L’orb abominable i altres contes obscurs - Josep Maria Prió

Títol: L’orb abominable i altres contes obscurs 
Autor: Josep Maria Prió
Llengua original: català
Editorial: Terra Ignota Ediciones
Any: 2025

El gènere de terror no és, ni de bon tros, la meva zona de confort, però aquest recull de contes obscurs em va semblar una bona opció per tornar-hi a fer una immersió controlada. 

L’orb abominable i altres contes obscurs és un recull d'històries molt fosques i tèrboles, en què l'horror no es presenta d'entrada, sinó que es va coent amb uns personatges i situacions relativament quotidianes (encara que hi hagi contes ambientats en altres èpoques històriques). 

Els contes estan ben tramats i la intriga, molt ben mesurada i dosificada. Les històries enganxen l'interès del lector fins al final, quan es descobreix l'element terrorífic que tot ho capgira. L'autor ens presenta històries diferents pel que fa a l'ambientació, els personatges i la llargada, però m'ha semblat que tots tenen un ritme i una estructura similar, aquest crescendo continu fins al final. A nivell temàtic també hi ha una certa homogeneïtat: la maldat humana, el canibalisme, el flirteig amb la mort i el més enllà, i elements sobrenaturals per sembrar el terror psicològic. 

Josep Maria Prió se serveix d'una llengua treballada i denota una gran riquesa lèxica, amb l'ús d'algunes formes arcaiques que, en algunes ocasions, m'ha semblat artificiosa. Aquest estil recobreix tot el conjunt d'una pàtina solemne, densa i antiga que reforça el conjunt, com si obrissis la porta d’un casalot fosc, vell i ple de teranyines, que alimenta la sensació d'angoixa i por. Tanmateix, també crec que aquesta densitat obliga a fer una lectura atenta i concentrada si hom no es vol perdre pels passadissos del casalot. 

El primer conte, “L'orb abominable”, és el que dona títol al recull però no és dels que més m'han agradat i em va costar força entrar-hi. Els que més m'han agradat són “En Fortià a l'Amazones”, “Una nit a Puigdefoix” i “La torre Elisenda”. 

N'hi ha un parell, “La confessió” i “L'existència unidireccional”, que m'han deixat una sensació estranya. La història m'ha agradat i com Prió ens la presenta també, però mentre els llegia em va semblar s'allargaven més del necessari. 

En conjunt, els contes m'han agradat força, m'han enganxat i entretingut, fins i tot més del que hauria dit inicialment. Pot ser una bona opció per a lectors que busquin una experiència de terror psicològic cuinat a foc lent, més que l’ensurt directe.

Txell.Cat