'estableix i funda un nou poble, anomenat Macondo, i passa per diverses guerres. Com tot imperi, Macondo, i també la família que no deixa de ser-ne un reflex, té una època d'esplendor i una època de decaiguda. Entrar més en detall trencaria la màgia de la novel·la que va dosificant la informació en el moment adequat mitjançant feedbacks i fashforwards. 

Crec que és una lectura que val molt la pena perquè pot atraure lectors molt diferents, precisament per la diversitat que comprèn. Tanmateix, el lector que s'hi atreveixi més val que tingui a la vora paper i llapis per dibuixar-se un arbre genealògic de la família dels Buendía o, si més no, que el busqui a internet. L'edició que jo he llegit el tenia incorporat a davant de tot de la novel·la, però no sé si és així a totes les versions. Ara, cal deixar clar que sense arbre genealògic, estem perduts! Tots els descendents de la família es diuen igual i tenen una vida tan longeva que conviuen en la mateixa època, així que es possible que en un capítol es parli de tres Arcadios de generacions diferents i de dos Aurelianos.

Us deixo un arbre genealògic extret d'Internet.

"Estaba escrito que en cien años desolados la estirpe de los Buendía -después de buscarse por los más intrincados laberintos de la sangre-, junto con la legendaria ciudad de los espejismos, debía desaparecer. Pasaron cuarenta y pasarán cien años desde su alumbramiento, y otros cien, pero ni los más pavorosos remolinos de polvo y tiempo harán que la obra de Márquez, escrita desde siempre y para siempre en los irrepetibles pergaminos de la historia americana, sea desterradade la memoria de los hombres." 

Natacha Ramírez en motiu del 40è aniversari de la publicació.

Alguns enllaços:
- El realismo virtual de 100 años de soledad. Aquesta pàgina és molt recomanable. Per celebrar el quarantè aniversari de la publicació de l'obra Cien años de soledad es va crear aquesta pàgina web on podreu trobar fragments, informació sobre alguns personatges, biografia de l'autor... Val la pena entrar-ho només per la presentació! 

- Gabriel García Márquez, el maestro del realismo mágico que sí tiene quien le lea (RTVE)

- ¿Realismo mágico o mago de realismo? (El País)

- Realismo mágico (Definició i exemple)

"Porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra."

Txell.Cat 

Olvidado Rey Gudú - Ana María Matute

 "Y se amaron de tal forma, que en mucho tiempo -antes y después de ellos y en tierras aún más lejanas a las suyas o en siglos más remotos, a ambas orillas del tiempo- no llegarán a amarse dos criaturas humanas."

Títol: Olvidado rey Gudú 

Autora: Ana María Matute            

Editorial: Planeta

Any: 1996

           

Aquest llibre és un dels meus preferits de l’Anna Maria Matute. L’he rellegit un parell de  vegades i no em cansa mai., crec que és un dels seus millors llibres. Amb una narrativa culta, poètica i aparentment senzilla, l’autora recrea l’ambient d’un castell medieval en aquella època grisa i bruta, en què reina el desordre, l’engany, la brutalitat, la traïció, la guerra i on, quan menys t’ho esperes, apareixen les ondines i altra fauna màgica, plena de llum, de colors, de fantasia.

És un contrast brutal d’imatges. Passem de l’ambientació medieval (grisor i immundícia) a la literatura fantàstica de la claror i els jocs d’aigua de les ondines per endinsar-nos en els llibres de cavalleria  i el contes de fades. 

Els grisos i negres que sempre estan presents en el tractament de les emocions, gairebé sempre doloroses i tràgiques, es veuen de cop i volta  envaïts pels colors blaus, verds,  roses, etc.

És la història del regne d’Olar, un regne  brutal, governat per homes violents i ambiciosos. L’esplendor del regne vindrà de la mà del  rei Volodosio i sobretot de la seva esposa, anomenada Ardid. D’aquesta unió naixerà el rei Gudú  que dóna nom a la novel·la.

De fet, la protagonista és la reina Ardid que ens acompanya durant tota l’obra, des de la seva infantesa fins a la senectut. És un personatge intel·ligent, astut, que patirà una metamorfosis en la seva manera de ser com gairebé tots els personatges de la novel·la. Al seu costat trobarem en Trasgo, un ésser màgic que l’ajudarà en els moments més  difícils i turbulents de la seva vida. Almibar, germà del rei Volodosio i la princesa Tontina.

"Ten por seguro que nada ni nadie nos separará, y mientras vida me aliente, y aún después, estaremos unidos por todos los que en la tierra sepan lo que es amar, y llorar, y aborrecer, y gozar, y acongojarse, y pelear y, en suma, sentirse el más feliz, afortunado, valiente, solitario y cobarde entre los hombres nacidos y por nacer."

Coneixem una mica més l'autora? Ana Maria Matute (Barcelona 1925) és una de les escriptores en llengua castellana  més  destacada  de la postguerra. Ha estat guardonada  amb nombrosos premis al llarg de la seva vida literària, entre ells, el Premi Planeta (1954), el  Premi Nadal (1959) i el Premi Cervantes (2010). És membre de la Real Academia Española, i l’any 2009 es va convertir en la primera  dona  en deixar un exemplar a la Caja de las Letras de l’Institut Cervantes, precisament la primera edició de Olvidado rey Gudú. 

MAC

Per què llegir?

Encara necessites més motius per fer-ho?

Fora de mi - Sharon M. Draper

Títol: Fora de mi
Autor: Sharon M. Drape

Llengua original: anglès
Traductor: Josefina Caball
Editorial: Cruïlla, Camp a través
Any: 2010

Hi ha novel·les d’aventures, novel·les fantàstiques, novel·les amb un to d’humor, novel·les basades en fets reals i novel·les que et toquen la fibra. Et toquen la fibra perquè te les sents properes i et fan ser conscients de l’existència i la vivència, en primera persona, d’històries que, malauradament, podrien passar-te a la vida real.

Fora de mi parla de la Melody, una nena amb paràlisi cerebral que no pot ni parlar, ni escriure, ni caminar. Tot i això, té una memòria fotogràfica excepcional i el seu cervell és com una càmera que sempre està gravant. Malgrat les dures dificultats que se li van plantejant a la vida, gràcies al suport i la confiança que tenen la seva família, la senyora Violet (la seva veïna) i la Catherine (la seva vetlladora), afronta la vida amb optimisme i amb ganes de superar-se cada dia.

Centrant-me en l’àmbit escolar, sovint ens trobem amb alumnes que ens costen de comprendre, que no entenem què els passa pel cap, ni sabem què pensen o que els fa actuar de maneres concretes. Aquesta magnífica i commovedora història ens permet veure-ho tot des d’una altra perspectiva, que massa sovint ens passa desapercebuda i desconeixem. Ens intenta fer veure que cal donar oportunitats a les persones, confiar en les seves possibilitats encara que a primera vista creguis o pensis que no hi ha “solució”. Els mestres som un dels col·lectius que cal que ho tinguem més present. Hem de confiar en els nostres alumnes, creure en  ells i proporcionar-los les eines i la confiança per a què puguin créixer i superar les adversitats del dia a dia.

És difícil que un llibre m’emocioni fins al punt que alguna llàgrima llisqui per les meves galtes, però aquesta història m’ho ha provocat, i en més d’una ocasió. L’autora ha aconseguit que em posi a la pell de la Melody i pugui veure la impotència que poden sentir molts nens i nenes i joves o adults. Veuen que se’ls tracta diferent, i malgrat les diferències, sovint físiques, són persones, tenen sentiments i reben les reaccions i/o actituds dels altres cap a ells, i aquestes poden ferir-los. Encara cal treballar molt per a normalitzar aquestes situacions. No estem acostumats a veure-ho i ens sorprenem i, sovint, amb la millor de les intencions actuem diferent davant d’elles.

Una novel·la molt recomanable a tothom, petits i grans, i amb un gran poder d’empatització i sensibilitat. Com diu l’autora, per tots aquells que no saben què dir quan es troben algú que s’afronta a la vida amb dificultats; l’únic que ha de fer és somriure i dir hola!

Us deixo amb el booktrailer de la novel·la: https://www.youtube.com/watch?v=GLyChKGskF4

Marta Català

Les nou revelacions - James Redfield

Títol: Les nou revelacions

Autor: James Redfield

Llengua original: anglès

Traductor: Jordi Civís

Editorial: Proa i Columna

Any: 1994

"Treballar per aconseguir un tipus de supervivència més confortable s'ha anat convertint totalment en una raó de viure, i gradualment, metòdicament, hem anat oblidant la nostra pregunta inicial... Hem oblidat que encara no sabem per què sobrevivim."

Les nous revelacions és una novel·la especial. Un relat d'aventures per la selva del Perú emmascara la presentació d'una filosofia i d'unes "veritats" que ensenyen al lector a veure el món d'una altra manera o, si més no, a replantejar-se alguns dels aspectes de la vida que vivim.
Nou són les revelacions o "veritats" que aquesta primera novel·la ens explica. Són revelacions que tracten la relació dels humans amb la natura, amb altres humans, el perquè de la nostra existència o cap on ens dirigim.

Considero que és un llibre interessant i que se'n poden fer dues lectures: una d'una novel·la d'aventures o una d'una novel·la més espiritual. En el meu cas particular m'he decantat per la part espiritual i he de dir que m'ha fet replantejar-me la manera de veure algunes coses.
De fet, sé que Redfield ha escric llibres posteriors continuant amb noves revel·lacions.

En aquesta entrada no explicaré què expliquen les "revelacions", així que si ho voleu descobrir haureu de llegir el llibre!!

"Un cop s'aprèn el que és la vida, ja no hi ha manera d'esborrar aquest coneixement."


Txell.Cat

Veinte poemas de amor y una canción desesperada - Pablo Neruda. POEMA XIII

He ido marcando con cruces de fuego 
el atlas blanco de tu cuerpo. 
Mi boca era una araña que cruzaba escondiéndose. 
En ti, detrás de ti, temerosa, sedienta. 

Historias que contarte a la orilla del crepúsculo, 
muñeca triste y dulce, para que no estuvieras triste. 
Un cisne, un árbol, algo lejano y alegre. 
El tiempo de las uvas, el tiempo maduro y frutal. 

Yo que viví en un puerto desde donde te amaba. 
La soledad cruzada de sueño y de silencio. 
Acorralado entre el mar y la tristeza. 
Callado, delirante, entre dos gondoleros inmóviles. 

Entre los labios y la voz, algo se va muriendo. 
Algo con alas de pájaro, algo de angustia y de olvido. 
Así como las redes no retienen el agua. 
Muñeca mía, apenas quedan gotas temblando. 
Sin embargo, algo canta entre estas palabras fugaces. 
Algo canta, algo sube hasta mi ávida boca. 
Oh poder celebrarte con todas las palabras de alegría. 

Cantar, arder, huir, como un campanario en las manos de un loco. 
Triste ternura mía, qué te haces de repente? 
Cuando he llegado al vértice más atrevido y frío 
mi corazón se cierra como una flor nocturna.

Títol: Veinte poemas de amor y una canción desesperada

Autor: Pablo Neruda

Editorial: DeBolsillo

Any: 1924

Edició amb fotografies d'Isabel Muñoz.

Txell.Cat

Sant Jordi

Avui és Sant Jordi, un dels meus dies preferits de l'any, ja que tinc assegurat, almenys, un llibre nou que any rere any la meva mare em regala amb una dedicatòria.

Aquest any no ha estat diferent! 

Gràcies mama!

Abans reflexionava sobre la llegenda de Sant Jordi i podia arribar a entendre que per sant Jordi ens regalem roses... però i els llibres? Per què ens regalem llibres per sant Jordi? 

Així que he investigat una mica i això és el que he trobat.

Què va ser abans: el llibre o la rosa? - Sant Jordi amb Angle i Cossetània

En aquest enllaç podreu trobar un vídeo molt breu que explica breument l'orígen de les tradicions de donar la rosa a l'enamorat i de regalar un llibre el 23 d'abril. És molt interessant!

Feliç sant Jordi a tothom! I que us regalin molts llibres!

La veu melodiosa - Montserrat Roig

Títol: La veu melodiosa

Autor: Montserrat Roig

Editorial: Edicions 62

Any: 1987

"Primer, ell li besà els ulls i després s'enfonsà en ella. Ell comptava les pedretes del terra i ella comptava les estrelles. Després ell comptà les estrelles i ella les pedretes del terra. I així moltes vegades. Va començar a ploure, un ruixim insistent que els calava encara que no se n'adonaven. Aquella nit, els arbres semblaven contents. Les seves arrels s'havien fet velles i les soques s'estaven morint, però ara els arribava l'olor de l'aigua i feien tot de rames com un plançó. Els camins s'ompliren de pluja, l'aigua s'escolava pertot arreu, aixava de la muntanya cap a mar, lliure i feliç. Ells es miraren moltes vegades als ulls, i es feren tants besos que no es poden comptar. No n'estalviaren ni un. Perquè, quan acabaven un bes, ja l'enyoraven."

"El teu avi -va afegir- també volia escriure de jove. Però buscava tant la perfecció que, amb els anys, es negà a fer-ho. Aleshores va voler construir amb la pròpia vida, i amb la dels altres, una obra mestra. No se'n va adonar que, tant la vida com la poesia, són imperfectes perquè les fem nosaltres."

La veu melodiosa explica les experiències d'un jove que es fa dir Espardenya que creu en la bellesa del món i en la bondat de les persones. Espardenya és criat pel seu avi a casa seva i no en surt fins que ja té més de vint anys. L'educació que rep és de gent formada i culta a qui se'ls prohibeix totalment explicar les crueses de la realitat exterior. Així, Espardenya creix en una atmosfera totalment aïllada i allunyada de la realitat.

La novel·la té una càrrega poètica molt important i cal dir que no la recomano a tothom. És una novel·la difícil de llegir i molt filosòfica, que pot no agradar a tothom.

Així, doncs, cal que el lector que s'aventuri a llegir-la ha de saber quin és el tipus de llibre té entre les mans.

Txell.Cat